Escrit per Xavier Gayán i Agustí Pou
El
dret a triar el nom amb què se’t coneix i reconeix en l’àmbit públic és
avui un dret emparat internacionalment i reconegut per la legislació
interna, sobretot en la nova Llei del registre civil.
Però la voluntat de ser identificat per un nom en la llengua pròpia ha
estat, massa vegades, i com veurem tot seguit, l’art de fer compatible
les lleis prohibitives amb l’erudició filològica.
De fet, mirant algunes disposicions del poder públic, copsem la
importància de la llengua que es fa servir per designar les persones. Es
pot il·lustrar amb un exemple històric sagnant. Per als musulmans
conversos la Nueva Recopilación (cos legal sancionat el 1567 per als
territoris de la monarquia castellana) establia, amb poques subtileses,
que “algunos de los nuevamente convertidos se llaman nombre o
sobrenombres de moros; mandamos que de aquí adelante no se lo llamen, i
si alguno dellos tienen agora nombre, o sobrenombre, que suene a moro,
lo quite, i no se lo llame, i tome otro nombre christiano”. En
contraposició al cas exposat, segles més tard, en un formulari de
declaració de naixement de 1984 ja veiem com el nom femení àrab “Hanan”
és consignat com a tal en adjuntar-se informe del Consolat General del
Marroc a Barcelona que aquest nom no té traducció al castellà. (Arxiu
Central del Registre Civil de Barcelona, Lligall de naixements 2670,
foli 287, 7 de juliol de 1984). Fins a arribar a la legislació actual,
que permet sense necessitat de justificar-ho la inscripció de noms
estrangers.
Però més enllà de disposicions expresses, molt sovint el nom de les
persones ha seguit la llengua de l’assentament on aquestes es
registraven. Aquesta ha estat la deriva cap al castellà que van tenir
els noms en el regne d’Espanya. Posem un exemple molt concret. Al llarg
de la segona meitat del segle XVIII i la primera del segle XIX els
assentaments dels llibres parroquials, que eren els que acreditaven els
fets i les dades vitals, passen a fer-se en castellà a tots els Països
Catalans. Així ho veiem, a la diòcesi de Girona, amb l’ordre sinodal de
16 de maig de 1828 que ordena que les partides de baptisme, matrimoni i
defunció es facin “en idioma castellano que es el idioma de gobierno”. A
partir d’aquest moment a les parròquies de la diòcesi tots els noms
passen a registrar-se en castellà.
En la nostra història més recent, després dels avenços efímers en el
període republicà, el règim franquista va posar l’accent més excloent a
l’hora de poder triar el nom. L’Ordre de 18 de maig de 1938 deia coses
com aquestes:
“Debe señalarse también como origen de anomalías registrales la
morbosa exacerbación en algunas provincias del sentimiento regionalista,
que llevó a determinados Registros buen número de nombres, que no solo
están expresados en idioma distinto del oficial castellano, sino que
entrañan una significación contraria a la Unidad de la Patria. Tal
ocurre en las Vascongadas, por ejemplo con los nombres de Iñaki, Kepa,
Koldobika y otros que denuncian indiscutible significado separatista;
debiendo consignarse, no obstante, que hay nombres que solo en vascuence
o en catalán o en otra llengua tienen expresión genuina y adecuada,
como Aránzazu, Iciar, Montserrat, Begoña, etc. y que pueden y deben
admitirse como nombres netamente españoles, y en nada reñidos con el
amor a la Patria única que es España”.
En aquest context s’entén la mena de persecució post mortem
del català que es donà en les inscripcions de defunció. És prou sabut
que la maquinària normativa del franquisme es mostrà implacable envers
la persecució i negació dels idiomes català, eusquera i gallec. En
aquest sentit, una normativa germana de l’anterior, l’Ordre del
Ministeri de Justícia de 12 d’agost de 1938, declarà nul·les les
inscripcions registrals escrites en qualsevol llengua que no fos la
castellana. Un document del Jutjat Municipal Núm. 3 de Barcelona,
relatiu a la modificació d’un assentament de defunció, ens ambienta en
l’abast i la incidència del que suposà l’Ordre en qüestió. En
transcrivim alguns fragments: “[J.M.P.] mayor de edad, soltero,
domiciliado en [XXX], con cédula personal que exhibí, comparece y dice:
Que presenta la partida de defunción de [C.M.C] cuya inscripción fue
practicada en catalán y por ello ha sido anulada según lo dispuesto en
la O. De 12 de agosto de 1938, por lo que SUPLICA AL JUZGADO: que
previos los trámites legales se sirva acordar se reproduzca al idioma
oficial castellano el acta de inscripción de defunción antes mencionada
pues así procede en justicia que pido. Barcelona 15 de Junio de 1939 […]
AUTO == Barcelona quince de Junio de mil novecientos treinta y nueve.
Año de la Victoria. Resultando: que Don [J.M.P] solicita que se
reproduzca al idioma oficial castellano el acta de inscripción de
defunción […]”
La catalanofòbia del règim ni tan sols deixà en pau els morts. Amb
tot, no ha estat fins a l’entrada en vigor de la Llei 11/2005, de 22 de
juny, per la qual es modifica l’art 23 de la Llei del registre civil, de
1957, quan ha esdevingut plenament legal la inscripció dels
assentaments registrals en català o en qualsevol altra llengua
cooficial.
Tornant a la legislació franquista, la Llei del registre civil de
1957 va derogar, junt amb d’altres disposicions normatives, ambdues
ordres citades, però, fidel al plantejament lampedusià de canviar-ho tot
perquè res canviï, va consolidar el règim de limitació absoluta de la
llibertat d’elecció sota motius religiosos, morals, lingüístics,
polítics i culturals. Dins dels motius lingüístics, la Llei i el
Reglament del registre civil establien que els noms “regionals” s’havien
de consignar en castellà.
Només era possible el nom regional sota notables condicions,
interpretades expansivament. En tot cas, es considerava defecte formal
la consignació registral en una llengua que no fos el castellà.
A partir d’aquest marc, el tret de sortida de l’evolució normativa a
favor de l’ús del català el dona la Llei 17/1977, de 4 de gener, sobre
la reforma de l’art. 54 de la Llei del registre civil, que permet la
possibilitat de traduir els noms consignats en els assentaments
registrals a qualsevol de “las lenguas españolas”. Justifica el canvi
“con el hondo sentir popular de los naturales de distintas regiones
españolas, que se ven privados de la posibilidad de que los nombres
propios en su lengua vernácula sirvan, dentro y fuera de la familia,
como signo oficial de identificación de la persona”. La normativa
registral i la pràctica de la Direcció General dels Registres i del
Notariat, que és l’organisme que en última instància decideix sobre les
impugnacions en l’aplicació d’aquesta normativa, han anat evolucionant,
sovint amb no poques contradiccions, fins a la Llei 10/2011, del
registre civil, que canvia el principi clàssic (el nom serveix per
identificar i s’ha de triar entre un conjunt de noms més o menys
predeterminats) pel principi del dret a la llibertat d’elecció, amb les
limitacions només derivades de la dignitat de la persona i de
l’evitació de la confusió.
Per tant, abans del canvi que va significar la Llei 17/1977, la
possibilitat de localitzar qualsevol inscripció onomàstica en català va
quedar bandejada durant el llarg període de dictadura. És més, per als
que amb anterioritat havien inscrit el nom en català, l’Ordre de 9 de
febrer de 1939 anul·lava la inscripció i si l’interessat no es posava el
nom que legalment corresponia d’ofici se li consignava el nom del sant
del dia del seu naixement. Tot plegat, de forma anàloga al destí patit
pels noms considerats subversius i il·legals, com ara “Germinal” o
“Libertad”, que sovintejaren enmig del fragor revolucionari del període
de república i guerra.
Però de vegades l’enginy troba alguna escletxa per escolar-se. I
aquest va ser el cas en què una cosa tan elemental i legítima, però
llavors gens comuna ni legal (any 1975!), com pot ser inscriure el nom
del propi fill en la llengua pròpia, prenia dimensió acadèmica. Així
doncs, en la sèrie documental de formularis declaratius de naixement (també coneguda coma a lligalls de naixement o qüestionaris de naixement),
com a documentació prèvia a la corresponent inscripció registral,
endemés del breu certificat del part emès pel personal facultatiu que
l’assistí, trobem juntament amb les dades personals i de filiació dels
pares, el nom escollit llavors per al nadó. Per aquesta raó, sempre
actuant d’ofici, trobem guixats i esmenats al castellà els pocs noms
escrits en català pels pares o tutors en el moment d’emplenar el
formulari. Arribats a aquest punt, prou avesats a la persecució del
català, res de sorprenent. Llevat que a tall de rèplica hi apareix una
excepció d’allò més ben argumentada que, en fer de les paraules la clau
que obre la porta a formalitzar excepcionalment (per coincidència amb el
castellà antic) la inscripció amb la grafia catalana, en certa forma
ens recorda el conegut poema visual de Joan Brossa, en què les lletres
de l’abecedari conformen simbòlicament les dents d’una clau. Com veureu
tot seguit en la transcripció del document redactat pel Dr. Antoni M. Badia Margarit
(Barcelona, 30 de maig de 1920 – 16 de novembre de 2014), formalment
consignat amb els segells del Departament de Llengua Espanyola de la
Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, la
virtut de fer del text pretext troba en aquesta cita una fonamentació
filològicament incontestable per inscriure el nom de Joan.
“El que suscribe, Antonio M. Badia Margarit, Catedrático de Gramática
Histórica de la Lengua española de la Universidad de Barcelona,
HACE CONSTAR: Que, según es fácil de ver en la documentación de
onomástica española de la época arcaica (por ejemplo la contenida en Orígenes del Español
de R. Menéndez Pidal, Madrid 1926), existe un notable polimorfismo en
la expresión del nombre de pila masculino “Juan”, que se encuentra,
entre otros bajo las forma de JUAN, JOHAN, JOAN, YUAN, YOHAN, etc.,
todas la cuales pertenecen, pues, y desde tiempo inmemorial, al acervo
común de la onomástica española.
Y así lo hace constar en Barcelona, a diecisiete de noviembre de mil
novecientos setenta y cinco.” (Arxiu Central del Registre Civil de
Barcelona, lligall de naixements 1512, f. 178, 21 de novembre de 1975.)
Finalment, un segell del Registre Civil, amb data de 21 de novembre
de 1975, aprova sense esmenes el nom proposat. No endebades, arreu de
la geografia espanyola, els genealogistes estan prou avesats a topar-se
amb la grafia de “Joan” en nombrosos registres de baptismes dels segle
XVI gens suspectes de catalanitat.
Podeu consultar també “Inscripció onomàstica en català en temps de prohibició”, al web de l’Administració de justícia.
Xavier Gayán, arxiver, Departament de Justícia
Agustí Pou, tècnic lingüístic, Departament de Justícia
[Font: eapc-rld.blog.gencat.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário