terça-feira, 4 de julho de 2017

Toni Balanzà: "El nu artístic i l’eròtica són marginats dins la fotografia"


Escrit per Pepa Úbeda

Toni Balanzà és fotògraf, òptic,
audioprotèsic, realitzador
audiovisual i professor
Toni Balanzà (Meliana, 1967) és un professional polifacètic: professor de Formació Professional, òptic, audioprotèsic, fotògraf, autor de vídeos i multimèdia...  Ha retratat Raimon, i ha aconseguit un bon prestigi en les seves fotografies de nus. A més, presideix Associació de Fotògrafs Professionals de València.


Quins àmbits ocupen la vostra trajectòria professional?
Faig classes d’imatge i so a l’IES Henri Matisse. Conec bé les noves tecnologies, ja que també sóc programador informàtic i tècnic electrònic. Finalment, tinc un estudi fotogràfic a Benimàmet. La meua empresa s’anomena balanza.pro.

Heu comentat sovint que la presentació d’un vídeoclip al concurs de Cinema Jove de València (1989) fou una experiència força interessant...
Vaig compartir experiències i inquietuds amb grans professionals del sector i em donaren confiança per desenvolupar-me en el món professional.

Fotografia Torera mastectomitzada 
de Toni Balanzà, fotografia que ha
tingut 
un gran reconeixement
artístic i pedagògic.
Eren temps de canvi: naixien canals privats de televisió, comptàvem amb la TV3 i un projecte incipient de televisió valenciana i hi havia molt d’interès per les televisions locals al·legals.

Fou un focus de futurs professionals i la meua agenda es va omplir de números de telèfon que he emprat durant anys.

Per què decidiu no tornar a presentar-vos a premis?
Perquè no eren la meua passió i preferia contar amb imatges la realitat. M’alegre quan algun conegut guanya un premi, però no m’hi veig competint. Això no obstant, me n’he presentat a alguns per insistència de la meua dona i els resultats han estat ben satisfactoris. Sols jo sé el que em costa inspirar-me, solucionar problemes tècnics i transmetre-hi el que vull.

Curiosament, com el destí és capritxós, ara presidesc i organitze el Premi Comunitat Valenciana de Fotografia Professional. I forme part de la mesa de de la cultura valenciana del sector audiovisual.


Els professors lluitem per inculcar coneixements a més d’habilitats.



Què podeu contar-nos com a professor?

Primer vaig estar 15 anys a l’IES La Maxadella de Torrent i ara duc 10 anys al Henri Matisse. Abans de ser funcionari, vaig passar per algunes acadèmies i, fins i tot, en vaig crear algunes.

Tinc, a més, la sort d’haver format professionals del sector audiovisual que hui tenen càrrecs de grandíssima responsabilitat i, alguns, repartits arreu del món.

Actualment, hem ampliat la formació al sector de l’animació en 2D i 3D, amb grans perspectives de futur, però amb una xarxa empresarial pràcticament nul·la al nostre territori. És cert que hi ha força empreses amb un sol treballador (autònom), però n’hi ha poques amb més de tres.

A quin sector formeu?
Camera girl', un dels treballs
de Toni Balanzà.
A futurs professionals del sector audiovisual. M’hi relacione amb alumnes dels setze als cinquanta anys. És un alumnat molt variat, encara que fa uns anys era prou més actiu: més expressius i amb més interès per aprendre valors artístics compositius i tècnics. Hui es limiten a aprendre botons d’un programa informàtic i els professors lluitem per inculcar coneixements a més d’habilitats.

Durant la crisi econòmica, els cicles formatius han tornat a ser referent per a professionals que necessitaven canviar de sector. Sortosament, n’hem pogut reinserir en el mercat laboral molts.

Com està actualment el món de l’ensenyament?
Complicat, ja que la tecnologia canvia ben ràpidament. A finals dels 80, passàvem del cinema al vídeo. Després, de la fotografia analògica a la digital. I què dir de la multimèdia d’internet o els formats CD i DVD? En televisió acabem de passar a l’alta definició HD i els professionals ja parlem del 4k [quatre cops més definició que l’HD] i el 8k [vuit cops major], formats que a molts ni els sonen, però que canviaran la indústria audiovisual i generaran noves oportunitats de negoci que ara mateix no podem ni imaginar.

En l’ensenyament, és tot un repte per als professionals. Ara bé, el problema fonamental continua sent l’econòmic: hi manquen recursos. També educació de la societat, compromís de les famílies i confiança en el docent. Els canvis de govern i les famoses reformes educatives ho empitjoren. En el cas nostre, a més, n’hi ha un altre: la convivència dels alumnes d’estudis professionals, que solen ser majors d’edat i alguns pares de família, amb els de batxillerat. Haurien d’ocupar espais diferents.

Quines millores s'hi podrien aportar?
Hi cal una gran reflexió entre les parts implicades i adaptar els ensenyaments a les noves realitats de la societat. Sobretot de les empreses, per facilitar l’accés al mercat laboral dels nostres alumnes. Com ara, crear un clima de confiança en el docent d’FP i adaptar el seu horari al de les empreses per relacionar-s’hi millor. Difícil d’aconseguir en un ensenyament reglat públic, carregat d’estereotips.

El respecte al professor, per exemple. S’intenta aconseguir la seua “autoritat” a base de lleis. O que, en ocasions, quan un alumne suspèn,  sembla més un fracàs del professor que no pas de l’alumne. En tot cas, ho seria de tots dos. En la majoria dels casos, l’alumne hauria d’assumir que no ha arribat al nivell que s’exigeix i que haurà de preparar-se millor, ja que fora l’espera una jungla competitiva. I saber que compta amb professors que el poden ajudar en el seu aprenentatge inicial. Després ja vindrà entrar en l’empresa per aprendre més. És això el que es pretén amb l’FP Dual, encara que el sistema actual necessita diversos ajustaments.

Què podeu contar-nos del vostre primer curtmetratge de 1994?
Sempre havia somiat dirigir el meu propi llargmetratge. Ja tenia el guió i em vaig comprar una càmera de segona mà. Com estudiar cinematografia era força car, em vaig prendre el rodatge com una manera d’estudiar direcció de cinema.

A més de passar totes les fases del rodatge i la postproducció en un laboratori cinematogràfic, l’experiència no sols acabà amb la projecció entre el públic, sinó que em va servir per a aprovar les oposicions com a professor d’imatge i so, ja que un 25% de preguntes eren sobre cinema. Sempre he estat un autodidacta en part.

Per què decidiu de fer-vos fotògraf professional?
En començar a estudiar imatge i so el 1987, feia les pràctiques amb fotografies de nus perquè em sent molt a gust realitzant belles imatge de cossos nus. Les meues fotografies agradaren i els encàrrecs no trigaren a arribar. Com ser professor em dóna llibertat econòmica, no lluite per factoritzar la fotografia.

Formeu part d’alguna associació?
Sí, de l’AFPV (Associació de Fotògrafs Professionals de València). Hi vaig arribar quasi per casualitat. Em van agradar tant una xerrada a la qual vaig assistir i l’ambient que m’hi vaig associar. Dos anys més tard, els companys em demanaren de presidir-la. Hi continue des del 10 de desembre de 2012.

Com és que retratàreu Raimon?
Sempre n’he estat un fan. Me’l vaig trobar en un restaurant. A l’hora de pagar m’hi vaig presentar i xerràrem una estona. Un dia, de visita a Madrid, vaig veure-hi que hi havia un concert seu. Hi vaig anar i, després de l’actuació, vaig visitar-lo i acabí retratant-lo.

I també  heu retratat el còmic valencià Xavi Castillo.
Vaig anar a una actuació seua al Teatre Flumen de València i duia la càmera. Després de la funció, vaig parlar amb ell i acceptà de ser retratat. L’endemà li vaig enviar la foto i, a les dues hores, la seua companyia –Pot de Plom– em va demanar els drets del retrat per convertir-la en imatge del cartell oficial de la gira.

Què hi ha del Calendari Solidari de Dones Mastectomitzades?
El 2011, Nany, una de les meues pacients de l’òptica, em digué que havia superat un càncer de mama i que participava en un calendari benèfic per recaptar fons per a l’equip d’investigació del càncer de mama entre dones joves de l’Hospital Clínic de València, dirigit per la metgessa Ana Lluch. Li vaig fer una foto i a les restants protagonistes els va agradar tant que em van demanar que fos jo el fotògraf de la següent edició del calendari. El 2012 vaig organitzar un equip professional altruista per tractar-se d’una obra benèfica: Teres Estilistes (perruqueria i estilisme), Vanessa Martínez (maquillatge), Jose Antonio Campoy (disseny del calendari), Art Natural (floristeria), Òptica Benimàmet (producció executiva) i Solgraf (impressió en paper).

Vaig proposar a les models de presentar el calendari en una galeria d’art i els vaig demanar una doble sessió a cada una. Una foto seria per al calendari i una altra, amb el pit despullat, per a la galeria. Naix així la col·lecció Dones Mastectomitzades, exposada a la Kirk Royal Gallery de València en octubre de 2012, amb gran èxit de públic i de mitjans de comunicació. L’endemà, la fotografia de la Torera mastectomitzada és qualificada pels jutges de la Federació Espanyola de Professionals de la Fotografia i la Imatge (FEPFI) com una obra fotogràfica excel·lent en nu, entra en la Col·lecció d’Honor de la Federació (2102) i és inclosa al llibre Un año de Luz.    

Quines conseqüències ha tingut aquest calendari?
Al llarg dels anys moltes dones s’han posat en contacte amb mi perquè volien formar part d’aquesta col·lecció fotogràfica que no ha deixat de créixer.

Més, hi ha uns oncòlegs que suggeriren a dos pacients homes que es posaren en contacte amb mi. Hi entren així homes, coincidint amb l’exposició al Museu de Ciències Naturals de València (juliol de 2016). L’exposició es va anomenar Mastectoart.

El mateix 2016, l’antropòleg italià Giacomo del Becchio sol·licita els drets d’imatge de la fotografia Torera mastectomizada per il·lustrar un llibre que ha escrit per a estudiants d’universitats italianes.

Ara estic acabant un documental basat en entrevistes a les dones que apareixen a les fotografies. Necessitava les seues paraules des del moment de la detecció. Breus resums n’han estat projectats al Museu de Ciències Naturals de València i a l’Hospital de La Ribera (Alzira), amb una excel·lent acollida per part del personal sanitari.  


L'objectiu de les meves fotografies era donar naturalitat a la mastectomia


Què hi ha de les exposicions?
Ha estat un recorregut itinerant. Ha permès que milers de persones les contemplen. L’objectiu aconseguit era donar-los visibilitat i naturalitat a la mastectomia. S’ha dit sovint que és pedagògica. S’han exposat en la Kirk Royal Gallery, el Casino Liberal d’Algemesí, el Col·legi d’Infermeria de València, el Centre Cultura Caixa d’Ontinyent, la FEP de Copenhaguen i molts altres llocs.

Quines activitats dueu endavant a l’Associació de Fotògrafs Professionals de València?
La formació i l’actualització de coneixements dels nostres associats. Relacionar-nos amb la federació espanyola (FEPFI) i l’europea (FEP) per representar els interessos dels nostres associats, organitzar unes jornades internacionals de fotografia  i, durant 25 anys, el Premi Comunitat Valenciana de fotografia professional, un dels més prestigiosos.

Sou, des del 2013, representant a Europa dels fotògrafs professionals espanyols de la FEPFI. Com són vistos fora?
Gaudim de gran prestigi. Vaig ser elegit coordinador de la selecció espanyola de fotografia, una mena de “seleccionador nacional”, per al primer campionat mundial de fotografia. He estat el primer a ocupar aquest càrrec. Reunit amb companys d’altres països, vaig comprovar que se’ns respecta i admira. Es reconeix el nostre excel·lent treball com a fotògrafs de bodes, art digital, comunions i Setmana Santa.

Sembla que tenim més reconeixement fora de casa que no pas dins.


Les meues fotos de nu no intenten parèixer-se a cap estil. Deixe que la persona es despulle i, en aqueix moment, em ve la inspiració


Segons afirmava el diari LEVANTE-El Mercantil Valenciano, són força reconeguts els vostres treballs com a fotògraf de nus eròtics.
Tant el nu artístic com l’eròtica són especialitats marginades dins el sector. Pocs fotògrafs anuncien aquesta especialitat. Potser sóc dels pocs que ho fa.

La notícia del LEVANTE va ser una sorpresa per a mi. Un dia me’n va telefonar un redactor per dir-me que havien publicat un article on es parlava dels meus nus artístics. Es consideraven excel·lents i un dels millors exponents del gènere. La notícia va tenir una gran repercussió en el sector.

Les meues fotos de nu no intenten parèixer-se a cap estil. Deixe que la persona es despulle i, en aqueix moment, em ve la inspiració. Intente plasmar com s’expressa cada cos. Tots els cossos són bells, no importen ni edat ni sexe, encara que els millors resultats els obtinc amb cossos femenins.

En el tema del nu artístic són les dones les que més connecten i gaudeixen. El 99% dels meus models són dones. I, en el cas de parelles, són elles les que em contracten.

Què teniu pensat per al futur com a fotògraf?
Quan pense en el futur, em ve al cap la cèlebre frase d’Imogen Cummningham: “Quina de les meues fotografies és la preferida. La que faré demà.”

El repte és contar en una foto un discurs que tinga tantes interpretacions com observadors la hi vegen. Vull que les fotografies conten la història amb tan sols un cos nu sobre un fons llis. Sovint no necessitem res més. L’esguard, fins i tot amb els ulls closos, és crucial.

De vegades, vénen al meu estudi persones grans i volen una foto nues. Em diuen que ja no tenen el mateix cos que als vint anys, però aleshores no podien fer-se la foto. En aquestes circumstàncies, gaudesc força perquè la meua foto passa a un nivell superior, trenca una barrera i “soluciona” un error històric per a aqueixa persona. Si, a més, esclata el plor en veure’n els resultats, emmudeix i m’abraça donant-me les gràcies, em sent còmplice per haver superat al seu costat aqueixa barrera que fa quaranta anys no va poder superar.

M’imagine en el futur captant aqueixes imatges i provocant aqueixes emocions que no es poden aconseguir de cap altra manera.

Tota fotografia conta una història, però sempre hi ha una història darrere de cada fotografia que, a més, guarda un record que va més enllà de la nostra memòria.


[Font: www.tornaveu.cat]


Nenhum comentário:

Postar um comentário