Són les sis de la tarda de l’últim divendres d’abril abans de Sant Jordi. Som a l’Auditori Disseny Hub Barcelona. Sala gairebé plena i una mosca lenta volant sense convicció entre un exèrcit de caps que davallen fins a l’escenari, on Sergi Pàmies es belluga expectant en un racó, a punt d’encetar la segona edició dels Diàlegs de Sant Jordi que organitzen la Xarxa de Biblioteques i Barcelona Ciutat de la Literatura. La seva interlocutora és l’escriptora de les bombolles: en sentit figurat per l’efervescència literària (publica una novel·la per any des de fa un quart de segle) i en sentit literal per la seva història d’amor amb el xampany, “la millor alegria de la meva vida”. Amélie Nothomb.
Amelie Nothomb divendres al Disseny Hub
Encara que hom sigui periodista, mai s’hauria de triar la paraula amor a la babalà. Per això l’últim llibre de Nothomb que ha arribat a les nostres llibreries, En Riquet del plomall (Anagrama), ens serveix de legítim pretext: tal com ja va fer amb Barbablava (2012), Nothomb fa servir l’argument d’un conte clàssic infantil de Charles Perrault i el converteix en una sorneguera faula moderna. En Riquet del plomall és una versió de La Bella i la Bèstia que es desfà del final “ridícul” de l’original, quan després del petó la Bèstia es converteix en un príncep encantador. Quin sentit té això (l’amor) si la bella s’ha enamorat d’una bèstia? Què n’ha de fer, del príncep? En defensa del monstre genuí, l’escriptora belga diu que la lletjor inspira compassió: “És horrible, però és millor que res”.
Si algú vol fer una història intel·ligent en l’àmbit literari, i en particular una història d’amor, cal que aquesta història “acabi malament”. Nothomb diu que ho ha comprovat amb els desenllaços d’una quantitat ingent de grans novel·les. “És una qüestió estadística”, explica, i posa l’exemple de La comèdia humana de Balzac com a doble paradigma de gran literatura i de romanços que no tenen un final feliç: “només un 6% acaben bé”. I són 147 llibres. “L’estadística m’agrada”, conclou, instants després de recomanar la lectura del seu compatriota, que defineix com una “aventura extraordinària”.
Pàmies continua bellugant-se de tal manera que en cap moment reposarà l’esquena al respatller de la cadira on s’ha assegut. Només començar ja ha advertit que la protagonista seria ella i que aquest revival de la trobada de fa uns anys entre tots dos, quan ell va llegir un escrit sensacional preparat per l’ocasió, seria diferent: “Aquest cop he vingut a pèl”. Pàmies, traductor infatigable de Nothomb al castellà, li pregunta sobre l’enamorament, sobre la relació entre moral i fantasia en les seves novel·les, sobre el procés creatiu i la seva manera de treballar, que ell anomena “mètode Nothomb”, i sobre algunes de les seves obsessions, com els ocells (“el meu animal fetitxe”, confessa ella) i, sobretot, el xampany. Els autors que escriuen en francès són molt icònics: si Houellebecq és l’escriptor de les cigarretes, Nothomb és l’escriptora del xampany.
Nothomb ha conversat amb Sergi Pàmies als Diàlegs de Sant Jordi.
El vertigen del plaer
A propòsit del glamur, el simbolisme i el gust del beuratge, Pàmies li demana unes quantes referències “per a mitòmans”. Nothomb, impecablement vestida de negre, amb el seu barret de copa i aquesta cara blanca, lluent i enriolada damunt d’un cos que manté l’esquena marcialment recta, s’explica amb la precisió apassionada d’una hedonista distesa: posar l’ampolla al congelador uns 45 minuts abans de beure. “Ha de fer mal a la mà quan la toques”, precisa. Aquesta és la temperatura ideal. El color ha de ser daurat i, naturalment, el contingut ha d’espurnejar, la successió confusa de picades d’ullet que ens inviten a la irrealitat i a la màgia. Nothomb proposa dues condicions ideals més: degustar-lo al principi del vespre i fer-ho en companyia. També diu que el cava no es pot comparar amb el xampany, sigui Laurent Perrier o de la marca més pedestre. Pàmies li recorda la frase de Churchill, I could not live without champagne. In victory I deserve it. In defeat, I need it, ocurrència que Napoleó ja hauria pronunciat anys enrere mentre aspirava a cruspir-se Europa.
Amb aquesta estètica de contrast total entre el negre dominant de la roba i el blanc radiant de la pell, Nothomb té alguna cosa de confident decimonònica que augura derrotes napoleòniques. Per als mitòmans també és important saber que no té relació amb els correus electrònics, perquè no els troba interessants. “A mi se m’han d’escriure cartes”, vet-ho aquí. “Em penso que soc l’única escriptora del món que porta els seus textos escrits a mà a l’editorial”. Ull viu, perquè de moment porta publicades 82 novel·les. Diu que en té moltes més, però aquestes altres s’han quedat en el seu univers privat. “Soc la mare de tots aquests infants: alguns són fets perquè vegin la llum i uns altres són fets per l’obscuritat, la qual cosa no vol dir que siguin més dolents”. Darwinisme instintiu.
Al final del diàleg, Pàmies li demana que parli del sofriment i del gaudi físic, psicològic i emocional que ella afirma sentir per la literatura. De la intensitat i de la contradicció que implica la creació. Nothomb ho té claríssim: “Jo escric perquè m’agraden les sensacions fortes i no conec cap sensació més forta que la que una persona aconsegueix mitjançant l’escriptura”, i es pregunta retòricament si és sàdica o masoquista pel fet d’escriure “coses terribles” per “produir una gran joia”. Dit d’una manera més poètica i pomposa, es tracta, segons ella mateixa, del vertigen del plaer.
Abans d’acabar, sabrem que Nothomb va estar inspirada inicialment per Simon Leys i ens convencerem que és una fan incondicional de Balzac, “l’escriptor per excel·lència”. Mentre el públic aplaudeix, li diu a Pàmies que “ha estat genial, gràcies” i que si creu que “serviran xampany, ara”. Deixarem la resposta en suspens imaginant una ampolla que porta 45 minuts reposant dins un congelador.
[Fotos: Pep Herrero ICUB - font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário