Sobre el llenguatge

Per Maria Nunes

“Dir de què va Translations és molt difícil perquè va de tot”, diu Ferran Utzet, director del muntatge de obra de Brian Friel acabada d’estrenar per la companyia La Perla 29, i això és cert perquè es tracta d’una obra d’una extraordinària densitat temàtica, però si em demanessin que concretés, diria que, fonamentalment va de la llengua com a eix temàtic vertebrador, coincidint amb el seu autor quan manifestava que “Translations és una obra sobre el llenguatge i només sobre el llenguatge!, quan se li preguntava per la intenció política del seu text.”

Joan Sellent ha traduït 'Translations' de Brian Friel per a la Perla 29

Un tema oportú i candent, d’un paral·lelisme tan inevitable amb la nostra pròpia situació històrica que forçosament ens obliga a reflexionar-hi, ja que Translations mostra un segment decisiu de la substitució del gaèlic per l’anglès en la història d’Irlanda, és a dir la instrumentalització de la llengua com una eina fonamental en l’estratègia colonitzadora.

És ben sabut que la llengua configura una visió del món, que quan una llengua es perd, es perd una cultura, es perd tot un món amb totes les seves conseqüències que no són mai purament lingüístiques, sinó d’ordre polític i d’ordre humà.

Seria molt fàcil si es pogués mantenir la llengua en el terreny asèptic de la lingüística i emparar-se en l’excusa còmoda que la llengua, les llengües, serveixen totes per a l’objectiu primordial de la comunicació humana i que per tant, tant se val l’una com l’altra mentre ens entenguem. Mentre ens entenguem i mentre ens anem empobrint o sotmetent, caldria afegir.

George Steiner assenyala que cada llengua humana aborda la realitat d’una manera única. “Hi ha tantes constel·lacions de futuritat, esperança, projecció metafísica i política com formes verbals. Cada llengua explota i transmet diferents aspectes i potencialitats de la circumstància humana.”

Una llengua morta queda morta, la conseqüència és un empobriment dràstic en l’ecologia de la psique humana, diu Steiner. No són els fets el que roman en sí, és la consciència dels fets que la memòria enregistra en el llenguatge, ve a dir Doalty, el mestre, un dels personatges clau de l’obra. La desaparició d’una llengua és un fractura irreparable, més quan és causada per una imposició colonitzadora, perquè amb ella no només desapareix tot un llegat patrimonial de cultura sinó que el que desapareix també és la possibilitat de configurar un futur.

Els dos àmbits d’actuació del colonitzador, cap colonització és completa sense la substitució lingüística, i això ja ho posaren en pràctica els romans, queden perfectament delimitats i són exemplars perquè apunten a dos centres vitals de la pervivència de la llengua i de la identitat:  l’escola i la toponímia.

Per què l’escola? Molt senzill, perquè quan una llengua no és vehicle de transmissió de coneixement està sentenciada.

La utilització de la llengua mai és neutra ni obeeix a raons neutres purament d’ordre del què en diríem pràctic comunicativament parlant. Les raons per les quals una llengua desapareix són diverses però principalment responen als usos socials de la llengua, no reconèixer-la com a vehicle de cultura n’és una.

Assajant 'Translations' a la Biblioteca | Foto de Marina Raurell

La dominació i el sotmetiment comencen per la llengua com el pilar cohesionador fonamental que cal desarticular, precisament en l’obra les reformes en curs són la construcció de la nova escola nacional, on no s’ensenyarà simplement anglès, sinó que s’ensenyarà en anglès, i, en paral·lel, l’operació de cartografiar el territori i traduir la toponímia gaèlica a la llengua anglesa per transformar el paisatge familiar en aliè. Ras i curt: l’objectiu és desterrar la llengua pròpia i esborrar-la literalment del mapa.

La pervivència de la llengua, però, és responsabilitat de cada un dels seus parlants, en aquest sentit, l’obra també resulta ben interessant.

Els personatges dramàtics són rics en matisos, individualment  i en conjunt perquè cada un conforma una variant d’actituds vitals que tenen el seu correlat en unes actituds lingüístiques, car no oblidem que la llengua articula el pensament: l’evasió, l’alienació, la dominació, el col·laboracionisme, l’anar tirant, la consciència, la resistència, el sotmetiment, la por, el silenci, la recuperació de la facultat de parlar… Tot té el seu llenguatge propi, la seva traducció en termes lingüístics i el seu abast simbòlic exemplar.

Cal remarcar els personatges del Tinent Yolland i n’Owen, els dos personatges que duen a terme la tasca de traduir la toponímia local. Tots dos, un oficial britànic i un irlandès fill de la contrada, tenen dues actituds i sensibilitats ben diferents però experimenten situacions emocionals que els porten a la fi a coincidir en uns llaços d’amistat i en la consciència clara que la “feina” de traduir que tenen encomanada, fent bona l’expressió traduttore, traditore, és l’anihilació d’un món i una traïció en tota regla.

Finalment, des de l’òptica lingüística i vist amb ulleres de filòloga, un capítol a part mereixeria precisament la tasca del traductor del text de Brian Friel al català, Joan Sallent, una traducció gens fàcil que constitueix un joc interessant de miralls lingüístics resolt amb encert amb l’ús de diversos registres lingüístics, un de col·loquial i popular i un de més formal, normatiu i estàndard, que resulten ben integrats i gairebé imperceptibles per a l’espectador, però que el situen perfectament en la caracterització i les dificultats comunicatives dels personatges que se suposa que s’expressen en gaèlic i en anglès tot parlant en escena una mateixa llengua, el català en aquest cas, l’anglès en l’original.

Aquest és un factor més que sumat a les convincents interpretacions i la impecable posada en escena dirigida per Ferran Utzet, amb els trets característics que ens són familiars dels muntatges de la companyia La Perla 29, fan de Translations una obra especialment oportuna per reflexionar en el moment actual sobre la situació de la nostra llengua des de tres-cents anys ençà.

[Font: www.nuvol.com]