Roth. Un clàssic clarivident

 L'Avenç publica 'La marxa Radetzky', de Joseph Roth, en versió de Jaume Creus

Joseph Roth

 

Escrit per Anna Rossell

Filòloga, escriptora, crítica literària i gestora cultural

 

Llegir Joseph Roth (Ucraïna, 1894 – França, 1939) és un plaer i una necessitat. L’autor austríac és un clàssic, un clarivident capaç d’anticipar fets històrics cabdals o un excepcional intèrpret dels moments crucials de la història europea, que en les seves mans esdevenen universals. Aquest darrer és el cas de La marxa Radetzky, que es va publicar originalment en alemany l’any 1932. En català, l’havíem vist publicat a Proa (1985 i 2008), i ara a L’Avenç publica una nova traducció de Jaume Creus. Roth és un dels grans escriptors centreeuropeus del segle XX, d’aquells escollits que saben elegir temes i llenguatge per convertir un fet específic ubicat en un lloc concret en un esdeveniment i una lectura universals. Perquè els fets que narra l’autor en aquesta novel·la són el cant del cigne de la monarquia austrohongaresa, dual (imperial i reial), nascuda el 1867 i liquidada després de la Primera Guerra Mundial, el 1919, però, alhora, ultrapassen el temps i la ubicació geogràfica.

L’autor sap llegir els signes que anunciaven la davallada, els símptomes anticipadors de la fi d’una era i els que marcaven els inicis d’una altra, radicalment diferent: l’enfonsament del darrer sistema polític europeu basat en l’Antic Règim i l’adveniment dels sistemes polítics moderns, propiciats abans per la Revolució Francesa, les revolucions burgeses del segles XVIII i XIX i la Revolució Russa del 1917, amb els grans canvis que va experimentar el continent europeu. La lectura del llibre ens permet assistir a l’enfonsament d’un món que durant segles s’havia cregut inamovible i d’un sistema de valors arcaic. Tot i que llavors aquest sistema de valors havia perdut la seva raó de ser, també havia donat sentit a moltes vides, unes vides que també s’enfonsen i toquen la seva fi, acompanyant simbòlicament i biològica l’enterrament de la doble monarquia.

La novel·la és també la crònica de l’enfonsament de qualsevol època que ha condicionat la Weltanschauung de moltes generacions, de la revelació que les creences tingudes per absolutes i eternes per molta gent no eren ni absolutes ni eternes. El testimoni de la desorientació existencial que això provoca, narrada per un observador que, per bé que molts crítics alemanys, austríacs i espanyol hagin volgut titllar de nostàlgic, relata els fets de manera imparcial. Amb raó el crític literari Marcel Reich-Ranicki digué de Joseph Roth que «sempre els ho posava fàcil als lectors, però difícil als seus intèrprets».

Roth situa l’acció en els darrers anys de la monarquia austrohongaresa i la fa acabar a començaments de la Gran Guerra, al 1914; no li cal incloure-hi el temps de l’acció bèl·lica per reproduir l’enderrocament de la doble monarquia; l’atmosfera decadent que es respirava a l’extens territori era una realitat massa evident. De fet, la seva decadència va ser la causa de la guerra, i no a l’inrevés. Quan l’autor faci acabar l’acció de la novel·la l’any 1914 confirma aquesta tesi.

A través de tres generacions d’una mateixa família, els Trotta, Roth ens mostra els símptomes de l’enfonsament d’un imperi. Els canvis que es produeixen en els costums i les conviccions de les persones en alguns ambients són significatius: la veneració cada cop menys absoluta per part de la població envers l’emperador d’Àustria i rei d’Hongria, Francesc Josep I; el grau d’importància minvant que s’atorga a la defensa de l’honor; la degeneració dels costums dins l’exèrcit imperial; el creixement de la consciència de la gran diversitat de cultures i llengües que aplega, que es percep difícil de mantenir políticament unides; les revoltes obreres, cada cop més impossibles de sufocar…

Roth alterna la veu narradora omniscient amb els diàlegs entre els protagonistes, que ultrapassen amb escreix els representants de les tres generacions dels Trotta. El tractament del temps cronològic és lineal. L’estructura de la novel·la i la detallada descripció de l’acció i els ambients és continuista de la novel·la burgesa del segle XIX, en un moment en què molts contemporanis seus havien optat per trencar aquest model.

L’autor atorga caràcter simbòlic sobre la desaparició de l’imperi a molts dels detalls que integra en la narració, per exemple al fet que el tinent Trotta, ascendit a baró i a capità per haver salvat la vida de Francesc Josep I a la batalla de Solferino, deixi l’exèrcit i es retiri a la vida del camp. O que el seu fill, funcionari polític, comissari de districte a Silèssia, que empeny el seu únic descendent de nou a la carrera militar, hagi d’eixugar els deutes que aquest ha contret en el joc i hagi de veure com deixa l’exèrcit i acabi retirant-se a una vida discreta, semblantment a l’avi. Caràcter simbòlic té també la mort del vell servidor del comissari de districte, en Jacques… No cal dir que la marxa Radetzky, estrenada el 1848, és el leitmotiv recurrent. Composada per l’austríac Johann Strauss (pare) i dedicada al mariscal de camp Josef Wenzel, comte de Radetz, que va aconseguir diverses victòries per a Àustria al nord d’Itàlia durant la revolució 1948-1849, assoleix categoria de símbol major, en tant que l’esplendor de l’imperi que representava es contradiu amb l’acció dels esdeveniments i amb el seu final.

En català s’han publicat del mateix autor La marxa de Radetzky (1985, 2008, 2021, la darrera optant, encertadament, per eliminar la preposició del títol); La rebel·lió (1989, 2008); Job / La llegenda del sant bevedor (1993); Fugida sense fi (1995); La llegenda del Sant Bevedor (2008, 2021); Job: història d’un home senzill (2012); Viatge a Rússia (2018); Històries d’exili (2020); L’Anticrist (2020).

 

 

 

[Font: www.nuvol.com]