Traducció de Jordi Bayod
 |
Assaig
Hi ha llibres petits que són molt grans, George Steiner, l’hoste incòmode, n’és un. Un volum amb a penes cent pàgines, obra del recentment desaparegut Nuccio Ordine, autor de La utilitat de l’inútil, i una crònica honesta i emotiva de l’amistat i complicitat intel·lectual entre Ordine i Steiner. A més d’un assaig d’Ordine sobre Steiner, el llibre recull unes quantes entrevistes amb l’assagista, professor, erudit i crític literari, aparegudes en el Corriere de la Sera, incloent-hi la impactant “entrevista pòstuma”, publicada també allí el 4 de febrer de 2020, just després de la seua mort, com s’havia acordat. En ella Steiner parla, amb la sinceritat i el sentit de justícia que el caracteritzaven, dels grans temes que el van preocupar sempre: la crítica literària, les humanitats, la idea d’Europa, el sionisme i el judaisme, entre altres temes.
L’eloqüència de Steiner es nodria de la passió per l’ensenyament, d’un desig profund de compartir amb el públic el seu amor a la literatura i al saber, un home que patia davant del declivi dels estudis humanístics i de la idea d’Europa posada en perill.
Al llarg de la seua vida, el seu estil clar i directe –tant quan parlava als alumnes, en conferències, com quan escrivia o es dirigia als col·legues acadèmics– li van aportar satisfaccions i amistats, però en ocasions la seua honestedat i, sobretot, el seu caràcter taxatiu, li van ocasionar algun que altre disgust i sentia que, en alguns aspectes, els seus col·legues universitaris no l’havien perdonat: “molts barons i una certa crítica estretament acadèmica no han vist amb bons ulls que em burlés de la seva presumpció de ser, alguna vegada, més importants que els autors dels quals parlaven”.
Però és que Steiner era així. Sent ell un savi, un erudit, es mostrava al món amb humilitat, era un intel·lectual gens pretensiós, i la seua passió per ensenyar estava lligada, en part, al vincle que establia amb els seus estudiants i el respecte i estima, quan no admiració, que sentia i mostrava per ells. Com escriu Ordine: “En Steiner l’ensenyament esdevé el fruit d’un amor compartit, d’una passió capaç de produir una gran alegria.” Llibres com Errata. Una vida a examen se’n fan ressò: “És justament el meu amor a l’ensenyament –escriu Steiner– el que deixaria incomplet aquest capítol dedicat als que m’han ensenyat si no hi esmentés un grapat dels meus propis estudiants dels Estats Units, Cambridge i Ginebra. La més gran recompensa per a un professor és aconseguir implicar aquells estudiants que descobreix que tenen més talent que ell”.
L’assaig breu que obri el llibre, “L’hoste incòmode”, s’aproxima a la personalitat, no sempre entesa, de l’intel·lectual, el darrer gran humanista europeu, amb qui Nuccio Ordine –que era d’un llinatge semblant– va mantenir una relació molt propera.
Com recorda i escriu Ordine, l’eloqüència de Steiner es nodria de la passió per l’ensenyament, d’un desig profund de compartir amb el públic el seu amor a la literatura i al saber, un home que patia davant del declivi dels estudis humanístics i de la idea d’Europa posada en perill. Fent balanç, per a ell, la seua idea més bonica era la d’haver insistit que “Europa continua sent una necessitat importantíssima, i que malgrat les amenaces i els murs que s’aixequen, no hem d’abandonar el somni europeu”.
L’assaig breu que obri el llibre, “L’hoste incòmode”, s’aproxima a la personalitat, no sempre entesa, de l’intel·lectual, el darrer gran humanista europeu, amb qui Nuccio Ordine –que era d’un llinatge semblant– va mantenir una relació molt propera. En aquesta text desgrana amb reflexions i records la seua amistat, una complicitat humana i intel·lectual profunda al llarg de trobades sovintejades: passejades per París, cites a Itàlia o a Anglaterra. En morir Steiner, la presència silenciosa de l’amic és allò que ’acompanya Ordine: “La lectura d’un llibre, seure damunt l’herba enmig d’un prat, una simple conversa o qualsevol gest humil fet en algun moment del dia poden ser oportunitats precioses per sentir la presència silenciosa de l’amic absent, per continuar compartint-hi les mateixes passions i els mateixos interessos”.
A partir d’aquestes converses, records i reflexions, Ordine traça un retrat que ens permet conèixer la personalitat i el pensament de Steiner, marcat –com ha escrit Gustau Muñoz, gran lector de tots dos– “per una combinació extraordinària i cada vegada més infreqüent de saviesa i serenitat, de coneixement extens de les coses humanes i de judici equilibrat”.
Ordine i Steiner van tenir una conversa infinita –tot i que amb matisos i circumstàncies ben distintes– similar a la que encetaren Joan Fuster i Josep Pla, una conversa on les complicitats i les provocacions brollaven amb estima i admiració mútua: “I en efecte –escriu Ordine– George Steiner, pel seu temperament natural, em va fustigar ‘per la dreta i per l’esquerra’ em va agullonar ‘els flancs’, em va fer entendre fins a quin punt l’encontre amb ‘durs contendents’ pot donar vida a una ‘conversa (que) ensenya i exercita alhora’. I, per això mateix, també és cert que de vegades l’amistat, com a lliure elecció de l’altre, pot crear lligams més forts i més íntims que els que s’estableixen amb un germà o amb la persona de qui estem enamorats”.
Tot plegat, a partir d’aquestes converses, records i reflexions, Ordine traça un retrat que ens permet conèixer la personalitat i el pensament de Steiner, marcat –com ha escrit Gustau Muñoz, gran lector de tots dos– “per una combinació extraordinària i cada vegada més infreqüent de saviesa i serenitat, de coneixement extens de les coses humanes i de judici equilibrat”. Crític, gran lector dels clàssics, professor apassionat, l’assaig contemporani ha assolit amb ell un dels cims més indiscutibles.
Amb tot, ningú és perfecte i, taxatiu en els seus judicis, Steiner mateix ho admetia: “Per desgràcia, al llarg de tants anys he col·leccionat moltes hostilitats i he trencat moltes amistats. És trist reconèixer-ho, però és així... Afortunadament, aquell lligam “més fort i més íntim” va sobreviure en la seua relació amb Ordine i aquest llibre-retrat se’n fa ressò. Fruits del diàleg i de la coneixença mútua, aquestes converses ni glorifiquen, ni mitifiquen, ni pontifiquen, més aviat els humanitzen a tots dos perquè brollen de l’honestedat, la humanitat, la saviesa i la humilitat.
[Font: www.laveudelsllibres.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário