El verb català inserir procedeix del verb llatí inserere, del mateix significat si fa no fa. El verb espanyol insertar, en canvi, és un verb construït sobre la forma verbal insertus, participi del verb inserere.
La major part de les llengües romàniques tenen un verb derivat directament del llatí inserere, com ara el francès insérer, el portuguès inserir i l’italià inserire. Només l’espanyol ha creat un nou verb a partir de la forma de participi llatina juntament amb l’anglès (to insert), que no és una llengua romànica, però sí una llengua molt llatinitzada.
La similitud entre totes dues formes (inserir i insertar) i el fet que siguin justament l’anglès i l’espanyol les llengües que usen el verb derivat del participi llatí, fa que insertar s’usi molt en català. Però cal tenir present que aquesta forma no és normativa i, per tant, convé evitar-la i usar inserir.
Igualment cal tenir present que el participi català d’inserir és inserit, mentre que en espanyol és insertado i en anglès, inserted. El derivat nominal inserció és coincident en totes les llengües, és a dir, en tots els casos deriva del llatí insertio, -onis.
| català | espanyol | anglès |
| inserir | insertar | insert |
| inserit | insertado | inserted |
| inserció | inserción | insertion |
[Font: Vocabulària - www.ub.edu]
Sem comentários:
Enviar um comentário