Quan la gent em pregunta si és veritat que no parlo castellà ho
acostumen a fer amb una cara entre desconcert i incomprensió. Això sí,
la majoria de gent agraeix el meu aprenentatge de la seva llengua amb un
afecte i uns ulls brillants que em fan sentir tan important que em fa
vergonya… Però és curiós, perquè si ens ho mirem fredament, no seria el
més normal aprendre la llengua pròpia del territori on un se n’hi va a
viure? Sembla que gairebé 40 anys després de la caiguda del règim
franquista encara no han assumit que la seva llengua ja és -o al menys
podria ser- lliure.
 |
| Alina Moser |
Per calmar el lector que ja es comença a mossegar les ungles de
nerviositat, li puc dir que sí, que després de dos anys vivint a
Catalunya, també parlo -o al menys entenc força bé- el castellà. Ara,
això és una bona notícia? No n’estaria gaire segura. He vingut a viure a
Catalunya, sabent només català, com podria haver anat a Islàndia,
sabent o aprenent només l’islandès. Però òbviament a tothom li sembla
normal que hagi après, a més a més, una altra llengua, la castellana,
que jo no he triat lliurement. En canvi, a Islàndia dubto que algú
m’hagués exigit l’aprenentatge de l’anglès o del danès, que allà són les
llengües que s’ensenyen obligatòriament a l’escola, si no fos per temes
laborals. No us sembla curiós?
I parlant del tema laboral, em ve al cap una situació molt reveladora
que vaig viure fa poc més d’un any, buscant feina a l’àrea
metropolitana de Barcelona. Havia enviat un currículum a una empresa que
buscava parlants nadius de l’alemany que parlessin català també, per un
servei d’urgències d’atenció telefònica. Quan vaig veure l’anunci vaig
pensar: Vaja, em busquen a mi! I sí, em van trucar pocs dies després.
La senyoreta a l’altra banda, per desgràcia, només parlava castellà,
així que vaig fer un esforç per fer-me entendre en la seva llengua,
perquè aleshores ja m’havien encomanat que millor no parlar en català en
segons quines situacions. (És sorprenent amb quina rapidesa assumim els
prejudicis lingüístics.) Però al cap d’una estona de conversa prou
esperançadora em va preguntar pel meu castellà, perquè al meu CV deia
que en tenia un nivell bàsic, només. Jo, sincera i convençuda que això
no podia influir en el procés de selecció, ja que buscaven algú que
parlés català i alemany, li vaig dir que això era correcte, que no el
portava massa bé. Greu error. Amb una frase havia perdut l’accés a la
feina. “Moltes gràcies, quan hagis après castellà torna a enviar el CV.”
Com? La veritat és que em vaig quedar parada.
Avui només en puc riure, de la meva innocència d’aleshores. Molt
probablement hauria pogut fer aquesta feina sense problemes i fins i tot
m’hauria ajudat a practicar una mica el castellà. Però m’havia
descuidat d’un detall molt important: El català, al mercat laboral de
Catalunya mateixa, és un suplement i no pas un requisit imprescindible
com ho és el castellà. Un anunci, escrit en català, i demanant una
persona que parli català i alemany, dóna per suposat que el lector
sàpiga castellà també… Així està el català a la Catalunya del segle XXI.
Aquesta situació, com moltes altres que m’he trobat al llarg de dos
anys, posa en evidència quina és la llengua dominant, la llengua comuna,
d’aquest territori. Ens pot agradar o no, ho podem percebre com a
problema o no, però en tot cas és inútil negar aquesta realitat, perquè
ens negaríem la possibilitat de reaccionar i de canviar-la.
En aquest sentit, la meva estratègia per defensar la llengua catalana
no es basa en cercar els culpables per l’estat actual d’aquesta, sinó
en animar cada parlant o futur-parlant a fer-la servir, amb la
rigorositat necessària, en tots els àmbits de la vida on hauria de ser
normal la seva presència, o millor dit: on un parlant nadiu desitjaria
poder fer-la servir. Però això requereix una reflexió de cadascú sobre
les seves necessitats, les seves ambicions. Ens hem de preguntar on
volem arribar i on ens trobem respecte a això. Perquè a vegades sembla
que els catalanoparlants, després de tants anys de repressió,
s’acontenten amb “coses a mitges”, amb un ús “normalitzat” que en
algunes ocasions només arriba a ser superficial.
Trobem exemples per aquesta superficialitat al llarg del viatge que
vam fer amb el documental “Són bojos, aquests catalans?!”, que parteix
de la idea del lingüista David Valls, per exemple just al principi,
entrant a una farmàcia, on sí m’atenen en català, però no em poden
oferir cap medicament amb el prospecte en català. O també al
supermercat, on puc trobar amb més facilitat productes etiquetats en la
meva llengua materna que no pas en català. Però a part de les situacions
que vam poder retratar en aquests 70 minuts de documental, puc anomenar
uns quants exemples de la meva experiència pròpia més enllà de la
càmera.
Una situació que em fa especialment molta gràcia és quan un dia vaig
demanar una magdalena a una parada d’aquestes del metro de Barcelona i
la senyora em va respondre en anglès, com si li hagués parlat en una
llengua estrangera. També m’he trobat que al Servei Català de Trànsit
ningú no em va poder atendre en català ni em van donar l’examen del
carnet en català que en principi havia demanat prèviament. Aquí he de
dir que tampoc no em vaig queixar, perquè d’alguna manera anava a favor
meu, ja que tot el material disponible a internet per estudiar era en
castellà i així ja m’ho havia après en aquella altra llengua. Al lector
li pot semblar normal, però poseu-vos dins la meva pell i digueu-me com
us semblaria vist des de fora…
Però tornem al què deia abans: No busco culpables. Busco incitar els
parlants a observar amb esperit crític l’ús que en fan de la seva
llengua en cada moment de la seva vida quotidiana. Jo no sóc cap purista
que vol fer desaparèixer qualsevol (suposat) castellanisme de la
llengua catalana. No crec que el camí per mantenir aquesta llengua vagi
per aquí. O al menys, no veig com a amenaça una paraula com “bueno”, que
fins i tot jo he adaptat instintivament, d’alguna manera. Més aviat em
preocupa l’ús indistint de les dues llengües, del català i del castellà,
cosa que molta gent anomena “els beneficis del bilingüisme”. Però el
bilingüisme, en un sentit rigorós, seria la igualtat entre les dues
llengües i implicaria que tothom les parlés, que l’etiquetatge es fes en
les dues llengües i que al cinema pogués veure tants films en una com
en l’altra llengua.
Per a que passi això, encara quedaria molta feina a fer. Aquesta no
la farà ningú altre per a nosaltres. Ni els polítics ni els mestres i
professors. Ni els de Madrid ni els de la Generalitat. I llavors, també
ens hem de preguntar si el bilingüisme realment és un objectiu
desitjable, perquè no sabria dir cap exemple hagi funcionat del tot.
Però això ja és un altre tema.
Vaja, quin discurs més fatalista! – podrien dir alguns
lectors. Jo els dic que no es preocupin, que el futur de la seva llengua
-o de les seves llengües- el tenen entre les seves mans. Si la pròxima
vegada que es trobin amb una situació igual o semblant a una de les què
he descrit més amunt pensaran en aquest article o reflexionaran sobre la
posició que volen que tingui el català a la seva vida ja estaré més que
contenta. Per mi és aquest, el camí. Escollim cada dia en quina llengua
volem viure. I això ens dóna més poder que a qualsevol polític.
Alina Moser Dubbel és estudiant de lingüística. Protagonista del documental “Són bojos, aquests catalans!?” Es defineix com a alemanya catalanoparlant, o catalana alemanyoparlant.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário