Els traductors de nit

Dijous vaig ser convidat per l’AELC, com a representant de la tribu de periodistes culturals, a una sessió de teràpia col·lectiva de traductors. Una experiència transformadora. Tot i que el grup de persones reunides a l’IEC per celebrar el Dia Internacional de la Traducció semblaven allò que ara està de moda anomenar “col·lectiu transversal” —bona gent de tota mena, podríem dir-ne—, el Jordi Martín Lloret va començar deixant clar que ells eren escriptors. “No participem en el procés creatiu, però escrivim el text que llegiran els lectors, i per tant som escriptors. Les decisions que prenem faran que el llibre sigui d’una manera o d’una altra… Lamentablement, però, molts editors es resisteixen a acceptar aquesta evidència”. Instintivament, vaig agafar el paraigüa (glups!), disposat a descobrir les manies egocèntriques dels creadors i, si calia, esmunyir-me cap a la tarda plujosa del Raval. 

Bel Olid, presidenta de l’AELC, durant l’acte

Per Marià Veloy

Anna Casassas, Miquel Cabal Guarro, Elena Martí Segarra, Jordi Martín Lloret, Bel Olid, Màriam Serrà i Dolors Udina. Aquests són els noms dels traductors que van sortir a parlar i, després de la salutació ritual —“Hola, em dic Tal i sóc traductor…—, van exposar les seves afliccions. Esperava sentir a parlar de ressentiments només comparables a la seva voluntat de ser exactes, però no va ser així. Al contrari. Aquests escriptors que tothom qui ha passat un cap de setmana a Itàlia anomena traditori no només eviten el ressentiment, sinó que parlen de les seves misèries amb un envejable sentit de l’humor. El Jordi va fer de personal shopper de la dona de Budd Schulberg. Sembla impossible? Doncs no és l’únic. L’Elena va acompanyar un famós escriptor de best-sellers a la Catedral de Barcelona, perquè aquell dia els editors estaven massa ocupats. I de l’excursió barcelonina de madame Petruixévskaia i Miquel Cabal Guarro, només es pot dir que és impossible de resumir. Al seu torn, l’Anna ens va descobrir com d’íntima pot ser la col·laboració en una traducció a quatre mans, sobretot si la cotraductora se t’instal·la a casa. I la Màriam va explicar com n’és de difícil de trobar bambú als parcs de Barcelona. La Dolors va declarar que una setmana després d’escriure un informe negatiu sobre la novel·la d’una escriptora nord-americana, els suecs van tenir l’ocurrència de donar-li el Premi Nobel. I la Bel va confessar que la seva feina més avorrida va ser com a traductora de pel·lis porno.

Jordi Martín Lloret durant la seva intervenció

Quan ja havia deixat el paraigua sota la cadira, encantat amb aquesta professió plena d’emocions, algú va recordar el paper dels periodistes culturals. Digueu-me paranoic, però el to no em va semblar amable, precisament. Potser perquè fa unes quantes setmanes vaig escriure en una revista que “determinada editorial ha traduït tal llibre” —un error que, ara ho entenia, era horrible, espantós, injustificable! I si m’agenollava, ajuntava les mans i suplicava perdó? No va caldre tanta teatralitat. Més civilitzats que els feréstecs periodistes culturals, els traductors em van convidar a sopar, i em van descobrir com són quan surten de les pàgines dels llibres que escriuen. Es queixen del sou que els paguen, són feliços de treballar amb literatura, els fascinen i obsessionen les petites trampes del llenguatge, paren l’orella quan senten un rumor sobre determinat editor, passen dies sencers en pijama i, quan surten al món exterior —com una tortuga ninja aixecant la tapa de la claveguera—, beuen vi, fan bromes i celebren la professió i la nit.

[Font: www.nuvol.com]