'Material fotogràfic', de Joaquim Espinós

                              Joaquim Espinós

Escrit per Gràcia Jiménez

El cinc de juliol passat el periodista Juli Esteve escrivia al seu mur del Facebook a propòsit de la mort de John Signes, del qual deia que era «un dels protagonistes indiscutibles de la nostra investigació sobre l'emigració valenciana a Nord-Amèrica. Tenia 99 anys. Havia nascut a Newark, New Jersey, el 1922, fill de Batiste Signes, de Gata, i Rosa Maria Ortiz, d'Oliva». També explicava, entre d’altres coses, que John havia estat l’últim supervivent d’origen valencià del Desembarcament de Normandia, i que quan el va entrevistar a sa casa de Connecticut, l’home es va emocionar molt per poder parlar en valencià després de vint-i-cinc anys de la mort de son pare.

aquest insecte oportunista, d’origen americà –vés per on!– que va acabar per devastar, des de finals del segle XIX fins el primer terç del segle XX, les vinyes europees

Batiste, el pare de John Signes, va eixir de Gata de Gorgos, com tants altres valencians eixien de diferents pobles, fugint d’una pobresa secular i de la falta d’expectatives per als més joves, aguditzades per la fil·loxera. Després de les plagues de l’oídium i el míldiu, fongs que debilitaren els ceps, apareix aquest insecte oportunista, d’origen americà –vés per on!– que va acabar per devastar, des de finals del segle XIX fins el primer terç del segle XX, les vinyes europees, fins a la substitució de moltes, no totes, pels nous peus americans –de nou Amèrica, ara amb la solució! L’estructura social del camp valencià, el de secà, i la viticultura en particular, van canviar definitivament. Alguns d’aquells emigrants van tornar amb estalvis, d’altres sense, i d’altres no van tornar mai, afonats per tragèdies o fracassos o decidits a fer del somni americà el seu projecte de vida.

[                                                 Onada (2022)

D’aquells joves que partiren tracta la novel·la de Joaquim Espinós. Ben bé el pare de John Signes podia haver estat un d’ells. I la seua dona Rosa Maria, d’Oliva, probablement aquella núvia a qui es dirigien cartes, postals i fotos, sempre optimistes, que es casa per poders –com, si no, obtindre el permís dels pares per viatjar?– i arriba a Amèrica per formar una nova família. Els protagonistes de Material fotogràfic, tres joves de l’imaginari –o no tant?– poble de Llória, a la comarca de l’Alcoià, embarquen seguint somnis diferents, com diferents també seran les trajectòries vitals que Espinós ens relata en una història breu, de tall clàssic i llenguatge senzill, entenedor.

Vull creure, i també faig així un poc de literatura, si em permeteu, que la imaginació d’Espinós es degué posar en marxa en veure la foto de la portada –o d’altra semblant–, on tres homes molt joves, abillats amb les seues millors robes de passeig, encorbatats, els caps coberts amb barret o gorra, i un havà a les mans de cadascú, miren atents l’objectiu de la càmera. Segurament, continue imaginant, Joaquim Espinós era també coneixedor dels treballs de recerca de Teresa Morell Moll, valenciano-americana descendent d’emigrants i professora de Filologia Anglesa a la Universitat d’Alacant, qui va rescatar la memòria dels immigrants de la Marina Alta i és autora del llibre Valencians a Nova York (Edicions 96). També, vull pensar, que l’escriptor degué sentir de menut relats al seu poble, Benilloba, sobre alguns d’aquells agosarats joves paisans que creuaren l’Atlàntic...

tres joves de l’imaginari –o no tant?– poble de Llória, a la comarca de l’Alcoià, embarquen seguint somnis diferents, com diferents també seran les trajectòries vitals que Espinós ens relata en una història breu, de tall clàssic i llenguatge senzill, entenedor

Per tant, Material fotogràfic és un relat al servei de la història, de la petita història protagonitzada per gent senzilla, que fins fa pocs anys no tenia cabuda en els llibres, o en les aules, i que ara, per sort, podem anar rescatant des de diferents angles, per comprendre millor el passat dels valencians. Com he dit abans, la novel·la, que va obtindré el 16è Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, té una estructura clàssica, amb una cronologia directa, un protagonista principal, dos amics coprotagonistes que formen part substancial de la trama, un poc de sexe i una història d’amor amb arestes, com ens agraden ara. I també amb un final feliç, però més realista que idíl·lic, tot i que les situacions difícils, que no escassegen, gairebé sempre son sortejades en positiu. Les fotografies que es feien, les pel·lícules que Héctor, el protagonista, gravava d’aquell Nova York divers i complex dels feliços 20, són una part important de la novel·la, són aquell material fotogràfic que facilita la memòria i que apuntala part del relat.

Es tracta, i és important remarcar-ho, de la reedició de l’obra publicada el 2015, en la col·lecció Narratives de l'editorial Onada. L’autor ha fet una revisió d’estil, aprofitant que en exhaurir-se la primera edició la mateixa editorial l'ha passada a la col·lecció Maremàgnum, de caire més popular i juvenil. I sí, em sembla una bona decisió, ja que Material fotogràfic té una lectura àgil, entreté i ens informa, cosa que els joves agraeixen. I els no tan joves, també.

 

[Font: www.laveudelsllibres.cat]