quarta-feira, 30 de setembro de 2026

Brasil enfronta nuns comicios moi igualados dúas maneiras de ver o mundo: Lula quere gañar en primeira volta, o probábel é unha balotaxe

As sondaxes indican que Lula da Silva parte con vantaxe, aínda que pequena, na primeira volta das presidenciais do Brasil. Con todo, nunha segunda volta, as mesmas enquisas sinalan que existe un empate técnico. Todo apunta que serán uns comicios disputados, e o resultado terá eco en todo o mundo.

O presidente do Brasil e candidato do PT, Luiz Inácio Lula da Silva (Foto: Leandro Chemalle / Zuma Press / Europa Press) e o candidato do PL, Flávio Bolsonaro. (Foto: Leandro Chemalle / TheNEWS2 via ZU / DPA)

Escrito por Ricardo Suárez  

As sondaxes prognostican unha vitoria con marxe en primeira volta para Luiz Inácio Lula da Silva, do Partido dos Trabalhadores (PT), nas presidenciais do Brasil que decorrerán este domingo 4 de outubro. Con todo, a vantaxe non semella ser suficiente para evitar unha segunda volta, e aquí é onde se complican as cousas para o mandatario brasileiro. 

A última enquisa publicada por Quaest outorga 39% dos apoios a Lula, cinco puntos por diante do seu rival do Partido Liberal (PL), Flávio Bolsonaro, con 34%. Non semella que o resto de candidaturas teñan opcións de competir, ao non chegar ao 5% ningunha delas nesta sondaxe. 

Mais para gañar en primeira volta é preciso alcanzar máis da metade dos votos válidos, ou o que é o mesmo, superar o 50% dos apoios –sobre os votos válidos, a diferenza das enquisas, que inclúen tamén os votos nulos, en branco e os indecisos–. Vencer sen ir á balotaxe é algo que Lula se marca como obxectivo, mais semella moi complicado. En segunda volta, o escenario nesta sondaxe é moito menos claro, cun empate perfecto entre as candidaturas do PT e do PL. 

A enquisa de Quaest augura un empate a 42% dos apoios en segunda volta, polo que o 25 de outubro podería haber unha noite de infarto no Brasil para decidir o rumbo do país, nun resultado que tamén terá verdadeiras implicacións a nivel internacional. 

Aínda que con diferenzas, o escenario é moi similar na sondaxe de BTG/Nexus, tamén publicada esta segunda feira. Esta outorga a Lula tres puntos máis que a de Quaest en primeira volta (42%), e tres puntos máis a Bolsonaro (37%). 

Na segunda volta, BTG/Nexus debuxa un escenario igual de axustado, cun empate técnico. Desta maneira, segundo o prognóstico desta sondaxe, Lula obtería o 46% dos apoios e Bolsonaro o 44%, nunha vantaxe para o actual presidente brasileiro que se atopa xusto dentro da marxe de erro de dous puntos. 

Volvendo á primeira volta, o máis interesante do traballo demoscópico de BTG/Nexus é que inclúe unha estimación sobre voto válido. Así, contando só os este, como fai o Tribunal Superior Eleitoral, Lula chegaría ao 44%, aínda lonxe do 50% necesario para evitar a segunda volta, e Bolsonaro alcanzaría o 39%. 

Batalla no Tribunal Superior Eleitoral 

Nun contexto de máxima igualdade, estase a desencadear unha inédita guerra xudicial con máis de 450 accións interpostas no Tribunal Superior Eleitoral. Trátase, na súa maioría, de denuncias dos principais candidatos ao Palacio do Planalto por ataques dos seus opoñentes, uso da intelixencia artificial, dúbidas sobre pezas publicitarias e mesmo por declaracións públicas. 

O PT interpuxo polo menos 256 accións contra os seus opoñentes, mentres que foi denunciado en polo menos 198 ocasións por outras formacións políticas, case a metade por parte do PL. Desta maneira, a candidatura de Bolsonaro realizou máis de 90 reclamacións contra a de Lula, o que supón 73% das súas queixas legais durante esta campaña. 

A relación co banqueiro Daniel Vorcaro é unha das cuestións máis atacadas da campaña de Flávio Bolsonaro. Segundo as denuncias, o candidato do PL recibiría diñeiro do polémico empresario para financiar a película do seu pai, o ex presidente Jair Bolsonaro, condenado a máis de 27 anos de cárcere polo intento de golpe de Estado para impedir a toma de posesión de Lula como presidente do Brasil. Mentres, a campaña do PT foi cuestionada polo uso da maquinaria do Estado para favorecer a reelección de Lula, así como o seu presunto uso de actos, eventos e imaxes oficiais con finalidade electoral. 

En paralelo, o PT realizou una solicitude ao maxistrado do Supremo Tribunal Federal, Flávio Dino, para que abra unha investigación da suposta interferencia estranxeira nos comicios. Deste modo, a candidatura de Lula denuncia que organizacións dos Estados Unidos, como Rockbridge Network, estarían detrás do financiamento da campaña do PL. 

Órdago de Lula 

O presidente do Brasil marcou a última semana de campaña electoral cun inesperado órdago que centrou a axenda política. Lula decidiu a pasada fin de semana, a tan só nove días da xornada electoral, prohibir as apostas deportivas e os xogos en liña en todo o territorio estatal, cualificando este sector como un "cancro" que destrúe a economía das familias e a saúde mental da poboación. 

A medida provisoria prohibe de inmediato a realización de novos depósitos ou a aceptación de apostas nas plataformas que operaban no Brasil. O Goberno fixou así un calendario que obriga ao feche definitivo das webs e aplicacións para o 6 de outubro. A medida, xa en vigor, deberá ser votada nas dúas cámaras do Congreso nun prazo de 120 días para converterse en definitiva. 

"Tomei unha medida necesaria, dura e drástica. Isto é como o cancro: ou extirpamos o tumor, ou mataranos", dixo Lula, quen comparou o impacto da ludopatía co consumo de crack. "Non é ningunha broma. É algo moi serio. Non imos permitir que as empresas de apostas se enriquezan á conta dos ingresos e a vida das familias brasileiras", concluíu o candidato do PT. 

Os Brics tamén xogan un papel nos comicios deste domingo 

Non só se xoga o futuro do Brasil este domingo –ou, máis probabelmente, na segunda volta do 25 de outubro–, senón que o resultado terá sen dúbida unha importante lectura no plano internacional. Tanto que o rumbo que tome o país na súa política exterior é un dos eixos principais de debate na campaña electoral. Luiz Inácio Lula da Silva e Flávio Bolsonaro teñen visións diferentes sobre o lugar que o país debe ocupar no mundo. Neste sentido, o actual presidente aposta por reforzar a autonomía do Brasil e estreitar os seus vínculos co Sur Global e co bloque dos Brics, mentres que o seu rival propón un maior achegamento aos Estados Unidos e ás ideas ultradereitistas de líderes como o estadounidense Donald Trump ou o arxentino Javier Milei. 

Flávio Bolsonaro cala 

A principal fenda no debate sobre o papel do Brasil no mundo reside precisamente na pertenza aos Brics. Lula defende unha maior soberanía no marco deste bloque –fundado polo propio Brasil, Rusia, India e a China–, e aposta por afondar a cooperación cos seus membros. Pola súa parte, Bolsonaro cuestionou a utilidade desta organización e abriu a porta a unha eventual saída. Porén, tras recibir críticas, evitou volver sobre esta cuestión, que nin sequera aparece no seu programa. 

 

[Fonte: www.nosdiario.gal]


La storia recuperata dell’antisionismo ebraico, e la perdita a cui non ha potuto porre rimedio

Il nuovo libro di Benjamin Moser ritrova una tradizione di dissidenti che pagarono un prezzo per essersi opporti alla spoliazione dei palestinesi, anche se non poterono impedirla.

La demolizione di una casa palestinese a Jaffa nel 1949.

“Anti-Zionism: A Jewish History”, [Antisionismo: una storia ebraica] di Benjamin Moser, Doubleday, 2026 

di Yahia Lababidi

+972 Magazine 

Poche parole come “antisionismo” hanno subito nel dibattito pubblico contemporaneo una limitazione del significato così rapida e sanzionatoria. Quella che in precedenza era una posizione politica contestata, discussa all’interno della tradizione religiosa ed etica ebraica, ora si presenta come già condannata, trattata meno come un’idea storica che come una prova di contaminazione etica. La parola non descrive più solo una posizione rispetto al nazionalismo o alla costruzione di uno Stato, è diventata uno strumento di preclusione, capace di ridurre a un’accusa prese di distanza e storie personali. 

Questa riduzione è avvenuta rapidamente. Nel dicembre 2023, meno di due mesi dopo gli attacchi del 7 ottobre, la Camera dei Rappresentanti USA ha votato con 311 voti contro 14 per stabilire che antisionismo e antisemitismo sono sinonimi. Questa risoluzione non è stata solo un tentativo di delegittimare la crescente ondata di proteste contro il genocidio israeliano a Gaza. Insieme alle successive iniziative legislative è servita a uno scopo più profondo: cancellare una lunga e seria tradizione ebraica di opposizione al sionismo su basi religiose e politiche. 

“Anti-Zionism: A Jewish History” di Benjamin Moser si prefigge di recuperare quella tradizione. Biografo insignito del premio Pulitzer, Moser ha passato la sua carriera a riscattare figure ai margini di quello che le istituzioni disposte ad accettare, tra cui la critica americana Susan Sontag nel suo antagonismo e la scrittrice brasiliana Clarice Lispector nella sua singolarità. Mette questo stesso impulso anche qui, verso una camera della storia intellettuale ebraica che altri hanno da molto tempo dichiarato sigillata. 

Forse quello che la biografia insegna è che una vita resa in modo pieno propone un’argomentazione più profonda di qualunque polemica. Una tesi può essere rifiutata, una persona, testimoniata autenticamente, tende a perdurare. 

Ognuno dei 12 capitoli del libro è dedicato a diversi mondi dell’opposizione: un rabbino polacco il cui pacifismo derivava dallo studio della Torah; un ministro del governo britannico la cui opposizione al sionismo era fondamentalmente patriottica; un poeta olandese che arrivò a Gerusalemme come sionista e terminò come qualcosa che i sionisti trovarono inaccettabile; un comunista egiziano che scrisse, in arabo e con nome arabo, l’atto di accusa più preveggente contro il sionismo prima della Nakba; un rabbino riformato statunitense che guidò un movimento contro il sionismo finché, in seguito alle pressioni e quando l’aria cambiò, ritrattò; uno storico radicalizzato dai suoi stessi documenti. 

Moser scrive che le “Quartine”, la raccolta di brevi poesie di de Haan che “drammatizzavano la lotta tra anima e corpo”, vennero pubblicate ad Amsterdam poco dopo la sua morte e “salutate come uno dei più sublimi risultati nella storia della poesia olandese”. Chi era al potere evitò di citare quello che gli era stato fatto. 

La persecuzione contro Hannah Arendt fu di altro genere, le è sopravvissuta. Ma la campagna scatenata contro di lei non fu meno organizzata e alla fine vi hanno partecipato i più importanti circoli del potere israeliano. Quando nel 1963 venne pubblicato “Eichmann a Gerusalemme” la reazione andò totalmente al di là del semplice dissenso: comportò un tentativo coordinato di garantire che quello che Arendt aveva effettivamente scritto venisse sostituito, nella mente dell’opinione pubblica, da una versione artefatta che era facile condannare. 

Venne accusata di dire che gli ebrei erano complici della loro stessa morte. L’Anti-Defamation League [una delle principali organizzazioni della lobby filoisraeliana negli USA, ndt.] guidò l’attacco, facendo circolare una sintesi di cinque frasi in cui risultava che Arendt incolpava gli ebrei della loro distruzione, un’accusa subito ripetuta in tutti gli Stati Uniti. Moser nota anche che Siegfried Moses, un importante politico del governo israeliano, andò da lei di persona per chiederle di interrompere la pubblicazione del libro e Arendt venne a sapere da altre fonti israeliane che era intervenuto lo stesso primo ministro David Ben Gurion. 

“L’immagine che avevano creato era quella di un ‘libro malefico’”, scrisse. “Ora devono dimostrare che è stato scritto da una ‘persona malefica’”. 

Quello a cui la campagna non poté sopravvivere, e sapevano che non avrebbe potuto farlo, era lo sguardo onesto di chiunque non solo sui rapporti storici tra sionismo e nazional-socialismo nell’accordo Ha’avara [con cui i dirigenti sionisti si accordarono con i nazisti per uno scambio di ebrei tedeschi, denaro e merci che favorì il regime di Hitler, ndt.], ma anche l’uso per il quale era stato approntato il processo Eichmann: uno Stato che aveva iniziato a trasformare il ricordo degli assassinati in una moneta di scambio politica. Non si era mai guardato alla sostanza, bastava il clamore. 

Felicia Langer passò 22 anni cercando di utilizzare il sistema giudiziario israeliano per difendere i palestinesi sotto occupazione, perdendo la maggior parte delle cause, vincendone poche e arrivando alla fine alla conclusione che il suo lavoro in sé era diventato una forma di collaborazione. Il sistema aveva bisogno di lei: un’avvocata ebrea-israeliana che rappresentava clienti arabi dava all’apparato della giustizia militare l’apparenza di imparzialità che diversamente non avrebbe potuto rivendicare. 

Quando alla fine chiuse il suo studio nel 1990 dall’esterno sembrò una sconfitta. In realtà era il rifiuto di fungere da alibi. Ormai decenni di ostilità avevano presentato il conto. Era stata, scrive Moser, “derisa dalla stampa, le sputavano addosso per la strada.” Arrivò a credere persino che i suoi clienti palestinesi venissero puniti più duramente perché era lei a rappresentarli.   

Lasciò Israele, se ne andò in Germania, dove viveva suo figlio e si stabilì a Tubinga. Moser nota l’amaro simbolismo della scelta: era “una dichiarazione che era più libera come ebrea in Germania che nel cosiddetto Stato ebraico.” 

Da ragazzo Ronnie Kasril piantava alberi. Aveva 10 anni, era un giovane sionista entusiasta a Yeoville, Johannesburg, che raccoglieva soldi per il Jewish National Fund che incorniciava le ricevute delle sue donazioni e le appendeva nella sua camera da letto. Gli alberi era piantati in Israele in una foresta il cui scopo, come apprese in seguito, era nascondere le rovine del villaggio palestinese di Lubya, i cui abitanti erano stati cacciati nel 1948. 

L’antisionismo di Kasrils emerse dalla lotta che aveva già caratterizzato la sua vita. Sharpeville [famosa strage di cittadini neri da parte della polizia sudafricana, ndt.] contribuì a portarlo nell’ANC [African Nationale Congress, il partito di Mandela, ndt.] e alla lotta contro l’apartheid; in esilio vide Israele consolidare i suoi rapporti con il regime sudafricano, un collegamento che secondo Moser rafforzò la sua opposizione al sionismo.

Dopo la caduta dell’apartheid comprese sempre più la Palestina attraverso l’esperienza politica che lo aveva formato. Nel 2001 scrisse una “Dichiarazione di Coscienza da parte di un Sudafricano di Origine Ebraica”. Sei anni dopo in un pamphlet dell’ANC fece un paragone tra la spoliazione dei palestinesi e i Bantustan [aree in cui era rinchiusa la popolazione nera, ndt.] in Sudafrica e sostenne che la lezione del Sudafrica era che popoli diversi potevano vivere insieme in uno Stato democratico. 

La reazione comportò un prezzo: un portavoce della Federazione Sionista mise in dubbio che lui fosse “un vero ebreo”; venne denunciato per aver paragonato gli ebrei israeliani ai nazisti; quando lasciò il governo [fu più volte ministro, ndt.], scrive Moser, Kasrils era diventato una persona non grata per molti ebrei. 

Ciò che condividono queste quattro vite è il rifiuto, qualunque costo questa lucidità comportasse, di guardare altrove rispetto a quello che stava realmente avvenendo. La tradizione che Moser ha recuperato non è quella di un comodo dissenso, tutti hanno pagato un prezzo per aver dato un nome a quello che osservavano, senza mai smettere. 

Due eredità inconciliabili 

Prima dei dodici ritratti l’introduzione di Moser al libro inizia con un lascito: la copia di suo nonno della raccolta delle opere di Herzl, un pesante volume blu portato da Breslavia al di là dell’oceano a Houston. Moser lo descrive come un talismano, che conservò per decenni senza leggerlo con attenzione. Quando finalmente lo fece, quello che vi trovò lo sconvolse: Herzl come antisemita e megalomane, un uomo per il quale i palestinesi semplicemente non esistevano. Il lascito rimase, quello che cambiò fu il significato di tenerlo. 

“Antisionismo: una storia ebraica” è insolitamente esplicito riguardo ai suoi limiti. Moser lo afferma chiaramente nell’introduzione: “Benché questo libro riguardi necessariamente degli ebrei, esiste solo per via dei palestinesi.” Alla fine dell’introduzione egli esprime la speranza che quelli che incontreranno questa tradizione “si libereranno del solipsismo che è sempre stato un difetto degli ebrei” e porranno “le vere vittime del sionismo, il popolo palestinese, al centro di tutto quello che faranno.” 

Non si tratta di frasi a caso. Esse segnano, con una certa precisione, il limite esterno del progetto di Moser. Il recupero della coscienza ebraica, per quanto approfondito e moralmente serio, parla principalmente alla comunità la cui coscienza viene riscattata. Il suo pubblico sono in primo luogo quanti hanno bisogno che gli venga ricordato che l’opposizione al sionismo nacque all’interno della vita intellettuale e spirituale degli ebrei. Questo lavoro è importante. Esso giunge, per sua natura, da una direzione. 

Quello che il metodo di Moser non può fornire è la visione dall’altra parte: la vita che sopportano quelli a cui queste dodici coscienze si opposero. Le personalità in questo libro furono, per la maggior parte, testimoni della spoliazione dei palestinesi piuttosto che suoi eredi. Videro chiaramente e pagarono per parlare, mentre la spoliazione continuò. La loro opposizione era reale. La sua insufficienza deriva dalla stessa testimonianza. I due fatti coesistono nello stesso modo in cui una diagnosi corretta coesiste con una morte che non potrà impedire. 

C’è una sorta di consolazione morale che il libro, e bisogna dargliene atto, si rifiuta di offrire in modo troppo netto. Si potrebbe dire che la resistenza ebraica al sionismo porta con sé il seme di un futuro diverso. Forse. Ma la consolazione ha un modo di avvicinarsi a chi viene consolato e la domanda di cosa questa tradizione recuperata significhi per quanti hanno perso le proprie case mentre essa veniva eliminata è una domanda a cui il libro si può avvicinare, ma non può rispondere. 

Leggere il libro di Moser in quanto scrittrice palestinese significa, a tratti, sentire la particolare estraniazione di essere il pretesto per un discorso condotto in buona misura senza di te. La coscienza recuperata è reale e il costo sopportato da quelli che l’hanno conservata non deve essere minimizzato. Però le case in cui i miei nonni vivevano sono state svuotate durante gli stessi decenni in cui questi dissidenti stavano discutendo e perdendo, e le case non aspettarono che la questione fosse definita prima che venissero occupate. 

Mia nonna Rabiha Dajani fondò la sezione femminile di Radio Al-Quds [Gerusalemme in arabo, ndt.] e fu tra i suoi primi giornalisti. La sua voce risuonò in tutta la Palestina che esisteva ancora come luogo unitario, un Paese con un servizio radiofonico e un poeta nazionale, una sua vita musicale abbastanza importante da richiedere un vicedirettore. Mio nonno Yahya al-Lababidi ricoprì quel ruolo al Palestine Broadcasting Service [Servizio Radiofonico Palestinese] a Gerusalemme e collaborò con Ibrahim Tuqan, le cui poesie divennero le canzoni del popolo che cercava di restare unito sotto enormi pressioni. 

Nel 1948 mia nonna venne sfollata sotto la minaccia delle armi. Il servizio radiofonico venne chiuso, l’archivio musicale disperso. Quella che era stata una vita all’interno di una cultura coerente divenne, in una sola stagione, il primo capitolo di un esilio non ancora terminato. 

L’eredità di Moser è un libro conservato attraverso frontiere e generazioni, leggibile ma moralmente trasformato dalla lettura. La mia eredità è un Paese che non è sopravvissuto a quegli anni: una voce eliminata dall’etere, un archivio disperso, una casa lasciata con il presupposto di tornarci. Queste due eredità sono quello che il libro racchiude senza riuscire a riconciliarle: il volume blu di Herzl e il silenzio dove una volta trasmetteva Al-Quds Radio. Entrambe sono reali. Solo una può essere tramandata. 

Insistere su un’alternativa 

Prima di Herzl, la prima pagina del libro di Moser presenta una dedica: “Al popolo palestinese.” Poi arriva una preghiera tratta dalla liturgia bizantina: “Concedi loro la madrepatria dei loro desideri/e rendili di nuovo cittadini del paradiso”. 

Leggere questo libro come chiede di essere letto, verso quelli la cui perdita è la silenziosa premessa di quasi ogni vita che contiene, significa iniziare a comprendere quello a cui questo recupero assolve e dove non può arrivare. Le perdite della mia famiglia non furono un’eccezione. Sono perdite comuni, quelle che i dissidenti di Moser stavano cercando di impedire e non ci riuscirono, quelle a cui la dedica si rivolge con una preghiera senza avere dietro un programma politico, solo la più antica richiesta umana: concedi loro la madrepatria dei loro desideri. 

C’è una frase in ebraico che ricorre nella storia che Moser ricostruisce: “Ein breira” o “Non c’è alternativa”. Questa fu la logica che stava dietro alle spoliazioni, alle guerre e ai negoziati negati che le prove d’archivio ora hanno reso irrefutabili. Jabotinsky ne espresse la sincerità più dura e originaria: la popolazione araba avrebbe resistito, ammise, aveva tutto il diritto di farlo e avrebbe dovuto essere costretta ad arrendersi prima che ne potesse seguire un qualunque accordo. Non c’era alternativa. Come se la storia si fosse ristretta a un unico percorso e la gente che già vi viveva fosse semplicemente d’intralcio. 

Ciò che la coscienza dei dissidenti non poté modificare fu questo restringimento. Aaron Samuel Tamares lo predisse in Polonia prima del 1905. Edwin Montagu [unico ministro ebreo del governo britannico quando venne resa pubblica la dichiarazione Balfour, a cui si oppose, ndt.] mise in guardia a questo proposito nel governo inglese nel 1917. Ahmad Sadiq Saad lo documentò al Cairo nel 1947, un anno prima della Nakba che il suo libro, nella sua terribile precisione, aveva predetto. Gli avvertimenti si accumularono. La registrazione della loro accuratezza ora è estesa, documentata negli archivi che Moser ha letto e nei libri che i Nuovi Storici israeliani ne hanno ricavato. La storia non è stata nascosta, ma cancellata. 

Il recupero di questa storia non risponde alla preghiera che Moser propone. Sa che è inadeguata, non può recuperare quello che è stato preso. Non può rimandare in onda una radio. Non può rimettere insieme l’archivio di un compositore. Non può riportare una donna anziana alla casa che ha lasciato credendo che ci sarebbe tornata entro qualche settimana.

Quello che può fare, e che il libro di Moser onestamente fa, è recuperare una genealogia morale, la consapevolezza che l’opposizione ebraica al sionismo era possibile e onerosa. Vale a dire che c’era un’alternativa: una tradizione che contiene Tamares e Arendt e Langer e Kasrils, persone serie che hanno riconosciuto e resistito alla cancellazione dei palestinesi. 

Verso la conclusione del capitolo finale Moser scrive una frase che potrebbe servire da seconda dedica del libro: “Sentiamo la nostra determinazione rafforzarsi. Sentiamo i legami ancora più stretti che ci legano tra noi e al popolo palestinese che soffre così tanto in nostro nome.” È scritto in persona plurale, il noi degli ebrei antisionisti, di quelli che hanno trovato se stessi nel corso dei decenni di cancellazione che questo libro recupera. La sofferenza, riconosce, avviene nel loro nome. La determinazione da offrire in cambio è la loro. 

Il resoconto è onesto perché non sostiene mai di essere un rimedio. Un libro che fosse finito con la convinzione di essere sufficiente avrebbe tradito la preghiera con cui si apre. Invece “Antisemitism: A Jewish History” si chiude come inizia, nella consapevolezza di una distanza che non può attraversare, verso persone che può citare ma non risarcire. 

“Concedi loro la madrepatria dei loro desideri / e rendili di nuovo cittadini del paradiso.”

Di nuovo. La parola contiene tutto. Di nuovo, come ritorno. Di nuovo, come ricostituzione. Di nuovo, come il riconoscimento che qualcosa è stato preso a un popolo che ce l’aveva e che quello che gli è stato preso ha un nome, e che il nome viene ancora detto, in arabo e in esilio, con un anelito che non ha dietro un programma politico e non ne richiede alcuno. È la richiesta più antica e sta ancora aspettando. 

Yahia Lababid è una scrittrice arabo-americana di origini palestinesi, autrice di sedici libri di poesia, saggistica, aforismi e colloqui. I suoi scritti sono apparsi, tra le varie pubblicazioni, su The New Statesman, Liberties, World Literature Today, Salmagundi e The Threepenny Review.

 

(traduzione dall’inglese di Amedeo Rossi) 

[Foto: Fritz Cohen/GPO - riprodotto su www.zeitun.info]

Nos a quitats Catí, professora d’occitan e militanta del CRÈO Lengadòc

D’origina senegalesa e doctora en biologia, faguèt d’estudis d’occitan e ensenhèt la lenga nòstra a Besièrs e Lunèl 

Escrich per Ferriòl Macip

Marie-Catherine Dufour-Ndiaye, «Catí» per sos collègas, es defuntada après aver afrontat pendent qualques annadas una malautiá. Professora d’occitan dins l’ensenhament public, èra membre del conselh d’administracion del CRÈO Lengadòc e de la FÈLCO. Un omenatge li serà rendut dijòus 1r d’octòbre a 11h00 a Valfaunés (Montpelhierenc), la comuna ont demorava. Lo CRÈO Lengadòc a fach saber que remetrà a la familha los messatges e los testimoniatges que li mandaràn. D’escriure a lengadoc(a)felco-creo.org. 

Nascuda en Senegal, i parlava quatre lengas dempuèi l’enfança. Après una carrièra scientifica, amb una tèsi en biologia, s’inscriguèt en 2012 a l’Universitat Pau-Valèri de Montpelhièr per far d’estudis d’occitan. Segon Maria-Joana Verny, presidenta del CRÈO Lengadòc, mestregèt lèu la lenga, de la prosodia a las finesas de la sintaxi e del vocabulari. 

En 2014, venguèt adjoncha al cònsol màger de Valflaunés. Aquel meteis an, se presentèt al CAPES d’occitan, qu’obtenguèt a la primièra plaça. Foguèt nomenada al licèu Enric IV de Besièrs, puèi a Lunèl. Aimada de sos escolans, bastiguèt de projèctes pedagogics e se sindiquèt a l’SNES. 

La malautiá la tustèt en 2021. Al començament de 2026, sos collègas del CRÈO organizèron una collècta per li pagar de sesilhas de massatge. Dins son darrièr corrièr, los mercejèt per la descobèrta d’un mond que l’aviá acompanhada pendent gaireben quinze ans. Evoquèt tanben la «revelacion» qu’èra estat per ela lo mestièr d’ensenhaira en lenga d’òc. 

 

[Imatge: FÈLCO-CRÈO - sorsa: www.jornalet.com]

Brésil. Le sud du Brésil, la terre promise du bolsonarisme. « Foi, famille, armes et grand capital »

À Santa Catarina [État dans le sud du Brésil dont la capitale est Florianopolis], à moins de deux heures de vol de Montevideo, dans une région où de nombreux Uruguayens choisissent de passer leurs vacances d’été, l’extrême droite brésilienne a trouvé son plus grand soutien. Un conservatisme profondément enraciné, les origines allemandes d’une grande partie de ses habitants, l’influence de l’Église évangélique et la présence d’un nombre inhabituel de milliardaires se conjuguent ici en faveur de Flávio Bolsonaro.

Renan Bolsonaro («04»), candidat à la Chambre des députés dans l’État de Santa Catarina, au côté du gouverneur de l’Etat Jorginho Mello.

Écrit par Sofía Kortysz Vaz 

«Tout comme il y a eu un avant et un après le Christ, il y a eu un avant et un après l’arrivée au pouvoir de Jair Bolsonaro, il y a huit ans», a déclaré à Brecha [hebdomadaire uruguayen] un membre du Parti des travailleurs (PT) de Santa Catarina lors d’une réunion de militants favorables au président Luiz Inácio Lula da Silva. «Attention, je ne compare pas Bolsonaro au Christ», a-t-il précisé en souriant. 

Lors des élections de 2018, Jair Bolsonaro s’est imposé dans tout le sud du Brésil, mais c’est dans l’État de Santa Catarina qu’il a obtenu ses meilleurs résultats, avec 75,9% des suffrages, contre 24% pour le candidat du Parti des travailleurs, Fernando Haddad. En 2022, il n’a pas obtenu d’aussi bons résultats, mais le défi était plus grand: il se mesurait à l’actuel président, Lula, qui venait d’être libéré. Malgré tout, l’écart entre les deux hommes était très important: 69,2% contre 30,7% en faveur de l’ancien capitaine [Jair Bolsonaro a été capitaine de l’armée dans la seconde moitié des années 1980 avant d’être transféré à la réserve en 1988, il est élu député fédéral en 1990 et réélu six fois]. 

Lorsque les électeurs de gauche ou du centre évoquent un changement profond depuis l’arrivée de Jair Bolsonaro au Palais du Planalto, ils pensent avant tout à une fracture au sein de la société, dans laquelle s’est installée, sous l’impulsion de la présidence, une culture de la haine de l’autre. Mais il existe sur le territoire brésilien une division antérieure au mandat de Bolsonaro: la polarisation entre un Sud et un Sud-Est riches, d’une part, et un Nord et un Nord-Est pauvres, d’autre part. Le magazine Forbes, qui dresse chaque année le classement des personnes les plus riches de chaque pays, a publié dans son numéro de la semaine dernière, à propos du cas brésilien: «Alors que le Sud-Est concentre la majeure partie de la richesse avec Eduardo Saverin et Jorge Paulo Lemann, le Nord du pays ne compte aucun représentant» parmi les plus puissants. Saverin est cofondateur de Facebook [fortune estimée à 35,6 milliards de dollars en 2025], et Lemann, un ancien joueur de tennis issu d’une famille d’origine suisse [il a la double nationalité suisse et brésilienne] a étudié à Harvard et a fait fortune dans la finance [actionnaire majoritaire du groupe Kraft Heinz, Burger King et fondateur de 3G Capital]. Un autre milliardaire du sud est Luciano Hang, propriétaire de Havan, l’une des plus grandes chaînes de supermarchés brésiliennes, qui a eu l’idée ingénieuse de placer des répliques de la statue de la Liberté devant ses magasins en hommage au «rêve américain». On a vu Luciano Hang en compagnie de Flávio Bolsonaro, candidat présidentiel d’extrême droite pour les élections du mois prochain. 

Soixante pour cent des super-magnats brésiliens sont originaires du sud-est du pays, et dans le sud, Santa Catarina apparaît comme leur terre promise: c’est l’État qui compte le plus grand nombre de personnes extrêmement riches par rapport à sa population. Leur culture a imprégné le reste de la société, et de nombreux habitants de Santa Catarina, y compris des travailleurs qui ne feront jamais fortune, regardent les habitants du Nord-Est avec méfiance, voire avec mépris. «Maintenant qu’ils migrent vers le sud, la sécurité commence à vaciller parmi nous», affirment certains d’entre eux, reprenant le cliché de l’immigrant pauvre, coupable de tous les maux. Dans le Nord-Est, «beaucoup de gens ont cessé de travailler pour percevoir des aides de l’État», affirment-ils également. «Ils préfèrent rester dans la rue plutôt que de respecter des horaires», nous a déclaré un chauffeur Uber selon lequel Santa Catarina est l’État qui «fait vivre le pays» et qui «les entretient», en référence aux habitants du Nord-Est. Certains vont même jusqu’à rêver de séparer Santa Catarina du reste du Brésil, à l’instar du mouvement «O Sul é Meu País», créé à Santa Catarina en 1992 avec un objectif clairement sécessionniste. Deux ans auparavant, au Rio Grande do Sul, était née la «República do Pampa», avec un projet similaire. D’autres, dans le Sud, plus réalistes, choisissent de préserver l’unité nationale par intérêt personnel. Lors des célébrations locales du 7 septembre pour l’indépendance du Brésil organisées par l’extrême droite à Florianópolis, un homme s’est exclamé à tue-tête: «Le Sud a de la tête, c’est vrai, mais le Nord a des mineraux.» L’Amazonie et l’État de Bahia sont en effet les régions du pays qui possèdent le plus de terres rares.

* * *

Lors d’un rassemblement bolsonariste à Balneário Camboriú [littoral de Santa Catarina], le candidat au poste de vice-gouverneur de Santa Catarina, Adriano Silva, du Parti Novo [ultralibéral opposé aux droits sociaux et la Bolsa Familia], a évoqué ce contraste entre les régions. «On pourrait même croire qu’ici, nous ne sommes pas au bord d’une crise économique, contrairement à ce qui se passe dans d’autres régions, car ici, nous sommes en pleine croissance», dit-il sans étayer ses affirmations par aucune donnée concrète. 

Balneario Camboriú est surnommée Bolsonaro city. C’est là que siège en tant que conseiller municipal le plus jeune des fils de l’ancien président, Renan Bolsonaro, qui se présentera aux élections du 4 octobre pour un siège à la Chambre fédérale des députés. Le «Fils n° 4 Junior», comme on l’appelle, n’est pas le seul membre de la famille à briguer un mandat dans l’État de Santa Catarina. Son frère Carlos se présentera également, quant à lui pour un siège au Sénat. Il sait qu’il a des chances ici [sur la famille Bolsonaro, voir l’article publié sur ce site le 25 août 2026]. 

Le rassemblement bolsonariste s’est déroulé dans un lieu emblématique de la ville, où, au sommet d’une colline, se dresse la statue du Cristo Luz, un Jésus-Christ de 33 mètres, plus haut que le célèbre Christ Rédempteur de Rio de Janeiro. Carlos Bolsonaro figurait parmi les orateurs de l’événement, aux côtés de la sénatrice Carol de Toni [Parti libéral bolsonariste] et du gouverneur Jorginho Mello [Parti libéral] ; «04» est resté dans la salle de réunion, au pied du Cristo Luz. À un moment donné, Adriano Silva a tapoté l’épaule de 04 et lui a dit: «Les médias sont agressifs et affirment que tout ce que fait la famille Bolsonaro est mauvais, mais un masque est tombé à Brasilia et a révélé à quel point cette famille a souffert.» Le vice-gouverneur faisait allusion au scandale impliquant le juge de la Cour suprême fédérale Alexandre de Moraes [qui a confirmé, en tant que président du Tribunal supérieur électoral la victoire de Lula en décembre 2022 et qui a mené l’enquête sur le projet de coup d’État qui a abouti à la condamnation de Bolsonaro, ce qui l’a fait considérer comme un «allié» de Lula]. 

Armes

Sous la présidence de Jair Bolsonaro, la réglementation relative au port d’armes a été assouplie au Brésil, à tel point qu’en 2020 plus de 4,4 millions d’armes étaient en circulation. Lula a ensuite rétabli le contrôle des armes, mais la situation n’est toutefois pas revenue à ce qu’elle était auparavant. L’État de Santa Catarina reste le plus armé du pays, avec environ 25’000 fusils, carabines et fusils de chasse, ainsi que près de 40’000 pistolets entre les mains de civils [sur une population de 7,8 millions].

* * *

Ce même discours qui attribue à «la gauche» le contrôle des médias – propagé par l’extrême droite aux quatre coins du monde – s’est également fait entendre lors d’un rassemblement organisé dans la nuit noire, dans un coin perdu de la route menant à Rio do Sul, dans l’État de Santa Catarina. Le lieu était signalé par une pancarte sur laquelle on peut lire: «Chamados para servir», une branche de l’Église évangélique pentecôtiste. Lors de ce rassemblement, la députée régionale Ana Campagnolo [Parti social-libéral de droite affirmée], candidate à sa réélection, a longuement expliqué en quoi «la télévision et la radio sont contre les partisans de Bolsonaro». Au cours d’une sorte de conférence publique intitulée «L’Évangile en pratique» – qui a duré environ deux heures –, Ana Campagnolo, qui se définit comme «conservatrice et chrétienne», a appelé l’Église évangélique à produire «de la musique et des films de qualité, qui ne soient pas perçus comme chrétiens» afin de contrer efficacement l’influence idéologique de la «gauche». Aujourd’hui, a-t-elle affirmé, «il n’existe que la musique d’église et la musique pornographique», et la première, plutôt ennuyeuse, n’est pas en mesure de contrebalancer la seconde, a-t-elle suggéré. «Tout est politique. Depuis l’origine, depuis que le Christ a été crucifié, religion et politique sont liées», a-t-elle également expliqué à son public dans le cadre d’une dynamique divertissante consistant à montrer des extraits du Roi lion [film de Disney] pour établir des parallèles avec la Bible. «Lorsque le mur de Berlin et l’Union soviétique sont tombés, on a dit que le communisme avait pris fin, mais non, il s’est réorganisé au sein des mouvements indigénistes, écologistes et féministes, qui ont dressé les Noirs contre les Blancs, les femmes contre les hommes, les homosexuels contre les hétérosexuels», a-t-elle affirmé. Le premier coup a été porté aux écologistes, pour leur vision «erronée» du monde. «Dans la Genèse, selon elle, en substance, Dieu a créé les animaux avant les hommes. C’est pourquoi on ne peut pas affirmer que les plantes, les animaux et les humains sont d’égale importance. Ils le sont tous, mais l’homme est plus parfait car il a été le dernier à être créé. Que la nature soit au centre et non l’homme est un postulat incompatible avec le christianisme. Rien n’est plus important que l’homme, pas même la forêt amazonienne.» Les féministes ont ensuite été prises pour cible: «Car vous pouvez bien éduquer votre enfant, mais ensuite, il va à l’école et tombe sur une enseignante écoféministe athée qui lui dira que, pour des raisons morales, il doit être végétarien.» Il faut également écarter toute volonté de mettre fin au patriarcat, a déclaré la députée en adressant des clins d’œil complices à l’assistance. «Il faut comprendre qu’il s’agit là d’un élément de la société qui a été décrit et prescrit par la Bible, et qu’aucune interprétation philosophique de celle-ci ne peut conduire à vouloir le détruire.» 

Son discours s’est conclu par un appel à mettre fin à l’avortement légal, peut-être l’objectif principal de la députée. «Si vous avez un arbre qui risque de tomber sur votre maison, vous n’osez pas l’abattre, car la police environnementale viendrait et vous n’avez aucune idée du montant de l’amende que cela vous coûterait, mais si vous vous rendez dans un établissement de santé public et que vous prétendez à tort avoir été victime d’abus, le médecin va immédiatement vous administrer une injection qui va traverser votre ventre, atteindre le cœur de votre bébé, et celui-ci va subir un arrêt cardiorespiratoire après avoir agonisé de douleur.» La description est ensuite devenue encore plus terrifiante: «Vous serez alors soumise à l’accouchement d’un cadavre, un bébé mort-né verra le jour ou, si votre bébé a moins de mois, ils utiliseront une pince pour démembrer les restes, les morceaux de bébé, et les aspireront. Combien devrez-vous payer pour avoir fait cela ? Rien.»

* * *

La plupart des descendants d’Allemands arrivés au Brésil vivent tant dans le sud-est que dans le sud. Les premiers Allemands à avoir débarqué dans le pays se sont installés dans le Rio Grande do Sul, en 1824. Puis ce fut le tour de Santa Catarina, en 1850. Dans plusieurs localités de ces deux États, la culture germanique est célébrée et préservée. La dernière fête a eu lieu le 2 septembre, à l’occasion de l’anniversaire de Blumenau, commune de Santa Catarina. Plusieurs candidats locaux du mouvement bolsonariste s’y sont rendus pour faire campagne lors de rassemblements qui ont parfois été marqués par des actes de violence. Depuis le début de l’année 2026, deux incidents liés à l’apologie du nazisme se sont produits à Santa Catarina, l’État où la première cellule nazie a vu le jour sur le territoire brésilien, en 1928. En janvier dernier, un homme a été dénoncé pour avoir apposé sur sa voiture un immense autocollant représentant une croix gammée, accompagné de la phrase «Guerre civile maintenant». En juin, la justice de l’État a confirmé l’acquittement de deux hommes dénoncés pour avoir porté des chapeaux ornés de croix gammées lors d’une fête traditionnelle. Ces dernières années, des événements de ce type se sont multipliés dans cet État où le bolsonarisme pourrait, une nouvelle fois, enregistrer ses meilleurs résultats lors des élections d’octobre 2026. 

Le dernier sondage de l’institut Quaest, publié le 24 août, montre que c’est dans les États de Rondônia [capitale Porto Velho] et de Santa Catarina que Flávio Bolsonaro obtiendrait ses meilleurs résultats au premier tour. À Santa Catarina, il recueillerait 45% des voix, contre 20% pour Lula. Dans l’hypothèse d’un second tour entre les deux candidats, un autre institut, Futura/Apex, avait attribué en juin 52,3% des voix à l’extrême-droitier et 23,3% au candidat du PT. En mai, ce même institut avait mesuré le rejet que suscitaient les deux candidats dans cet État: Lula totalisait 70% et Bolsonaro 29%. Dans ce contexte, Lula entame ce week-end une tournée dans le Rio Grande do Sul, le Paraná et l’Etat de Santa Catarina, avec peu de chances de renverser la tendance. (Article publié par l’hebdomadaire uruguayen Brecha le 11 septembre 2026; traduction rédaction A l’Encontre) 

Forum

La semaine dernière s’est tenue à Santiago du Chili la Ve Rencontre régionale du Forum de Madrid, une instance qui rassemble les forces d’extrême droite d’Amérique et d’Espagne, sous l’égide de la Fondation Disenso, liée au parti espagnol Vox. Le président chilien, José Antonio Kast, en tant qu’hôte, et son homologue argentin, Javier Milei, ont été les vedettes de la rencontre, mais des représentants du gouvernement américain (son ambassadeur au Chili, Brandon Judd, et la sous-secrétaire d’État, Sarah Rogers), la vice-présidente hondurienne, María Antonieta Mejía, une députée européenne proche de l’ancien Premier ministre hongrois Viktor Orbán ainsi que des délégués de plusieurs think tanks états-uniens étaient également présents. «Nous sommes sur la bonne voie. Si nous continuons ainsi, nous ne tarderons pas à entrer à La Havane», a déclaré Antonio Kast depuis la tribune du forum. Flávio Bolsonaro n’a pas pu se rendre à l’événement car il était en campagne électorale, mais il a été l’un des plus acclamés et des plus cités par ses compagnons de route. Messieurs Milei et Kast ont tous deux déclaré espérer une victoire du Brésilien aux élections d’octobre afin d’achever d’encercler le «communisme» dans la région. 

[Source : www.alencontre.org]

 

terça-feira, 29 de setembro de 2026

Adam Hanieh: «Gaza és un laboratori»

Entrevista al director de l’Institut del Llevant de SOAS, expert en la geopolítica de la regió i en l'estructura econòmica del petroli 

Publicat per Ot Bou Costa 

Adam Hanieh, professor de la SOAS de la Universitat de Londres, d’ençà de fa molt de temps estudia la manera com el petroli ha definit el capitalisme contemporani i el paper que hi ha tingut el Llevant. Fa poc que ha publicat Crude Capitalism: Oil, Corporate Power, and the Making of the World Market (Verso, 2025) i Resistir l’extermini: Capital, imperialisme i raça a Palestina (Maniefst, 2026). Bo i aprofitant la seva visita a Barcelona per a parlar a la convenció READ, VilaWeb hi ha conversat perquè expliqui a fons com veu la situació econòmica i geopolítica. 

—El petroli no és solament una mercaderia: és una peça central de l’arquitectura del nostre sistema econòmic. 
—Sí, ho explico al llibre Crude Capitalism. El petroli no té un poder inherent, màgic. L’hem de situar dins les relacions socials del capitalisme. Ens hem de demanar què fa el petroli per al capitalisme. El petroli fa una funció per al capitalisme: facilita l’impuls cap a l’acumulació sense fi, l’acceleració de la producció i del consum, la multiplicitat de mercaderies… No és solament un combustible líquid. Hem de pensar com està integrat en les formes de producció de mercaderies per mitjà de la petroquímica, els plàstics i més productes. Hem de pensar que està profundament integrat al sistema financer i a la riquesa procedent del petroli que circula per la gran economia global. 

—Per què és important d’entendre el petroli com allò que dóna forma al capitalisme contemporani, i no pas com una mercaderia més?
—Per dues raons. La primera: sovint s’analitza el petroli de manera molt simple, com si la qüestió principal fos la lluita per a apoderar-se unes reserves subterrànies, i no és veritat. Hi ha també en disputa el control sobre la cadena de valor del petroli i els excedents financers que en sorgeixen. No és solament l’extracció d’una substància de sota terra: hi ha uns processos de refinament i unes infraestructures mitjançant les quals es mouen els productes derivats del petroli. Entendre aquestes coses canvia l’anàlisi.    

—I la segona?   
—La segona té a veure amb l’emergència climàtica i amb allò que hem de fer per sobreviure-hi, més enllà de trobar-hi solucions tècniques. Cal entendre que el nostre sistema energètic és un sistema additiu. No hi ha una energia que en substitueix una altra. No: les energies noves s’afegeixen a les fonts d’energia existents. La idea d’una transició verda dins el capitalisme és un mite. No hi ha cap transició verda. Les energies renovables es van expandint significativament, sí, però s’afegeixen a la base de combustibles fòssils existent. Hem de pensar com trenquem amb aquest ordre basat en els combustibles fòssils, i sovint el moviment ecologista no ho acaba d’entendre. 

—Em podeu posar exemples de sectors en què vegem avui la trampa d’aquesta falsa transició verda? 
—El cas més clar és la intel·ligència artificial i els centres de dades. Els darrers anys hem vist un augment real de l’energia solar i eòlica, i més energies renovables, particularment a la Xina, però ha passat arreu. Fins i tot als Estats Units l’augment ha estat significatiu. Ara, si mireu l’energia que fan servir els centres de dades, veureu que, l’any passat, el creixement de la capacitat renovable era equivalent a la demanda d’electricitat de tots els centres de dades. Tota la capacitat renovable addicional que es desplega serveix per a gestionar l’expansió d’uns centres de dades que no paren de créixer. L’energia renovable no substitueix els combustibles fòssils: s’hi afegeix. El 2025 va ser l’any de la producció més gran de petroli, gas i carbó de la història de la humanitat. Avui, els combustibles fòssils potser representen una proporció relativament més petita del mix energètic, però en termes absoluts augmenten.  

—Per tant, la batalla per la intel·ligència artificial ens fa anar cap enrere pel que fa a la dependència energètica.  
—Absolutament. Solament hi ha cinc països al món que consumeixin més electricitat que tots els centres de dades. La projecció dels centres de dades a escala mundial és extraordinària. És el capitalisme: com que hi ha un impuls cap a l’acumulació sense fi, el consum d’energia augmenta constantment. Els únics moments de la història dels darrers cent anys en què hi ha hagut una disminució del consum d’energia a escala mundial són moments de crisi econòmica profunda, com l’any 2008, la pandèmia o, sobretot, la recessió del 1982. La resta d’anys, la quantitat total de consum de combustibles fòssils ha crescut en termes absoluts. 

—Una altra tesi del vostre llibre: el petroli no solament dóna forma al capitalisme contemporani, sinó que és clau per a entendre per què els Estats Units hi tenen una posició dominant.   
—Després de la Segona Guerra Mundial, vam veure l’afebliment de les antigues potències imperials, colonials, com la Gran Bretanya o França, i l’emergència dels Estats Units com a potència global. Aquest canvi no s’entén sense el petroli. Tant els Estats Units com la Unió Soviètica en tenien reserves molt importants, i la incorporació de les reserves petrolíferes del Llevant al sistema energètic europeu va acabar de permetre la transició del carbó al petroli en aquell moment de postguerra. La clau és que, en aquell moment, als anys cinquanta i seixanta, la major part de les reserves de petroli del món, el refinament, les infraestructures i la venda al detall de tots aquests productes derivats estaven sota el control de set grans companyies petrolieres occidentals, allò que anomenem les set germanes: ExxonMobil, Shell, BP, Chevron, etcétera. 

—I quantes d’aquestes companyies eren dels Estats Units?
—D’aquestes set companyies, dues eren europees i cinc, americanes. És un element fonamental per a entendre com els Estats Units en van consolidar el domini. Ara, no es tractava solament del control de les reserves físiques de cru. Durant els anys setanta, els grans productors de petroli del Llevant, particularment l’Aràbia Saudita, van guanyar control industrial sobre el segment dedicat a la localització i l’extracció del petroli, i a poc a poc aquests països es van convertir en receptors de bilions de dòlars en excedents financers derivats de l’exportació de petroli. La inversió d’aquests excedents en els mercats financers nord-americans va ser, sobretot, allò que va permetre que el dòlar nord-americà es convertís en la principal moneda de reserva mundial i que els mercats financers dels Estats Units esdevinguessin tan forts.  

—Aquesta relació continua sent central. —I tant. Hi ha grans inversions procedents de l’Aràbia Saudita, Catar i els Emirats Àrabs Units als mercats financers nord-americans. 

—Aquests països són realment sobirans, si qui domina el sistema són els Estats Units? 
—No en parlaria en termes de sobirania. En bona part, la relació entre els estats del Golf i els Estats Units es basava en la garantia nord-americana de la supervivència de les seves monarquies. Els oferien integració econòmica, protecció militar i suport polític en una regió on, mentrestant, unes altres monarquies eren enderrocades per lluites anticolonials o d’alliberament nacional, com ara a Egipte, l’Irac o l’Iran. Va ser una convergència en què es van enfortir mútuament. 

—Però aquestes monarquies són lliures de les imposicions dels Estats Units?   
—No són lliures en el sentit que en depenen moltíssim en termes de protecció militar i de suport polític. Són estats capitalistes que tenen estructures de classe estretament connectades amb els Estats Units. Ho veiem en les inversions que fan. Per exemple, el fet que siguin els principals consumidors mundials de material militar i que bona part d’aquest material siguin armes fabricades als Estats Units és una manera de reintroduir els excedents financers a l’economia nord-americana. Però no diria que són estats controlats pels Estats Units. Tenen interessos propis. 

—La Xina compra una proporció creixent del seu petroli al Golf. És possible que això vagi canviant progressivament l’equilibri de poder al Llevant? 
—Segons les xifres més recents, la Xina consumeix aproximadament el 26% de les importacions de petroli. Els darrers vint-i-cinc anys, el comerç de petroli s’ha desplaçat cap a l’est. No solament el comerç del petroli, de fet: pel que fa al gas també hi ha hagut una dinàmica similar, cap a la Xina i l’Àsia oriental, en general, i l’Índia. La Xina depèn d’una manera aclaparadora d’aquestes fonts d’energia importades, que han estat fonamentals per a l’ascens com a potència industrial, gran centre manufacturer i gran exportador. I la bona part d’aquest petroli, prop del 60%, prové del Golf. I viceversa: si fa no fa un 70% de les exportacions de petroli del Golf va cap a la Xina. Ara, això vol dir que hi ha una ruptura del Golf amb el poder nord-americà? No ho crec. 

—Per què no?  
—En primer lloc, la Xina no té la mateixa presència a la regió que els Estats Units. No té capacitat militar per a assumir-ho. I tampoc no crec que la Xina ho vulgui. És veritat: les exportacions de petroli i de gas es desplacen cap a l’est, però els excedents financers que s’obtenen d’aquestes exportacions continuen fluint cap a l’oest, cap als mercats financers dels Estats Units. 

—Sembla que la regionalització de la guerra de l’Iran ha fet que molts estats del Golf sentissin que els Estats Units els havien desprotegit, que no els havien tingut prou en compte a l’hora de planificar-ne l’atac. Aquesta decepció tampoc no en pot canviar la dinàmica?
—Crec que és molt poc probable. És cert que hi ha molts analistes que ho diuen, però els governs del Golf també diuen molt clarament que cal continuar reforçant la relació amb els Estats Units. Els portaveus dels Emirats Àrabs Units han estat taxatius, en aquest sentit. Hem d’esperar, però en general no estic d’acord amb l’argument que la guerra de l’Iran conduirà a una nova arquitectura de seguretat regional o a una ruptura amb els Estats Units. 

—Què creieu que intenta el president Donald Trump? Quin pla a llarg termini creieu que té, en relació amb l’aliança amb el Golf?
—No és solament cosa de Trump. Fa molts anys que l’estratègia dels Estats Units a la regió ha estat normalitzar la relació entre Israel i els estats del Golf, que històricament han estat els dos grans pilars del poder nord-americà a la regió del Pròxim Orient. Trump no fa cap innovació. Els acords d’Oslo del 1993 ja eren una acceleració d’aquest procés. I els acords d’Abraham durant la primera presidència de Trump van ser certament un punt d’inflexió, amb la normalització de les relacions israelianes amb els Emirats Àrabs Units i Bahrain. Ara veiem una mena de declivi relatiu del poder nord-americà al món, cosa que encara els fa més necessari refermar el seu poder imperial al Llevant. Si el conflicte amb la Xina s’aprofundeix, el Llevant hi jugarà un paper clau, a causa de la seva importància tant en les exportacions d’energia com en els excedents financers que provenen d’aquestes exportacions. 

—La mateixa Casa Blanca parla obertament de com l’Iran representava una amenaça per a aquest projecte. La guerra ha estat un error de càlcul dels Estats Units? O ens perdem alguna cosa?
—És difícil de dir, encara. Depèn molt de com acabi. La gran incògnita són les dinàmiques internes dins l’Iran en aquests moments. Hi ha una pressió econòmica molt forta dins el país. Una inflació molt alta, escassetat… Cal reconèixer que el règim de sancions dels Estats Units i el blocatge de les exportacions d’energia tenen un impacte dins l’Iran. Ara, no crec que els Estats Units puguin acabar la feina amb una solució militar. Ja ho anirem veient, però no solament hem de tenir en compte els preus del petroli. També cal considerar la inestabilitat regional. Al començament de la guerra, vam veure un atac enorme d’Israel contra el Líban, amb una quarta part de la població libanesa expulsada de casa seva. Per exemple, el desenllaç de la situació al Líban serà important abans de poder respondre a aquesta pregunta. 

—Quin paper juga Israel en tot aquest procés? De la normalització de les relacions israelianes amb els països del Golf, normalment, se’n destaca l’aspecte diplomàtic. Parleu-nos-en de l’aspecte econòmic.
—El vessant econòmic és molt important. Una altra dimensió dels acords d’Abraham va ser un acord de lliure comerç entre els Emirats Àrabs Units i Israel signat el 2023. Com a resultat d’aquest acord, hem vist inversions dels Emirats a Israel i d’Israel als Emirats, acords energètics a escala mediterrània, acords d’exportacions… Els sectors en què es desplega el poder econòmic israelià s’integren profundament al Golf. L’alta tecnologia militar, els sistemes de vigilància (com el programari Pegasus)… És una aliança explícita.  

—I més enllà del Golf?   
—També cal tenir en compte l’anomenat IMEC, el Corredor Econòmic Índia-Llevant. És un projecte anterior al 2023 que pretenia construir una mena de corredor regional de comerç i energia que connectés l’Índia, els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Jordània i Israel amb Europa mitjançant Grècia. La idea era que promogués la normalització de les relacions per tal que tots aquests estats quedessin integrats dins un únic corredor comercial i energètic, com un contrapunt a la iniciativa del Cinturó i la ruta de la Xina. Tots els plans que es proposen al voltant de la reconstrucció de Gaza s’han de llegir com una part de l’IMEC. Gaza és un laboratori. La reconstrucció de la postguerra no solament a Gaza, sinó també al Líban, Síria, l’Irac i potser l’Iran, vés a saber, serà una altra via per on veurem la convergència d’Israel i els estats del Golf. Hem de vigilar com dissenyen aquests plans de reconstrucció: no són coses tècniques i neutrals. Tenen a veure amb el projecte geopolític de fons.  

—A Resisting Erasure escriviu: “Llegir la lluita palestina en termes humanitaris la despolititza, i deixa una gran pregunta sense resposta: per què els estats occidentals continuen donant suport incondicional a Israel?” Això que ara explicàveu respon parcialment la pregunta. Però, i Europa?  
—Res de tot això no s’entén sense examinar la relació d’Europa amb els Estats Units durant el període de postguerra. Els estats europeus són molt més a prop del Llevant, i, per tant, hi tenien relacions colonials, relacions que van perdurar fins i tot més enllà de la descolonització. Tant els Estats Units com Europa han treballat de debò per a l’estratègia de normalització. Als acords d’Oslo, per exemple, Europa hi va jugar un paper molt important. Gran part del finançament que en va permetre la implementació, com ara l’establiment de l’Autoritat Palestina o la promoció d’aquestes relacions econòmiques entre Israel i uns quants estats àrabs, va venir d’Europa. Els interessos nord-americans i els europeus estan molt alineats, en aquest sentit. Ara, certament hi ha una diferència: les mobilitzacions populars i de solidaritat que hem vist en el context europeu, particularment a casa vostra. 

—Els demòcrates nord-americans, sobretot el president Joe Biden, i molts governs europeus han rebut crítiques per no haver estat capaços de frenar el genocidi. Seguint la vostra reflexió, potser no és que no fossin capaços de frenar-lo, sinó que hi van contribuir, no solament amb les armes, perquè els interessava arribar al punt actual.
—Absolutament. El genocidi no és sobtat: va en continuïtat amb les decisions que es van prendre els anys noranta i als acords d’Oslo. No són projectes polítics divergents. Oslo va crear Gaza en el sentit que l’entenem avui, l’Autoritat Palestina i els acords que hem vist a Cisjordània. Tots els qui van crear les infrastructures d’aquest procés de normalització van empènyer en la direcció actual. Durant els tres anys de genocidi, la venda d’armes i l’exportació de recursos energètics cap a Israel s’han accelerat. Per tant, sí, els estats europeus hi han tingut una gran complicitat. L’altra cara d’això, per descomptat, ha estat la reticència a adoptar una posició política, diplomàtica o jurídica internacional seriosa contra el genocidi.   

—Entenc que, a parer vostre, doncs, els qui s’han limitat a manifestar-s’hi en contra en clau estrictament humanitària també han fracassat. No han fet l’anàlisi adequada.   
—Sí. Ens podem horroritzar amb el genocidi a Gaza, tot i que hi ha un fil de continuïtat, com deia, amb la realitat palestina de les darreres dècades. Però sobretot hem d’entendre les raons polítiques que hi ha al darrere, perquè el genocidi no ha estat una conseqüència d’uns quants polítics israelians malvats. No ha estat una conseqüència de Netanyahu com a individu ni de l’exèrcit israelià. Hem d’entendre la significació política de Palestina i d’Israel i el paper que juguen en les estructures de poder. Per això dic que el marc humanitari ha tingut un efecte despolititzador. 

 

[Font: www.vilaweb.cat]