Les llengües de l’ocell

Per Joan-Daniel Bezsonoff. Nils

Hauria pogut començar aquest article recordant l’acudit de Carles V sobre el seu ús peculiar de les llengües. Aquesta anècdota qui no se la sap és que no vol… Molta gent celebrarà amb més talent que jo Els països del tallamar, aquest llibre excepcional de Joan-Carles Martí i Casanova. Només em cenyiré al paper dels idiomes en aquesta obra. Per la seua trajectòria, En Gabre és un personatge on s’aiguabarregen llengües i accents.

El català elxà, català sense cap concessió a la normativa, és l’ànima del llibre, la llengua recuperada, conservada, el pal de paller de totes les identitats del narrador. Enmig de tants viatges, tants ports, la llengua sosté la narració.

El francès, molt present, apareix com la llengua de l’administració: ‘ ma petite pourquoi ne veux-tu pas rentrer en Espagne ? —Pas en Espagne, pas en Espagne, monsieur le Maire, mon grand-père me donne à manger que des patates. ’ ( pàg 120) Notarem que el batlle domina el francès literari, fent servir el ‘ ne ’ expletiu, mentre la pallaga, com tots els francòfons, se n’oblida. El francès s’ha convertit en la llengua ‘real’, actual dels marsellesos que, al moment de la narració ja han abandonat la llengua ancestral, l’occità provençal.

L’occità, parla del país ‘ quan en Gabre habitava encara en el Temps de la Creació ‘ ( p 33) sobreviu en la toponímia provençal. En el llibre actua amb tres modalitats. El bell occità clàssic dels trobadors. ‘ Bona domna, si malparlier janglós. ‘ ( pàg 20) El llenguadocià meridional ocupa tota una pàgina onírica. La resta del temps, la variant majoritària és el provençal marítim, la llengua històrica de Marsella després de la pèrdua del grec. Un pagès encara fa servir la llengua de Mistral, per usos menys poètics que el mestre de Maiano/Malhana/Maillane.

Pel que fa al castellà, constitueix la segona llengua de la família. Llengua molt agradable, lligada a les cançons i a les pel·lícules. ‘Na Calàndria cantà La Paloma d’Iradier amb veu neta i pura : «Cuando salí de la Habana ¡válgame Dios.»’ ( p 117)

L’anglès, que descobreix a Austràlia al començament de l’adolescència, intervé com la llengua de l’alta cultura, dels primers poemes.

Somia en català, juga en francès, llegeix en occità, compta en anglès,  canta i balla en castellà, per les planes d’aquesta novel·la pagana i profundament cristiana.

[Font: www.nuvol.com]