Català normal

Autor: Pol Capdet

El tractadista podria trobar ocupació millor que acomplexar encara més l’usuari del català prevenint-lo de dir anou, que “no està recollida en el diccionari normatiu” (com si no fos mitja llengua, sobretot la popular, que és la sola a fer servei en la major part de situacions, que no hi estigui!…). I ja pren força la normalització de salvallengües que produeix monstres com Situa-ho bé al temps; perquè ara es veu que la combinació en el —la traça de la qual es perd en el fons dels dies i la qual apareix sense problema per exemple en T’acompanyo en el sentiment— és forastera. Com ha anat, que hàgim aplegat a un tal despropòsit? Ensumant les llufes a la llengua castellana, calcant-li-ho tot, lletra per lletra, expressió per expressió, i en conseqüència rovellant la nostra. Abans de la guerra hi hagué una normalització de veritat. Dels vuitanta ençà tenim un “perfeccionament” o una “esmena” —segons la direcció en què vagin les ganes d’emprenyar— en comptes d’un centrament en problemes nous o no resolts. I al costat d’això es tira —ciri trencat prou català— de dic-i-no-dic: No és cas de posar, de treure, de permutar, de dir i no dir (=de dir castellanament el que no se sap dir altrament però així com en veu baixa, com un que no sap seguir la cançó): Es tracta, ben simple, que parlem la nostra llengua i clavem coça a aquesta perillosa pusil·lanimitat!

Pompeu Fabra

Fabra no va pas dir que —en la tria de les formes— l’autoritat darrera fos exercida—amb puny quixotesc de capgirar l’enter contingut del món des del portàtil —per barbamecs novoescrivents. Va dir que és l’escriptor (llegiu-hi també “cada usuari intuïtiu”), que té la paraula tancadora sobre la cosa que l’acadèmic li suggereix a cau d’orella. L’Acadèmia —aquí, arreu—suggereix a cau d’orella; ha d’evitar —a tot son poder— d’esbombar amb so de trompetes i nord-coreana impertinència cada minúcia de la norma: Desenganyem-nos: La catalana —qualsevol norma que hi ha— són punyetes (filigrana, en un sentit positiu): El valor resideix a voler parlar fent honor a la veritat i a un mateix i sortir-se’n. Fabra era un mestre, cal dir-ho ben alt. Tenia un cony de do. Amb tot: Que el bombin! Si en fa, d’anys, que colga… I se li troben errors que Déu n’hi dó, com el d’entestar-se, fins passat 1932, a no reconèixer que el català posseeix (com a importacions —piano, cigarro—, com a patrimoni —moro, filferro, capfico, esbarjo, suro— o en acord universal —eo!) la o final del masculí; això fins a arribar a la ridiculesa de definir al diccionari una de les accepcions de Boig com a ‘totx, babau, càndid’ i a la d’estampar una entrada intitulada Cupidó. O el de fer entrar al diccionari —fins en la redacció mateix— el francès en tant que —el que no vol dir ‘dementres’ i que genuïnament es diu en quant— o els castellans llòbrec i enfurir, que són en català lúgubre i enfuriar.

El pitjor favor que es faria a allò amb què parlem és de santificar-ho; que llavors t’hi acaben parlant —no pas comprenent i prou sinó parlant, que, com en tota llengua, català inclòs, és l’únic que compta— monjos, friquis del paper empolsat i para de comptar.  La gramàtica, essent recerca de bellesa, és una dimensió de l’estètica; la literatura —i tot escup que, amb ordre i sentit imprès, fuig del clos de les dents, com diria Riba— és recerca alhora de bellesa i de la realitat de les coses; i cal subordinar aquella a aquesta: Està molt bé de restar embadalit per espai d’una estona davant la visió d’un grapat de monedes relluents, amb gravats bonics. Si no n’hem de fer col·lecció, però, tard o d’hora hi comprarem alguna cosa que ens sufragui necessitats o impulsos. El Cràtil de Plató resumit per Cantinflas: —Yo estaba preguntando a ver si alguien podría decirme qué es gramática —Pues si Vd., que es tan grandote, no lo sabe, ¿cómo lo vamos a saber nosotros los niños? —¡Pero si yo sí lo sé! —¿Entonces pa’qué pregunta?

[Font: www.nuvol.com]