"Petit indi" de Marc Recha

Per Roger M. Puig 

Que el cinema català viu un moment dolç ja ho he comentat en altres posts. I Marc Recha encara dóna més arguments amb el seu “Petit indi”, una molt bona pel·lícula.

És una pel·lícula molt europea. Fins i tot diria que és una pel·lícula molt afrancesada. Podria passar perfectament als suburbis de qualsevol gran ciutat de França.

Una pel·lícula que de tant petita es fa gran. Una pel·lícula on els silencis compten més que els diàlegs. I on els espais, les localitzacions, no només agafen un protagonisme poc habitual, sinó que en el fons són un reflex de l’interior dels protagonistes.

I és que la pel·lícula transcorre en una espècie de frontera. Una frontera que ho és física, ja que la majoria de localitzacions es troben als límits de les poblacions de Barcelona, Santa Coloma i Montcada. Però que també ho és mental, ja que la majoria de personatges viuen al fil d’una frontera interior que en qualsevol moment els pot fer perdre l’equilibri i donar un pas que pot ser fatal.

És un codi cinematogràfic molt utilitzat en els westerns: personatges fronterers que viuen en una espècie de territori salvatge. En aquest cas el territori és una zona de ningú, molt propera a la gran urbs que és Barcelona; el riu Besòs; les vies de tren d’aquells paratges, on s’hi construeix l’AVE com a símbol de futur igual que en molts westerns s’explicava l’arribada del ferrocarril a l’Oest americà; els estranys edificis del barri de Singuerlín de Santa Coloma; les quantitats de torres elèctriques; la fàbrica DAMM; la central tèrmica de Sant Adrià, etc.

Una bona pel·lícula que, a més, és una crítica dura al sistema actual que fa que a la perifèria d’una ciutat pròspera (la millor botiga del món, diuen) s’hi visquin situacions límit.

Nota de “Petit indi”: notable.

[Font: lallanternamagica.wordpress.com]