Leonard Cohen, el dandi humil

Era lent, serè i elegant i potser aquest era el llegat sencer del seu pare, sastre de casa bona al barri anglòfon de Montreal. Leonard Cohen deia no recordar gran cosa d’un pare mort aviat, però als últims anys de la seva vida posava un punt d’honor a dur sempre els millors vestits fins i tot per rebre periodistes a casa seva. 

Escrit per Joan-Lluís Lluís

 

Era d’aquesta manera, “com un cavaller eixit d’un llibre passat de moda”, que desgranava una vida modesta i copiosa alhora. Cohen era el cantant que mai no hauria cantat si amb les seves novel·les i els seus poemes hagués obtingut altra cosa que una bona reputació. Cantar per fer-se ric? Era una aposta arriscada intentar guanyar-se la vida així. Però va irrompre amb una guitarra a la mà en un programa de la televisió canadenca on l’havien convidat com a escriptor i va cantar The Stranger Song. Així va ser evident “que cercava la carta tan valuosa que mai no en necessitaria cap més”.

Cantant de folk al temps dels cantants de folk, semblava seguir el camí fressat tot primer per Bob Dylan. Però Cohen no era un cantant de folk sinó un escriptor que cantava. I, com Dylan, va haver d’heure-se-les amb una part dels seus seguidors quan va començar a emprar instruments elèctrics. Amb l’afegitó, en el seu cas, que va iniciar aquest tomb sota els auspicis tenebrosos i alcoholitzats de Phil Spector. Després d’uns quants discos lluminosos i minerals, i amb títols gairebé tots d’una suau i tranqui·litzadora monotonia —Songs of Leonard Cohen, Songs from a Room, Songs ol Love and Hate, Live Songs— va pulveritzar la seva reputació, el 1977, amb Death of a Ladies’ Man. Un disc ferotge i rebutjat, que conté, però, alguns dels seus versos més clarividents, com ara “Allò que passa a la teva bellesa / també em passa a mi”. Un disc també on reblava el clau de la irreverència assumida fins a una forma paradoxal de grolleria distingida: “Ets l’àngel nu que duc al cor / ets la dona amb les cames obertes”.

Es coneixia, ja, aquesta vena, per haver-lo sentit cantar, a Chelsea Hotel #2 una nit de sexe amb una dona de qui ben aviat es va saber que era Janis Joplin, —”som lletjos però tenim la música” diu que li va dir ella—, una vena, però, que combinava amb allò que fa de Cohen un cantant únic, la religió i l’espiritualitat. Així, a la segona versió de Hallelujah, gosa cantussejar: “Recordat’, quan em movia dintre teu / el colom sant també es movia / i cada respir nostre era un al·leluia.” Sí, Cohen, des del seu judaisme, també podia entreveure un colom sant, és a dir l’Esperit Sant del cristianisme, i cantar per a ell. Les seves cançons són també, i sovint, una mena de camí mig assolellat mig calamarsejat per un déu al qual feia veure que creia, o que no creia. O tot el contrari. Isaac i el seu pare massa piadós, Joana d’Arc fascinada pel dimoni, les sors de la Misericòrdia per sempre acollidores, Crist convertit en mariner, el Gòlgota com un Malibu dels temps pretèrits, Samsó entotsolat a Nova Orleans, les tenebres de l’inici d’un món nascut vell —aquestes tenebres, deia, que són “l’única cosa a les quals he trobat un sentit”—, i sempre una munió d’àngels que voleien per guiar-nos, mofar-se de nosaltres o fer-nos ensopegar, aquests àngels “per qui hem oblidat de pregar”.

Leonard Cohen era el canadenc errant, el cantant gairebé silenciós, el jueu convertit al budisme, el company de viatge de les ànimes esgarriades i fidels, el notari de les espifiades d’un déu massa distret, el dandi humil que volia fer “alguna cosa equivocada tot esperant un miracle”. Era, sense cap dubte, el nostre home, aquell que cantava, sense falses pretensions: “Si el que vols és que no parli més, no parlaré més”. Però no, Leonard, no era el que volíem.

[Font: www.nuvol.com]