«Amarga Navidad» é um almodrama com alegria de viver

 

Escrito por Rodrigo Fonseca

Alberto Iglesias, músico que serve de medula à estética chamada por Caetano Veloso de “almodrama”, embala Amarga Navidad com acordes de rara sofisticação melódica no cinema europeu contemporâneo. Há algo entre Georges Delerue e Michel Legrand. A banda sonora acelera nos momentos mais refulgentes de uma narrativa que parece semiótica, interessada na arte da dramaturgia, até revelar-se apaixonada pela arte de viver, nas suas práticas imperfeitas, mas irretrocedíveis. Destoa por completo da brandura de The Room Next Door, o anterior filme de Pedro Almodóvar, que lhe valeu o Leão de Ouro. Ali havia cheiro de morte; aqui, há um sopro de joie de vivre. Iglesias traduz essa energia nas suas composições.

O elenco acompanha esse tom, em especial Patrick Criado. No papel de Bonifácio, um bombeiro que, à noite, faz striptease, exibe um carisma luminoso — uma espécie de Zac Efron ibérico. Ao seu lado, Elsa, cineasta de “filmes de culto” (expressão que Almodóvar desmonta com humor), dá a Bárbara Lennie um espaço amplo para revelar inteligência, charme e força. A sua interpretação é das mais marcantes da 79.ª edição do Festival de Cannes, na corrida pela Palma de Ouro.

Já estreado em Espanha, Amarga Navidad é um Almodóvar particularmente sofisticado, próximo do nível de Volver, e chegou à Croisette rodeado do habitual fervor que acompanha cada regresso do realizador.

Aos 76 anos, o cineasta manchego volta a transformar o melodrama num laboratório íntimo, aprofundando a vertente autoficcional já presente em Dolor y gloria (2019). O que aqui se vê é uma exposição mais crua. Na estreia espanhola, o filme foi acompanhado pela frase: “Este é o filme em que fui mais cruelmente eu mesmo”. A declaração prepara o espectador para uma autópsia sentimental.

Ambientado entre Madrid e as Ilhas Canárias, o filme articula duas narrativas paralelas que se refletem. De um lado está Elsa (Lennie), uma operária da publicidade devastada pela morte da mãe durante o Natal. Consumida pelo luto e pelo excesso de trabalho, mesmo sob o afeto de Bonifácio, abandona a capital e ruma a Lanzarote, numa tentativa de reorganizar a própria subjetividade. 

Do outro lado do tabuleiro semiológico, surge Raúl Durán, cineasta vivido pelo argentino Leonardo Sbaraglia, cujas crises criativas de meia-idade dissolvem fronteiras entre experiência pessoal e ficção, com uma certa dose de oportunismo. A duplicação de histórias, olhares e emoções transforma o filme numa engrenagem metalinguística em permanente combustão, fotografada por Pau Esteve Birba, numa apetência voraz pelas cores da direção de arte de Antxón Gómez.

O recurso do “filme dentro do filme”, frequente na obra de Pedro Almodóvar, em especial desde La mala educación (2004), ganha aqui um peso confessional. Em Amarga Navidad, a narrativa parece menos interessada em separar realidade e invenção do que em fundi-las num mesmo fluxo emocional, onde memória, desejo e perda coexistem sob um colorido saturado e enquadramentos estilizados. Elsa, uma leoa, pode ser apenas fantasia de Raúl. A imagem promocional — uma silhueta masculina que contém a figura de uma mulher — sintetiza essa lógica de identidades fragmentadas e afetos que sobrevivem como fantasmas internos. É um Persona que sublima as suas tramas na passionalidade.

Produzido pela El Deseo em parceria com Movistar Plus+, Amarga Navidad reúne ainda nomes históricos do universo do realizador, como Rossy de Palma e Aitana Sánchez-Gijón, ao lado de intérpretes de uma geração mais recente, entre eles Milena Smit e Quim Gutiérrez, que rouba cada sequência em que surge, no papel do namorado de Raúl. O elenco reforça a sensação de síntese de carreira: um filme que revisita obsessões antigas — maternidade, desejo, abandono, performance — com maior depuração formal, sem abdicar do excesso emocional que tornou Almodóvar uma assinatura estética reconhecível em qualquer parte do mundo.

Mais do que disputar a Palma de Ouro que ainda lhe falta, Amarga Navidad parece interessado em radicalizar o próprio “almodrama”. Enquadra-se no que o teórico José Carvalho define como “metamelodrama” (ou “quarto campo narrativo”): uma carpintaria melodramática cuja matéria não reside na experiência sensível do real, mas no próprio cinema — um cinema onde o sentimental nunca é fraqueza, mas matéria-prima de investigação estética e existencial.

 

[Fonte: www.c7nema.net]

Etgar Keret: «Una vegada vas ser humà. Ho tornaràs a ser»

Escrit per Andreu Barnils 

Etgar Keret (1967) és un dels autors israelians més reconeguts actualment. Els seus contes lúcids, brillants i colpidors han estat traduïts a més de quaranta llengües. Ara presenta El blues de la fi del món (la Segona Perifèria), obra elogiada per Quim Monzó, traduïda de l’hebreu per Paul Sánchez Keighley i definida encertadament per l’editorial així: “Keret sempre troba noves escletxes en el mur de la realitat obscura que ens ha tocat viure. Però aquestes esquerdes no les omple de llum i esperança, sinó d’humanitat.” L’israelià Keret, partidari dels dos estats, pacifista i anti-Netanyahu declarat, és un home que no tan solament té milers de lectors apassionats, sinó que també explica que a Israel és víctima del boicot de l’extrema dreta, i a l’estranger dels antiisraelians. Aquesta entrevista va ser feta la setmana passada per videoconferència i parlem dels tres grans temes del seu llibre i del moment: tecnologia, mort i política. 

—Expliqueu que va ser força impossible d’escriure després del 7 d’octubre de 2023.

—Les primeres setmanes després de la guerra van ser les més intenses, boges i depriments de la meva vida. Et despertes en una realitat en què algú que havia esmorzat a casa seva havia estat segrestat i portat a Gaza. La gent em venia a veure i em deia: “Tenim uns amics que no sabem si són segrestats o morts. Esperem que siguin morts.” Faig classes en una universitat del sud i em deien: “Si us plau, envia els teus estudiants a l’hospital, al dipòsit de cadàvers. Potser podran identificar el meu pare.” Tot era molt difícil. Et podria explicar un milió d’interaccions com aquestes. No et vull avorrir, però, per exemple, vaig fer de voluntari per recollir menjar per a gent gran. I quan vaig baixar al soterrani del local, vaig veure que hi havia un club. Feia pocs mesos de la guerra, tot era sang, presoners, soldats, i senties que a Gaza mataven criatures. Una bogeria. Hi entro i allò semblava el Manhattan dels anys noranta: noies guapíssimes, homes guapíssims, tothom ballant, tatuatges, bevent. I un noi, realment molt guapo, amb una arracada, que feia de cambrer i només portava una armilla sense samarreta, em veu i em diu: “Ets l’Etgar Keret? Mira, acabo de tornar de quinze setmanes a Gaza. Quan hi era, vaig trobar en algun lloc un exemplar d’un dels teus llibres. I cada vespre, abans d’anar a dormir, llegia un conte i em deia: així eres abans i així és com tornaràs a ser algun dia.” Una vegada vas ser humà. Ho tornaràs a ser. Això li va impedir de tornar-se boig: pensar que tornarem a ser humans. I va començar a plorar. I dos minuts després el veig besant una noia. Jo al principi escrivia des del meu castell, però ara era com si hi hagués hagut un accident i m’hagués convertit en professional paramèdic. I havia d’utilitzar els meus contes per aturar hemorràgies. 

—I què us va desblocar l’escriptura, doncs?

—Una trucada de la meva germana. Ella és ultraortodoxa, molt religiosa. Viu a Jerusalem. Té onze fills. Té més de cinquanta néts. Parla ídix. Té seixanta-dos anys i una besneta. Quan va començar la guerra, a Jerusalem no hi disparaven. Ella no coneixia cap soldat, ni cap persona segrestada, perquè els segrestats eren de quibuts, no són religiosos, i ella sí. I estava molt commoguda, però teòricament. Com jo em puc commoure per la guerra d’Ucraïna. És una idea, no una cosa que sentis. Comença a parlar amb mi i em diu que, com que aquesta guerra és tan terrible, ha triplicat les seves pregàries. I jo començo a posar-me cínic. “Saps què? No funciona. La gent és morta. Hauries de resar més.” Vaig ser molt, molt desagradable. M’adono que no sóc bona persona i li dic: “Escolta, què et sembla si en parlem al vespre? Ara he de fer una cosa.” Vaig a l’ordinador i em dic: escriuré un conte des del seu punt de vista, i el personatge principal és un dels meus nebots, el meu preferit. A la meva vida he escrit catorze contes sencers del punt de vista de Benjamin Netanyahu. I encara penso que és un imbecil, un paio horrible que hauria de ser jutjat a Europa i empresonat. Però cada vegada que acabava el conte jo em sentia menys enfadat. És un ésser humà horrible, però recordava que era un ésser humà. De manera que quan escric el conte del punt de vista del meu nebot ultraortodox, en algun moment, sento una transformació estranya. Si fins aleshores em deia “Escric sobre el meu nebot, escric sobre el meu nebot, escric sobre el meu nebot”, ara dic: “Escric sobre mi mateix!” I aquí és on em vaig adonar que hi ha alguna cosa molt semblant entre resar i escriure. Quan escric sé què vull, sé què desitjo, com ella. Tots dos intentem entendre què dimonis sentim. 

—I aquest conte va permetre el desblocatge i escriure la resta?
—No, no. La cosa és que m’agrada escriure contes, però no m’agrada editar-los, no m’agrada llegir-los, he de fixar dates arbitràries de publicació amb antelació. La data que havia triat era el 8 d’octubre de 2023. El dia 7 era festiu. Tenia temps. El dia 6 vaig llegir el manuscrit sencer, vaig anar a veure la meva dona i li vaig dir: “No puc publicar aquest llibre. M’agraden molt els contes, funcionen bé junts, però la meva mare ha mort, vinc d’una hèrnia discal, una depressió de sis mesos i he escrit sobre un món que no és el món real. És molt pitjor. I si la gent el llegeix, no hi podrà connectar perquè la seva mare és viva.” La meva dona em mira i em diu: “Edgar, ets una drama queen borratxa. Sempre en fas una muntanya, de qualsevol cosa. Mira, farem una cosa: de moment te n’oblides, anem a sopar, demà et lleves i tornes a llegir el llibre. Que encara et sembla dolent? Escrius un correu a l’editorial dient que ajornarem la data.” Doncs quan em llevo l’endemà vaig oblidar que havia escrit un llibre.

—Per què?
—Perquè un míssil esclatava a prop de casa meva. Era el 7 d’octubre, el dia que Hamàs va atacar. Parlem amb no sé qui. “El meu germà i la seva dona eren sota la taula i hi havia gent disparant a través de la porta.” Uns altres ens diuen: “No trobem una amiga, ha desaparegut. Potser s’ha quedat sense bateria. Potser ha mort.” Quan comença la guerra del 7 d’octubre, vaig oblidar que havia escrit el llibre. Passen tres mesos. I torno a llegir el llibre. I dic a la meva dona: “Ara sí, és exactament això.” És com quan l’ascensor s’encalla entre dos pisos. El llibre s’ha quedat igual d’encallat, però la realitat ha caigut mig pis. Ara sí que estem anivellats. Som al mateix lloc. Tot el llibre menys dos contes havia estat escrit abans del 7 d’octubre.

—En la majoria dels contes hi ha alguna mort. Per què?
—Malauradament, la meva vida ha estat plena de mort. He conegut molta gent que ha sortit d’una habitació i no ha tornat mai més. I també crec que, d’un punt de vista literari, la mort és gairebé una mena de punt al qual corres. Dit això, crec que aquest llibre té un punt d’esperit d’època. Si intento d’explicar-me a mi mateix què diu aquest llibre, diria que diu que ens enfonsem, que no crec que puguem vèncer-ho, però que el nostre gran desafiament és continuar essent humans mentre ens enfonsem. Ara mateix, la vida ens esclafa. No podem canviar el món, però puc canviar els meus objectius, la manera com em comunico amb el món. I puc tornar-me més humil. I llavors potser hi ha esperança.

—“Góndola”: és una dona que diu a la parella: d’acord, he entès que em menteixes, però no passa res. Continua mentint-me.
—“Góndola” s’assembla molt a la cançó dels Rolling Stones: “No sempre pots aconseguir el que vols, però pots aconseguir el que necessites.” Aquest conte soc jo recalibrant-me respecte del món. Si em preguntessis fa cinc anys quin era el meu gran desig, hauria dit que el meu llibre fos a la llista de més venuts del New York Times. Ja no. Ara el que desitjo més del món és viure en un país que no té un govern de bojos feixistes que no respecten la vida humana. Si abans el meu desig era ser un arbre que vol arribar al sol, ara vull arrelar-me. Sé que jo sabria com manipular el sistema per estar a dalt de tot. Però això seria molt semblant a negociar amb el recepcionista del Titanic i aconseguir una millor habitació: una puta pèrdua de temps. El nostre gran repte ara és no enfonsar-nos. I no només Israel ha canviat d’una manera boja, boja. 

—Frase del llibre: “L’empatia és una malaltia que no té cura.”
—Tenim empatia i les xarxes socials intenten curar-nos de la nostra empatia. I quan dic que no té cura, és un intent de consolar-me i dir-me: per molt que ens fotin el cervell, al final, quan veus un gat atropellat, el cor et farà un salt. No ens ho podran prendre. Mira, soc qualsevol cosa menys tecnòfob, a la universitat vaig estudiar filosofia, matemàtiques, física, ciències de la computació. De fet, vaig fer recerca sobre IA. M’agrada la tecnologia. Passa que m’agrada menys la humanitat, i en desconfio molt més. T’explicaré una petita història.

—Endavant
—La paraula robot ve de la paraula robota, treball. En els primers contes de ciència-ficció, ens imaginàvem que els robots eren persones que treballen en fàbriques i mines. Però la tecnologia s’adapta a allò que li demanem. I el primer que vam voler abandonar no va ser cuinar, servir o netejar, sinó prendre decisions: això és el que odiem més. I la tecnologia es va convertir en el nostre cap. Abans t’avorries i volies mirar una pel·lícula? Tu triaves una pel·lícula. Però ara, quan mires Instagram, no tries una història. No és teva. Aquest llibre tracta d’un món que perd la seva història. El món està fotut perquè hem externalitzat la nostra història a les xarxes socials. 

—Quin podria ser un bon prompt per demanar a la IA?
—I per què voldries donar un prompt a una IA? Podries dir-me que voldries fer-ho per les mateixes raons per les quals un gos es llepa els ous: perquè pots. Però com a éssers humans avançats, hauríem de superar això de llepar-nos els ous  La tecnologia ens ha convertit en usuaris, no humans. Jo quan m’assec a escriure un conte, tinc alguna cosa, una energia, vull processar, vull entendre. Però quan dono un prompt a la IA, bàsicament el que m’interessa és el producte.

—Heu escrit també un conte sobre la fi del món.
—Crec que, en cert sentit, aquest és el meu conte més monzonià El que m’encanta de l’escriptura de Quim Monzó és que moltes vegades no intenta transcendir la humanitat, sinó caure profundament dins la humanitat, dient: potser al fons hi trobarem alguna cosa.

—Hi ha un altre conte que m’encanta: l’àvia que fuma porros i oblida coses.
—A Israel, les estadístiques diuen que el 30% de la gent té un trastorn posttraumàtic. Això és un terç de la població. La família més petita és un pare, una mare i un fill. Per tant, bàsicament, cada família té algú amb estrès posttraumàtic. Si mires Israel ara mateix, la majoria d’estudis diuen que tot el que és addictiu va a l’alça. La gent fuma tres vegades més. La gent beu molt més alcohol. La gent fuma molta marihuana. La gent pren opiacis. La sensació és que la realitat és insuportable i que tothom vol fugir-ne.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi preguntat? 
—Crec que vivim en un món que està perdent el cap. Abans la gent, com a entreteniment, anava a veure lapidacions públiques. Avui fan boicots, o qualsevol cosa que tingui a veure amb energies negatives. I tot és allà fora.

 

[Fotos: Lielle Sand - font: www.vilaweb.cat]

«Cada cop són més els joves jueus que creuen que no necessiten l’estat d’Israel per definir el judaisme»

Són poques les veus israelianes que qüestionen el sionisme i defensen obertament els drets del poble palestí. L’historiador israelià Ilan Pappé és una d’elles. Autor del llibre ‘Deu mites sobre Israel’, editat per Tigre de Paper, ha participat a la Fira Literal, on conversem amb ell sobre l’evolució del moviment antisionista, el paper de la comunitat jueva internacional i les vies per frenar el genocidi que pateix el poble palestí.

Ilan Pappé ha presentat 'Deu mites sobre Palestina' a la Fira Literal d'enguany.

Escrit per Marta Rosique Saltor

Expliqui’ns la seva història.

Vaig néixer i créixer a Israel. De ben jove em vaig interessar molt en la història d’Israel i Palestina i, a través de la investigació, em vaig començar a qüestionar el relat que se m’havia explicat. Tot això em va dur a esdevenir més actiu social i políticament a favor dels palestins. Ara ensenyo, estudio i escric llibres sobre la qüestió. 

La seva família era crítica amb l’estat d’Israel?

Jo no vinc d’una família antisionista, sinó d’una família bastant convencional. De vegades la influència no ve de la família sinó que prové d’un mateix. I de la lectura, és clar. 

Com es troba el moviment antisionista dins d’Israel?

És i sempre ha sigut molt petit i no té cap influència en la política d’Israel ni en les dinàmiques de canvi. Si és important és perquè té influència fora d’Israel: en les comunitats jueves. També és important que els palestins sàpiguen que hi ha alguns jueus israelians que s’identifiquen amb la seva lluita.

 

Per la comunitat palestina, el moviment antisionista dins d’Israel representa una oportunitat?

Agraeixen el suport, però saben perfectament que és un moviment molt petit com per confiar-hi i, per tant, per a ells no suposa una prioritat augmentar el número de jueus antisionistes. Tenen altres prioritats, davant dels perills existencials als quals s’enfronten a Gaza i a Cisjordània.

Pappé és professor de la facultat de Ciències Socials i Estudis Internacionals a la Universitat d’Exeter, a Anglaterra.

 Com està responent la comunitat jueva d’arreu del món?

Hi ha un canvi significatiu sobretot entre les generacions més joves. Fins i tot, als Estats Units. Cada cop són més els joves jueus que creuen que no necessiten l’estat d’Israel per definir el judaisme. És un procés que tindrà un impacte a Palestina; molt més que el moviment antisionista dins d’Israel.

Existeix un gran moviment antisionista jueu actualment. Vam celebrar una primera conferència a Viena l’any passat amb 300 membres i, la segona, serà a finals de juny a Dublin. Inclou les organitzacions i les persones individuals jueves d’arreu del món que no volen ser associades al sionisme i que, davant de les accions d’Israel, mostren una solidaritat activa cap a la població palestina. 

Als Estats Units, com de rellevant és el moviment antisionista?

Entre els jueus més joves, és molt fort. Nova York és la ciutat jueva més gran del món, i no només han escollit un alcalde musulmà sinó algú que és conegut per tenir un posicionament contundent a favor de Palestina. Aquesta és una senyal que entre els joves d’arreu del món hi ha un canvi. Un canvi que provindrà dels jueus joves. 

Què ha provocat que les persones joves facin aquest canvi?

Tenen massa coneixement. Les generacions anteriors no sabien què estava en marxa. Ara, amb l’era d’internet i dels mitjans alternatius, és impossible no saber; i no se senten còmodes amb el que saben. Saben que els jueus d’Amèrica han estat sempre l’avantguarda de la lluita contra el racisme, l’imperialisme i la pobresa, i no entenen per què no lluiten contra el sionisme. 

Situar-se contra la injustícia és ser lleial a la tradició jueva a Amèrica. La diferència en aquesta ocasió és que la injustícia la provoquen els jueus.

Creu que el canvi generacional pot influir en la política d’Estats Units?

En el llarg termini, sí. Entre tots els jueus que han participat en les acampades i manifestacions universitàries, alguns d’ells esperem que juguin un rol important en el futur dins l’elit política, cultural i mediàtica. I això contribuirà a canviar la política americana.

I què passa amb el curt termini?

En el curt termini és molt difícil veure cap esperança. És molt decebedor. És molt difícil veure des d’on pot provenir el canvi en un o dos anys. La clau en molts sentits és Europa; ni Israel ni Amèrica.

Amèrica canviarà, però no ho farà abans de les eleccions del 2029. En canvi, Europa pot fer un canvi, encara que no sigui dramàtic. Si Europa imposés a Israel el 50% de les sancions que imposa a Rússia, se salvaria la vida de milers de palestins. Però no veig prou polítics europeus fent-ho. A Espanya i Irlanda es mullen més que a Alemanya i el Regne Unit, però no n’hi ha prou.

 "Si Europa imposés a Israel el 50% de les sancions que imposa a Rússia, se salvaria la vida de milers de palestins." 

Per què creu que els polítics europeus no s’hi atreveixen prou?

La culpa per l’Holocaust és un factor important sobretot entre les generacions més grans, però entre les generacions més joves el problema és que els polítics només s’interessen en la seva carrera. Confrontar Israel pot ser costós per la seva carrera política.

S’imagina una Unió Europa sobirana? 

Han de prendre decisions valentes al respecte, i assegurar que també entenen millor la posició de Rússia. No crec que Rússia estigui interessada en ocupar tota Europa, com es diu sempre aquí. 

"Gaza és important no només pels palestins sinó perquè demostra la ruptura del sistema internacional." 

I no és només sobre Europa, sinó sobre el sistema legal internacional. Amèrica fa el que vol a Veneçuela, Cuba, Iran... Israel fa el que vol a Palestina. Corea del Nord ho mira i diu: “Què voleu de nosaltres? Estem respectant més la llei internacional que Amèrica i Israel”. Vivim en un moment perillós pel món, i el món ho ha de saber veure. Gaza és important no només pels palestins sinó perquè demostra la ruptura del sistema internacional.

Com analitza l’augment d’inversió en armament per part de la UE?

Està connectat, perquè el principal avantatge econòmic d’Israel és que tothom vol comprar les seves armes perquè són testejades cada dia sobre altres persones. La indústria militar és el pitjor que la modernitat ha portat. Només pot sobreviure quan hi ha conflictes; si no, no hi ha incentius. Cal unir-se al moviment mundial pel desarmament, conjuntament al moviment de solidaritat per Palestina.

Mai abans havíem tingut tantes persones mobilitzades arreu del món en solidaritat amb els palestins. Ha tingut impacte a la Cort Internacional de Justícia i a la Cort Penal Internacional, també en alguns governs com Espanya, Colòmbia i altres. No serà prou per frenar el genocidi i la neteja ètnica, però en el llarg termini – quan mirem de manera retrospectiva – es demostrarà que ha estat un factor molt important. 

"Mai abans havíem tingut tantes persones mobilitzades arreu del món en solidaritat amb els palestins." 

La pregunta és com frenem el genocidi en el curt termini.

Estic segur que la mobilització és efectiva en el llarg termini, però tots sabem que les manifestacions no han frenat Israel a seguir implementant les seves polítiques. Ho hem vist recentment amb la Global Summud Flotilla. Tot plegat té un efecte acumulatiu, però la via més efectiva passa primer per Europa i després per la resta del món.

Israel mira Europa, hi creu i se’n sent part. Encara que sigui amb una acció simbòlica com Eurovisió o la Unió d'Associacions Europees de Futbol (UEFA) o els acords Horizon. Hi ha moltes accions que permeten donar un missatge clar a Israel que si segueix així, no podrà formar part d’Europa. Els israelians saben que molta gent a Europa no està contenta, però creuen que els governs els donen suport. 

Deia que Gaza demostra la ruptura del sistema legal internacional. Què ve després?

Això depèn del món, perquè moltes persones haurien d’adonar-se que, per tal de fer front als temes globals com el canvi climàtic, la pobresa o la immigració, es necessita cooperació internacional. Un país sol no ho pot afrontar. I no pots tenir cooperació internacional sense un sistema legal internacional. I això comença a Gaza.

Quin rol ha de jugar el multilateralisme?

És molt important. El projecte global del sionisme se sosté amb una coalició internacional molt poderosa, que inclou la indústria militar, cristians sionistes, jueus que tenen por del seu futur, partits de dretes, islamòfobs, etcètera. Nosaltres necessitem una coalició internacional de resposta, i ho estem començant a veure amb les comunitats indígenes del Sud d’Amèrica, sindicats i part de la societat civil.

 

[Font: www.jornal.cat]

Elena Ferrante: «Dos anys abans de marxar de casa, el meu pare va dir a la meva mare que jo era molt lletja…»

Així ens ho “engalta” Elena Ferrante a una novel.la, que va aparéixer en català el 2020, amb una magnífica traducció de Pau Vidal, desprès d’haver escombrat el panorama editorial, des de 2011 en italià, en català el 2016, amb 30.000.000 d’exemplars venuts de la tetralogia de L’amiga Genial El penúltim llibre d’Elena Ferrante, del 2019 […] 

Escrit per Mercè Bausili

El penúltim llibre d’Elena Ferrante, del 2019 (El 2022 va publicar En los márgenes un llibre sobre teoria literària), retorna als escenaris que ens són coneguts, els barris populars de Nàpols, i a un dels grans temes literaris de sempre, les famílies i les seves complexes relacions. És el que se’n diu una novel·la de maduració: la història de la protagonista, en primera persona, en els seus anys d’adolescència.

Els secrets de família no són massa rellevants, ni argumentalment exagerats, no va per aquí, el que sí que ho serà és que en aquesta etapa de creixement i canvi la protagonista, com passa a tantes adolescents, s’adona d’això que dona nom a la novel·la, les mentides dels adults, que tant aconsellen la sinceritat als infants, i que sovint no són com diuen ser, ni fan allò que prediquen. La família de la noia, que sembla ideal, tolerant, ben avinguda, acabarà per esdevenir fràgil. Hi ha una certa claustrofòbia en les relacions, tot gira a l’entorn de la família i dels coneguts de la família. L’amor i el sexe tenen un gran pes a la vida i la protagonista n’és ben conscient. Hi ha un gran nombre d’impagables reflexions, al llarg del llibre, sobre el capteniment de la gent i el de la mateixa noia, que observa, es rebel·la i acaba fent coses que potser no desitja fer.

Una protagonista punyent, que parla en primera persona, que ens recorda que l’educació és l’única manera de sortir d’un ambient pobre i fregant la marginalitat, però, al capdavall, això comporta també deixar enrere les arrels. El napolità, amb les seves particularitats, és la llengua dels pobres, de la gent sense formació acadèmica. I insisteix que la idealització dels homes: valents, ben plantats, amb carisma, intel·ligents, vanitosos, brillants, seductors, fins i tot, en aparença, bones persones, pot ser un miratge, les bones intencions tenen rerefons no esperats i la vida no és senzilla.

Un cop més l’autora ha aconseguit bastir un estil propi i té la grapa necessària per poder jugar amb els seus lectors, i fer que un argument el qual, explicat d’una altra manera, podria semblar fins i tot banal, assoleixi una grandesa inexplicable. 

 

[Font: www.gaudirlacultura.com]

Entre el silencio y el recuerdo: la intimidad doliente de Almodóvar

Escrito por Carla Dos Santos

Amarga Navidad

La película Amarga Navidad de Pedro Almodóvar se inscribe dentro de una etapa madura de su filmografía, donde el exceso emocional característico de sus primeras obras se depura en favor de una introspección más contenida, aunque no por ello menos intensa. En este sentido, el film se presenta como una reflexión sobre la memoria, la pérdida y la imposibilidad de reconciliar el pasado con el presente, articulada a través de una estética que, fiel al autor, convierte el color, los espacios y los silencios en vehículos narrativos fundamentales.

Uno de los aspectos más destacables de Amarga Navidad es su tratamiento del tiempo. Almodóvar abandona la linealidad para construir una estructura fragmentaria donde los recuerdos irrumpen sin aviso, generando una sensación de discontinuidad que refleja el estado emocional de los personajes. Esta elección formal no es gratuita: el relato se construye desde la subjetividad, desde una memoria herida que no logra ordenarse ni clausurarse. En este sentido, la película dialoga con una tradición de cine de la memoria que va más allá del propio Almodóvar, acercándose a una sensibilidad más europea, incluso bergmaniana, en su tratamiento del duelo y la introspección.

El universo visual, sin embargo, sigue siendo profundamente almodovariano. El uso del color —especialmente los rojos intensos y los contrastes cromáticos— no solo cumple una función estética, sino que actúa como un código emocional. Los espacios interiores, cuidadosamente diseñados, funcionan como extensiones de los estados psíquicos de los personajes: casas que parecen habitadas por ausencias, habitaciones donde el pasado se vuelve casi tangible. En este sentido, la dirección de arte y la fotografía contribuyen a crear una atmósfera densa, casi asfixiante, que refuerza el tono melancólico del relato. 

En cuanto a las interpretaciones, el film apuesta por un registro contenido que se aleja del melodrama más explícito. Los personajes no estallan, sino que se repliegan sobre sí mismos, lo que genera una tensión interna constante. Este desplazamiento hacia lo no dicho es uno de los grandes aciertos de la película, ya que obliga al espectador a completar los vacíos, a leer entre líneas. La emoción, por tanto, no se impone, sino que se filtra lentamente, generando un efecto más duradero.

No obstante, esta misma contención puede percibirse también como una limitación. En ciertos momentos, la película parece excesivamente autoconsciente de su propio tono, lo que deriva en una cierta frialdad. La distancia emocional, aunque coherente con la propuesta, puede dificultar la identificación del espectador con los personajes, especialmente para aquellos más acostumbrados al Almodóvar de pasiones desbordadas. Aquí, el director parece más interesado en la contemplación que en la implicación directa, lo que sitúa la obra en un territorio más reflexivo que visceral.

Otro elemento relevante es la dimensión metanarrativa que atraviesa el film. Almodóvar, como en otras obras de su etapa reciente, introduce una reflexión sobre el propio acto de narrar, sobre cómo las historias —personales o ficcionales— funcionan como mecanismos para procesar el dolor. En este sentido, Amarga Navidad puede leerse también como una película sobre el cine, sobre su capacidad para reconstruir, deformar o incluso traicionar la memoria. Esta capa añade profundidad al relato, aunque también contribuye a su densidad, exigiendo un espectador activo y atento. 

Desde una perspectiva temática, la película aborda cuestiones recurrentes en la obra del director —la familia, la pérdida, la identidad— pero lo hace desde un lugar más sombrío. Aquí no hay redención clara ni reconciliación definitiva; lo que queda es, más bien, una aceptación incompleta, una convivencia con la herida. Esta visión, más cercana a una ética de la incertidumbre que a una resolución clásica, conecta con sensibilidades contemporáneas en torno a la memoria y el trauma.

En conclusión, Amarga Navidad es una obra coherente con la evolución reciente de Pedro Almodóvar, que apuesta por la introspección, la fragmentación narrativa y una estética altamente controlada para explorar los pliegues de la memoria y el duelo. Si bien puede resultar menos accesible que otros títulos de su filmografía, su complejidad formal y temática la convierten en una propuesta rica y sugerente, que confirma al director como una figura capaz de reinventarse sin renunciar a su identidad autoral.

 

[Fuente: www.elespectadorimaginario.com]