Jaume Macià celebra l’aparició del 'Mètode per al domini del llatí clàssic', de Danielle Porte, del qual acaba d’aparèixer una oportuna traducció-adaptació al català.
Bust de Marc Tul·li Ciceró, un
dels autors més citats en el manual
Lingüista i ensenyant. Catedràtic de
secundària i d'Escola Oficial d'Idiomes
Arriba l’estiu, es publiquen les qualificacions de les Proves d’Accés a la
Universitat i sorgeix la típica polèmica sobre l’adequació d’aquests exàmens
selectius, sobre què i com s’ensenya als nostres centres de secundària, o sobre
què ha d’estudiar el jovent per a afrontar amb més garanties els estudis
universitaris i el seu futur professional. Són discussions recurrents,
públiques o domèstiques, que sovint duen a posar en el punt de mira les
humanitats, considerades sabers que no encaixen amb les exigències del nostre
sistema productiu, per satisfer el qual alguns defensen promoure, encara més,
les disciplines STEM (Science,
Technology, Engineering and Mathematics).
En aquest context de pressió per reduir la presència de les humanitats en l’ensenyament no universitari, les llengües i cultures clàssiques solen ser les matèries que en resulten més malparades. De fet, els nostres estudiants de qualsevol orientació no humanística poden acabar el batxillerat sense veure gens de llatí, i menys encara de grec, assignatura que fins i tot els de la modalitat d’humanitats poden optar per no cursar.
En aquest article voldria reflexionar una mica sobre aquestes qüestions, especialment al voltant de l’ensenyament del llatí, i ho faré a propòsit de l’aparició del Mètode per al domini del llatí clàssic, de Danielle Porte, del qual acaba d’aparèixer una oportuna traducció-adaptació al català. Però, primer de tot, voldria expressar la meva convicció que, com més es redueixi la presència de la cultura grecollatina a secundària, més coixos deixarem els estudiants a l’hora de comprendre la cultura occidental, base, entre altres coses, de la democràcia i del raonament i el pensament crític.
Potser convé recordar que l’empremta de la
cultura clàssica és decisiva en la història, l’art, la literatura, la
filosofia, el dret, la política i també la ciència, àmbits que han contribuït a
configurar els nostres valors i la nostra manera d’entendre el món. I no cal
dir que, en aquest llegat, ocupen un lloc central les llengües llatina i grega.
De la primera, la nostra llengua n’és una mera continuació, com tots sabem. No
és del tot exacte, doncs, dir que el llatí és una llengua “morta”, i, a més,
del llatí clàssic en fem servir molts mots i locucions quotidianament: campus,
corpus, fòrum, currículum, vídeo, placebo, Tibidabo, in extremis,
de facto...
Pel que fa a la llengua grega, em limitaré
a destacar dos aspectes. En primer lloc, l’enorme cabal lèxic que ens ha deixat
en herència en molts sectors, especialment en el científic, com es pot
constatar, per exemple, amb els tres volums del Curs de lèxic científic de Carles
Riera o, en un registre més divulgatiu i específic, amb el Grec
mèdic: guia per identificar termes, de Jaume Ripoll Miralda,
llibret molt aconsellable per als qui cursen o es plantegen de cursar medicina,
entre altres possibles destinataris.
En segon lloc, crec que convindria atorgar
més importància al fet de saber llegir l’alfabet grec. I és que aquest
coneixement també permet llegir les lletres del grec modern i, així mateix, les
d’una part de l’alfabet ciríl·lic, emprat –amb variants– per
a escriure una cinquantena de llengües parlades entre Europa i Àsia. Aporta una
gran satisfacció intel·lectual i eixampla els horitzons mentals el fet de poder
identificar, a partir de l’alfabet grec clàssic, paraules escrites del grec
modern (evolució del grec clàssic, és clar), com també –en menor
mesura– de llengües com l’ucraïnès o el rus, que fan servir
l’alfabet ciríl·lic. Les curiositats són innombrables. Per exemple, la paraula
grega metàfora (μεταφορά), a més de designar una figura retòrica de
translació semàntica, ha passat a tenir en grec modern el significat, més
prosaic, de transport físic de coses o de persones. I encara hi ha un altre
aspecte que sovint passa desapercebut: les lletres gregues són d’ús habitual
per a designar variables, constants i altres magnituds en disciplines com les
matemàtiques, la física, la química, l’estadística, etc. Per tant, també per
aquest motiu, el coneixement d’aquest alfabet hauria de ser molt més compartit.
És cert que el món contemporani ha ampliat
i diversificat enormement els sabers, mentre que les hores lectives disponibles
als centres educatius continuen essent limitades. Tanmateix, convindria
reservar un espai en el batxillerat perquè tot l’alumnat aprengués, si més no,
a llegir l’alfabet grec i a reconèixer les arrels gregues i llatines més
habituals del nostre vocabulari culte. Igualment, les matèries comunes
d’humanitats —història, literatura, filosofia i d’altres— haurien de garantir
uns coneixements bàsics de cultura clàssica, en què els estudiants de la modalitat
d’humanitats haurien d’aprofundir.
Si ens centrem ara en la llengua llatina,
cal constatar que la progressiva disminució de la seva presència als centres de
secundària ha comportat, d’una manera inevitable, una davallada del nivell
mitjà en llengua llatina per part dels estudiants que cursen estudis de llatí a
la universitat. Aquest fenomen es dona tant al nostre país com en molts
d’altres, tot i que és molt menys acusat a Itàlia i a Alemanya, en aquest
darrer cas, amb diferències segons el Land.
Si en el cas italià aquesta continuïtat pot
explicar-se fàcilment pel pes de la tradició històrica, resulta més revelador
l’exemple d’Alemanya, ja que el prestigi de què hi gaudeix la formació
científica i tècnica conviu sense dificultats amb una aposta pels estudis
clàssics més decidida que no pas la nostra. A Alemanya existeix, a més a més,
el Latinum, un certificat oficial que acredita un domini sòlid del
llatí i que continua essent un requisit per a obtenir el grau o el doctorat en
disciplines com la història, la filosofia o diverses filologies. França, en
canvi, presenta una situació força més semblant a la nostra, marcada per la
gradual pèrdua de pes dels estudis clàssics en l’ensenyament secundari.
És precisament en aquest context que
s’entén l’aparició del llibre de Danielle Porte. L’obra va néixer amb la
voluntat d’ajudar els estudiants universitaris francesos que accedeixen als
estudis de llatí amb mancances importants, convertits, metafòricament, en
autèntics «nàufrags». No és casual, doncs, que el títol original sigui Naufragés
du latin. Ce livre est le vôtre! (Éditions Ellipses, publicat el 2022
en format de butxaca). El llibre és fruit de la llarga experiència docent de
l’autora, professora durant molts anys de llatí a la Universitat París-Sorbona
(París IV) i reconeguda historiadora i assagista especialitzada en el món romà.
La finalitat del llibre és clara: oferir un pont entre les exigències dels
estudis universitaris i una secundària que dedica cada vegada menys temps a la
formació clàssica.
La versió catalana, titulada Mètode
per al domini del llatí clàssic, com he dit, té la peculiaritat de no ser
una mera traducció. Podríem dir que és una versió amb personalitat pròpia
gràcies a la labor d’un equip format per algunes figures de primer ordre. En
efecte, el mètode francès ha estat traduït per Marcel
Coromines Balletbò (doctor en medicina i llatinista), amb les contribucions
de Joan Ferrer Costa (professor de filologia catalana i hebrea, i
de llengua llatina a la Universitat de Girona), de Josep Ferrer Costa (llicenciat
en filologia clàssica i director de la Fundació Pere Coromines), de Carles
Riera (professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna) i
de Josep Ruaix i Vinyet (llatinista per formació i
eminent estudiós de la llengua catalana). Aquest darrer és qui ha fet la
revisió general de les 657 pàgines que conformen el volum i qui ha donat un toc
de perfecció que fa que l’obra sembli concebuda directament per a l’estudiant
catalanoparlant (de fet, hi ha afegit interessants observacions i comparacions entre
el català i el llatí). Posat a disposició del públic per CPL Editorial (2026),
el volum compta amb la col·laboració, entre altres entitats, de la Facultat de
Lletres de la Universitat de Girona i el seu Observatori de les Llengües
d’Europa i de la Mediterrània.
El mètode combina una factura tradicional
–orientada a la traducció de textos amb l’ajut de la gramàtica– amb un afinat
sentit didàctic. La seva originalitat rau més aviat en la manera de presentar
la gramàtica: substitueix l’habitual to eixut d’aquesta mena d’obres per una
exposició fresca, enfocada a resoldre les dificultats reals dels estudiants, a
qui ofereix una útil metodologia d’anàlisi pas a pas. A més a més, l’obra
té el valor afegit d’haver seleccionat curosament un ampli ventall de fragments
d’autors clàssics, de Plaute a Apuleu, passant per Ciceró. No es recorre,
doncs, a oracions de laboratori de l’estil “Rosa est pulchra“, sinó a
exemples reals, d’extensió diversa. Les frases més curtes constitueixen,
sovint, encertats aforismes, com ara aquest de Publili Sirus (p. 263): Qui
se ipsum laudat cito derisiorem invenit (“El qui es lloa a si mateix
ràpidament troba un crític”).
Com que no es pot estudiar la llengua sense
inserir-la en el conjunt de la civilització que l’ha feta possible, les
darreres cent pàgines del llibre –la sisena part del volum, titulada “Entorn de
la gramàtica”– constitueixen un manual de cultura clàssica, un autèntic llibre
dins el llibre, d’indubtable interès. S’hi passa revista a les figures
estilístiques, a l’escansió dels versos, a la literatura i filosofia llatina,
com també s’hi ofereix una síntesi històrica que va de la Roma reial al Baix
Imperi. Així mateix, detalla aspectes pràctics de la vida quotidiana romana,
com ara els sistemes de datació, la manera d’anomenar les persones, les hores,
les festes, les mesures, les monedes o les xifres.
Pel que fa a les cinc primeres parts, cal
dir que els fenòmens morfosintàctics hi apareixen perfectament classificats,
amb una explicació clara i concisa, seguint un criteri progressiu quant a la
dificultat. Les explicacions estan en funció de la traducció de textos, en
concret de 3.297 fragments seleccionats de la literatura clàssica, que
il·lustren fenòmens gramaticals, amb la corresponent traducció i, si escau, un
comentari aclaridor. L’obra comença identificant les formes nominals, verbals i
les diferents partícules, fent especial èmfasi en les interrogatives. Tot
seguit, aborda la construcció oracional funció a funció, cas a cas, estructura
a estructura, per a continuar aprofundint en l’envitricollat món de la
subordinació, aturant-se, quan cal, en les diferents dificultats amb què solen
ensopegar els alumnes.
La voluntat d’ordre i la riquesa i varietat
dels exemples, juntament amb un to general amè, contribueixen a alleugerir la
dificultat inherent a una matèria que sovint intimida els estudiants. Aquest
esperit de proximitat ja es fa evident en el títol original del llibre
—modificat en la versió catalana per motius de claredat— i també en alguns
epígrafs tan suggeridors com «Les delícies del reflexiu», «Les coqueteries de
l’infinitiu» o «Els misteris de la concessió». Lluny de rebaixar-ne el rigor,
aquesta voluntat d’acompanyar el lector —el «nàufrag» del títol francès— fa el
recorregut més atraient i demostra que l’exigència intel·lectual és
perfectament compatible amb una bona pedagogia.
El plantejament és, a més, d’un realisme
remarcable. El llibre no pretén que l’estudiant aprengui a expressar-se en
llatí, com propugnen alguns corrents, sinó que aspira a un objectiu més modest
i alhora més necessari: adquirir un mètode eficient per a traduir els textos.
Evitant d’embrancar-se en casuístiques complexes o en detalls massa erudits,
aquest mètode prioritza el raonament enfront de la memorització en abordar
aquesta activitat de traducció intensiva. És així que l’usuari perd la por als
textos llargs i es prepara per a estudis de llatí més avançats.
En definitiva, el Mètode per al
domini del llatí clàssic és una eina excel·lent tant per a qui vulgui
reprendre uns coneixements mig oblidats com per a qui desitgi consolidar-los o
aprofundir-hi. Però el seu valor va més enllà de l’aprenentatge d’una llengua:
convida a endinsar-se en una tradició cultural que continua explicant, en bona
mesura, qui som i d’on venim. En un moment en què les humanitats sovint han de
justificar la seva utilitat o fins la seva existència, llibres com aquest
recorden que estudiar el llatí és una manera d’aprendre a llegir millor, a
pensar amb més precisió i a comprendre més profundament la nostra cultura. Potser
per això les paraules de Terenci continuen interpel·lant-nos més de dos mil
anys després: Homo sum, humani nihil a me alienum puto («Home
soc i res del que és humà no m’és aliè»).
[Foto: Palazzo Nuovo – Musei Capitolini - font: www.nuvol.com]
