Per què escrivim?

Walter Benjamin

Si viure és parlar, i parlar és traduir, resulta clar que viure és traduir.

Lluís Duch, Mite i interpretació

Escrit per Teresa Costa-Gramunt 

Walter Benjamin va escriure que l’home (i cal entendre també la dona!) comunica la seva essència espiritual en la seva llengua (el subratllat és de Benjamin). Així, doncs, el fet de traduir no només afecta la llengua sinó que també afecta l’autor o autora del text. La traducció, així entesa, es podria veure com un acte d’amor en tant que es produeix una relació d’intimitat entre autor i traductor?

Vaig experimentar aquest corrent d’afecte quan, uns anys enrere, vaig tenir l’oportunitat de traduir del castellà primer Eugeni d’Ors i després Víctor Balaguer: va arribar un moment que em semblava que els tenia davant mateix, que els sentia la veu… D’aquí ve que subscrigui les paraules de David Cuscó i Escudero escrites a l’editorial de la revista El funàmbul, que porta per títol: Per què escrivim? Diu Cuscó: El número dos de El funàmbul –com l’anterior i els següents- inclou algunes traduccions de textos escrits originàriament en castellà. No se’ns acut cap altra manera millor de retre’ls homenatge. Immersió en l’altre, fraternitat pura, encara que no es combregui, només faltaria, amb la seva manera de ser ni amb la totalitat del seu pensament.

I ara anem a la pregunta per què escrivim. Sembla pertinent preguntar-se –o que ens preguntin-, sobre el propi ofici. Si bé el primer impuls podríem dir que és vocacional, és a dir, una resposta immediata, personal, íntima, a una crida que procedeix de la vida mateixa, també és cert que aquesta resposta és cultural. No hi hauria resposta escrita sense el concurs de la paraula en les seves diverses formes lingüístiques, és a dir, manifestacions culturals.

D’una manera molt esquemàtica, es pot afirmar que és a través del llenguatge que els humans esdevenim humans, i que tingui sentit el raonament de Walter Benjamin quan diu que escrivim en la pròpia llengua. Això vol dir dues coses: que ho fem des de la nostra naturalesa més íntima (o sigui, que l’escriptura vindria a ser una forma de retrat) i que reïxim fer-ho de forma més genuïna, més transparent, quan ho fem a través de la llengua pròpia (o que sentim com a pròpia). Sempre tenint present que qualsevol forma d’escriure sempre és traduir allò que, sovint, troba tantes dificutats per dir-se.

El llenguatge sempre actua com un agent mediador, ja que cal salvar la distància que hi ha entre ‘el subjecte i l’objecte, entre el temps i l’eternitat, entre els arquetips i els artefactes espàcio-temporals, que pàl.lidament reflecteixen la realitat original i originant’, com escriu Lluís Duch al seu llibre Mite i interpretació (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

En un acte d’homenatge amb totes les lletres a l’autora, David Cuscó tradueix aquest pensament de María Zambrano: “Però les paraules diuen alguna cosa. Què és el que vol dir l’escriptor i per què vol dir-ho? Per què i per a qui? Vol dir el secret; el que no es pot dir amb la veu per ser massa veritat; les grans veritats no solen dir-se parlant. La veritat del que passa en el si secret del temps és el silenci de les vides, i que no pot dir-se. “Hi ha coses que no es poden dir”, i és cert. Però això que no pot dir-se, és el que s’ha d’escriure. Certament: la veritable vida s’esdevé a l’interior de cadascú, l’altra és, amb més o menys transparència o opacitat, representació.

María Zambrano és una filòsofa que va reflexionar molt sobre el fet creatiu. En aquest text –en realitat, un fragment, ja que el text és molt més llarg-, Zambrano, tot anant al cor de la pregunta per què escrivim, parla com una poeta, més encara, com una mística. ‘El místic de debò ha percebut amb claredat la seva tràgica situació com a homo loquens’, escriu Lluís Duch al seu assaig. Qualsevol dicció humana, per més elaborada o artística que sigui, sempre resulta precària a l’hora de descriure allò que de debò esdevé en el nostre ésser profund, suposant que hi hàgim arribat.

La pregunta per què escrivim pot ser resposta de moltes maneres, tantes com escriptors, i des de diferents perspectives, ja sigui de les més tècniques i funcionals fins a les més metafísiques. En aquest número de la revista El funàmbul, a la qual desitgem llarga vida, s’inclouen, a més de la de María Zambrano, les respostes de Primo Levi, Danilo Kis, Clarice Lispector, Roland Barthes, Raymond Carver, Thomas Bernhard, Julio Ramón Ribero, John Steinbeck, Juan Carlos Onetti, Walter Benjamín, Rainer Maria Rilke, Pere Calders, Roberto Bolaño, Mark Twain, Isaac Bashevis Singer. El resultat pot considerar-se un manual formidable sobre l’ofici d’escriure i les motivacions de l’escriptura.

En la campanya Escriptor del mes, posada en marxa en la primera època de la Institució de les Lletres Catalanes, aleshores dirigida per l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes, es publicava un opuscle en el qual l’escriptor o escriptora del mes responia a la doble pregunta Qui sóc i per què escric. Un parell d’exemples. Vicenç Villatoro encapçalava així el seu text: Per què escric? Primer, per intentar entendre. Segon, per compartir el que m’ha semblat entendre. En la seva resposta, Maria Mercè Marçal apuntava: L’escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora (…) la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena…

En un text que encapçala el seu llibre de poemes Ocells petits (Viena edicions), Nan Orriols, un poeta gens convencional que acabo de descobrir aquests dies, escriu: A vegades penso, per què escric. I no hi trobo resposta. Però més endavant, el mateix Nan Orriols es descarta amb aquesta afirmació: Amb la poesia intento comunicar-me amb mi mateix i el món sencer.

Sembla, doncs, que, de més a prop o de més lluny, amb més consciència o de forma més intuïtiva, cerquem una paraula que ens tradueixi i que tradueixi també el món ambient (ens emparauli, o emparauli el món, segons la tesi de Lluís Duch), i sempre, és clar, de manera aproximada i, sobretot, provisional. Considerant-me a mi mateixa algú (com fa dir Homer a Odisseu) en construcció, o en viatge, algú en camí o en fase d’aprenentatge en el nivell d’evolució en el qual em trobi (arriba no fins on puguis, sinó fins on no puguis!, escriu Nikos Kazantzakis en la seva biografia espiritual,Carta al Greco), diria que escric per aprendre’m i per aprendre. I vosaltres, per què escriviu? 

[Font: www.nuvol.cat]