Set cognoms catalans i un Fernández

Per Jesús Gil Vilda

Divendres passat vaig anar com a observador al menjador de l’escola del meu fill, una escola pública de Barcelona. Els xavals estaven molt animats i em preguntaven constantment. Jo acostumo a expressar-me en castellà, de manera que un d’ells, d’uns nou anys, em va preguntar: “Tu ets castellà?”.  A la qual cosa jo vaig respondre: “No. Sóc aragonès”. Després d’haver conclòs el meu informe sobre la qualitat del menjar, l’organització i altres coses, em vaig quedar pensant una bona estona en aquella resposta. Castellà segur que no ho sóc, però, i català?

Davant la imminent secessió de Catalunya de la resta d’Espanya, m’he imposat l’obligació de donar resposta a una qüestió tan fonamental.

A veure: vaig néixer, em vaig criar i vaig estudiar a Saragossa. Em vaig instal·lar a Catalunya amb 24 anys (en tinc 43) i he desenvolupat la meva carrera professional aquí. M’he casat. M’he comprat un pis. L’Acadèmia del Cinema Català em va lliurar un Gaudí al millor guió per Bienvenido a Farewell-Gutmann. La meva primera novel·la, Crisis de gran mal, la va publicar una editorial catalana (El Aleph Editors, Grup 62, que en pau descansi). Sóc soci d’una empresa catalana de tecnologia per a la qual, a més, treballo. Escric en aquesta revista que acaba de ser guardonada per Mascarell i els seus per la seva feina en la promoció de la llengua catalana. Amb tot, quan un nen de nou anys em sent parlar, encara que m’entengui, no pensa que sóc català.

Feia hores que estava en la incertesa quan va sortir a la tele Jordi Pujol parlant de les chonis i els Fernández i vaig tenir la impressió que em mirava i que fins i tot em feia l’ullet (o era un dels seus tics?). Llavors vaig recordar un Fernández molt famós, que fins i tot té un partit polític. En realitat es diu López, de segon Tena, i tenim moltes coses en comú. És oriünd de l’antiga Corona d’Aragó, ell de Sagunt. Va estudiar en la seva comunitat de naixement, dret a València, jo químiques a Saragossa. Gairebé tota la seva carrera professional l’ha desenvolupada a Catalunya. Llavors vaig recordar que el senyor López Tena va dir en un debat a TVE, durant una campanya electoral, que és català tot el qui desitja ser-ho.

Vaig respirar alleujat en recordar aquella sentència. Quina meravella! I pensar que hi ha països, com l’Aràbia Saudita, on mai pots aconseguir la nacionalitat, encara que treballis i visquis tota la teva vida i moris en el seu terra, ni els teus fills, tampoc, per allò de la sang, i tanmateix en aquest nou estat que crearem n’hi ha prou amb voler ser-ho perquè et donin la nacionalitat. En menys d’una dècada passarem de set milions a setanta.

Després de l’eufòria, nous dubtes van començar a envair-me. Però si tothom que ho desitgi, pot ser català, per què hi ha hagut tant d’enrenou amb els pakistanesos del PSC? (Per cert, molts d’ells són bengalins; és com dir portuguès a un català).  Jo crec que si els pregunten si volen ser catalans, diran que sí, si amb això no han de renunciar a la seva altra nacionalitat. Ui! Un moment. Però per a això farà falta un tractat de doble nacionalitat entre el Regne, Principat o República (descartem el Sultanat) de Catalunya i Bangladesh. Tranquil, Jesús, que això de les dobles nacionalitats segur que és fàcil  d’aconseguir. Llavors agafo el telèfon i truco a un amic que viu a Rotterdam i em diu que no hi ha tractat de doble nacionalitat entre Espanya i Holanda, que o ets una cosa o ets una altra. M’informo una mica més i veig que Espanya té tractats de doble nacionalitat amb menys de trenta països i gairebé tots llatinoamericans, excepte Andorra, Portugal, Guinea Equatorial i Filipines. A veure si això no serà automàtic, que només independitzar-te ja tens la doble nacionalitat (catalana i espanyola, s’entén, que Bangladesh, des del respecte, m’enxampa lluny). A veure si aquests espanyols s’enfadaran i diran que cal triar, o l’una o l’altra. La meva angoixa s’anava incrementant per moments.

Llavors apareix Rajoy i diu que els catalans i els espanyols tenim la mateixa sang perquè se’ns va barrejar d’alguna manera fa molt. Torno a respirar. Però Mas de seguida contraataca dient que la mescla de sang no ens fa iguals. Ah, no? Llavors les chonis de Cornellà es diferencien molt de les chonis de Leganés? Truco a la meva cunyada, professora en un institut de Leganés, que ve a veure’ns a Barcelona de tant en tant, i em diu que a ella li semblen bastant similars: fins i tot parlen el mateix idioma. Però llavors, en què quedem? Per a la meva joia, Artur Mas resol ràpidament el dilema parafrasejant en Jordi Pujol: “Català és qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”. I Jordi Pujol, en un altre programa (totes aquestes revelacions estaven succeint alhora), ho subratlla proclamant que Catalunya no és una nació ètnica. Llavors, a veure si ho he entès bé: pakis, chonis, fernandezes, maños i saguntins podem ser catalans si hem aconseguit traspassar la frontera, ens han donat feina i expressem la voluntat de ser catalans. Un moment, però, considerant la precarietat laboral actual, la nacionalitat estarà vinculada a la durada del contracte de treball o serà a perpetuïtat per haver treballat tan sols un dia a Catalunya? Què fantàstic, si tots els països fossin tan civilitzats, oberts i integradors, no hi hauria fronteres al món.

Per a relaxar-me una mica de tanta meditació me’n vaig al cinema, a empassar-me la pel·lícula de moda, Ocho apellidos vascos. Passo una bona estona, la veritat (a mi m’agrada Clara Lago). Un tòpic darrere l’altre que es digereixen amb alegria. La gent gaudeix i tothom surt content de la sala. Al final, tot serà molt més senzill: l’amor sempre triomfa. Crec que hi ha material suficient per a un remake a la catalana. Truco als guionistes, Borja Cobeaga i Diego San José, per a proposar-los un títol: Set cognoms catalans i un Fernández. Llàstima que passin de mi. Ells s’ho perden. Agur.

Traducció de Judith Fernández Olmos

[Font: www.nuvol.com]