El paper de la tradició en la cultura del futur

La cultura que ve ha sigut un simposi sobre el futur de la cultura catalana i el seu espai al món que ha organitzat el Departament de Cultura de la Generalitat a la Fundació Miró. Divendres al matí, i amb Pilar Rahola com a moderadora, s’ha debatut sobre com ha d’afectar la tradició al futur de la cultura catalana.

Els quatre ponents de la taula sobre Tradició i Cultura 

Escrit per Clàudia Rius

Els ponents que han tractat el tema de la tradició han sigut Vicenç Villatoro, director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB); Sam Abrams, poeta i crític literari; Anna Cabré, catedràtica de Geografia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Albert Serra, cineasta i, segons l’ha definit Rahola, “home del moment”. El que en teoria era una taula rodona s’ha convertit en una sèrie d’intervencions contrarellotge en què cadascú ha explicat el seu punt de vista sobre la tradició. Potser no s’ha generat debat, però han quedat plasmades diverses formes de concebre aquest concepte. 

La visió Villatoro

“Tradició és un terme que no tothom llegeix en positiu”, ha començat desgranant Vicenç Villatoro, que venia amb la idea de convèncer a tothom que la tradició és útil i necessària. Ell identifica tres problemes greus de cara a la cultura del futur: el primer, la ingenuïtat de creure que el món comença en un mateix; el segon, la fragmentació de l’espai, on s’amaga el repte tant de valorar el que és local com de viure junts essent diferents; i el tercer, la fragmentació del subjecte, és a dir, la rellevància de les persones com a agents-que-han-fet-alguna-cosa-en-algun-context i no simplement com a éssers humans.

Sobre la permanència de la tradició, Villatoro ha volgut deixar clar que aquesta “no és una obligació, no s’ha de continuar”. Ha posat l’exemple de les Caramelles i dels pobles que s’esforcen a mantenir-les, i ha afirmat que la tradició és una tria, “no pas cap obligació dramàtica i tràgica per transmetre als teus fills”. Així doncs, el director del CCCB veu aquesta com un magatzem d’experiències a la nostra disposició, que d’altra banda ha d’estar ben guardada en una biblioteca per a poder-la consultar. Tot i així, la tradició no s’ha de mantenir per allò que era sinó per allò que és avui en dia. 

La visió Abrams

El poeta i crític Sam Abrams ha començat explicant que els grecs i romans concebien la tradició com un fet mimètic, imitatiu. L’evolució que aquest terme ha tingut al llarg dels anys es va veure definitivament truncada en la Modernitat, on segons Abrams “es va posar la tradició sota qüestió, es va veure com una estafa, ja no servia per res”. I després ve la postmodernitat, diu, i a sobre cau, i entrem en un moment de caos i de confusió.

Tot i que el crític apunta que ara mateix no sap en quin moment exacte ens trobem, destaca que el problema principal que es té avui en dia és que el mecanisme per a generar tradició està obstaculitzat. Quin mecanisme? No ho especifica. Tot i així, i aplicant-ho a la literatura, creu que els grans problemes que obstaculitzen la tradició són els prejudicis territorials, generacionals (“la joventut s’ha tornat molt agressiva, volen eliminar tot l’art generacional amb el lema del gran present”), sexuals, religiosos, polítics, històrics, i una llarga llista que Abrams conclou amb una crítica a l’acadèmia i les universitats. 

La visió Cabré

Anna Cabré ha començat la seva intervenció explicant que al segle XIX, a Catalunya va baixar de forma sostinguda la fecunditat, mentre que la mortalitat seguia com sempre. Tot i així, el territori mantenia la mateixa quota demogràfica mundial. És a dir, per molt que naixien menys persones, el nombre d’habitants catalans respecte del nombre d’habitants mundial seguia sent el mateix, fins i tot quan al món hi havia l’explosió demogràfica. Com es resol el misteri? “Perquè la població catalana supleix amb immigració tot allò que no té per creixement natural”, explica Cabré.

I com s’ho fa una societat que no es reprodueix en massa per a seguir existint amb les seves característiques pròpies? Gràcies als signes identitaris que permeten que els immigrants siguin reconeguts com a persones del país de destí, o que ells mateixos s’afirmin com a tal. “La tradició és com un bufet lliure que construeix una cultura que serveix de carnet d’identitat”, afirma l’experta, que creu que anem escollint signes identitaris de la tradició. Per tant, allò que sembla cultura catalana tradicional, segons Cabré és “un constructe modern actual i amb orientació de futur per evitar defugir dels perills de la falta de cohesió interna d’una societat heterogènia”. Anna Cabré ho té clar: com que d’immigració n’hi seguirà havent, l’objectiu de la cultura que ve ha de ser seguir buscant la cohesió.

La visió Serra

És el punt de vista més modern. Albert Serra, cineasta català, ha parlat dels artistes que han nascut al segle XX i que tenen com a referent la seva tradició “extremadament formalista”. Aquesta nova generació estaria obsessionada per les constants formals allunyades del sentit clàssic de la tradició, “i això ho canvia tot perquè aparta qualsevol temptació vulgar o barata de repensar la tradició”, apunta Serra. És una manera d’enfrontar-se a l’art.

La tecnologia ja no obliga als artistes a tenir-ho tot pensat, els ordinadors permeten reflexionar i jutjar les imatges –en el cas del cinema- a través del muntatge. Això genera un ventall de múltiples combinacions abans de donar per finalitzada una obra que acaba sofisticant-se exponencialment. El més important ja no és la tradició com a memòria, sinó l’atenció formal del present. “La gent no se sent oprimida per cap contingut folklorista i local”, afirma Albert Serra, “i això provoca una nova innocència, perquè tot està per fer i les imatges ens sobrepassen, i el resultat d’això són escenes inèdites que no remeten a l’imaginari col·lectiu i que transpiren un punt d’humanisme que apareix al final i per casualitat”. L’artista seriós que treballa amb uns codis formals es converteix en l’espectador de les seves pròpies imatges. La innocència el fa instaurar una nova tradició, que fa evolucionar l’antiga però sense deure-li res.

[Foto de l'autora - font: www.nuvol.com]