Leïla Slimani : «Com més escric, més estrangera em sento»

         Leïla Slimani, Luxemburg

Publicat per Carles Domènec

Què faríeu si poguéssiu passar tota la nit dins un museu venecià? Passejaríeu per les sales a les palpentes, descansaríeu com si fos un dia qualsevol, elucubraríeu sobre les obres d’art, dormiríeu? Leïla Slimani accedí a la proposta de tancar-se, sola i durant una nit, al museu del Palazzo Grasso de Venècia i després explicar-ho en forma de llibre. L’escriptora recull les reflexions sorgides d’aquella experiència a ‘Le parfum des fleurs. La nuit’, que publica Éditions Stock. 

Slimani reflexiona sobre literatura durant aquella ‘nuit folle’ a Venècia. Apareixen al volum alguns dels pensaments que representen l’embrió de la redacció de la novel·la ‘Le pays des autres’. «Són sempre els altres que decideixen què soc; al Marroc, soc considerada massa occidental, massa francòfona, massa atea i, a França, sempre m’acaben preguntant sobre els meus orígens», ens explica. És així com conta que fou a París on prengué consciència de la negror de la seva pell. Ella recupera una significativa frase de Hemingway : «Aquells que han deixat el seu país no han escrit mai res que valgués la pena ser publicat».

Es refereix també a l´empresonament del seu pare a Salé, ciutat obrera i veïna a la de Rabat. De Salé és l’escriptor Abdellah Taïa. En canvi, Slimani va viure i estudiar al barri aburgesat d’Agdal. La novel·lista descriu la situació del seu pare, empresonat l’any 2003 i durant uns mesos, després d’anys de processos judicials, en tant que exdirector d’un banc acusat d’un dels grans escàndols financers dels darrers anys al Marroc. Després de  l’alliberament del pare, aquest caigué malalt i morí l’any 2004. Uns anys després, fou declarat innocent del cas per al qual havia estat acusat. És el pare qui aconsella la filla de « evadir-se, de sortir de la presó a la qual ella mateixa s’havia condemnat (com a escriptora), i anar a la descoberta del món ». Slimani assumeix que «ser escriptor és condemnar-se viure al marge, com més escric més estrangera em sento».

L’afició a la lectura del pare condicionà el futur de Slimani : «de nina, pensava que si el meu pare em veia amb un llibre a la mà, s’interessaria més a mi ». De l’època d’estudiant al Descartes de Rabat, Slimani recorda que « en l’estudi de l’àrab, la professora es passava bona part de la classe ensenyant-nos l’Alcorà, però no admetia cap qüestió, raó per la qual, segurament, no he acabat mai de dominar aquesta llengua».

De l’estada nocturna al museu venecià, Slimani conclou que «la nit és el lloc on les utopies agafen l’aroma del possible».

 

 

[Foto de l'autor - font: www.revistabearn.com]