Oportunitat perduda

Per Marc Busquets

Després de diversos intents frustrats i d’haver passat per les mans de diferents productors, la novel·la de Jack Kerouac A la carretera s’ha portat finalment al cinema. Ford Coppola ho va intentar anys enrere però els problemes financers de la seva productora Zoetrope li ho van impedir. De fet, el mateix Kerouac va voler portar el llibre a la gran pantalla i va escriure una carta a Marlon Brando en què li proposava tirar endavant el projecte plegats. Brando mai va respondre.

Salles, la millor opció?

Finalment ha estat el brasiler Walter Salles (donat a conèixer el 1998 amb Estación central de Brasil) l’escollit per dirigir l’adaptació al cel·luloide de la novel·la. Salles és un realitzador de trajectòria peculiar. Va dirigir el remake d’un dels últims clàssics del terror asiàtic, Dark Water (2005) i va participar a la fallida Paris je t’aime (2006), un film d’episodis en què diferents directors (Isabel Coixet hi va posar la nota catalana) homenatjaven la capital francesa. L’olor de benzina no és nova per a Salles. Un dels seus grans èxits és Diarios de motocicleta (2004), una mena de road movie amb el mexicà Gael García Bernal posant-se a la pell del Che.

S’havia dit sempre que A la carretera és una novel·la “impossible” de traslladar al cinema. És cert que l’estructura de l’obra de Kerouac (i, de rebot, tota l’essència beatnik) dificulta la construcció de relats cinematogràfics convencionals. Amb tot, el gran defecte de la pel·lícula va més enllà. Salles es mostra més o menys efectiu en la posada en escena, però pel camí s’oblida de l’essencial. La novel·la de Kerouac transmet inquietud, ànsia per experimentar, per viure amb intensitat. En canvi, la pel·lícula és freda, buida: no té anima.

Adaptació acadèmica

Pel que fa al trio protagonista, de les capacitats interpretatives de Kristen Stewart més m’estimo no dir-ne res per no tenir problemes amb la justícia. El duet format per Garrett Hedlund i Sam Riley (que interpreten Dean Moriarty i Sal Paradise, respectivament) tampoc aconsegueix brillar i tan sols les aportacions de Viggo Mortensen i Steve Buscemi en papers petits donen vida al conjunt.

La proposta de Salles és acadèmica, perfecta. I potser precisament per això acaba sent avorrida. I llarga, massa llarga. El brasiler opta per cenyir-se a enganxar un passatge rere un altre, sense imprimir caràcter propi al conjunt ni volent destacar cap element per sobre d’altres. Si Kerouac va revolucionar la narrativa de l’època, era d’esperar que com a mínim la seva adaptació cinematogràfica fos més arriscada i no pas tan plana. La monotonia, de fet, és la tònica, quan se suposa que l’atzar i la imprevisibilitat són els pilars existencials dels personatges de la història.

A la carretera tan sols és vàlida per aquells qui no coneguin els beats i s’hi vulguin acostar. Qui busqui veure capturades en imatges la passió i l’inconformisme de Kerouac i els seus col·legues val més que segueixi recordant-los amb la seva literatura. 

[Font: www.intocabledigital.cat]