La segona sessió del Docs Noctàmbuls –el cicle de cinema etnogràfic del MUEC– se centrarà en els rituals de curació i les concepcions culturals de la malaltia.
Christian Suhr
Escrit per Gerard E. Mur
La setmana passada va començar el Docs Noctàmbuls, el cicle estival de cinema etnogràfic que organitza el Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. En la primera sessió vam poder veure Els caçadors d’ombres, un documental escrit i dirigit pel comissari del cicle, Roger Canals; un acostament al Kyangyang, un moviment profètic seguit per l’ètnia balanta de Guinea Bissau. El Docs Noctàmbuls s’allargarà durant tot el mes de juliol i aquest divendres (les projeccions sempre són els divendres) toca una nova sessió. El cicle continuarà aprofundint en la línia temàtica escollida enguany –la relació entre el cos i els rituals que aquest motiva– amb un curtmetratge basc (Carmen) i un llargmetratge danès (Descending with angels).
Aquesta segona sessió se centra en els rituals de curació i inclou dos exemples de cerimònies orientades a guarir algun tipus de patologia soferta pel cos del pacient: un guariment ancestral practicat a Euskadi i un exorcisme islàmic. “En antropologia, el tema de la malaltia és una qüestió troncal. Des de la perspectiva occidental, la medicina ha tractat la malaltia com una disfunció del cos; la nostra mirada és biologicista, mecanicista: una peça del nostre cos falla. Aquesta concepció no és universal i, en molts altres contextos, la malaltia té una significació cultural. És el símptoma d’algun tipus de problema d’ordre social; una mala relació amb un familiar, el resultat de l’enveja o les males intencions d’algú que voldria estar al teu lloc…”, explica Canals. Aquestes altres concepcions del cos i la malaltia posen en dubte la visió unitària que, generalment, es té del cos en el context europeu.
“L’exercici de l’antropologia no és ni menystenir els altres davant la nostra superioritat, és a dir, imposar la raó de la ciència, ni tampoc es tracta de glorificar l’altre, de lloar pràctiques ancestrals. La comparació crítica entre diferents pràctiques posa en dubte i ens fa reflexionar sobre els nostres propis pressupòsits culturals”, afegeix Canals.
S’arrencarà la sessió amb el curt d’Olatz González. A Carmen (2011), González mostra i captura un ritual basc en risc d’extinció. El ritual en qüestió serveix per curar esquinços i consisteix a cobrir la zona afectada amb un mitjó negre pel qual es fa passar una agulla i un fil blanc. La persona que pràctica el ritual ha d’utilitzar un didal i cal que repeteixi un prec que barreja el llatí amb l’èuscar: ‘Santitum, zaina urtu, zaina bere lekuen sartu’, és a dir, ‘Santitum, dissol la vena, posa la vena al seu lloc’. El ritual s’ha de repetir tres dies per fer efectiva la seva finalitat. González grava Carmen practicant aquest tractament curatiu i ancestral que pràcticament no té successors. El ritual és també l’exemple d’una certa transmissió generacional amb biaix de gènere: aquest guariment, generalment, només s’ha transmès de dona a dona; la cura vista com un assumpte únicament femení.
Del ritual mostrat a Carmen, Canals en destaca “el poder de la paraula, l’estètica de les paraules”; i l’execució coreogràfica que adopta el guariment, el “dispositiu ritual”. L’element llatí en la frase repetida indica que el guariment filmat és una adaptació d’altres rituals de curació anteriors. “Tot fet cultural és la recomposició creativa i original de referències precedents”, apunta Canals. “La cultura és viva en tant que és creativa”. Carmen serà el preàmbul de la projecció de Descending with angels, de Christian Suhr, el material destacat de la sessió.
Descending with angels ens mostra dos itineraris terapèutics per a una mateixa simptomatologia. Cal saber que l’itinerari terapèutic és el procés de curació que experimenta una persona quan se li diagnostica un mal. En aquest cas, Suhr, antropòleg danès, fixa la mirada en una part de la comunitat musulmana d’Aarhus (Dinamarca). La mirada de l’antropòleg examina l’exorcisme islàmic que practica aquesta comunitat per a la curació de mals. Creuen que un esperit anomenat Jinn posseeix els malalts; i cal expulsar-lo del cos. Aquesta concepció de la malaltia com una ocupació del cos per part de forces malignes es contraposa a l’itinerari mèdic i farmacològic que ens és familiar i conegut.
Suhr, a banda de dirigir, escriure i filmar el documental, apareix també com una part activa del cas. Així, l’antropòleg és reivindicat com un mediador, com un pont entre dues tradicions terapèutiques diferents, com un connector entre contextos culturals diferents. Suhr facilita la comprensió del ritual d’exorcisme islàmic al psiquiatre i la infermera que tracten un pacient amb un quadre de desordre mental. Els ensenya imatges de l’exorcisme, els fa veure que cal tenir en compte el context cultural del pacient per poder tractar-lo millor. “Suhr mostra com el cinema etnogràfic pot contribuir a la discussió i la polemització dels nostres prejudicis”.
Fixar-se en el guariment basc de Carmen o en l’exorcisme islàmic és practicar el regard comparé –les mirades entrecreuades– que va treballar el cineasta i etnòleg Jean Rouch, un dels fundadors de l’antropologia visual. “En funció del punt de vista, un mateix símptoma és objecte d’una intervenció o una altra. Les societats potser no són tan homogènies com pensem; hi conviuen diferents maneres de viure i veure el món”, sosté Canals. Es tracta, doncs, d’utilitzar el cinema per mostrar com són els altres i alhora entendre’ns a nosaltres. El cinema entès com “un dispositiu de contacte i comprensió mútua”.
Sem comentários:
Enviar um comentário