“En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas” (article 145 de la Constitució espanyola). Al manual del bon articulista, segurament apareix la recomanació de no començar mai citant un article constitucional, però en aquest cas m’ha semblat justificat. Situat en el seu context, el redactat tenia uns clars destinataris: el ‘euskalherrismo’ i el pancatalanisme. De fet, només el PNB s’hi va oposar, mentre Minoria Catalana va abstenir-se (l’amic Lluís Maria de Puig m’havia assegurat que Ernest Lluch, acabat de tornat de València per encapçalar la llista socialista per Girona, també s’hi va oposar. Però no he sabut trobar cap referència que m’ho confirmés).
Barrat aquest camí, cadascun dels territoris de parla catalana ha anat fent la seva via al llarg de trenta anys de desplegament autonòmic. A les diferències socials i econòmiques, s’hi va sumar per tant un desenvolupament polític particular, amb les seves pròpies claus interpretatives. Aquesta nova realitat no sempre va ser ben compresa des de Catalunya.
En part, perquè uns i altres estaven (estàvem) massa ocupats construint les pròpies autonomies. I, en part, perquè sovint des del Principat s’ha interpretat als altres territoris a partir d’un ideal bastit als anys setanta entorn l’ideari de Joan Fuster i el PSAN, i del record, entre desfasat i idealitzat, principalment de valencians i valencianes –amb bona fe, no ho dubto—, però que fa més de trenta anys que viuen a Catalunya. Salvant les distàncies, és com si per entendre la Catalunya del tardofranquisme haguéssim anat a trobar la imatge conservada als Casals catalans escampats per l’exili.
Perquè, siguem clars, ni el País Valencià ni les Balears d’avui no són els dels anys setanta. Fins i tot, i per molt esperpèntic que ens pugui semblar, els seus respectius Parlaments han manifestat per activa i per passiva la seva al·lèrgia (pels rèdits polítics implicats) a qualsevol cosa que soni a Països Catalans. Res més il·lustratiu que la transformació del País Valencià en Comunidad Valenciana, o el rebuig a la quatribarrada i a una comunitat comuna per part del Parlament balear.
Això tampoc no ens hauria de fer caure en el derrotisme, ni en la renúncia a espais compartits perquè la nostra comunitat encara pot ser aquella on, a la manera de Josep Pla, ens responen “bon dia” quan nosaltres saludem. Però sí que ens exigeix i ens demana un major pragmatisme, empatia i mà esquerra. Tres trets bàsics, mai abundants a casa nostra, per (re)construir un espai de confiança i de complicitat. No es tracta de renunciar a res d’entrada, però sí d’actuar sense maximalismes inicials i amb una major elegància.
Des de la visió sempre parcial i fragmentària d’algú que viu a cavall de Mallorca i Catalunya, per sota de la xerrameca demagògica i interessada dels polítics, hom troba la sensatesa de la ciutadania. A l’illa, els mitjans de comunicació del Principat tenen molta més audiència que els balears, les connexions aèries i marítimes (d’estudiants i comercials) són hegemòniques amb Barcelona, entre molts d’altres exemples. Però, en canvi, s’arrufa al nas davant d’una estelada o de certs discursos amarats de superioritat moral i històrica. Gestos i discursos que acaben sent contraproduents i que demostren un desconeixement d’aquella realitat. De debò calen?
Una ocurrent frase, atribuïda segons la font a George Bernard Shaw o a Oscar Wilde, venia a dir que Estats Units i Anglaterra eren dos països separats per la mateixa llengua. Potser un primer pas seria ser conscients d’aquesta paradoxa: som un conjunt de països separats per la mateixa llengua (i el rei en Jaume).
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário