Crema París?

 El (fals) atac rus sobre la capital francesa

                               Paris brûle-t-il? (René Clément, 1966)

 

Escrit per Roger Canals

Professor d'Antropologia de la Universitat de Barcelona Director del projecte VISUAL TRUST de la Comissió Europea

Paris brûle-t-il? (1966) és el títol d’una pel·lícula franco-estatunidenca dirigida per René Clément que narra l’alliberament de París per les tropes aliades l’any 1944. Un dels moments culminants del film és quan Hitler, preveient la imminent derrota del seu exèrcit, ordena al general Von Choltitz arrasar els punts més emblemàtics de la capital francesa abans de capitular. Von Choltitz decideix, però, desobeir el Führer i rendir-se sense condicions, evitant així una massacre innecessària entre la població civil i una destrucció irreversible del patrimoni artístic i arquitectònic de la ciutat. Aquest episodi, la fiabilitat històrica del qual és encara discutida pels especialistes, forma part de l’imaginari nacional francès i és anomenat popularment “la nuit où Paris aurait pu sauter” (la nit en què París hagués pogut saltar pels aires).

París no va ser arrasat aquell dia de 1944 però vet aquí que, setanta-vuit anys més tard, la història europea ens ha ofert unes imatges inesperades i desconcertants en què veiem la capital francesa sucumbir sota les bombes de l’exèrcit de Vladímir Putin. Les imatges en qüestió van ser difoses el passat 11 de març del 2022 per les xarxes socials a través del compte de Twitter del Ministeri de Defensa ucraïnès. El vídeo, filmat aparentment amb un telèfon mòbil, mostra inicialment una jove i alegre turista que, després de mirar a càmera amb aire de complicitat, se sobresalta a causa d’una terrible explosió vora la Tour Eiffel. Més endavant, observem el bombardeig del barri de l’Òpera enmig del so eixordador de les sirenes, els crits del veïnat i el plor dels infants. El clip, de tot just trenta segons, acaba amb el següent missatge: “Imagina que això passés en una altra capital europea. Lluitarem fins al final. (…) Si nosaltres caiem, vosaltres també ho fareu”.

Aquestes imatges difoses pel govern ucraïnès són manifestament falses i els seus autors no se n’amaguen pas. El text amb què es tanca el vídeo deixa clar que, malgrat l’estètica realista de les imatges i el profund efecte de veritat que susciten en l’espectador, el suposat bombardeig rus sobre París no és altra cosa que un artefacte de manipulació visual orientat a sensibilitzar la població europea i a pressionar els membres de l’OTAN perquè incrementin les sancions a Rússia o ajudin militarment l’exèrcit ucraïnès. A diferència de les imatges que veiem en els telenotícies, l’objectiu reconegut d’aquest muntatge no és el d’informar d’allò que ha passat sinó el d’estimular la imaginació de l’espectador a fi de persuadir-lo de la plausibilitat que els esdeveniments ficticis que les imatges mostren esdevinguin en un futur episodis històrics reals.

L’existència d’aquest vídeo governamental i la viralitat amb què ha circulat per les xarxes socials ens permeten esbossar algunes idees sobre els usos i significacions de les imatges en els nostres temps. Per exemple, s’ha dit i repetit que la guerra entre Rússia i Ucraïna es juga no només en el pla militar sinó també en el pla de la desinformació i de l’ús d’imatges enganyoses. Vivim en una època de desconfiança visual en què és sovint difícil avaluar la fiabilitat de les imatges que veiem. Ara bé, hem d’anar amb cura a l’hora de fer generalitzacions. No totes les imatges falses ho són de la mateixa manera. De fet, hi ha imatges aparentment falses que, ben mirat, no enganyen a ningú, pel simple fet que no pretenen passar per imatges vertaderes. Aquest és el cas del vídeo del suposat atac rus sobre París. Podem dir que aquestes imatges són falses en el sentit que no tenen valor referencial: les tropes russes no han atacat París i no hi ha hagut explosions al barri de l’Òpera ni als voltants de la Tour Eiffel. Ara bé, seria també impropi acusar aquestes imatges de ser agents de desinformació o de difondre maliciosament continguts fraudulents.

La clau de volta de tot plegat es troba en el fet que el vídeo fa explícits els seus objectius i la seva naturalesa construïda. Desarticula l’engany visual tot just després de presentar-lo. Si aquestes mateixes imatges haguessin circulat per les xarxes sense les explicacions finals o amb un text deliberadament fals (on es digués que els esdeveniments representats han succeït realment a la capital francesa) les imatges haurien esdevingut falses. Tot això ens porta a concloure que la falsedat de les imatges no depèn només d’allò que les imatges mostren sinó sobretot dels discursos dins dels quals aquestes són inserides.

Cal llavors interpretar aquestes imatges com a “imatges vertaderes”? Doncs tampoc. De fet, les imatges de l’atac fictici sobre París, almenys tal com ens han estat presentades, no es poden considerar ni vertaderes ni falses. I no són ni una cosa ni l’altra perquè el terreny en què es mouen no és el de la factualitat (és a dir, el d’allò que ha passat) sinó el de la possibilitat (és a dir, el d’allò que podria passar).

Makes you think. pic.twitter.com/2SBRACLmTp

— ALASTAIR CAMPBELL (@campbellclaret) March 12, 2022

La commoció de les imatges falses

La segona reflexió que voldria presentar en relació amb el vídeo del govern ucraïnès té a veure amb l’impacte que susciten aquestes imatges en nosaltres. Ja he dit que el propòsit d’aquest muntatge no és el d’informar sinó el de commoure. La seva voluntat és que l’espectador percebi la invasió russa com una agressió pròxima. En aquest sentit, el vídeo és tot un èxit: ben segur que les imatges l’assalt a la capital francesa han fet posar la pell de gallina a més d’un, i especialment a aquelles persones que hagin estat a París i que, per tant, puguin tenir alguna vinculació emocional amb la capital francesa. Ara bé, com aconsegueix el vídeo aquest poder de commoció, de verisme i de proximitat? Doncs, en part, mitjançant la imitació de l’estètica i el format dels vídeos fets amb telèfon mòbil que inunden les xarxes socials i que nosaltres mateixos realitzem i difonem dia rere dia. L’efecte de realitat que desprenen les “gravacions” de l’atac rus reforça en nosaltres el sentiment de versemblança i, per tant, de plausibilitat. Com que les imatges semblen reals deduïm, de manera més o menys conscient, que és més possible que aquests fets acabin produint-se.

D’això se’n desprèn que els judicis que fem sobre les imatges depenen, almenys parcialment, de les seves característiques estètiques i formals, i no només del seu contingut, és a dir, d’allò que mostren. En la nostra experiència quotidiana, partim de la base que no totes les imatges són iguals i que, per tant, no hem d’avaluar-les amb els mateixos paràmetres. Així, per exemple, entenem que no ens hem de relacionar de la mateixa manera amb una fotografia d’actualitat que amb una pintura “artística”. En el primer cas, podem exigir que la imatge ens doni un testimoni fiable d’un fet concret; en el segon, esperem veure-hi sobretot l’expressió de la subjectivitat creadora de l’artista. Les expectatives i els patrons d’anàlisi que activem en tots dos casos no són equiparables.

En aquest sentit, no és d’estranyar que el Ministeri de Defensa ucraïnès hagi optat per utilitzar l’estètica dels vídeos i de les fotografies digitals per a “fabricar” el seu missatge visual. Cal tenir en compte que, ja a finals del s. XIX, la fotografia va ser definida com una tècnica que permetia l’obtenció d’una imatge suposadament objectiva, neutra i vertadera de la realitat. La imatge fotogràfica va adquirir ben aviat l’estatus d’evidència visual: s’entenia que allò que una fotografia mostrava havia d’haver existit o ocorregut necessàriament davant de l’objectiu. D’aquí que es cregués que la imatge fotogràfica podia actuar com un “certificat de presència” (Barthes), és a dir, com un dispositiu d’autentificació o de verificació de la realitat exterior.

Aquest paradigma objectivista o realista de la imatge fotogràfica ha estat criticat a bastament, una crítica que s’ha aguditzat a partir de l’adveniment de la imatge digital, que trenca, almenys parcialment, amb el model de la fotografia analògica. Ningú pot posar en dubte avui dia que tota fotografia expressa un punt de vista i que, en aquest sentit, és una interpretació subjectiva (si bé no per això necessàriament falsa o enganyosa) de la realitat. Sabem, de més a més, que, des del seu naixement, la fotografia ha fet ús de la mise-en scène, del trucatge o d’incomptables manipulacions visuals (filtres, retocs, sobreimpressions) per donar una falsa aparença d’espontaneïtat, objectivitat i verisme, sempre al servei d’un conjunt d’objectius ideològics sovint implícits.

Ara bé, tot i ser conscients de l’omnipresència de l’engany visual i del caràcter ideològic de les imatges i de les fotografies en particular, continuem considerant les imatges fotogràfiques (o, si més no, algunes d’elles) com a mitjans potencialment fiables d’informació sobre el món extern, i com a dispositius aptes per a comunicar-nos i relacionar-nos amb els altres. Dit amb poques paraules: confiem encara en la imatge fotogràfica, i entenem (encertadament, afegiria jo) que, si bé és cert que les fotografies poden mentir, també ho és que ens poden donar a conèixer de manera contrastable aspectes de la realitat dels quals no podem tenir una experiència visual directa. Continuem considerant la imatge fotogràfica i videogràfica com una imatge dotada d’una capacitat única per a captar, emmagatzemar i reproduir visualment el món extern.

El vídeo de l’atac fictici sobre París se serveix precisament d’aquesta actitud en relació amb la imatge fotogràfica per a intensificar el seu efecte de realitat. Els seus creadors saben que una imatge aparentment fotogràfica o videogràfica continua semblant-nos potencialment més real que una altra feta a través d’altres tècniques, com per exemple el dibuix.

Les imatges de París sota les bombes volen fer sentir responsable l’espectador del futur d’Europa i de la Humanitat. Deixa a les seves mans que aquestes imatges continuïn sent només imatges (simples signes sense referent) o que esdevinguin el testimoni avançat de les catàstrofes a venir. Que cadascú jutgi si se sent interpel·lat o no per aquest muntatge i si considera legítim i efectiu l’ús d’aquest tipus de procediments per a la sensibilització i la mobilització política. Mentrestant, i a l’espera de la fi del conflicte armat entre Rússia i Ucraïna, les imatges de l’atac fictici de Rússia sobre París ens haurien de fer pensar també en els incomptables conflictes bèl·lics d’arreu que sovint cauen en l’oblit, i les víctimes dels quals ni tan sols tenen els mitjans de fer-nos arribar les seves imatges.

 

[Font: www.nuvol.com]