Cal·ligrafia

Per Elena Montes Viza

Tenia una cal·ligrafia bonica i unes mans de pianista, fines i delicades. La seva lletra no s’assemblava a cap altre que hagués vist mai, evocava l’elegància i l’equilibri de les cordes pinçades, com si sempre fos escrita en plomí fi i tinta xinesa, sense pressionar el paper. Acaronant-lo. Ballant-li al damunt amb la punta de la ploma descalça. I al mateix temps, la seva cal·ligrafia tenia un no se què salvatge que mai vaig acabar de descobrir. Jo l’havia estimat per això i per altres coses, que em feien embadalir. Inclús, tremolar. El pare ja m’ho va dir – Reina, parles massa d’aquest noi -. I va resultar que tenia raó. Com sempre que es decidia a opinar en veu alta per després reclamar la factura.

D’ençà un temps, el noi havia deixa’t d’escriure’m.

Els amics l’havien vist passejar per la ciutat amb una noia més jove, d’ulls blaus i somriure menut, i jo sabia en el fons, que aquella noia tindria el geni més calmat, menys malmès i més dolç que jo. S’agafaven de la mà, amunt i avall pels carrers, aquella mà que tant fort m’havia agafat a mi perquè no em perdés si pujant l’escala del bloc se n’anava la llum de cop, i la cal·ligrafia dels seus palmells es barrejava ara fent-se l’amor per les línies i les cantonades. Llegint-ne i escrivint-ne una nova història: la seva. On no hi era jo, perquè no era ningú. Era fum. O inclús menys que fum, era aigua passada. Un bassal d’aquells molests que es freguen quan es pixa una nevera vella. I no em podia treure del cap la veu de l’Abel, el meu Abel, musicant aquell altre nom que no era el meu i que a mi tant m’agradava. Aquell nom blau marí amalgamat d’onades. Bast, infinit. – Marina, Marina… - Ja no m’estimava. L’Abel ja no m’estimava. I en l’enuig em preguntava si ho feia expressament això de buscar-ne una amb un nom tant blau.

Han passat els anys i encara hi ha dies en que obro el calaix de la tauleta de nit, tancat amb la clau del secret, i la cal·ligrafia de l’Abel m’esgarrapa des de dins dels llibres que he anat mudant a cada casa on he viscut sense ell. A vegades, pressiono les tapes, aixafo els títols de les portades que donen inici a les històries, per no veure’l mai més, però en el fons jo sé i confesso que potser el busco una mica en la carn de les ungles, en les dedicatòries que un dia em va escriure sense dir-me adéu, per arrecerar-me, quan encara sabia el meu nom i no era fum i entre els dos ordenàvem la compra dins la mateixa nevera.

Per a l’Helena (escrit amb cal·ligrafia salvatge), perquè t’he trobat.

Abel

[Font: www.nuvol.com]