Formant part de les projeccions de les pel·lícules candidates a rebre nominacions als Premis Gaudí d’enguany el documental L’estigma?, centrat
en l’antisemitisme a casa nostra, es projectarà avui dimarts 29
d’octubre a les 20:00h a la sala Chomón de la Filmoteca. La pel·lícula
serà presentada per l’escriptora Lolita Bosch i pel seu autor Martí
Sans. Gustavo D. Perednik, un dels testimonis del documental, ens dóna
aquí la seva visió de la judeofòbia a Espanya.
 |
| Els xàrrecs |
Un inquisidor del segle XVI,
horroritzat per les matances de jueus l’any 1391, no hauria estat capaç
de notar que ell mateix encarnava la continuació d’aquella croada
judeofòbica. “¿Com ho pot comparar, vostè això?”, li etzibaria. “La
nostra Inquisició té el noble objecte de protegir la unitat religiosa, i
a més atorga a les víctimes l’opció de la fe abans de la foguera”.
De la mateixa manera, un europeu del segle XIX no admetria que l’odi
medieval tingués relació amb la discriminació i injúries de la seva
mateixa època “davant les pernicioses influències judaiques”.
La judeofòbia és singular. No només perquè es tracta de l’odi més
antic, universal, profund, persistent, obsessiu, quimèric i eficaç que
hagi existit, sinó perquè qui el pateix, rarament ho assumeix
conscientment. La compassió per les víctimes jueves és vàlida sempre i
quan els agredits ja hagin mort en temps remots.
Avui també, pocs espanyols proclamarien obertament odiar-nos, però la
majoria d’ells guarda, encara en el més càlid dels cors, un gèlid racó
per al “jueu dels països”. Una petita minoria sent alguna empatia amb
Israel.
Que sigui l’Estat més qüestionat del món no sembla sorprendre’ls. Que
va patir les dues terceres parts de les condemnes de l’Assamblea de les
Nacions Unides no els fa parpellejar, malgrat assabentar-se que aquell
organisme fins el 1991 mai no havia condemnat cap règim àrab, tot i les
violacions reiterades dels Drets Humans.
No els commou que es descarreguin sobre ell els dards acusadors dels
mitjans de comunicació. Que és l’únic país del món al qual s’apliquen
epítets feridors com “nazi”, “càncer de l’Orient Mitjà”, proferits
encara per intel·lectuals i grans escriptors. Que als mitjans de
comunicació europeus els té obsessionats el puixant Estat, la creació
del qual fou precisament una necessitat per salvar milions de vides de
les urpes d’Europa.
No desperta la seva admiració el reflorir del desert, ni la
desproporció de Premis Nobel en ciències, ni el renaixement de l’hebreu,
ni la més alta tecnologia.
“¿Com ho pot comparar, vostè això?, ens preguntaria enutjat
l’espanyol mig actual. “¿Què té a veure la intolerància del passat amb
les crítiques a l’Estat sionista, dirigides contra l’ocupació?”. Però
aquesta no és la causa, sinó la conseqüència de l’agressió àrab, que ens matava dècades abans que l’Estat d’Israel encara no hagués nascut.
Els mitjans de comunicació espanyols (llevat d’algunes honroses
excepcions) demonitzen Israel, presentant-la com una teocràcia
intolerant finançada per un poder ocult internacional.
El resultat és esperable: el lector mig no s’haurà d’acontentar amb
cap “solució” al conflicte que a la pràctica no impliqui la destrucció
de l’únic Estat jueu del món, tan “imperialista” ell, que cap més de
vint vegades a Espanya i més de cinc-centes vegades en els territoris
àrabs, rics en petroli i en l’analfabetisme imposat per xeics i règuls.
Però les veus ofensives del seu vocabulari, els espanyols les tenen reservades per als jueus. Quan en castellà es parla de “hacer una judiada”,
que vol dir fer una mala passada; o s’utilitza el terme “sinagoga”, per
referir-se a “reunió per a fins que es consideren il·lícits” ja es posa
de manifest aquesta càrrega connotativa. “Judiada” i “sinagoga” segueixen
sent recollits a Espanya com a insults. Els antisionistes d’avui han
estès la nòmina infame afegint-hi “Israel”, i la veu “lobby jueu”, a qui
s’atribueix tot tipus de maquinacions, en un país on els jueus
representen només el 0,05% de la població!
“Com ho pot comparar, vostè això?!, els sento, mentre veig com
s’enfurismen. Però es tracta del mateix objecte de despreci, de la
mateixa supèrbia que escull només un blanc, per no perdonar-li res i
deixa a tota la resta indemne dels seus implacables dictàmens. Ho
comparo, perquè és el mateix entestament a desqualificar al jueu i només
al jueu. La mateixa judeofòbia letal, i ingènua.
Podeu llegir l’article original, escrit en castellà, aquí.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário