Enginyers de la paraula

Per Jesús Gil Vilda

No són pocs els escriptors amb formació acadèmica en ciències: Juan Benet era enginyer de camins; Pío Baroja era metge, com Martín Santos; Primo Levi, químic; Dostoievski, enginyer militar; Stendhal, llicenciat en exactes, com J. M. Coetzee, que va treballar durant anys com a programador informàtic. Victor Hugo no va acabar els seus estudis de matemàtiques, però se li donava molt bé, tal com I. A. L. Diamond, guionista de pel·lícules com Ningú no és perfecte o L’apartament. Si seguim amb el cinema: Frank Capra va estudiar química, Alfred Hitchcock enginyeria de navegació, Michelangelo Antonioni es va llicenciar en econòmiques, Jean-Luc Godard en etnologia i Luis Buñuel va estudiar entomologia i enginyeria agrícola.

Sant Francesc parlant amb les màquines | pintura a l'oli de Pere Llobera

Realment, la formació acadèmica condiciona la manifestació de la nostra creativitat? Per què hi ha tants exemples d’escriptors amb formació en ciències o en enginyeries? Hi ha algun vincle entre la creativitat científica i les arts narratives?

Els estudis de ciències no s’han considerat tradicionalment part de la cultura o l’erudició. Les humanitats, en canvi, més atentes a l’immensurable i a l’impredictible, com el comportament humà individual i col·lectiu, si que es consideren cultura amb majúscules. Però llavors, com un escriptor pot  interpretar la realitat que l’envolta sense conèixer els fonaments de l’energia nuclear o el segon principi de la termodinàmica? Per citar dos exemples que condicionen les nostres vides cada dia. De la mateixa manera, com pot un escriptor escriure sobre el seu temps sense conèixer la revolució de Cromwell o el compromís de Caspe? Per citar dos exemples d’interessant relectura actual.

Un dels avantatges d’haver estudiat ciències, això no obstant, és que la barrera per entrar a humanitats és menor que l’entrada a ciències per a un llicenciat en lletres. La ciència té un llenguatge i un mètode propis, mentre que les humanitats tenen la paraula com a llenguatge i la observació i la reflexió com a mètode. Dit d’una altra manera: tots podem llegir filosofia, però no tots sabem resoldre equacions diferencials.

Ens serveixen de res les equacions diferencials per a escriure novel·les? No ho crec pas, però el pensament científic sí que ens ajuda a desenvolupar certa capacitat de relació i de síntesi, una certa lògica que, potser, enfortirà el múscul de la creativitat narrativa. Un estudiant de ciències pures s’enfronta diàriament a problemes que ha de resoldre a partir de conceptes que acaba d’aprendre. De la mateixa manera que un escriptor, quan està elaborant una trama, l’ha d’acotar dins una paleta creativa i n’ha de resoldre els problemes amb els pocs ingredients amb què compta. Tal com les lleis de l’àlgebra, el “set” narratiu no és flexible.

Després hi ha el tema del do de la paraula. La manera com ens arriba una obra literària sempre es plasma en paraules. Cal conèixer el llenguatge i saber-lo fer servir, posseir lèxic, cuidar la sintaxi, però, de nou, això no és patrimoni exclusiu de les carreres de lletres. Sempre recordaré a don Rafael Usón, professor de química inorgànica de la Facultat de Saragossa, i les seves al·locucions en un castellà del mateix nivell que el que exhibeix Vargas Llosa a les seves entrevistes.

Hi ha un altre avantatge d’haver estudiat ciències: no t’afartes de segons quins autors. Imagino que haver de llegir obligatòriament Stendhal o Dostoievski, per citar dos escriptors amb estudis de ciències, als 18 anys ha de ser una tortura. O almenys ho hauria estat per a mi. D’altra banda, descobrir-los en edat adulta suposa un plaer. Si la inquietud per allò que la ciència no abasta, que és molt, perdura amb els anys, un enginyer sempre estarà a temps de llegir Madame Bovary, La Regenta i Anna Karènina i treure’n les seves pròpies conclusions.

No es podria fer que la universitat servís per a formar-nos integralment com a ciutadans, amb Bovary i amb el segon principi de la termodinàmica, tot junt?; tornar al renaixement, o encara abans, als grecs? No sé si aquest neofeudalisme toleraria una cosa així. Em temo que prefereixen convertir la universitat en una màquina de produir obrers qualificats.

M’havia oblidat de dir que alguns dels escriptors-científics també van cursar altres estudis. El gran Coetzee, per exemple, a més de matemàtiques va estudiar filologia anglesa. I no serà que els anhels i les frustracions s’obren camí en els fulls de paper sigui quin sigui l’objectiu professional que ens haguem fixat?

Traduït per Caterina Fernández 

[Font: www.nuvol.com]