Primera documentació: 9/09/1997
| Tipus | manlleu de l'italià |
| Contextos | I, quan no culpa l’entrenador, parla de la dolce vita que practiquen els jugadors, com va fer fa poc. [Avui, 9/09/1997] |
| Ara que estem veient amb la Marca Espanya que no n’hi ha prou construint discurs si el producte és deficient, val la pena que comencem a imaginar una Marca Catalunya que vagi més enllà del tòpic turístic de Gaudí, Barcelona i la dolce vita (inclosa la bona cuina) de l’oci a l’engròs amb pàtina cultural. [Ara, 28/07/2013] | |
| Observacions | L’ús d’aquest manlleu de l’italià en diferents llengües es va originar amb el clàssic cinematogràfic La dolce vita de Federico Fellini, estrenada el 1960 (a Espanya no va arribar fins al 1980). La pel·lícula mostra la ‘vida dolça’ a Roma d’un periodista de la premsa rosa, Marcello Rubini (interpretat per Marcello Mastroianni), durant set dies i set nits en què va de festa en festa coneixent gent i buscant infructuosament amor i felicitat. La popularitat de l’expressió també es va veure afavorida per la cançó “Dolce Vita” de Ryan Paris que va sortir el 1983. Tot i tenir un referent tan clar, abans que es fes la pel·lícula a Itàlia la dolce vita ja era una expressió que sonava amb força: durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial hi ha haver el miracle econòmic italià, un creixement que va permetre als italians gaudir del luxe i el plaer sense preocupacions. |
[Font: neolosfera.wordpress.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário