Aquest dilluns Israel ha dut a terme la segona commemoració annual de l’expulsió d’uns 850.000 jueus dels països àrabs i musulmans durant del segle 20.
Una llei va ser aprovada pel Knesset en 2014, després d’anys d’esforços i negociacions, que designa el 30 de novembre com a data oficial de la commemoració de l’expulsió dels jueus de terres islàmiques. El seu decret d’aplicació es va signar el 23 de juny.
Els jueus havien viscut en els països àrabs durant mil·lennis. Un nombre de comunitats jueves hi van residir fins i tot abans de l’arribada de l’Islam. Però al segle 20, amb l’auge del nacionalisme àrab i a causa del conflicte que va sacsejar a Palestina (llavors sota mandat britànic), els jueus van ser oprimits i els seus drets van ser violats massivament.
La data de 30 de novembre té un significat especial, ja que el 29 de novembre de 1947 l’Assemblea General de l’ONU va aprovar la partició de Palestina i la creació d’un estat jueu, que va ser rebutjada immediatament i per unanimitat dels països àrabs. Per tant, l’expulsió dels jueus dels països àrabs es va presentar en un primer moment com una mena de venjança per aquesta decisió.
En el període immediatament posterior a l’aprovació del pla de partició, els pogroms van ser perpetrats contra els jueus – per ordres directes de la Lliga Àrab – a Aden, que tenia 8.700 jueus el 1948 (hi havia 45.000 en total al Iemen) i Alep de Síria, que ostentava una forta comunitat jueva d’uns 20.000 membres abans de la creació d’Israel.
Més tard, després de la victòria d’Israel sobre els exèrcits àrabs en la guerra de 1948, gravada en la memòria col·lectiva palestina com la Nakba (en àrab “catàstrofe”), l’expulsió va ser reformulada com un acte de represàlia per la victòria militar d’Israel.
Al Marroc, el nombre de jueus es va reduir de 286.000 al 1948 a 50.000 el 1968. A principis de 2015, no hi havia més de 2.500. A Algèria, el nombre va passar de 130.000 el 1948 a 1.500 el 1968, mentre que a Egipte, de 75.000 a menys de 1.000 en el mateix període.
L’Assemblea General de l’ONU va ser convocada a 197 vegades entre 1946 i 2014 per examinar la situació dels “refugiats palestins”, ni una sola vegada es va esmentar la difícil situació dels refugiats jueus dels països àrabs.
El Dr. Edy Cohen, un erudit orientalista de l’Institut d’Estudis Menachem Begin de la Universitat Bar-Ilan, ell mateix un refugiat del Líban, va parlar a i24news sobre l’èxode dels jueus d’Orient, de vegades voluntàries, encara que sovint forçades. Ell ho anomena una “transferència” o fins i tot la “Nakba jueva”.
“Ells van renunciar a tot el que tenien mentre fugien per salvar les seves vides. Les seves cases, les seves fàbriques, edificis comunitaris, sinagogues, tot els va ser pres, confiscat, un patrimoni que ascendeix a centenars de milers de milions de dòlars“, va dir Cohen.
Tot i que hi ha hagut un petit augment d’interès entre els polítics sobre la destinació dels jueus dels països àrabs, aquesta tendència no pot de cap manera comparar-se amb la cobertura que va rebre als mitjans en l’escenari internacional sobre el destí dels refugiats palestins.
El govern israelià ha promès que la indemnització per als jueus expulsats de les terres musulmanes seria negociat en el marc de la signatura d’un futur acord de pau amb els països àrabs, juntament amb el tema dels refugiats palestins.
“No hi haurà una solució justa al problema dels refugiats palestins fins que es trobi una solució per als refugiats jueus dels països àrabs i dels béns que hagueren d’abandonar“, insisteix Cohen.
Sem comentários:
Enviar um comentário