Dàvid Grosclaude és en vaga de fam per l’occità. La solidaritat catalana no és sols en vers la persona ni per la llengua veïna, sinó per tots nosaltres què som part d’aquesta gran civilització, que encara ens reconeixem dins del continuum lingüístic i ens agermana la resistència front els intents genocides dels estats imperialistes que ens oprimeixen.
Sabem que els països són conflictius com les famílies i que els pobles passem de formar part d’una unitat a viure esmicolats en estats sobirans, de vegades enfrontats entre nosaltres, i després sotmesos als veïns i maldant per tornar a estar units com una pinya. La llengua, en canvi, sembla tenir més en comú amb els líquids o els gasos: es va transformant en contacte amb altres, s’evapora en les perifèries, s’hi fan bosses, forats, es pot contaminar, la poden assecar, escanyar, endegar, estancar…
La solidaritat amb Dàvid Grosclaude i per l’occità no és com el suport que podem donar a una situació allunyada de casa nostra o a idiomes força diferents del nostre, com l’espanyol, el francès o l’italià. Tampoc cal que haguem de recordar que l’occità és idioma oficial a Catalunya (article 6 punt 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya), perquè no és un tema de legalitats. És molt més simple que tot això: la resistència de l’occità és part de la resistència del català en tant que llengua occitanoromànica, per tant és part de la nostra resistència nacional. Mentre resisteixi l’occità els catalans continuem formant part del nostre espai cultural natural que s’estén de Guardamar a Bordèu i a Niça.
Dàvid Grosclaude, històric activista occitanista, periodista i conseller a Aquitània pel Partit Occità ha dit prou al menyspreu del l’estat francès envers la “lenga nostra” amb heroisme, com correspon a la resistència i la dignitat patriòtiques. Amb aquesta acció vol denunciar l’entorpiment en la creació de l’Oficina Pública de la Llengua Occitana (OLOP). Pot semblar una batalla més en la llarga resistència occitanista, però tanmateix l’acció de Dàvid Grosclaude va molt més enllà dels gestos, és un “ja n’hi ha prou!”. Ara hauria de ser l’hora del suport i la solidaritat, no sols dels occitans conscients i de la resta de l’entorn occitano-català, sinó també la dels demòcrates d’arreu.
Autor: Fantassin
Sem comentários:
Enviar um comentário