Isac Nunes da Luz Cordeiro
***
Tradutor Público e
Intérprete do Comércio
***
Idiomas: francês, espanhol, catalão e galego ***
Matriculado na Junta Comercial do Estado do Paraná
*** Curitiba ***
República Federativa do Brasil
O autor mozambiqueño volve coa historia
colonial da súa terra natal en «O río da cegueira», editada tamén en catalán
por Periscopi
Mia
Couto deixou os estudos de Medicina para ser xornalista e escritor.
Escrito por Alejandro
Castelo / s.f.
Os
pais de Mia Couto (Beira, Mozambique, 1955), ambos os
migrantes portugueses, chegaron á perla do Índico nos anos cincuenta. Desde
entón, a súa vida está entrelazada coa transformación do seu país. Abandonou os
estudos de Medicina, fíxose xornalista, biólogo e, sobre todo, escritor. Foi
traducido a diversas linguas e converteuse nunha das voces máis singulares do
continente africano.
—Kapuscinski
dicía que chamar «África» a un continente tan vasto é xa un acto reduccionista…
—E tiña razón. Non creo que exista no planeta un continente tan diverso,
tan cheo de cultura e diversidade. De feito, a maioría das
linguas do mundo fálanse en África. Nin sequera nós mesmos coñecémonos do todo:
en Mozambique, convivimos uns trinta pobos distintos cunhas trinta linguas
vivas e cotiás.
—Dá a impresión de que é un misterio non só para quen a miro desde fóra,
senón tamén para quen a habita. Ver así?
—Así é. Os africanos viviron un momento histórico no que, para atopar un
espello, un retrato de si mesmos, tomaron as ferramentas que os propios
europeos deixaran. Por iso moitos africanos teñen aínda unha visión eurocéntrica de si mesmos, e iso complica
enormemente o asunto da identidade.
—Como é a relación co relixioso, con «Deus», en África?
—Aquí «Deus» dise en plural. Eu non rezo: falo con eles. Hai unha relación
máis familiar co sagrado.
—No libro, a luz dana só a
quen chega a dominar o territorio. Máis que unha alegoría da culpa
colonial, é unha hipótese sobre a percepción, segundo a cal ver de verdade un lugar
esixe, primeiro, aceptar ser visto por el?
—Esa é a proposta do libro, si, pero tamén é a proposta que me fago a min
mesmo. É algo que vivo cada día cando me presento como africano: teño que
explicar por que teño esta cor de pel, porque causa estrañeza que eu sexa
africano. En Mozambique eu non teño raza, porque quen define a miña raza é a
mirada do outro.
—En Mozambique a xente achégaseche cando sabe que es escritor, para
contarche historias, di. Hai algunha que lle cativase especialmente?
—Todos os días a xente achégaseme na rúa non como un fan, senón como quen
trae un recado: «Mire, escriba sobre isto» ou «conte a historia do meu tío».
Houbo un caso que me tocou de xeito particular. Aos 14 anos marcárame
profundamente Platero e eu, e un día un home abordoume dicíndome: «Ten
que escribir a historia da miña burra». Contoume que o animal lle axudaba a
cargar materiais no monte, e que morreu en pleno traballo sen que ninguén
soubese que estaba embarazada. Quería renderlle unha homenaxe e pediume que lle
puxese un nome, porque nunca o tivera. Eu chameina Prateira. En Mozambique
ninguén pode permitirse unha crise de imaxinación: con tantas historias
circulando, é case imposible non ser escritor.
—Esa vocación de rescatar historias silenciadas parece levalo tamén á
novela histórica. Por que recuperar este episodio da disputa entre o África
Oriental alemá e a portuguesa?
—É un país nado sobre traumas e guerras que non se tocan; unha nación feita
de esquecementos colectivos. Eses esquecementos
son consensuais, non impostos de arriba abaixo. Existe un entendemento
silencioso de que é mellor non remover o conflito. Ao final, esquecer xuntos
tamén constrúe unha nación. Pero ese esquecemento convértese nunha enfermidade
cando non pode resolverse. España ten un asunto moi parecido coa súa guerra
civil.
—Aprendemos algo da violencia?
—Como biólogo, teño a idea de que a nosa especie pode dar respostas
violentas cando se ve empurrada a unha situación de supervivencia. Pero, no
fondo, somos unha especie solidaria: a construción da humanidade non se
extingue, aínda que ás veces pareza que si, como ocorre en Palestina.
—Como ve esa esperanza cara ao continente, como a percibe desde dentro?
—Por primeira vez, África ten a oportunidade histórica de manifestarse con
peso político propio. Coa reorganización dos grandes imperios, o continente xa
non se limita a achegar recursos ao mundo: pode empezar a disputar a súa
propiedade. A isto súmase un contraste demográfico decisivo fronte a Europa: en
Mozambique, o 60% da poboación ten menos de 15 anos. É un potencial enorme,
pero tamén un perigo se non existen economías capaces de absorber a esa
mocidade. O gran desafío non é copiar modelos de Estado alleos que xa están en
quebra, senón crear algo orixinal: unha democracia máis participativa.
—Que conecta a Brasil, Portugal e Mozambique, máis aló da lingua?
—Hai máis malentendidos que entendementos. Toda esa idea dunha «lusofonía»,
dunha gran familia unida pola lingua, non remata de funcionar.
—Cal é o seu proverbio africano favorito?
—É ruandés: «Ninguén se odia máis a si mesmo que aquel que odia aos
demais».
L’occitan fa partida
de las dotze lengas protegidas per aquel fons, dont la dotacion demesís annada
après annada
Escrich per Jòrdi Ràfols
Itàlia
destinarà 2,6 milions d’èuros
al fons nacional de proteccion de las minoritats lingüisticas istoricas. Los
fonzes seràn destinats als oficis lingüistics, a la formacion de foncionaris e
d’ensenhaires, a las activitats culturalas e la toponimia. La lei protegís
dotze minoritats dichas istoricas: los albaneses, los catalans, los croats, los
franceses, los arpitans, los friolans, los germanics, los grècs, los ladins,
los sardes, los eslovèns e los occitans.
Aquelas ajudas
s’inscrivon dins l’encastre de la Lei 482/1999,
adoptada fa mai de vint e cinc ans per desvolopar l’article 6 de la
Constitucion italiana, que prevei la proteccion de las minoritats lingüisticas.
Lo fons finança de projèctes portats per las administracions e los organismes
dels territòris ont vivon aquelas comunautats, sustot dins los domenis de
l’ensenhament, dels servicis publics, de la cultura e la toponimia.
La dotacion prevista
per 2026 s’auça a 2 622 506 èuros, çò es un montant inferior al dels dos
exercicis precedents. En 2025, lo fons dispausava de 2 760 533 èuros, e 2 905
823 èuros en 2024. En dos ans, las ressorsas previstas an donc desmesit de près
d’un 10%.
L’occitan es una de
las dotze lengas susceptiblas de beneficiar d’aquel fons. En Itàlia, la màger
part de la comunautat occitana viu dins las Valadas, en Piemont e Ligúria.
Existís tanben la comunautat occitana de La Gàrdia, en Calàbria. La demanda
supèra pasmens la moneda disponibla. En 2024, los projèctes presentats per
l’occitan despassèron d’efièch lo montant que li èra atribuit dins la
reparticion iniciala, e lo montant final foguèt reduch a solament 91 475
èuros. Aquel an, las comunautats albanesa, francesa, arpitana, friolana e grèga
avián tanben presentat de projèctes per un montant superior a las ressorsas que
lor èran atribuidas
Antes del 4 de
octubre lo veíamos como una hipótesis estadística o una posibilidad
estocástica. Creíamos en las encuestas y pensábamos que una victoria de
Bolsonaro no se vería con contundencia en la primera vuelta, que la batalla se
daría hasta la segunda y el equilibrio precario entre izquierdas y derechas se
definiría, tal vez por un suspiro, a fines de mes. Y claro, pensábamos que
sería a favor de Lula.
Pero Flávio Bolsonaro venció la primera ronda de la
elección presidencial, y su partido, el Partido Liberal (PL), ganó el
Legislativo -ambas cámaras- y varias gubernaturas. La perspectiva del 25 de
octubre ahora se ve distinta, incluso si Bolsonaro pierde la elección
presidencial. Sería histórico, pues desde la redemocratización en Brasil,
ningún candidato presidencial que ha perdido la primera vuelta ha logrado
vencer en la segunda. Flávio Bolsonaro puede perder, pero el bolsonarismo ya
ganó. ¿Qué ganó Bolsonaro sin ganar (todavía) la presidencia de Brasil?
Me arriesgo a decir que ganó las condiciones de la
gobernabilidad nacional por, al menos, los siguientes 4 años. Ganó una fuerza
electoral que sostendrá un movimiento de derecha de largo aliento, ganó el
poder en 5 estados que gobiernan 32 millones de habitantes y donde se gesta y
crece la industria, las finanzas y el agronegocio en Brasil. En mi perspectiva,
el bolsonarismo ganó las condiciones para transformar un cambio de partido en
un cambio de régimen.
Gubernaturas
La primera vuelta de las elecciones en Brasil terminó con
al menos 20 gubernaturas electas. Cinco estados y el Distrito Federal tendrán
segunda vuelta. De esas 20 gubernaturas, el PL ganó 5: Paraná, Rio Grande do
Sul, Santa Catarina, Rondônia y Roraima. Su aliado, el partido Republicanos,
ganó nuevamente São Paulo y venció en Minas Gerais y Mato Grosso. Río de
Janeiro está a la espera de una decisión judicial sobre la candidatura de
Anthony Garotinho; si se confirma su inelegibilidad, Douglas Ruas (del PL)
podría ganar en primera vuelta; de lo contrario, habrá una segunda vuelta
contra Eduardo Paes.
Estos resultados confirman un corredor del sur gobernado
por la derecha, con los estados más poblados y más ricos bajo su control, con
poder de decisión sobre los centros financieros e industriales del país y buena
parte del agronegocio brasileño bajo su bandera política.
Cámara de Diputados
Con los resultados del 4 de octubre, el PL ganó la Cámara
de Diputados. Tendrá 121 de 513 diputados federales. Rompió récord. Ningún
partido había sumado una bancada de ese tamaño desde 1986, en la primera
elección tras el fin de la dictadura, cuando la oposición, reunida bajo el
Partido del Movimiento Democrático Brasileño (PMDB), logró 260 escaños a su
favor.
Esta vez, si sumamos los aliados de derecha (el Partido
Progresista y Republicanos), el bolsonarismo puede sumar 303 diputados, el 59 %
de la Cámara.
Cámara de
Senadores
En esta elección, se votaron dos terceras partes de la
Cámara de Senadores, 54 de 81 escaños. De esos 54, el PL ganó 19, que, sumados
a los 9 que ya tenía, alcanza 28 senadores. También un récord. Además de los 19
electos del PL, 11 senadores de otros partidos fueron electos con el apoyo de
Bolsonaro, de modo que entre senadores recién electos y senadores a la mitad de
su mandato, la bancada bolsonarista puede sumar 39 escaños. El PT de Lula, la
segunda fuerza en el Senado, apenas pudo sumar 9 espacios.
Entre los nuevos integrantes de la Cámara
alta, ya se posicionó el apellido Bolsonaro. Michelle Bolsonaro, esposa de Jair
y madrastra de Flávio, fue electa por el Distrito Federal (Brasília) como la
candidata más votada, y Carlos Bolsonaro, hermano de Flávio, fue electo por
Santa Catarina.
Del Legislativo al Judicial
El control del Senado era clave para el
proyecto bolsonarista, pues es la cámara que aprueba las propuestas de la
Presidencia de la República para los ministros del Supremo Tribunal Federal (el
equivalente a la Suprema Corte de Justicia en México), y la única instancia que
puede iniciar y juzgar su destitución.
Por un lado, el Senado tendrá poder sobre
el nombramiento de al menos 3 nuevos ministros: una posición que se liberó en
2025 y que sigue vacante, una que deberá renovarse en 2028 y otra en 2029. Además,
uno de los ministros actuales tiene prevista su jubilación el penúltimo día del
próximo mandato presidencial, el 30 de diciembre de 2030, y quien gane la
elección presidencial este año podría sumar esa cuarta vacante a su lista de
posiciones por ocupar. De ser así, el bolsonarismo habrá nombrado 6 de 11
ministros del Supremo Tribunal Federal (STF), y tendría mayoría también en ese
poder.
Por otro lado, este Senado bolsonarista
podría finalmente iniciar el proceso de destitución del ministro Alexandre de
Moraes que Jair Bolsonaro ha querido concretar desde 2021 por investigaciones
judiciales en su contra. Tras los sucesos de 2022, por los que Jair Bolsonaro
fue juzgado y sentenciado, Moraes fue nombrado como el relator responsable de
su caso y es quien todavía puede decidir sobre las medidas cautelares y las
restricciones en su comunicación.
Para destituirlo, el bolsonarismo necesita
54 votos que el PL no tiene por sí solo, pero que podría alcanzar con sus
aliados de derecha y mediante negociaciones con el llamado “Centrão” (el bloque
de partidos de centro-derecha). Febrero de 2027 será fundamental para eso, pues
el Senado elegirá a su presidente, el cargo que decide qué denuncias se
tramitan, incluidas las solicitudes de destitución de los jueces del Supremo.
La composición del STF importa también para
el Tribunal Superior Electoral, pues 3 de sus 7 ministros deben ser,
obligatoriamente, miembros del STF. Así, quien juzga en la cúpula del Poder
Judicial federal también lo puede hacer en la cúpula del máximo órgano
electoral de ese país.
Queda claro que al bolsonarismo le interesa
y le favorece un STF debilitado y bajo su control, sin fuerza para investigar y
castigar la corrupción política, que no interfiera en los excesos
presidenciales, que no bloquee reformas constitucionales y que pueda defender
los intereses electorales de la derecha. El bolsonarismo necesita un Poder
Judicial a modo, que respalde las nuevas reglas del juego y que se someta él
mismo a nuevas directrices. Y claro, que le dé amnistía a Jair Bolsonaro y lo
libere de la prisión domiciliaria.
En uno de sus discursos tras la victoria
del primer turno, Bolsonaro declaró sus planes legislativos, y celebró que
“Brasil ya me dio un Congreso mucho más a la derecha de lo que es hoy. Con
mayoría en el Senado para elegir al presidente del Senado, con mayoría en la
Cámara para elegir al presidente de la Cámara. Para que cambiemos la
Constitución, para que redemocraticemos este país, para que las instituciones
vuelvan a respetar la Constitución.”
No veo un aviso más claro. El bolsonarismo
ya llegó. Con Flávio o sin Flávio, cambiarán las reglas del juego.
Natalia Rivera Hoyos es politóloga por El Colegio de México y
maestra en Sociología por la Universidad de São Paulo, en Brasil
O Comité noruegués salienta que é "unha
persoa cuxa excepcional valentía e integridade encabezaron o camiño cara a unha
orde legal internacional máis exhaustiva”.
A xurista
e xuíza surafricana Navi Pillay
O Comité noruegués do
Nobel recoñeceu onte co premio Nobel da
Paz a xurista surafricana e antiga alta comisionada
de Nacións Unidas para os Dereitos Humanos Navanethem Pillay, coñecida como Navi
Pillay, quen foi, ademais, xuíza do Tribunal
Penal Internacional (TPI). “O Premio Nobel da Paz 2026 é para unha persoa
cuxa excepcional valentía e integridade encabezaron o camiño cara a unha orde
legal internacional máis exhaustiva”, dixo o presidente do comité, Jorgen
Watne Frydnes, antes de destacar o seu labor á hora de avanzar
para que os responsábeis de “crimes de guerra, crimes contra a humanidade e
xenocidio” sexan levados ante os tribunais.
“O compromiso de
Pillay cos principios legais universais e o seu firme compás moral son
constantes na súa longa carreira”, destacou, antes de lembrar que foi avogada e
“pioneira legal” durante o apartheid en Suráfrica, “facendo fronte a unha
discriminación estrutural profunda, segregación e exclusión”. Frydnes enxalzou
o “fío” que conecta o seu labor inicial en defensa do líder contra o apartheid,
Nelson Mandela,
co seu papel “como xuíza nalgúns casos xudiciais internacionais chave” nos
últimos anos, sendo xuíza do Tribunal Supremo de Suráfrica, do Tribunal Penal
Internacional para Ruanda e xuíza do TPI, alén de ocupar o cargo na ONU entre
2008 e 2014.
O xenocidio de Israel
Pillay
foi, entre 2021 e 2025, presidenta dunha comisión de Nacións Unidas encargada
de investigar os abusos dos dereitos humanos en Israel e os
Territorios Palestinos Ocupados. Daquela, a Comisión Internacional
Independente de Investigación da ONU concluíu que “Israel
cometeu xenocidio contra os palestinos en Gaza desde o 7 de outubro de 2023”. Desde
o Goberno israelí acusaron onte o Comité do Nobel de
"lexitimar os prexuízos e o odio".
No seu informe destaca a
existencia de catro dos cinco criterios de xenocidio: “Asasinatos, causar danos
corporais e mentais graves, inflixir deliberadamente condicións de vida
calculadas para provocar a destrución e a imposición de medidas destinadas a impedir
nacementos”. Así, no informe enumera os ataques contra civís, persoas e bens
protexidos, os malos tratos severos contra detidos palestinos, a imposición
deliberada de condicións de vida que provocaron mortes, torturas, violacións e
agresións sexuais, entre outros.
Na actualidade está a
desenvolver o seu traballo como xuíza responsábel de xulgar Birmania
polas acusacións de xenocidio contra a minoría musulmá rohingya no estado de
Rajine.
[Foto: Eric Vidal / BELGA MAG / Belga via AFP /
Europa Press - fonte: www.nosdiario.gal]
La novel·la va des de
setembre de 1963 fins a març de 1968, a les portes del maig del 1968, que va
representar tot un canvi de paradigma en els àmbits polític, econòmic,
cultural, intel·lectual…
Pierre Lemaitre
Traducció de Núria Busquet Molist
Escrit per Daniel
P. Grau
Llegida de manera
independent o com a culminació de la tetralogia Els anys gloriosos,
aquesta novel·la ofereix una lectura absorbent, intel·ligent i plena de
matisos, en una obra que combina intriga, reconstrucció històrica i una
arquitectura narrativa d’una precisió admirable.
Amb Les belles promeses, Pierre Lemaitre tanca la tetralogia
iniciada amb El gran món i continuada amb El silenci i la ràbia i
Un futur radiant. La qualitat de totes quatre novel·les és tan alta que
fa fins i tot una mica de pena que no n’hi hagi més.
Estic convençut que la família
Pelletier podria haver servit com a rerefons per a moltes altres històries,
però també és cert que una retirada a temps sempre és una gran victòria, també
en l’àmbit literari, i estirar massa el xiclet pot arribar a fer que es
trenqui. És millor que el lector es
quedi amb ganes que no que se n’afarti.
La gran virtut d’aquesta saga és, sobretot, la capacitat que Lemaitre
demostra per a lligar realitat i ficció. Sobre la plataforma d’una vida
familiar complexa, la de la família Pelletier, va incorporant fets històrics
que abasten les dues dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, des de 1948
fins a 1968.
En particular, Les belles promeses va des de setembre de 1963
fins a març de 1968, a les portes del maig del 1968, que va representar tot un
canvi de paradigma en els àmbits polític, econòmic, cultural, intel·lectual…
Tret d’una derivada a la guerra d’Algèria, la narració se centra en la
França contemporània, principalment en el París que s’està transformant
físicament, amb la construcció de la ronda de circumval·lació, una de les obres
titàniques de la capital francesa, envoltada de suborns i corrupció política i
administrativa, que constitueix una de les trames de la novel·la.
Pierre Lemaitre, Les belles promeses,
Bromera (2026)
Perquè, com sempre, Lemaitre construeix les seves obres a partir de
trames que semblen independents però que, finalment, conflueixen, de manera
sobtada i magistral, en una de sola.
D’una banda, dins la família Pelletier, Lemaitre decanta la narració cap a
determinats personatges i d’altres que havien estat capitals en les novel·les
anteriors tenen ara una incidència molt més secundària. D’altra banda, en la mateixa
línia que les germanes grans, Les belles promeseses pot llegir com
una novel·la independent, però també és cert que potser és, de les quatre, la
que s’entén molt millor si hem llegit les prèvies.Podríem dir que Els anys gloriosos és una
obra unitària que no renuncia a l’autonomia de cadascun dels volums.
La investigació periodística, quasi policial, que emprèn François Pelletier
a partir de les sospites que el seu germà Jean pot estar involucrat en una
sèrie d’assassinats de dones joves resulta cabdal en la novel·la i el lector
que conegui les altres tres sap com ha actuat Jean.
Així mateix, l’esposa de Jean, Geneviève, sens dubte el personatge més
odiós de la saga, hi té un pes fonamental, especialment a partir de l’acció
heroica de Jean en salvar un nadó en un incendi, que constitueix l’inici de la
novel·la —totes dues trames permeten la incorporació, amb tota naturalitat, de
fingits articles periodístics, que aporten encara més tonalitats a la narració.
Hi representen un contrapunt tendre les figures de la germana de Geneviève,
Thérèse, i dels fills del matrimoni, Colette i Philippe, que entren en
l’adolescència, amb tot el que aquest despertar representa.
Com fa habitualment, Lemaitre
incorpora personatges i trames que inicialment sembla que no tenen res a veure
amb la família Pelletier, amb un ritme narratiu impecable i una gran capacitat
per a crear tensió, que converteixen la lectura en una experiència addictiva. En aquest cas, es tracta d’una família
d’immigrants espanyols, els Ramos, que viuen en una granja llogada, on tenen
cura del bestiar, i es veuen afectats per la concentració parcel·lària que s’hi
porta a terme.
La resposta de Manuel Ramos, el fill, és crear una cooperativa amb la
voluntat de vendre directament els seus productes. Després de grans esforços
per posar-la en marxa, ha de lluitar contra la Federació Lletera, una entitat
que controla el mercat, no sempre de manera ètica, per dir-ho suau.
Permeteu-me tancar aquest text amb uns mots de reconeixement a la tasca que
fa Bromera amb l’obra de Pierre Lemaitre. No sols ha publicat diferents obres
de l’autor, sinó que, pel que fa a Els anys gloriosos, ho ha fet de
manera gairebé simultània a l’aparició de l’original en francès.
És una aposta per un dels narradors europeus més reconeguts, tant pel
públic com per la crítica, que no deu ser gaire fàcil de gestionar. Sembla, per
la visita que l’autor francès ens va fer la primavera passada, en què va
mantenir, amb motiu de la presentació d’aquesta darrera novel·la, una trobada
amb el seu públic, que hi està ben agraït.
Lula dans son bureau de vote, le 4 octobre
2026. Nelson Almeida/AFP
Écrit par Guilherme Casarões
Professeur
agrégé d'études brésiliennes, Université internationale de Floride
Le
dimanche 4 octobre 2026, en plaçant Flavio Bolsonaro en tête au premier
tour de l’élection présidentielle, les Brésiliens n’ont pas seulement infligé
un camouflet au président sortant Luiz Inácio Lula da Silva. Ils ont, de fait,
planté le dernier clou dans le cercueil d’un projet politique qui, depuis près
d’une décennie, ne survivait plus que sous perfusion : celui de la Nova
República, la « Nouvelle République », née au milieu
des années 1980, sur les ruines de vingt et un ans de dictature militaire,
avant d’être consacrée par la Constitution de 1988. Pendant une
génération, les Brésiliens l’ont considérée comme un pacte démocratique fondé sur trois
engagements.
Le
premier était social. La Nouvelle République faisait du pluralisme un principe
et de la diversité de la population une composante de l’identité nationale
plutôt qu’un problème à gérer.
Le
deuxième était institutionnel. Dans un système multipartite fragmenté, personne
ne peut gouverner seul : le consensus était donc le moteur de l’action
publique. Ce consensus reposait sur des élections libres et régulières, mais
aussi sur des coalitions permettant aux gouvernements fédéral, régionaux et
municipaux de mettre en œuvre des politiques communes, ainsi que sur un
équilibre fonctionnel entre le président, le Congrès et la Cour suprême.
Le
troisième avait trait à la politique de l’État. Celle-ci devait préserver la
stabilité économique, réduire les profondes inégalités sociales via la
redistribution et élargir la participation des citoyens à la vie publique.
Pendant
près de trente ans, jusqu’au milieu des années 2010, le pacte a tenu, tant
bien que mal. Ses résultats ont été inégaux, mais bien réels :
l’hyperinflation a été maîtrisée, des dizaines de millions de Brésiliens sont sortis de
la pauvreté, et les alternances se sont déroulées
pacifiquement entre les deux principaux partis de l’époque, à savoir le Parti
des travailleurs (PT, gauche) et le Parti social-démocratique (PSDB, droite).
Le bureau de la Chambre des députés, présidé
par le légendaire député Ulysses Guimarães, lors de la signature de la
Constitution nationale brésilienne de 1988. Ce document a posé les fondements
de la gouvernance politique, sociale et économique du Brésil pendant plus de
trente ans.Archives du Congrès national.
La
première offensive
À
gauche, beaucoup estiment que la Nouvelle République a commencé à se fissurer
avec la destitution de la présidente Dilma
Rousseff (PT) en 2016. Selon cette lecture, cette destitution aurait
été orchestrée pour préserver les structures élitistes et corrompues que le
nouveau pacte n’était pas parvenu à réformer.
Mais
c’est surtout la victoire à l’élection de 2018 de Jair Bolsonaro, alors à la
tête du Parti socia-libéral (parti centriste qu’il oriente vers la droite
radicale) qui a constitué une offensive frontale contre chacun des engagements
démocratiques du Brésil. Bolsonaro s’était alors présenté comme un outsider,
alors qu’il avait passé vingt-huit ans au Congrès brésilien. Il a placé le
nationalisme chrétien au cœur de son
projet, aux dépens du pluralisme ; il a
présenté la recherche du consensus comme une forme de corruption des élites et
les coalitions qui avaient permis au Brésil d’être gouvernable comme la source
même de sa décadence ; et il promettait de redresser l’économie en
débarrassant les entreprises et les individus des contraintes de l’État, au nom de la liberté.
Bolsonaro
n’a pas obtenu les résultats promis. Une fois au pouvoir, il a découvert qu’il
devait gouverner dans le cadre du pacte contre lequel il avait fait campagne.
Il lui fallait négocier avec le Congrès, respecter les décisions des tribunaux
et composer avec des gouverneurs disposant de leurs propres fiefs. Ces
contraintes permettent en partie de comprendre pourquoi tant de ses électeurs
ont eu le sentiment d’avoir été déçus. Elles expliquent aussi pourquoi, après
sa défaite face à Lula en 2022, il a cherché à organiser un coup d’État pour se
maintenir au pouvoir, ce qui lui a valu, quelques années plus tard,
d’être condamné à vingt-sept ans de prison, une peine qu’il
purge actuellement à son domicile pour raisons de santé. Lorsqu’un dirigeant ne
parvient pas à plier les règles à sa volonté, il peut finir par penser qu’il
doit les briser.
La
restauration qui n’a pas eu lieu
Après
avoir gouverné le Brésil pendant deux mandats, de 2003 à 2010, Lula est revenu
au pouvoir en 2023 en promettant de sauver la démocratie brésilienne. Son troisième
mandat est, au contraire, devenu la démonstration la plus éclatante que la
Nouvelle République ne pouvait plus être sauvée.
L’équilibre institutionnel qui avait
permis au système de tenir s’était évanoui. Le Congrès, qui
contrôle désormais une part considérable du budget fédéral à travers les
crédits qu’il attribue directement, a pris la présidence en otage, tandis que
la Cour suprême a progressivement occupé le vide laissé par le pouvoir
politique en intervenant de plus en plus directement dans la production des
normes.
La
sécurité, qui figure régulièrement parmi les principales préoccupations des
électeurs, ne s’est pas améliorée sous Lula. Il faut
toutefois rappeler qu’au Brésil, en vertu de la répartition des compétences,
l’essentiel des forces de police relève des États fédérés et que le
gouvernement fédéral ne peut agir que dans certaines limites. Mais les
électeurs ne se préoccupent généralement ni de la lettre ni de l’esprit de la
Constitution. Ils veulent des résultats.
Il
y a enfin Lula lui-même. À 80 ans et après quatre décennies de vie
publique, il était devenu le visage le plus reconnaissable de la Nouvelle
République. Cela faisait de lui une cible idéale. Pour de nombreux Brésiliens,
leur exaspération à l’égard du système politique s’est matérialisée par un
profond rejet de Lula et, pour certains, avec une profonde haine à son endroit.
Le
chant du cygne ?
Si
la défaite de Lula se confirme au second tour, le 25 octobre, il ne
s’agira pas seulement d’une défaite personnelle ou d’un revers pour le Parti
des travailleurs, qui a gouverné le Brésil pendant près de dix-huit des
vingt-quatre dernières années. Ce sera le chant du cygne d’un projet politique
qui promettait de reconstruire un pays sur les ruines de l’autoritarisme et qui
n’est jamais parvenu à tenir pleinement ses promesses : stabilité
politique, prospérité économique et justice sociale.
Tout
cela ne signifie pas que les 56 millions de Brésiliens qui ont voté pour
Flavio Bolsonaro, l’un des fils de Jair Bolsonaro, rejettent la démocratie.
Certains le font. Ils sont nostalgiques d’un passé largement
fantasmé : une époque où la classe moyenne était plus
forte – et beaucoup moins nombreuse –, où les valeurs familiales
chrétiennes étaient dominantes et où l’ordre comptait davantage que l’État de
droit.
Mais
la véritable leçon du 4 octobre est ailleurs. Des millions de Brésiliens
veulent une autre forme de démocratie : moins pluraliste, fondée sur une
conception différente de ce que la démocratie doit permettre. Surtout, ils ne
croient plus que la Nouvelle République soit capable de répondre aux défis du
monde dans lequel ils vivent.
L’ancien monde se
meurt
Le
philosophe marxiste italien Antonio Gramsci (1891-1937) avait formulé une
observation devenue célèbre : une crise survient lorsque « l’ancien
monde se meurt et que le nouveau ne parvient pas à naître ». Le Brésil se
trouve aujourd’hui à ce carrefour.
Contrairement
à son père, Flavio Bolsonaro accéderait au pouvoir en bénéficiant d’un alignement exceptionnel des forces
politiques. Les résultats des législatives tenues ce dimanche
simultanément avec la présidentielle laissent penser que ses alliés détiendront
près d’un quart des sièges de la Chambre des députés, la chambre basse du
Congrès brésilien, et du Sénat : une base solide dans un Congrès où les
coalitions s’achètent davantage qu’elles ne se construisent. Il pourrait
également nommer quatre des onze juges de la
Cour suprême au cours de son mandat.
Jair
Bolsonaro a passé quatre ans à combattre les institutions. Son fils
pourrait avoir les moyens de les remodeler.
Pour
autant, Flávio n’incarne pas ce « nouveau monde » que Gramsci
attendait. C’est un professionnel de la politique, visé par plusieurs accusations
de corruption, et l’héritier d’une dynastie familiale. Il représente davantage
la continuité de la réaction politique de la dernière décennie qu’une véritable rupture avec celle-ci.
S’y
ajoute la volonté de Flávio de devenir l’allié privilégié de Donald Trump en
Amérique du Sud.
Flavio Bolsonaro (cravate
jaune) reçu par Donald Trump à la Maison-Blanche, en compagnie de son frère
Eduardo Bolsonaro et du blogueur brésilien Paulo Figueiredo, 26 mai 2026.
Photo publiée sur le compte Truth Social de Donald Trump, avec ce
commentaire : « C’était vraiment un plaisir d’accueillir Flávio
Bolsonaro dans le bureau Ovale de la Maison-Blanche – un jeune homme
brillant qui aime profondément son pays, le Brésil ! » Donald
Trump/Truth Social
Le Brésil pourrait ainsi consentir
d’importantes concessions aux États-Unis dans les années à
venir, en renonçant à une partie de ses richesses – pétrole ou terres rares, par exemple – afin d’obtenir une place
privilégiée dans le nouvel ordre continental promu par Washington. Reste à
savoir ce que ce rang de premier allié de la Maison-Blanche signifierait
réellement. Et les événements récents dans la région laissent à penser
que ce statut n’aurait rien de particulièrement honorable.
Quoi
qu’il en soit, la victoire de Flavio Bolsonaro bouleverserait le paysage
politique brésilien. Les Brésiliens qui s’opposent à son programme
– qu’ils soient de gauche, du centre ou de la droite démocratique –
ne pourront plus compter sur l’ancien pacte pour les protéger ou leur permettre
de revenir au pouvoir et devront apprendre à évoluer dans ce nouveau jeu, sur
le plan intérieur comme sur la scène internationale.
La
Nouvelle République appartient au passé. La question qui se pose désormais au
Brésil – et à tous ceux qui ont observé le pays comme un révélateur de
l’état de la démocratie dans le Sud global – est de savoir ce qui la
remplacera, et si les nouvelles règles permettront enfin au Brésil d’entrer
dans l’avenir.
Si
les Brésiliens ne veulent pas que cet avenir ressemble à un passé sombre et lointain,
ils doivent comprendre que le combat n’est pas terminé.