Deu minuts amb el realitzador alemany, protagonista del focus que acull la Filmoteca en col·laboració amb el festival D’A
El director Christian Petzold està radiant. No ho dic jo, ho diu ell, que em confessa que està de bon humor. El cineasta alemany, deutor genuí de l’estrès posttraumàtic que heretaven els fills dels supervivents i la postguerra, i que abanderaven noms com Rainer Werner Fassbinder i Alexander Kluge, s’ha fet un lloc, per mèrits propis, en el panorama mundial. Nascut a la petita localitat d’Hildenn, i íntimament lligat a la figura de Harun Farocki (sobretot en els seus inicis, on van col·laborar junts escrivint guions), el seu cinema transcorre en un segment liminar, fronterer entre el pes angoixant del realisme i revestida de pólvores màgiques i la tramposa purpurina de la ciència-ficció. Petzold, exponent de l’Escola de Berlín, també fa malabars formals i narratius per absorvir els clarobscurs de la contemporaneïtat europea exposant, amb tensió i un estil inimitable, les incómodes contradiccions i els grans anatemes de la condició humana, com poden ser l’amor i les seves arestes, el dol, la dependència i la identitat. El seu cinema cataloga ruïnes vives, restes orgàniques i en eclosió, dibuixant així bodegons translúcids que ens permeten no només albirar, sinó enfrontar-nos, als nostres fantasmes.
Enguany, convidat d’honor del D’A Film Festival Barcelona, que li dedica el seu Focus retrospectiu, l’alemany visita Barcelona per presentar el cicle que el festival ha organitzat juntament amb la Filmoteca de Catalunya, que acollirà una programació amb els seus títols insígnia i que va disparar el seu tret de sortida amb la més recent Miroirs No. 3 (aquí distribuïda per Filmin, que l’estrena el 10 d’abril), protagonitzada per la seva actriu de confiança, Paula Beer.
Ens saludem també amb en Sergi, amic català del director, que arribà fa divuit anys a Berlín de visita i mai més en va poder tornar. Parlem de la ciutat, de la seva psicomotricitat, de la seva energia imantada. Ens farà intèrpret i en aquesta conversa a tres, en la primera fila de la Sala Laya desèrtica i atenuada. Comencem parlant del partit relativament amistós que va tenir lloc a Nova York fa uns pocs dies, i que enfrontava l’equip de Miroirs No. 3 contra el de Dry Leaf, capitanejada pel cineasta georgià Alexandre Koberidze, una altra de les veus autorals prolífiques i talentoses de l’actual creació europea, i que també passa pel D’A amb, precisament, aquesta pel·lícula. Petzold, rialler i especialment afable, arrenca:
Allà d’on vinc el futbol és molt important, tinc aquest sentiment gairebé
innat pel soccer,
com diuen als Estats Units, ara que vinc de Nova York. El
futbol és lo únic bonic del lloc on he nascut.
…
El
poble on vaig néixer és un dels llocs més lletjos en els quals he estat mai [riu].
Ah, però vostè no coneix el
lloc d’on vinc jo.
[riu] D’on ets?
De Figueres. Tampoc està tan
malament, eh, estava exagerant. És el lloc natal de Salvador Dalí. Hi ha el seu
museu.
Doncs
així ja saps de què va la cosa. Tenim un vincle molt fort, tu i jo. Tenim en comú que som de llocs horribles.
Una
connexió especial. Escolti, li agrada el
futbol, doncs?
De petit, amb deu o onze anys, jugava al club municipal. En aquella època, els setanta, el millor futbol en un nivell mundial era
del Borussia Mönchengladbach. El seu model, modern i fresc, feia de contrapès a
una ciutat completament horrible [riu]. Aleshores vaig aprendre una important
lliçó: fins i tot en un lloc lleig com Mönchengladbach, la bellesa s’obre camí.
El Times
va dir de vostè que és el millor cineasta alemany del qual ningú n’ha sentit
mai a parlar.
[riu] Em fa molt content, que algú pensi això de mi, no
t’enganyaré. Però també em fa una mica de vergonya. Hi ha molts cineastes
alemanys actualment que són boníssims, no soc ni de bon tros el millor.
M’agrada saber que no em coneix ningú, perquè així puc seguir a l’anonimat
molts anys més. Quan vaig arribar a Barcelona, el primer
dia, i van explicar qui era, el mànager de l’hotel on estic allotjat em va
proporcionar una habitació millor.
Caram,
així qualsevol.
Li
estic molt agraït. Potser no és tan dolent ser conegut, perquè gràcies a aquest
upgrade, des de l’habitació nova podia veure tota Barcelona fent una copeta de
vi.
El seu
cinema excava en el costat més fosc, però també en el més lluminós de la
condició humana.
Qualsevol
que intenti sobreviure és perquè abans ha experimentat una catàstrofe. El
desig, el de la pel·lícula, però també, sobretot, el dels protagonistes, és
arribar a la llum, la brillantor, la felicitat. El cinema és l’art que filma la
supervivència humana.
I vostè
enregistra aquest trajecte.
Les
meves pel·lícules comencen amb persones apartades, marginades, desviades del
camí que considerem com a normal. Una mica com les comèdies. Jo amb el meu cinema vull acompanyar
i contemplar com els meus personatges busquen i es dirigeixen cap a la llum. El
recorregut vital que fan per redimir-se, per ser feliços. Per mi, el cinema és
això. I en aquest camí, hi ha llum i hi ha foscor.
És aliat
dels finals abruptes. Hi ha qui els veu com un abandonament dels personatges. A
mi m’agrada interpretar-los com un alliberament.
Al
començament de la pel·lícula, mostro persones que no coneixem de res. Els personatges no es presenten ni són presentats. L’espectador els ha
d’anar coneixent, a poc a poc, generar un vincle afectiu amb ells, mostrar una
curiositat, unes ganes d’involucrar-se en les seves vides. Al final arriba un
moment en què els personatges ja no ens necessiten. Aleshores, abandonen la
pel·lícula, perquè ells tenen les seves pròpies vides, com nosaltres tenim les
nostres. Cadascú pel seu camí.
Un amor cap
als protagonistes que habiten el seu cine.
Com et deia, vull que el públic tingui ganes d’apropar-s’hi, que
s’interessi per ells, que s’hi preocupi. Al final, quan la pel·lícula ja no
necessita aquests personatges perquè els hem conegut, nosaltres marxem del
cinema i ells poden emancipar-se de nosaltres. És
una alliberació, com dius tu, recíproca. Un pacte. El públic té la seva pròpia
vida, però els personatges també. A molta gent, al principi, aquesta manera de
plantejar les ficcions cinematogràfiques no li agrada. Però sempre ho acaben
acceptant. Acaben assumint que aquest és el senderi correcte.
Les seves
pel·lícules expressen un trauma, fruit potser d’una ferida històrica.
És
obvi que Alemanya va patir un trauma, però, per la meva generació, no va ser tan
incisiu el passat traumàtic com la seva repressió. La supressió del trauma, o
la seva invisibilització o relativització, pot ser molt més desastrosa que el
trauma en ell mateix. Alemanya va intentar apartar o abandonar el trauma en un
segon terme. I això està malament, aviva el foc, i és contraproduent. Tot el
que està reprimit acaba tornant, en forma de fantasma, o en forma de malson. El
cinema i les arts en general són el mitjà per superar el trauma. I, en cert sentit, Alemanya i Espanya s’assemblen.
En quin
sentit?
A
Espanya teniu una gran i fantàstica tradició de pel·lícules de terror fetes en
dictadura franquista, als anys seixanta i setanta, filmografia la qual, per
cert, em declaro fanàtic. M’encanten aquests films! Recordo perfectament com em
va impactar El ataque de los muertos sin
ojos de Amando de Ossorio.
Quan la vaig veure, vaig quedar completament tocat, és
una bogeria i es va fer el 1973! I tot aquest cinema està fet per denunciar i
representar, en un pla metafòric per tal de superar la censura, el feixisme
franquista.
Un altre
de les característiques que ressalta del seu cinema és la contenció germànica.
Els personatges contenen una energia atòmica que acaba explotant, per a bé i
per a mal, inconteniblement.
Això em surt sol perquè, com podeu comprovar, soc alemany. És el
nostre caràcter i construeixo i dibuixo els personatges una mica de forma
inconscient, en aquest sentit.
Els seus treballs recents són
més acolorits, més saturats cromàticament. Això també és fruit d’un estat
d’ànim? D’una etapa vital més optimista?
No ben bé. Malauradament, hi ha una resposta tècnica a la teva
pregunta existencial. Fa més de deu anys que no rodem en 35 mm, per raons
pressupostàries, i això em posa trist. De la mateixa manera
que ha entristit al meu camerògraf de confiança, en Hans
Fromm. En aquestes últimes pel·lícules que he fet, he intentat
recrear digitalment la paleta cromàtica de Kodak. Faig
trampes, ho sé. Però tinc una primícia per tu.
Una
sorpresa, senyor Petzold?
En
acabar de rodar el meu últim film, Miroirs No. 3, vaig
decidir que tornaria a filmar en pel·lícula.
[ Fotos:
Marina Miguel Pavia - font:www.nuvol.com
]
