Addio a Luiz Carlos Barreto, il gigante del cinema brasiliano

Con la moglie Lucy fondò la storica LC Barreto, contribuendo alla nascita di capolavori come Vite secche, Terra in trance, Bye Bye Brasil e Donna Flor e i suoi due mariti. Aveva 98 anni 

Luiz Carlos Barreto

di Paolo Martini

Il Brasile ha perso uno dei grandi protagonisti della propria storia cinematografica, un produttore visionario e instancabile promotore di talenti: Luiz Carlos Barreto, figura fondamentale del Cinema Novo, il movimento che negli anni Sessanta rivoluzionò il linguaggio del grande schermo del Paese latino americano, è morto all'età di 98 anni all’ospedale Copa Star di Rio de Janeiro dove era ricoverato dopo un progressivo peggioramento delle sue condizioni di salute. La notizia della scomparsa è stata confermata dalla famiglia al quotidiano brasiliano "O Globo". Il produttore, conosciuto con il soprannome di “Barretão”, aveva avuto problemi di salute dopo una caduta avvenuta nel 2024, durante una cerimonia organizzata in suo onore nello Stato natale del Ceará.

Nel corso di oltre sessant’anni di carriera, Luiz Carlos Barreto ha ricoperto diversi ruoli nel mondo del cinema: produttore, direttore della fotografia, sceneggiatore e regista. Il suo nome è legato alla realizzazione di più di 80 film e a una stagione artistica che ha portato il cinema brasiliano all’attenzione internazionale. Nato il 20 maggio 1928 a Sobral, nello Stato del Ceará, Barreto arrivò a Rio de Janeiro nel 1947. Dopo gli inizi come giornalista e fotoreporter per importanti riviste brasiliane, tra cui "A Cigarra" e "O Cruzeiro", scoprì il cinema durante un soggiorno a Parigi, dove frequentò l’Idhec, l’Istituto di studi cinematografici. Più che nelle aule, però, la sua formazione avvenne sui set francesi, osservando il lavoro di registi e produttori. Il suo percorso cinematografico iniziò negli anni Sessanta, quando entrò in contatto con alcuni dei protagonisti del nuovo cinema brasiliano. Dopo aver collaborato alla realizzazione di "Assalto al treno postale", nel 1963 fondò insieme alla moglie Lucy la casa di produzione LC Barreto Produções Cinematográficas, destinata a diventare una delle realtà più importanti dell’industria audiovisiva brasiliana.

Come produttore contribuì alla nascita di opere fondamentali del Cinema Novo e del cinema d’autore brasiliano. Tra queste "Garrincha - Gioia del popolo" (1963), "Vite secche" (1963), "Terra in trance" (1967), "Antonio delle Morti" (1969), "Bye Bye Brasil" (1980) e "Memorie del carcere" (1984). Il più grande successo popolare arrivò nel 1976 con "Donna Flor e i suoi due mariti", diretto dal figlio Bruno Barreto e tratto dal romanzo di Jorge Amado. Il film portò nelle sale brasiliane quasi 11 milioni di spettatori, diventando uno dei maggiori fenomeni commerciali della cinematografia nazionale.

La famiglia Barreto ha rappresentato una vera dinastia del cinema brasiliano. Luiz Carlos e Lucy condivisero vita privata e professionale per oltre settant’anni, costruendo una casa di produzione capace di lanciare nuove generazioni di registi.

I figli Bruno, Fábio e Paula hanno seguito il loro percorso artistico: Bruno e Fábio sono diventati registi, mentre Paula ha continuato il lavoro nella produzione cinematografica. Alla storia internazionale del cinema Barreto ha legato anche due candidature all’Oscar per il miglior film internazionale: "O Quatrilho - Un gioco di fascino e seduzione" (1995), diretto da Fábio Barreto, e "4 giorni a settembre" (1997), diretto da Bruno Barreto.  

 

[Foto: Ivone Perez - evento Pró Dilma Teatro - Casa Grande - Rio de Janeiro 18/10/10 - fonte: www.cinematografo.it ]

El monument a la llengua de Josep Vallverdú

La mort de Josep Vallverdú a 103 anys posa punt final a l'obra magnífica d’un dels autors més longeus i alhora prolífics de la literatura catalana: fidel a la llengua i tenaç en l’escriptura, va conrear la traducció, la narrativa, la literatura infantil i juvenil «perquè convenia que la quitxalla tingués llibres en català», la poesia, el teatre i grans llibres de memòria. 

Josep Vallverdú, amb cent anys 

Escrit per Àlex Milian 

N’hi ha autors que se centren a construir un monument literari amb grans pedres. Una base ampla i resistent, quatre o cinc carreus molt treballats i col·locats un damunt de l’altre en forma de columna que coronen amb un colofó genial. N’hi ha d’altres que van sumant pedres i més pedres a una muntanya de roques que pot ser finalment una piràmide o una cabana de pastor. Josep Vallverdú és d’aquests últims. Va començar molt jove a treballar en traduccions i en novel·les juvenils per preparar-se —i cobrir les necessitats— i va començar a escriure, amb estil i de manera irrefrenable, una obra literària de més de dos-cents títols entre narrativa, poesia, memòries, assaig i teatre. Deixem de banda els dibuixos i caricatures, que també són Vallverdú per molt que no tinguin la màgia de la seva literatura. Mai li va faltar imaginació i sempre el va empènyer l’amor per la llengua.

Josep Vallverdú, que va morir el 21 de juliol a 103 anys, ho explicava en dues de les seves últimes obres memorialístiques, La llengua viscuda (Tres i quatre, 2023) i Mosaic de tardor (Proa, 2023). En una literatura com la catalana, que travessava el segle XX amb la pressió contrària de dues dictadures catalanòfobes, Vallverdú —amb la ingent quantitat d’obres escrites— va esdevindre una màquina de combatre el feixisme. 

Vallverdú en el seu estudi (2023)

La llengua necessitava obres infantils, juvenils i de tota mena per minimitzar els danys terribles del franquisme i ell en va posar més de 200 a disposició del públic adult i infantil. «Vaig fer literatura juvenil perquè convenia que la quitxalla tingués llibres en català», deia ell a EL TEMPS en l’entrevista que li vam fer pels seus cent anys. Com Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas i Emili Teixidor.

A La llengua viscuda, Vallverdú recordava les estratègies que la censura franquista utilitzava per no dir que prohibia i, malgrat tot, posar bastons a les rodes. Una era obligar a publicar una reedició de poesia, en aquell cas concret Joan Maragall, amb la normativa prefabriana —la qual cosa desencoratjava els editors ràpidament perquè la nova edició perdia tot el sentit. Una altra era permetre l’estrena d'una obra de teatre en català, però no deixar programar-la més d’un dia (la qual cosa feia inassumible econòmicament una producció seriosa i volia condemnar el teatre català a l’amateurisme).

Josep Vallverdú, rialler i reflexiu 

Prolífic i ràpid

Com una mena de Pedrolo tot terreny (el de l’Aranyó volia omplir el buit en tota la literatura de gènere, des de la novel·la negra a la ciència-ficció), Vallverdú va aprofitar la seva vena prolífica, que li permetia una escriptura ágil. 

Vallverdú va escriure el seu llibre més exitós, Rovelló, en només onze tardes aïllat al mig del camp entre el cant monòton de les cigales i la visita d’alguna serp inofensiva. O això deia ell. 

N’hi ha lliçons que surten a raig 

L’escriptor lleidatà, que efectivament tenia en Pedrolo un dels seus referents, recordava que aquell deia «Escriure és estil, estil i estil». I defensa haver escrit uns quants llibres tan bons o millors que Rovelló, com En Roc Drapaire, Bernat i els bandolers, El fill de la pluja d’or, etc. però els mestres de les escoles continuen preferint Rovelló. Fa uns anys, aquesta tria podria atribuir-se a la sèrie d’animació que ha fet encara més popular el gos Rovelló, però la sèrie resta gairebé oblidada (o desconeguda per una altra generació) i Rovelló continua semblant una d’aquelles obres tocades per una màgia especial. Vallverdú, gens donat a explicacions místiques, raonava una argumentació coherent amb les crítiques que li han fet de l’obra: «Sí que hi ha una explicació per a aquest cas [de Rovelló]. A un psicòleg americà li vaig llegir que els anys transcorreguts entre el primer i el novè any d’un nen equivalen a les experiències del primer any de la vida del gos. Com aprèn el nen? A base de trompades. Així va el gos també. Aleshores em vaig dir: “Fes una història d’un gos que sigui un resum de tots els gossos”». D’alguna manera, havia encertat la història i la manera de contar-la.  

L’intent de trobar raons per a tot és una de les característiques de la literatura de Vallverdú, des de la juvenil fins a la memorialística. Constantment, en el seu treball de recordar els fets de la seva vida, hi ha la intenció última de trobar una causa, fins i tot, al seu comportament. Vallverdú busca en la seva infantesa arrels del seu amor per la llengua, de la seva dèria per contar històries. 

L’escriptor lleidatà no tenia afany de protagonisme. Hauria preferit ser guionista perquè així no hauria d’haver fet tantes presentacions de llibres. «No soc una persona esquerpa i soc comunicatiu» però tantes presentacions l’afartaven. I, malgrat això, no perdia l’humor. 

El seu veritable mitjà d’expressió —el preferit per comunicar-se amb el seu públic— era a través de la seva literatura i és per això que cal acomiadar-lo justament amb l’últim paràgraf de La llengua viscuda: «Voldria jo conservar la torxa encesa en l’exaltació de la llengua que és pigall per als meus passos, reserva per a la meva set i nau a bord de la qual cerco la llibertat»

 

[Fotos: JORDI PLAY - font: www.eltemps.cat]

Ilan Pappé : la crise du sionisme et l’avenir de la Palestine

 

Le professeur Ilan Pappé examine l’évolution historique du sionisme.

Écrit par Ilan Pappé

L’historien Ilan Pappé examine l’évolution historique du sionisme, affirmant que sa brutalité actuelle reflète une crise structurelle profonde plutôt qu’une force durable.

Le sionisme est en crise, et cette crise a donné naissance à une forme plus violente, raciste et brutale de celui-ci. Cela s’inscrit dans une dialectique historique bien connue : le dernier chapitre d’un régime est souvent le plus cruel.

En tant que militants, nous devons avant tout reconnaître que l’inhumanité qui se déroule aujourd’hui en Palestine est également un symptôme de l’effondrement imminent de ceux qui la perpétrent. Cela peut nous offrir un certain espoir, mais n’apporte aucun réconfort à ceux qui en subissent les conséquences.

Nous devons donc poursuivre deux objectifs : raccourcir autant que possible cette période, et en freiner la brutalité par des actions civiques et juridiques, ainsi que par la solidarité avec les Palestiniens sur le terrain qui se défendent contre le génocide, le nettoyage ethnique et l’apartheid.

Qu’est-ce que le sionisme aujourd’hui ?

Comme toute idéologie, le sionisme se compose à la fois de principes durables et de leur transposition constante dans des réalités changeantes sur le terrain. Cette transposition évolue en fonction des circonstances : l’ampleur du mouvement idéologique, le niveau de résistance auquel il est confronté, la force des coalitions mondiales et régionales qui le soutiennent, ses ressources matérielles et humaines, ainsi que sa cohésion interne.

Les principes fondamentaux du sionisme redéfinissent le judaïsme comme une forme de nationalisme européen ; un nationalisme qui ne pouvait s’épanouir en Europe et devait donc être mis en œuvre en Palestine. Sa revendication sur la Palestine s’exprimait en termes religieux, même si le mouvement était laïc et visait à laïciser et à moderniser la vie juive par la colonisation de la Palestine.

Le paradoxe consistant à invoquer une autorité divine que le mouvement lui-même ne reconnaissait pas pour justifier la colonisation a été présenté comme logique en faisant passer le sionisme pour une réponse à l’antisémitisme européen. Ses premiers partisans, parmi lesquels figuraient à la fois des antisémites et une minorité de Juifs, adhéraient à l’idée selon laquelle les Juifs ne pourraient devenir des Européens à part entière qu’en étant chassés d’Europe et en contribuant à la construction d’une nouvelle Europe sur la terre qui les avait rejetés.

Cette logique fragile consistant à transformer la religion en nationalisme en réponse à l’antisémitisme européen, en revendiquant la patrie d’un autre peuple depuis longtemps habitée par une nation autochtone, a été présentée au monde comme à la fois rationnelle et morale. Certains acceptent encore aujourd’hui ce récit, que ce soit par ignorance ou par cynisme.

À l’époque comme aujourd’hui, faire accepter cette logique bizarre nécessitait un puissant lobby.

Dans les premières années du sionisme, l’idée était plus facile à promouvoir car elle émergeait à une époque où l’immoralité du colonialisme était largement ignorée. Plus important encore, dès le départ, les stratèges sionistes ont compris que transformer cette idée en un projet concret en Palestine nécessiterait le recours à la force et à la coercition.

Cela met en lumière l’un des mensonges fondamentaux du sionisme : la force n’a pas été recourue en réponse à la résistance palestinienne ; les colons sont arrivés déjà déterminés à s’imposer aux populations autochtones de Palestine.

Cette logique n’était pas nouvelle en Europe : les Européens indésirables ou mal accueillis avaient souvent été installés hors du continent, généralement sur des terres déjà habitées par des peuples autochtones. Ces projets n’ont jamais été de simples tentatives bienveillantes visant à créer des refuges pour les parias européens ; il s’agissait également d’efforts profondément violents visant à chasser les populations autochtones afin de concrétiser ces visions.

Les chercheurs décrivent depuis longtemps ces entreprises comme des projets de colonialisme de peuplement, les distinguant des formes plus institutionnelles de colonialisme impérial, qui établissaient des colonies dans le but d’acquérir des terres, des capitaux, de la main-d’œuvre et une puissance mondiale pour l’Europe. Pourtant, les deux étaient profondément liés : le colonialisme classique et le colonialisme de peuplement servaient souvent mutuellement leurs ambitions d’européaniser de force le monde non européen, masquant fréquemment cette violence sous le couvert d’une mission civilisatrice fondée sur les valeurs des Lumières.

Une fois que la conquête de territoires et la quête de sécurité eurent permis d’établir des points d’ancrage dans ces nouvelles contrées, les empires et les colons se sont affrontés pour le contrôle de ces possessions. De nos jours, nous qualifions par euphémisme ces conflits de « guerre d’indépendance américaine » et de « guerre d’indépendance d’Israël ».

Les colons se sont certes affranchis des empires qui leur avaient permis de s’implanter, mais ils ont également cherché à poursuivre l’élimination des populations autochtones. Le colonialisme classique visait généralement à exploiter les peuples autochtones plutôt qu’à les éliminer à grande échelle ; le colonialisme de peuplement, en revanche, considérait la présence continue des sociétés autochtones comme une menace existentielle pour la réussite de ses projets.

Pour que ces principes deviennent réalité, le sionisme avait d’abord besoin de l’Empire britannique ; sans lui, le mouvement n’avait guère de chances face à la société palestinienne.

Au départ, les Palestiniens ont mis du temps à saisir toute la nature du projet de colonisation, mais dès qu’ils en ont compris l’objectif de déplacement et de remplacement, ils ont lancé une lutte anticoloniale pour s’y opposer.

Sans la force britannique, les colons n’auraient pas pu vaincre cette résistance. Le soutien britannique leur a également permis de rejeter la position la plus logique et la plus morale, qui aurait consisté à arriver en tant qu’invités cherchant refuge sur la terre natale d’un autre peuple, plutôt que de revendiquer la maîtrise d’une terre qui ne leur appartenait pas.

Du projet colonial à la coalition mondiale

Après 1945, le projet sioniste avait besoin de plus que du soutien impérialiste britannique ; il devait prouver son utilité au capitalisme : l’impérialisme américain, le fondamentalisme chrétien, les mouvements suprémacistes blancs et islamophobes, les régimes corrompus du Moyen-Orient et les puissantes communautés juives mondiales.

Son projet de déplacement et de remplacement dépendait également de la capacité des Palestiniens à s’unir, à mener leur lutte de libération et à construire une coalition adverse ancrée dans le socialisme, le communisme, l’humanisme, la solidarité panarabe et panislamique, ainsi qu’un judaïsme authentique.

Le rapport de force entre ces coalitions est clair : il a conduit au nettoyage ethnique de 1948, au régime militaire imposé aux Palestiniens en Israël de 1948 à 1966, à l’occupation de la Cisjordanie et de la bande de Gaza, au nettoyage ethnique de centaines de milliers de Palestiniens jusqu’en 2022, et à l’une des occupations les plus impitoyables de l’histoire, notamment la punition collective inhumaine que constitue le blocus de Gaza depuis 2007.

La coalition adverse, menée par le mouvement de libération palestinien, a remporté son plus grand succès grâce à sa résilience : la détermination à rester sur la terre natale et à résister à l’occupation et à la colonisation persistantes, ou à lutter pour celle-ci depuis l’exil.

Cette résilience a contrecarré tous les efforts visant à mener à bien le projet sioniste de déplacement et de remplacement.

La transformation du sionisme israélien

Jusqu’en 2022, l’une des conditions préalables au succès du projet sioniste et à son ambition de devenir à la fois un régime et un État est restée largement cachée au grand public mondial : la nécessité d’une cohésion sociale autour d’une identité nationale juive nouvellement inventée.

Jusqu’en 1977, les sionistes laïques ont imposé cette cohésion en exerçant leur domination sur deux groupes juifs politiquement marginalisés et économiquement privés de pouvoir : les juifs orthodoxes et les Mizrahim, ou juifs arabes.

Un courant plus nationaliste du sionisme européen, longtemps mis en échec par le sionisme travailliste, a ensuite formé une puissante coalition avec ces deux groupes.

Cependant, comme le sionisme travailliste avait très tôt abandonné le socialisme et était resté fidèle au projet de déplacement et de remplacement, la distance idéologique entre le mouvement sioniste de droite en quête du pouvoir et le sionisme travailliste qui le détenait jusqu’en 1977 était bien moindre qu’il n’y paraissait.

Le sionisme travailliste a maintenu le projet de déplacement et de remplacement grâce au soutien international, notamment occidental, à l’indifférence des gouvernements arabes et aux services rendus par Israël à l’impérialisme américain dans la région.

La droite politique israélienne avait besoin de se démarquer des fondateurs du projet et y est parvenue en exacerbant tous les aspects du sionisme — qu’il s’agisse de la violence envers les Palestiniens ou de l’intransigeance envers le judaïsme laïc.

Il en a résulté une fusion meurtrière entre nationalisme et religion qui a refondu le judaïsme en une foi empreinte de haine, de violence, d’inhumanité et de cupidité. Cette nouvelle forme de sionisme ne connaissait aucune limite : l’État d’ e a intensifié sa brutalité envers les Palestiniens, commis un génocide à Gaza, procédé à un nettoyage ethnique en Cisjordanie et soumis les citoyens palestiniens d’Israël à un harcèlement institutionnalisé. Les nouveaux dirigeants israéliens s’en sont également pris aux juifs laïques, les présentant comme faibles et antijuifs, et ont exigé qu’ils se soumettent à la transformation d’Israël en une théocratie juive.

La transformation du sionisme israélien

Cette forme exacerbée de sionisme est de plus en plus difficile à accepter pour la coalition mondiale qui l’a longtemps soutenue, et elle n’offre aucune voie vers la cohésion sociale au sein d’Israël.

Poussée par un messianisme, elle se déploie sur cinq fronts, sollicitant l’armée au-delà de ses capacités, mettant à rude épreuve les relations avec ses anciens alliés aux États-Unis et mobilisant la société civile mondiale d’une manière sans précédent — non seulement contre les politiques d’Israël, mais aussi contre la légitimité même du régime. Une stratégie fondée sur la destruction de Gaza, le maintien de l’ordre en Cisjordanie, la colonisation du sud du Liban et du sud de la Syrie, ainsi que la confrontation par la force avec l’Iran ne peut survivre que dans le cadre d’une économie de guerre, et uniquement au prix d’un isolement international croissant.

Pour l’instant, l’économie de guerre tire profit de ses liens avec le capitalisme, des industries de la sécurité et de la « sécurisation », des craintes russophobes fabriquées de toutes pièces en Occident, de l’interprétation probablement délibérément erronée des ambitions mondiales de la Chine, et d’un bellicisme islamophobe de longue date.

Mais pour combien de temps encore ? Les États du Golfe ont désormais compris, comme nous les y avions mis en garde, que la normalisation avec Israël ne ferait pas seulement légitimer le projet de déplacement et de remplacement en Palestine, mais mettrait également en péril leurs propres économies et leur stabilité. Combien, dans le monde capitaliste, considèrent encore cet État comme un atout plutôt que comme un fardeau ?

Pourtant, les calculs cyniques au sein de la coalition qui soutient Israël ne suffiront pas, à eux seuls, à mettre fin à ce projet. La coalition opposée, menée depuis des décennies par la gauche mondiale et capable, pendant la Guerre froide, de contenir dans une certaine mesure la coalition adverse, dépend désormais de la capacité de la société civile hors de Palestine à devenir une force politique qui relie les luttes contre les injustices économiques et sociales locales à la lutte pour la justice en Palestine. Il y a des signes encourageants, que nous connaissons tous. Pourtant, nous sommes également frustrés qu’ils ne soient pas encore devenus une force de transformation capable de mettre fin au génocide, au nettoyage ethnique et à l’apartheid.

Le sionisme pourrit de l’intérieur, et sous sa forme actuelle, ce projet a peu de chances de survivre en tant qu’État. Nous devrions donc commencer dès maintenant à discuter de cette possibilité, ainsi que des conséquences d’un tel effondrement ; non seulement en termes de solution à un ou deux États, mais aussi quant au moment où cette discussion devrait avoir lieu et à ceux qui devraient la mener.

Se préparer à la décolonisation

L’histoire moderne offre de nombreux exemples de sociétés passant de la colonisation à la décolonisation, de l’apartheid à l’égalité, et de l’autoritarisme à la démocratie.

Ces transformations ont généralement reposé sur des luttes de libération internes associées à une forte solidarité extérieure, allant parfois jusqu’à une intervention.

L’expérience historique montre également que le changement a plus de chances d’aboutir, d’être pacifique et constructif lorsqu’il est mené par le mouvement de libération local lui-même. Elle montre en outre que l’ e de libération nécessite une vision claire : sans justice sociale et économique accompagnant la liberté politique, la décolonisation s’est trop souvent avérée sanglante et destructrice, libérant certains tout en en dévastant d’autres.

Pour l’instant, cependant, la décolonisation en Palestine commence par un impératif existentiel : tant le mouvement au sein de la Palestine que la solidarité internationale accordent à juste titre la priorité à l’urgence plutôt qu’à la stratégie.

Le moment de la stratégie viendra, et lorsqu’il viendra, il devra être mené par la prochaine génération palestinienne : profondément consciente de cette histoire, résiliente face à l’oppression et prête, je crois, à guider le futur processus de décolonisation et de dé-sionisation.

Dans cette vision, telle que je la comprends, il y a une place pour les millions de Juifs vivant aujourd’hui en Israël, car l’aspiration principale des Palestiniens a toujours été de mener une vie normale et naturelle qui leur a été refusée pendant plus d’un siècle. Il pourrait être difficile, en ces temps de génocide, de s’accrocher à cette aspiration, mais j’espère sincèrement qu’elle survivra à cette période d’inhumanité.

Si certains, voire de nombreux Juifs israéliens, sont disposés à adhérer à cette vision, il sera possible de construire une Palestine libre où Juifs, musulmans et chrétiens mènent ensemble une vie normale. Un tel pays pourrait devenir un phare de justice économique, sociale et écologique. En tant que berceau de nos religions, la Palestine a le potentiel d’inspirer à nouveau l’humanité par la coexistence plutôt que par la domination.

C’est pourquoi la lutte pour une Palestine libre reste l’une des causes les plus légitimes, morales et urgentes de notre époque. Les tentatives de plus en plus désespérées visant à délégitimer cette lutte échoueront inévitablement, car le destin de la Palestine est indissociable du nôtre.

Lorsque la Palestine prospère, nous prospérons tous.

La lumière au bout du tunnel sombre dans lequel nous nous trouvons aujourd’hui nous mènera vers une Palestine libre.

La Palestine de demain peut devenir une mosaïque d’identités culturelles, ethniques et religieuses, coexistant véritablement dans la justice et l’égalité. En tant que berceau de nos religions, elle a le potentiel de devenir un phare de justice économique, sociale et écologique.

Un tel avenir nous permettrait de relever les véritables défis auxquels l’humanité est confrontée : la crise écologique, la pauvreté généralisée, la famine et les épidémies qui continuent de tourmenter des millions de nos semblables.

– Ilan Pappé est professeur à l’université d’Exeter. Il était auparavant maître de conférences en sciences politiques à l’université de Haïfa. Il est l’auteur de *Le nettoyage ethnique de la Palestine*, *Le Moyen-Orient moderne*, *Une histoire de la Palestine moderne : une terre, deux peuples* et *Dix mythes sur Israël*. Il est coéditeur, avec Ramzy Baroud, de *Our Vision for Liberation*. Pappé est considéré comme l’un des « nouveaux historiens » israéliens qui, depuis la publication de documents pertinents des gouvernements britannique et israélien au début des années 1980, réécrivent l’histoire de la création d’Israël en 1948. Il a rédigé cet article pour *The Palestine*

[Source : Palestine Chronicle - reproduit sur www.groupegaullistesceaux.fr]

«La isla de Amrum», pel•lícula de Fatih Akin: l’amarg despertar del somni nazi

Escrit per Joan Millaret Valls

Després de projectar-se en el darrer Festival Internacional de Cinema de Canes, fora de competició, i just quan acaba de guanyar el premi a la millor pel·lícula en el recent 10è Bcn Film Fest, La isla de Amrum de Fatih Akin s’estrena als nostres cinemes. El realitzador turc-alemany repeteix de nou al costat de l’actriu Diane Kruger, encara que ara en un paper secundari, després del melodrama In the Fade (2017), premi a la millor actriu a Canes i la pel·lícula guanyaria al Globus d’Or al Millor Film de Parla Estrangera. El director de films tan emblemàtics com Contra la pared (2004), Os d’Or al Festival de Berlín i millor pel·lícula europea de l’Acadèmia Europea, amb propostes prou interessants com Al otro lado (2007), s’havia instal·lat en una zona perillosa ja que el seu cinema més recent desvetllava una certa indiferència. Però La isla de Amrum ens ha retornat, sorprenentment, a un director Fatih a qui donaven ja per amortitzat. El guió, coescrit pel mateix Akin i Hark Bohm, està ambientat a la primavera de 1945 quan comença a esfondrar-se el règim nazi. El protagonista principal és Nanning (Jasper Billerbeck), un nen alemany d’Hamburg de 12 anys que passa els últims dies de la guerra amb la mare i els seus germanets a la casa familiar a l’illa que dona nom a la pel·lícula. 

Un nen que es veurà forçat a despertar abruptament de la seva fantasia nazi

Nanning pertany a les joventuts hitlerianes i veu traïdors al nazisme per tot arreu, però la seva vida en aquesta vila marinera, poble del qual molts van haver d’emigrar en el passat cap als Estats Units, li serveix per descobrir la vida en el camp. Tot i el seu fanatisme nazi, Nanning és feliç caçant conills amb el seu amic d’escola o sortint a caçar foques amb un pescador. El suïcidi de Hitler l’abril de 1945 deixa orfes als que encara creuen en un règim invencible mentre Alemanya és ocupada pels russos per l’est i l’abdicació sembla imminent. La mare de Nanning, Hille (Laura Tonkel), en estat de xoc per les notícies de guerra, pateix un trastorn depressiu que la porta a no voler menjar, i Nanning farà tot el possible i més per aconseguir aliments introbables per la seva mare com pa blanc, mantega i mel i fer-la feliç. 

Un coming of age sobre el sacrifici d’un nen que es veurà forçat a despertar abruptament de la seva fantasia nazi i que s’haurà d’acostumar a un nou món amb un sistema de valors oposats als de l’Alemanya nazi.

Una pel·lícula amb moments sòrdids i poc complaents però, al capdavall, una admirable proposta preciosa, sensible, subtil i emotiva. 

 

[Font: www.independent.cat]

O refuxio da vida en común

 

A «decencia común» maniféstase na xente corrente como un rexeitamento a facer o mal. Tamén como noxo ao ver cando outros o fan. 

Hoxe vivimos un tempo en que se utiliza moito a palabra «decencia» no discurso político, nun sentido de reconvención moralista, con frecuencia hipócrita, pero desprovista do imprescindíbel sentido comunitario. «A redescuberta da decencia común das vidas ordinarias», escribe Bruce Bégout, «constitúe a única esperanza de renovación política e social de Occidente». 

Da xente corrente dise que dixo Lincoln que Deus fixo moita porque gustaba dela. E foi deste tipo de xente sobre a que escribiu as súas primeiras obras George Orwell. Sen branca en París e Londres, O camiño de Wigan Pier e Homenaxe a Cataluña. Escritos, poderiamos dicir, cosidos na carne do mundo. Cando escribiu da vida das familias mineiras ou do mundo máis pobre e vulnerábel nos sotos e camiños do seu tempo, Orwell fíxoo sen sentimentalismo, mais cun tacto e fondura, o que nos obradoiros de pintura flamencos tería a calidade inconfundíbel de «man sincera e ollada fértil», que foi nesas experiencias onde levedou a súa defensa dunha democracia de base, de urda afectiva, formulada a partir de ese núcleo ou corazón central de common decency. 

A decencia común non se refire a un modelo de sociedade, nin a unha construción social estruturada, nin a un programa alternativo ou utopía. Mais a decencia común é o que mantén activados os valores que si poden facer posíbel un mundo máis xusto. A colaboración, a axuda mutua, a honestidade. Esas intuicións da xente traballadora e corrente, que non precisa acudir a ningunha autoridade para respectar a súa liberdade e ao tempo coidarse. A xente que ofrece resistencia a calquera forma de inxustiza, que mantén a raia a pulsión por dominar, que desconfía fronte a calquera xeito de recrutamento totalitario. «Só se sente dono do seu destino no pequeno círculo da vida cotiá». Mais ese círculo non deixa de conter o máis universal. 

O pesimismo verbo do estado de cousas no mundo pode ser compatíbel cunha alegría de vivir. Unha relación de curiosidade e afecto co máis real. Coa natureza. En ¿Por qué escribo? defende que manter a paixón da infancia pola vida salvaxe, a curiosidade polos seres miúdos, é tamén o que fai posíbel manter «a posibilidade dun porvir apetecíbel e decente». Orwell albiscou os perigos que empecen esa posibilidade dunha sociedade de decencia común, que para el se achegaría a un xeito de socialismo libertario e antitotalitario. O Tecnopoder, o armamentismo, a depredación do medio ambiente e o control das mentes pola mentira e degradación da linguaxe, fan cada vez máis realista a metáfora dun Titanic, afundido pola aceleración cara ningures. E neste punto vén moi a conto o que el mesmo escribiu: «Cando imos a bordo dun barco que se afunde non podemos evitar pensar nos barcos que se afunden». 

Non é que Orwell estea desesperado, senón que o mundo é cada vez máis desesperante. O que el describe no seu tempo de posguerra: «As bombas atómicas acumúlanse nos depósitos, as cidades están baixo vixía policial, os altofalantes vomitan mentiras, mais a Terra segue virando arredor do Sol e nin os ditadores nin os burócratas poden evitalo, por máis que lles amole». Está anguriado, mais pertence á estirpe dos desacougados con serenidade. A decencia común protexe a quen a preserva. E como o escribe o filósofo francés Bégout, seguindo o ronsel do mestre Orwell: a vida en común, o defender a solidariedade fronte a pillaxe, é o último refuxio do universal. En 1984 e no 2026. 

 

[Fonte: www.luzes.gal]

Entre bastidores del «Simposio Mundial contra el Antisionismo»

La cumbre, celebrada en Toronto, se centró en azuzar la islamofobia, criminalizar a los judíos de izquierdas y alimentar las acusaciones de antisionismo a quienes se oponen al genocidio en Palestina

Uno de los paneles del Simposio Mundial contra el Antisionismo

Escrito por Shiri Pasternak

Mondoweiss

Al describir al judío antisionista como un insecto “execrable” con el cerebro secuestrado por un parásito, Gad Saad, psicólogo evolucionista y profesor de marketing en Canadá de origen libanés, pidió a la gran sala, repleta de cientos de personas, que gritaran los nombres de los “grillos más degenerados”. La multitud comenzó a gritar con entusiasmo una lista de judíos. “¡Bernie Sanders!”, “¡Peter Beinart!”.

Saad respondió desde el estrado: “Beinart es un buen ejemplo, lo desprecio. Pero no”. Hizo una pausa. “Gabor Maté”.

Maté es un médico y escritor húngaro-canadiense, de renombre internacional por su trabajo en la investigación del trauma y las adicciones. También denuncia la “ocupación brutal e ilegal de los territorios palestinos por parte de Israel”. Saad se burló de la hipocresía “empática” de Maté y calificó de “exageración” creer que es un superviviente del Holocausto. Según él, se trata de una falsa posición desde la que manipular a la gente, ya que Maté solo tenía seis meses cuando fue separado de su familia para escapar del genocidio nazi. “Si él es un superviviente del Holocausto, entonces yo también lo soy, porque en la década de 1940 nadaba en los testículos de mi padre como espermatozoide”.

A continuación, Saad se lanzó a exponer su teoría de la “empatía suicida”, que difama la empatía cuando se basa en marcos contra la opresión. Refiriéndose a una cifra desmentida sobre el tráfico sexual de musulmanes en el Reino Unido, preguntó: “¿Cómo es que son los judíos los culpables de que Mahoma, Mahoma y Mahoma violen en grupo a tu hija? Y la respuesta es: ‘¿Quién los dejó entrar?’. Los judíos. Así que, incluso cuando tres Mahomas violan en grupo a tu hija, el culpable es Mardoqueo, por supuesto”.

Aún no se había servido el almuerzo y ya se había comparado a los judíos con parásitos, se había cuestionado el trauma del Holocausto, se había difamado la fe islámica y se había tildado a la izquierda de “idiotas útiles”. Bienvenidos al primer Simposio Mundial contra el Antisionismo (WSAA) de la historia. Celebrado en un espacio multiusos de Woodbridge, Ontario, el 17 de mayo, este relanzamiento del movimiento sionista dejó de centrarse en el antisemitismo para considerar el antisionismo como la principal amenaza mundial para los judíos.

El ponente principal y emprendedor digital, Ben Shapiro, culpó al antisionismo no solo de los pecados de la izquierda, sino también del auge de lo que James Lindsay (otro ponente de la conferencia) denomina la “derecha woke”. Shapiro afirmó que, desde 2016, “la derecha se está mostrando cada vez más receptiva hacia voces marginales y antisemitas en nombre de ser ‘antiizquierda’”. Estas facciones escindidas aspiran a hacerse con el control de todo el partido y secuestrar a la derecha. Por eso Trump ha intentado expulsar a Tucker Carlson y a Candace Owen del movimiento, declaró Shapiro.

Pero, como señala Naomi Klein, fue Trump quien perdió el control sobre los comentaristas independientes y muy populares de la derecha “groyper”. Su eclipse en el partido a manos de esta facción supone una alineación verdaderamente peligrosa con la teoría de la conspiración antijudía que se sustenta en la violencia genocida de la guerra contra Gaza. Esta derecha no MAGA se centra en un repliegue hacia los valores blancos y cristianos que se desvinculan de la narrativa de la civilización judeocristiana y la cuestionan profundamente. Es la facción del “gran reemplazo” que se hace pasar por antisionistas.

Sin embargo, incluso teniendo en cuenta su antipatía hacia Nick Fuentes y sus seguidores, la mayoría de las observaciones de Shapiro se dirigieron al antisionismo de la izquierda. Este tipo de antisionismo, afirmó, es la “prueba de resistencia” para una gama mucho más amplia de ideologías deplorables que se centran en la “destrucción de Occidente”, como la oposición al Estado-nación, a las fronteras sólidas, a la propiedad privada, al binario de género, al libre mercado y a la libertad individual.

Argumentó que el antisionismo de izquierdas es “maligno” y “se basa en la violencia para alcanzar los fines que persigue”. El sionismo, por otro lado, significa simplemente la creencia de que “Israel no debe ser destruido”. Si te preguntas qué lugar ocupan los palestinos en todo esto, a él no le importa. Afirmó que la “Nakba de mierda” es un concepto que originalmente significaba el “fracaso a la hora de destruir el Estado real de Israel”. Los palestinos sufrieron una “falsa expulsión” de “tierras propiedad de Israel”. Shapiro también recibió un gran aplauso por afirmar que los judíos antisionistas que se oponen a un Estado étnico no son verdaderos judíos.

Aunque se denominó “simposio”, el ambiente en la sala se asemejaba a menudo más a un mítin, con ovaciones de pie, carcajadas estruendosas y aplausos del público. El simposio fue organizado por la organización judía de extrema derecha Tafsik. Se formó tras el 7 de octubre como respuesta “en tiempos de guerra” al odio hacia los judíos, criticando a las organizaciones proisraelíes tradicionales por estar demasiado alineadas con el Gobierno y centrarse en una gama demasiado amplia de cuestiones sociales como para librar esta batalla de forma eficaz. Se autodenominan una alternativa “de base” que goza de libertad para expresarse sin filtros. Como ejemplo de este discurso sin tapujos, el director de Tafsik, Amir Epstein, declaró a un periódico que una exposición sobre Palestina inaugurada en el Museo Canadiense de los Derechos Humanos no representaba las opiniones de los judíos que “celebran la Nakba”.

El acto de la WSAA del 17 de mayo contó con un fuerte dispositivo de seguridad: había policías apostados fuera del recinto en Woodbridge (Ontario) y una fuerza de seguridad sionista autodenominada “Magen Herut” se encargaba de controlar la entrada y estaba distribuida por todo el recinto. Fuera del recinto del evento, durante aproximadamente una hora al comienzo de la jornada, una docena de activistas antisionistas de la coalición “Jews Say No To Genocide” (Los judíos dicen no al genocidio) celebraron un almuerzo a base de bagels en el césped. Una mujer sostenía un cartel en el que se leía: “El antisionismo es amor”.

La alianza entre los sionistas y la extrema derecha quedó patente a lo largo de toda la jornada, basándose en gran medida en un marco común de islamofobia. En la mesa redonda sobre “medios alternativos”, la moderadora e influencer sionista Emily Austin señaló que la inmigración era un problema para el sionismo en Estados Unidos. “La gente abandona sus países del tercer mundo para venir a un país del primer mundo fenomenal y funcional que adolece de una empatía suicida, que les permite entrar en masa, y luego traen a este país los valores que destruyeron el suyo”.

Dirigiéndose a Eve Barlow, una antigua periodista musical que se ha convertido en defensora a tiempo completo de Israel, Austin preguntó: “Eve, ¿hay alguna esperanza para el Reino Unido, para Canadá, para estos países suicidas y empáticos que no ven la amenaza de que el islamismo radical conquiste su país desde dentro? ¿Hay esperanza?”.

Barlow respondió: “La gente sigue teniendo miedo de hablar de lo que realmente está pasando, que es [que] este islamismo y antisionismo insidioso ha sido el caballo de Troya”. Describió una “energía oscura” en el Reino Unido atribuida al creciente poder y presencia de los musulmanes.

En la mesa redonda se barajaron varias teorías sobre los orígenes del antisionismo y las razones de su auge. Austin alegó que era producto del “aburrimiento” y los “privilegios”. Barlow argumentó que la gente estaba “obsesionada” y “adicta” al odio hacia los judíos. El podcaster canadiense Jesse Brown opinó que el placer del odio resulta “divertido” para la gente. “Es una actividad cotidiana en la que cada día tienes que encontrar nuevo combustible para tu odio, y tiene que ser cada vez mayor y más extremo, por eso surgen historias como la de Nicholas Kristoff”, dijo Brown, refutando aparentemente el artículo del New York Times sobre las violaciones de palestinas en las cárceles israelíes.

Brown no hizo referencia alguna a las vidas de los palestinos afectados por la matanza masiva perpetrada por Israel en la Franja de Gaza, ni a la destrucción de pueblos en todo el sur del Líbano, ni a su guerra contra Irán. En cambio, lamentó que los sionistas estén “perdiendo” y sean censurados en los medios de comunicación. “Somos minúsculos y ellos son un fenómeno global, y ahora mismo estamos perdiendo”.

El virulento miedo y odio antimusulmán se combinó con un miedo igual de intenso expresado hacia los judíos que cuestionan el sionismo. Los abogados hablaron de sus intentos por fusionar de forma inseparable el sionismo y el judaísmo en la ley, al tiempo que insistían en que el judaísmo es inseparable de una defensa sin límites de Israel, aparentemente sin excepción ni restricción alguna a sus acciones.

Por ejemplo, Mark Goldfeder, director ejecutivo y consejero delegado del National Jewish Advocacy Center (NJAC), argumentó que la identidad inmutable constituía una sólida defensa jurídica en los casos en los que se alegaba discriminación contra los judíos, ya que “el sionismo es una parte integral de nuestra identidad; cambiarla sería algo muy drástico, y sería abominable que el Gobierno intentara hacerlo”. La identidad inmutable es una categoría protegida por el Código de Derechos Civiles.

Mencionó dos casos de prueba que tuvieron éxito. Uno de ellos se refería a los cargos contra una activista del grupo Code Pink por arrancarle una bandera israelí a una mujer judía en noviembre de 2024. El Tribunal de Circuito del Distrito de Columbia consideró que se trataba de un acto de antisemitismo racial.

El otro caso se refería a una protesta frente a la sinagoga Adas Torah en Los Ángeles en junio de 2024, por la que se interpuso una demanda contra los manifestantes en virtud de la Ley FACE. La Ley FACE (Freedom of Access to Clinic Entrances) regula la libertad de acceso a las entradas de las clínicas. Aprovechando una cláusula de la ley que protege los espacios religiosos, el NJAC argumentó que, dado que el evento incluía la venta de inmuebles en Cisjordania dirigidos a estadounidenses que realizaban la aliá –una peregrinación religiosa a Israel–, los manifestantes podían ser procesados, ya que la aliá es un derecho protegido por la Primera Enmienda. Desde entonces, el Departamento de Justicia ha creado su propio equipo especializado en la Ley FACE para perseguir las protestas a favor de Palestina.

Pero ahí radica el quid de la cuestión. Los sionistas insisten en que no se puede separar a los judíos del sionismo y, sin embargo, califican de “antisemitismo” cualquier intento de hacer que los judíos rindan cuentas por las acciones de Israel. La izquierda ha sido blanco de ataques, arrestos y detenciones, y ha visto cómo la vida en los campus se veía diezmada por estas acusaciones. Ahora que la “derecha woke” se ha dado cuenta y ha rechazado esta lógica, la alianza de la derecha contra la izquierda resultará inútil para los sionistas. Se han dividido hacia el movimiento MAGA, pero incluso allí Israel y sus partidarios están cada vez más aislados. El vicepresidente Vance ha advertido: “Si yo estuviera en el gabinete del Gobierno israelí, quizá no estaría atacando al único aliado poderoso que me queda en todo el mundo”.

Al final, el Simposio Mundial contra el Antisionismo demostró que a los partidarios de la derecha israelí no les preocupa realmente la normalización del antisemitismo en la política estadounidense y en todo el mundo, sino que solo ven una amenaza en quienes trabajan para impedir la colonización de Palestina por parte de Israel. Dado que esto conduce al surgimiento de nuevas y peligrosas alianzas, está claro que el objetivo apuntará directamente a los palestinos.

 

[Foto: X (@Eve_Barlow) - reproducido en www.ctxt.es]

S’ha mort a cent tres anys Josep Vallverdú, degà de les lletres catalanes

L'autor lleidatà, una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, deixa una obra extensíssima i el record inesborrable de Rovelló, que va iniciar generacions de lectors en la lectura  

Escrit per Alexandre Solano

L’escriptor Josep Vallverdú s’ha mort a cent tres anys, segons que ha avançat TV3 i ha confirmat el diari La Mañana de fonts de la família. Amb ell desapareix una de les grans figures de les lletres catalanes contemporànies, autor d’una obra vastíssima que abraça la narrativa, la poesia, l’assaig, les memòries, la traducció i, molt especialment, la literatura infantil i juvenil, de la qual fou un dels grans renovadors.

Vallverdú havia dedicat tota la vida a escriure, ensenyar i defensar la llengua catalana. Per a unes quantes generacions de lectors, el seu nom quedarà lligat per sempre a Rovelló, el gos entremaliat que esdevingué un dels personatges més populars de la literatura infantil catalana. Però la seva obra, de més de dos-cents títols, va molt més enllà d’aquest personatge. Fou novel·lista, poeta, memorialista, traductor, articulista i assagista, i mantingué fins a una edat molt avançada una capacitat de treball gairebé inabastable.

Nascut a Lleida el 9 de juliol de 1923, Vallverdú va ser testimoni de més d’un segle d’història catalana. Va viure la dictadura de Primo de Rivera, la República, la guerra, la postguerra i la repressió franquista, i convertí la fidelitat a la llengua i al país en el fil conductor de tota la seva trajectòria intel·lectual.

Una infantesa entre la monarquia i la República

Josep Vallverdú i Aixalà va néixer al número 34 del carrer del Carme de Lleida. El seu pare, també anomenat Josep, era l’hereu rebel d’un propietari carlí, caçador i profundament lligat a la terra. A diferència del padrí, era republicà, esportista, militant d’Acció Catalana i vinculat a l’ambient polític i cívic de la Lleida de la Joventut Republicana. D’aquell doble llegat familiar, Vallverdú en va rebre dues influències que l’acompanyaren tota la vida: del pare, els valors cívics i el compromís amb el país; del padrí, l’amor per la terra, la pagesia i la natura. Aquest paisatge moral i físic reaparegué sovint en la seva obra.

Va néixer durant les darreres setmanes de la Restauració i passà els primers anys sota la dictadura de Primo de Rivera. Va arribar a tenir ús de raó amb la República, de la qual conservà un record viu, igual com dels presidents Francesc Macià i Lluís Companys.

L’esclat de la guerra i de la revolució va trasbalsar la família. El seu avi, propietari i antirepublicà, fou detingut, i aquells anys els Vallverdú visqueren entre Puiggròs i Sant Martí de Maldà. L’avi en va sortir benparat, però el pare hagué de tornar a començar a Barcelona, on acabà traslladant-se tota la família. Per a Vallverdú, Lleida es va convertir durant un temps en la ciutat llunyana, devastada per la guerra, però mai no deixà de ser el seu gran espai de referència sentimental, cultural i literària.

Una universitat sota el franquisme

A Barcelona, ja a setze anys, acabà els estudis i el 1941 ingressà a la universitat. Era una institució marcada per les depuracions, l’expulsió de professors i els rituals feixistes del primer franquisme. Malgrat aquell ambient, una part dels estudiants provinents del pòsit del catalanisme republicà es van reconèixer i van mantenir viva una certa continuïtat cultural.

En aquell entorn va coincidir amb noms com Miquel Tarradell, Antoni Badia i Margarit, Frederic Roda, Pere de Palol i Josep Palau i Fabre. Pertanyien a una generació que hagué de formar-se culturalment sota la prohibició, la vigilància i la destrucció institucional del país.

Abans d’acabar la carrera, Vallverdú va sofrir una de les pèrdues més doloroses de la seva vida: la mort de la seva mare, Pilar Aixalà, a quaranta-dos anys. Per preservar-ne el record, va passar-se dues hores dibuixant-la de cos present al llit de mort. Es va llicenciar en filosofia i lletres el 1945, el mateix any que s’acabà la Segona Guerra Mundial. Durant els estudis havia conegut Isabel Arqué, futura pedagoga i membre d’una família vinculada a Alexandre Galí. Es van casar el 1952 i tingueren un fill, Eloi.

La relació entre pare i fill va marcar profundament la vida de Vallverdú. Durant anys, l’escriptor li va escriure puntualment un conte cada setmana, en una pràctica íntima que resumeix bona part de la seva concepció de la literatura: una forma de comunicació, d’acompanyament i de cura.

Rubió, Gaziel i els mestres d’una generació

La trajectòria professional de Vallverdú fou marcada per un cert nomadisme geogràfic i per una activitat incessant. Treballà com a mestre en diferents indrets i, alhora, començà a traduir de l’anglès i a obrir-se pas en el món literari.

En aquells anys entrà en contacte amb algunes de les grans figures de la cultura catalana del segle XX. Col·laborà amb Jordi Rubió, filòleg i ex-director de la Biblioteca de Catalunya represaliat pel franquisme, a qui ajudà en les seves recerques històriques a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Durant una estada com a mestre a Sant Feliu de Guíxols també va conèixer Gaziel, l’antic director de La Vanguardia, amb qui establí una relació intel·lectual. Durant la seva vida freqüentà, així mateix, personalitats com Joan Triadú, Jaume Vicens i Vives i Manuel de Pedrolo.

Vallverdú havia assistit a les festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat i va participar en algunes reunions dels primers nuclis de reorganització del catalanisme polític. Convidat per Josep Espar Ticó, va sovintejar les trobades del grup CC, encapçalat aleshores per Jordi Pujol. Malgrat tot, va defugir la implicació política directa. El seu camp d’acció fou sobretot cultural, lingüístic i pedagògic. Va exercir d’activista tenaç per la llengua, especialment després del trasllat a Balaguer i més tard a Lleida, on Isabel Arqué fundà l’escola Alba.

Lleida contra el “leridanismo”

Un dels episodis més significatius del compromís cívic de Vallverdú fou la publicació, el 1967, de Lleida, problema i realitat. El volum, escrit amb Francesc Porta, Simeó Miquel, Josep Lladonosa i Joan Gabernet, analitzava la realitat social, econòmica i cultural de les terres de Ponent a partir de perspectives diverses. El llibre va contribuir a desvetllar consciències en una ciutat dominada pel leridanismo oficial de les elits franquistes, un localisme espanyolista que pretenia presentar Lleida com una realitat separada, o fins i tot oposada, a la resta de Catalunya.

Vallverdú esdevingué, així, una de les veus centrals de la recuperació cultural de Ponent. La seva obra i la seva activitat pública van combatre la idea d’una Lleida perifèrica i desconnectada del país, i la van situar dins el mapa literari i intel·lectual català amb una veu pròpia.

L’escriptor tot-terreny

La vocació literària de Vallverdú s’havia manifestat de molt jove. A dotze anys ja va escriure un poema i l’any següent s’atreví amb uns Pastorets. Els primers tempteigs narratius els féu en castellà, però ben aviat optà pel català com a llengua literària i de compromís.

El 1960 publicà la seva primera novel·la en català, El venedor de peixos. Després van venir La caravana invisible i Trampa sota les aigües, que va obtenir el premi Joaquim Ruyra el 1963.

Cinc anys més tard rebé el premi Josep Maria Folch i Torres per Rovelló. El llibre, protagonitzat per un gos petit, viu i curiós, es convertí en la seva obra més coneguda i en un clàssic de la literatura infantil catalana. El personatge també fou adaptat a la televisió i entrà en l’imaginari de milers de famílies.

L’èxit de Rovelló va situar Vallverdú entre els quatre grans noms de l’editorial La Galera, juntament amb Sebastià Sorribas, Emili Teixidor i Joaquim Carbó. Aquells autors van ser decisius en la construcció d’una literatura infantil i juvenil moderna en català, capaç de crear lectors en un país que encara es ressentia de les conseqüències de la prohibició i la minorització lingüística.

La seva producció, però, fou molt més extensa. Va escriure novel·les, assaigs, poesia, articles, epistolaris i llibres de memòries. També va publicar, amb el fotògraf Ton Sirera, els volums de Catalunya visió, una obra singular que recorria el país amb una mirada alhora documental, literària i territorial.

Com a memorialista, va deixar títols com Vagó de tercera, Garbinada i ponent, Desmudat i a les golfes i Mosaic de tardor. En aquests llibres va reconstruir la pròpia vida i, alhora, bona part de la història cultural catalana del segle XX.

L’editor Isidor Cònsul el va definir com un “escriptor tot-terreny”. La fórmula sintetitzava una obra que desbordava els gèneres, les edats dels lectors i les fronteres entre literatura, pedagogia i testimoni.

La literatura com a escola de país

Mestre de professió, Vallverdú va entendre sempre la literatura com una eina de formació cívica i de transmissió cultural. La seva obra, rica en llengua i profundament arrelada al territori, fou durant dècades una porta d’entrada a la lectura en català per a milers de nens i joves.

No escrivia únicament per entretenir. En les seves novel·les hi havia una confiança profunda en la capacitat del lector jove per a comprendre el món, afrontar conflictes i formar-se un criteri propi. Aquesta vocació pedagògica, inseparable de la seva escriptura, el convertí en una figura estimada i respectada molt més enllà dels cercles estrictament literaris.

Va dedicar-se a l’ensenyament fins a la jubilació, el 1988. Molts dels seus alumnes el recordarien sempre com el professor Vallverdú, exigent, actiu i convençut que educar i escriure formaven part d’una mateixa responsabilitat.

Els grans reconeixements

Els reconeixements li arribaren de totes bandes. L’any 2000 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la distinció més important de la cultura catalana. La Generalitat li concedí la Medalla d’Or i la Universitat de Lleida el va investir doctor honoris causa i li atorgà també la Medalla d’Or.

Fou nomenat fill predilecte de Lleida i fill adoptiu de Sant Martí de Maldà, les Borges Blanques, l’Espluga de Francolí i Balaguer. Aquests reconeixements reflectien el vincle profund de l’escriptor amb les terres de Ponent i amb els diversos indrets on havia viscut i treballat.

Després de la mort d’Isabel Arqué, el 2012, es va casar amb Antonieta Vilajoliu. El festeig havia estat precedit per seixanta-dues cartes d’amor, una mostra més de la necessitat d’escriure que travessava tots els àmbits de la seva vida.

Un centenari en plena activitat

L’any 2023, quan va arribar als cent anys, el país li va dedicar l’Any Josep Vallverdú. A diferència de moltes commemoracions institucionals, que recorden figures ja desaparegudes, aquell homenatge es va fer amb el protagonista viu, lúcid i encara en plena activitat.

Durant aquells mesos inaugurà exposicions, participà en homenatges i taules rodones, presentà llibres i continuà escrivint. El centenari va servir per a reconèixer públicament una trajectòria excepcional, però ell no va abandonar mai la feina ni es va deixar distreure gaire pels fasts.

La seva obra continuava creixent amb nous llibres, poemes i articles. Per a Vallverdú, escriure no era tan sols una professió o una vocació: era una forma natural d’habitar el món.

Una baula entre dos segles

La mort de Josep Vallverdú deixa orfe un espai essencial de la literatura catalana contemporània. Se’n va un escriptor d’una fecunditat extraordinària, però també un testimoni privilegiat d’un segle convuls i un home que va dedicar la vida sencera a preservar, enriquir i transmetre la llengua catalana.

Amb ell desapareix una de les darreres grans baules vives entre la Catalunya republicana d’abans de la guerra, la resistència cultural sota el franquisme i la cultura catalana del present.

En resten els llibres, els personatges, els paisatges, les memòries i les paraules. I en resta, sobretot, aquella multitud de lectors que van aprendre a llegir en català seguint les passes inquietes d’un gos anomenat Rovelló. 

 

[Font: www.vilaweb.cat]