sábado, 18 de abril de 2026

Vuitanta anys després, el Japó reconsidera les virtuts del pacifisme

Revisar la clàusula "antiguerra" de la constitució japonesa és una de les grans prioritats del govern de Takaichi, tot i la popularitat de l'antimilitarisme entre els japonesos

La primera ministra del Japó, Sanae Takaichi, durant una conferència a Tòquio, abans-d'ahir

 

Escrit per Michelle Ye Hee Lee i Chie Tanaka

Partidària d’una política de defensa més ambiciosa, la primera ministra del Japó, Sanae Takaichi, ha activat un pla per a estudiar si es modifica la clàusula pacifista de la constitució del Japó, que ha limitat la força de l’exèrcit i, en certa manera, ha definit la identitat nacional d’ençà de la Segona Guerra Mundial.


Impulsada per l’aclaparadora victòria electoral d’aquest febrer, i enfront d’una Xina com més va més amenaçadora, Takaichi té el capital polític –i la popularitat– necessàries per a impulsar un reforma d’aquesta mena, tot i que la qüestió de la defensa nacional continua essent molt delicada al Japó.

El canvi concret que Takaichi pretén impulsar seria més simbòlic que no pas substantiu, i no alteraria la part de la constitució que compromet el Japó a renunciar a la guerra. Sigui com sigui, l’oposició pública a la proposta s’ha fet notar, fins i tot amb protestes –cosa poc habitual al Japó– encapçalades per ciutadans que desconfien de la guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran, i que temen que el Japó es pugui trobar arrossegat a conflictes militars a l’estranger si renuncia a les seves salvaguardes constitucionals.

Fins ara, la primera ministra ha anat amb peus de plom. Aquesta setmana mateixa, Takaichi ha anunciat que volia presentar una proposta formal en un termini d’un any, i ha demanat al seu partit, el Partit Liberal Democràtic (PLD), que mobilitzi “totes les forces” per impulsar-la. Però esmenar la clàusula pacifista de la constitució no serà pas fàcil, fins i tot amb l’àmplia majoria parlamentària que té Takaichi.

Com a primera ministra, s’ha proposat que la revisió de l’estratègia de seguretat nacional sigui una prioritat, especialment per l’augment de les tensions geopolítiques a l’Àsia. Tòquio ha proposat de revisar l’estratègia de seguretat nacional i vol augmentar la despesa militar, a més de  desenvolupar capacitats de contraatac i suavitzar la prohibició d’exportar equip militar letal.


Les propostes han agafat un pes especial ara que l’únic aliat del Japó en matèria de seguretat –els Estats Units– sembla com més va més centrat en el conflicte al Llevant.

“Les forces nord-americanes continuen essent les primeres del món, però ja no són capaces de lliurar diverses guerres importants alhora, com les que lliurà contra el Japó i Alemanya a la Segona Guerra Mundial”, diu Nobukatsu Kanehara, que va ser un dels principals assessors del mentor de Takaichi, l’ex-primer ministre Shinzo Abe. “El Japó ha de ser més responsable, ha d’ampliar les capacitats militars i no ha de continuar depenent tant de la protecció militar dels Estats Units”, afegeix.

Les restriccions constitucionals del Japó han tornat al centre de l’actualitat d’ençà de l’esclat de la guerra de l’Iran, que ha empès Trump a demanar ajuda als aliats militars dels Estats Units per a provar de reobrir l’estret d’Ormuz. Durant una visita a la Casa Blanca el mes passat, Takaichi digué a Trump que hi ha “coses que el Japó pot fer i coses que no pot fer”, en virtut de la seva constitució. 

Per als qui s’oposen a les revisions constitucionals, la reunió amb Trump evidencià per què la clàusula pacifista –més coneguda com a article 9– ha de romandre tal com està: sense l’article 9, resistir la pressió de Trump hauria estat molt més difícil.


“No tenim cap dubte que l’article 9 ens va protegir, en aquest cas”, explica una de les dirigents del moviment de We Want Our Future, un grup d’activistes que ha ajudat a organitzar les protestes d’aquestes darreres setmanes contra la revisió de la constitució i, de manera més àmplia, contra la guerra de l’Iran.

Unes 30.000 persones es concentraren davant el parlament la setmana passada, en una de les més de 130 protestes fetes per tot el país. Fou una mostra extremadament inusual d’activisme polític. Un discjòquei posava música animada a tot volum mentre la gent cridava consignes com ara “Trump, dimiteix!” i “La constitució pacifista és el tresor del Japó!”.

“D’ençà que començaren els atacs contra l’Iran, ha estat aterridor veure la velocitat amb què tant el Japó com la resta del món semblen precipitar-se cap a la guerra”, diu Jun Takahashi, de trenta-sis anys, que explica que la manifestació de la setmana passada va ser la primera de la seva vida. “També em desagrada profundament la idea que el Japó, amb la implicació de la primera ministra Takaichi, pugui ser vist com a còmplice –afegeix–. Vaig sentir que em calia actuar i alçar la veu.

Un flanc descobert

Fins i tot abans de modificar la constitució, el govern japonès ja ha començat a prendre mesures per a enfortir les capacitats defensives en resposta a un entorn de seguretat com més va més incert. Com Alemanya, on l’esclat de la guerra d’Ucraïna ha impulsat un procés generalitzat de rearmament després de vuit decennis de rebuig al militarisme, el Japó ha pres mesures decidides aquests darrers anys per deixar enrere el llegat pacifista de l’era post-1945.

Els vaixells de la guàrdia costanera xinesa han envaït repetidament –sis voltes enguany– les aigües territorials del Japó a la zona de les illes de Senkaku, que la Xina reclama com a pròpies.

A Tòquio, mentrestant, es respira preocupació per la possibilitat que la invasió russa d’Ucraïna embraveixi Pequín per a dur a terme una operació semblant a Taiwan, cosa que podria arrossegar els Estats Units –i, en conseqüència, el Japó– al conflicte. Corea del Nord, per una altra banda, continua ampliant el seu programa nuclear mentre els seus soldats guanyen experiència a còpia de lluitar de bracet de Rússia a la guerra d’Ucraïna.

La guerra de l’Iran ha fet saltar les alarmes a Tòquio, que tem que el desplegament al Llevant empenyi els Estats Units a descurar la seguretat a la regió de l’Àsia-Pacífic. El lliurament dels centenars de míssils Tomahawk que el Japó comprà fa poc als Estats Units –una peça clau per a l’estratègia de defensa de Tòquio– probablement s’endarrerirà a causa de la guerra de l’Iran, segons que expliquen tres persones que parlen anònimament. Una d’aquestes fonts afegeix que el lliurament dels míssils terra-aire SM-6 i els míssils Patriot també es podria endarrerir a causa del conflicte.

“Si els Estats Units continuen desplegant tropes al Llevant, la seguretat a l’Àsia oriental podria resultar compromesa”, diu Gen Nakatani, diputat del PLD i ex-ministre de Defensa japonès. “El Japó ha de treballar tant per aconseguir una distensió com per enfortir les seves capacitats defensives, especialment la dissuasió, la capacitat aèria, la resistència i la intel·ligència.” Takaichi ha demanat d’avançar a un any la revisió de l’estratègia de seguretat i defensa nacional del govern japonès.


L’objectiu del govern és revisar els tres principals documents estratègics en matèria de seguretat i defensa a final d’any. S’espera que els canvis incloguin noves formes de guerra que utilitzin sistemes no tripulats i mecanismes per a garantir una capacitat de combat sostinguda. El govern també planifica de relaxar les restriccions a l’exportació de material de defensa aquest mes mateix.

A Tòquio la preocupa especialment l’amenaça de la guerra asimètrica mitjançant tecnologies avançades com ara la intel·ligència artificial, segons Ken Jimbo, professor de seguretat internacional de la Universitat Keio, que ha assessorat el govern japonès sobre la nova estratègia de seguretat.

“També cal que ens adaptem a aquesta mena de capacitats asimètriques; això és de gran importància per a nosaltres”, diu. I afegeix que el Japó tindrà dificultats per a reclutar soldats nous a causa de l’envelliment de la població del país.

Esmena constitucional

Ara, Takaichi vol anar un pas més enllà i revisar l’article 9 de la constitució, que es basa en un esborrany redactat pels nord-americans durant l’ocupació aliada, després de la rendició del Japó en la Segona Guerra Mundial. L’anomenada clàusula “antiguerra” pretén evitar explícitament que el Japó origini més conflictes.

El significat i la intenció de la clàusula –com també la qüestió de si cal revisar-la– han estat objecte de gran debat d’ençà dels anys cinquanta. Tradicionalment, la posició del govern japonès ha estat que la renúncia a la guerra no implica renunciar també al dret d’autodefensa. Aquest, precisament, és l’argument amb què Tòquio creà –i continua mantenint, dècades després– les anomenades Forces d’Autodefensa, per molt que la constitució del país no permeti explícitament la formació d’un exèrcit.

Com a primer ministre, Abe provà –sense èxit– d’afegir una frase a l’article 9 que hauria reconegut les Forces d’Autodefensa com a exèrcit legítim del país. Takaichi, ara, vol prendre’n el relleu: a diferència del seu mentor, que hagué de bregar amb l’oposició del soci de coalició pacifista del PLD, el partit té ara un nou soci, el Partit de la Innovació del Japó, que sí que sembla donar suport al pla de la primera ministra.

Esmenar la constitució, tanmateix, obligarà Takaichi a cremar una quantitat enorme de capital polític. Per a modificar la constitució no tan sols cal una majoria de dos terços en totes dues cambres del parlament, sinó també el suport dels votants en un referèndum públic.

 

Takaichi té una majoria qualificada a la cambra baixa, la més poderosa del parlament, però el PLD és minoritari a la cambra alta. Els sondatges mostren que el suport a reconèixer les Forces d’Autodefensa a la constitució ha augmentat aquests darrers anys, però un referèndum a escala nacional seria una decisió arriscada.


Sigui com sigui, els defensors de l’esmena la consideren un primer pas indispensable en el camí cap a l’eliminació de les restriccions que fa dècades que limiten la capacitat d’autodefensa del Japó.

“Al Japó hom li hauria de permetre d’actuar com a ‘país normal’, dins els límits estipulats pels tractats internacionals”, diu Nakatani, l’ex-ministre de Defensa. “Si més no, la constitució hauria de recollir l’existència de les Forces d’Autodefensa per a evitar possibles ambigüitats. Aquest seria el primer pas”, explica.

Alguns altres, tanmateix, adverteixen que fins i tot un canvi tan petit podria fer perillar les salvaguardes pacifistes de la constitució, i tot allò que se’n deriva. Shiro Sato, professor d’estudis de la pau a la Universitat Ciutat d’Hiroshima, explica que, tradicionalment, l’article 9 també ha servit per a demostrar als veïns del Japó que el país no repetiria el seu passat imperial, cosa que ha ajudat a mantenir i reforçar l’estabilitat de la regió.

“Em preocupa que això pugui comprometre la causa pacifista”, diu Sato. “Si [l’article 9] s’esmena, la confiança dels nostres veïns respecte del compromís del Japó amb la pau se’n podria ressentir, cosa que podria augmentar la inseguretat a la regió.”


Noah Robertson, de Washington estant, ha contribuït en aquest article.

 

[Foto: gabinet de premsa del govern del Japó/Efe - font: www.vilaweb.cat]

La loi Yadan piétine l’État de droit

Toujours plus large, toujours plus floue, toujours plus politique : par l’arbitraire qu’elle introduit, la proposition de loi Yadan menace l’État de droit et nos libertés fondamentales.


Écrit par Pablo Pillaud-Vivien

Ce jeudi, les députés examineront la « proposition de loi visant à lutter contre les formes renouvelées de l’antisémitisme », portée par la députée macroniste Caroline Yadan. Qui peut s’opposer à un tel objectif ? L’antisémitisme, ancien et protéiforme, demeure une réalité violente, parfois meurtrière, qu’il faut combattre sans relâche. Mais comme souvent, c’est dans les moyens proposés que le bât blesse. Et ici, il blesse profondément.


Car cette proposition de loi n’est pas une réponse juridique à un phénomène réel : elle est un objet politique. Un texte conçu pour produire du clivage. Elle fonctionne comme un marqueur idéologique, plus que comme une réponse solide et cohérente à un problème précis.

Depuis 2014, le délit d’« apologie du terrorisme » permet de poursuivre et de condamner des propos jugés favorables à des actes terroristes. Ce délit ne bénéficie pas de définition précise. Il a déjà permis de condamner à des peines de prison avec sursis des personnes ayant exprimé une analyse politique du conflit israélo-palestinien, affirmant que les massacres du 7 octobre 2023 avaient pour origine l’occupation coloniale des territoires palestiniens par Israël. L’enjeu se déplace. Il est celui de la frontière entre expression politique et infraction pénale. Or cette frontière est devenue floue, dangereusement floue.

L’article 8 de la Déclaration des droits de l’homme et du citoyen de 1789 dispose pourtant que « la loi ne doit établir que des peines strictement et évidemment nécessaires, et nul ne peut être puni qu’en vertu d’une loi établie et promulguée antérieurement au délit, et légalement appliquée », autrement dit une loi claire et précise. Nous en sommes loin. Et c’est là que la proposition de loi Yadan franchit un cap inquiétant. Elle entend notamment élargir le champ des incriminations de la provocation à la haine ou à la violence à l’implicite. « Même implicitement », est-il écrit dans la proposition de loi : vertige juridique. Qu’est-ce qu’une provocation implicite ? L’État de droit et le droit pénal moderne se construisent contre l’arbitraire et donc contre les intentions supposées ou évasives. Ils exigent des faits, des mots, des actes. Introduire l’implicite dans le champ pénal, c’est ouvrir la porte à toutes les subjectivités, à toutes les instrumentalisations. Ces précautions ont déjà été écartées dans la qualification floue d’association de malfaiteurs. Une incrimination aussi vague ne peut satisfaire aux exigences de clarté et de prévisibilité de la loi.

Le texte de Caroline Yadan a certes franchi le premier filtre du Conseil d’État. Mais on peut penser que le Conseil constitutionnel, présidé par Richard Ferrand, censurera tout ou partie de ces dispositions. Dès lors, à quoi sert ce texte ? Il place les juges dans une position intenable, sommés d’interpréter des intentions. Il expose des citoyens à des poursuites pour des propos dont ils ne pouvaient raisonnablement prévoir la qualification pénale. Et il alimente une polarisation du débat public. Car derrière la lutte contre l’antisémitisme, c’est la question du conflit israélo-palestinien, de sa critique, de ses mots, qui se retrouve juridiquement encadrée et restreinte.

La dérive ne s’arrête pas là. Le texte entend pénaliser la négation du droit à l’existence d’un État. Une rédaction aussi large est juridiquement et politiquement explosive. En prétendant lutter contre l’antisémitisme, le législateur fait ici entrer dans le champ pénal des analyses ou des prises de position politiques (comme la proposition d’un État binational). Même logique concernant la Shoah : alors que la loi Gayssot réprime déjà clairement le négationnisme, le texte veut étendre l’incrimination à des formes vagues de « banalisation » ou de « relativisation », au risque d’introduire une nouvelle zone grise, propice à l’arbitraire.

Au fond, cette proposition de loi repose sur une fuite en avant pénale : toujours plus large, toujours plus floue, toujours plus politique. On finit par exposer chacun à des poursuites imprévisibles. L’arbitraire devient possible et l’État de droit fragilisé.


[Source : www.regards.fr]

sexta-feira, 17 de abril de 2026

La grande solitude des juifs face à Israël

Entre deux trêves, comme celle de dix jours conclue jeudi soir avec le Liban, Israël poursuit une politique toujours plus violente. Les Israéliens ne s’y opposent qu’en ordre dispersé. Quant aux juifs qui désapprouvent Israël, pris à partie, ils se sentent bien seuls

Une femme rabbin dans une manifestation à New York

Écrit par Aline Jaccottet

 

Au Cully Jazz, mercredi soir. Croisée dans la foule, une amie juive qui s’apprête à écouter un somptueux concert de luth arabe s’exclame soudain, alors que nous parlons du Moyen-Orient: «Les valeurs du judaïsme sont dévoyées par le gouvernement israélien. Et nous, on se sent tellement seuls!»

 

La solitude. Depuis le 7 octobre 2023, elle est la compagne de tous ceux qui se sentent trahis par les crimes qu’Israël a commis pour répondre à ceux du Hamas. Trahis, parce qu’ils aimaient Israël, et qu’ils en espéraient autre chose. Certes, l’histoire était douloureuse; les ombres, souvent plus grandes que la lumière. Mais il restait des espaces où quelque chose rayonnait, parce qu’il restait des hommes et des femmes conscients d’une vérité: un jour, il faudra vivre et non mourir ensemble.

Nous devons délivrer les juifs de leur double peine

Cette solitude, elle a envahi l’âme des Israéliens qui ne refusent pas de voir ce que devient leur pays, et qui n’aiment pas ce qu’ils voient. Ils existent, mais on ne parle quasiment jamais d’eux: leur sort est noyé dans les tragédies des victimes d’Israël. Il règne aussi une certaine cacophonie dans ce pays, qui compte à peu près autant de raisons de protester que de profils de protestataires. Les faire marcher tous ensemble? Impossible.

Mais les juifs, dont la plupart vivent hors d’Israël, se sentent plus seuls encore. Parce qu’on les somme de se justifier. Après tout, cet État se revendique bien comme juif, on dit qu’il a été établi pour eux; n’éprouvent-ils pas, en retour, une certaine allégeance à son égard? À cette insinuation de duplicité qui marque toute l’histoire de l’antisémitisme s’ajoute le fardeau de devoir s’expliquer sur les crimes commis par Israël.

Cette double peine, c’est notre devoir de les en délivrer. Parce qu’ils n’en sont pas responsables. Un point, c’est tout. Et dans ce geste, nous délivrerons aussi le judaïsme lui-même. Ce judaïsme immense à qui l’on doit cette phrase fondatrice pour l’humanité: «Tu aimeras ton prochain comme toi-même.»

 

[Photo : Olga Fedorova / keystone-sda - source : www.letemps.ch]

 

Viçosas antigualhas

Escrito por Fernando Alves

Já lá vão uns anos bem contados, meti-me aos caminhos procurando Lorvão, a memória dos beneditinos e a magnífica doçaria conventual. Encontrei tudo isso e também utentes do velho hospício psiquiátrico vagueando pelas ruas e alguns poucos antigos trabalhadores da indústria dos palitos. Os números que então me foram revelados a respeito da outrora fulgurante ocupação desses recantos aprazíveis dos vales de Penacova são surpreendentes. Mas a minha surpresa a respeito dos palitos, agora que folheio o recém-chegado livro de Paulo Moreiras, "Do Palito à Perdiz: sobre a mesa muito se diz", ganha a escala da boca aberta. É que o autor escarafuncha todos os recantos de um saber perdido, aquém e além do Lorvão, lugar fabuloso que - ele o recorda, citando o etnógrafo José Leite de Vasconcelos - ficou conhecido como "a capital do palito".

O infatigável investigador folheia, para nosso deleite, livros como "As Freiras do Lorvão", de Tomaz Lino d'Assumpção, revelando-nos os dias longínquos em que as crianças entravam na venda e "a troco de palitos levavam bacalhau, assucar (ainda grafado com dois esses), arroz, café, petróleo, azeite, vinho, borôa, phosphoros (com pe-agá) ou papel de cor". O palito era, nesses dias, a moeda corrente. Esse esplendor terá levado Leite de Vasconcelos a catar quadras da boca dos de Lorvão ("Adeus, lugar de Lorvão, / ó terra dos paliteiros,/ a fazer dois palitinhos / se ganham muitos dinheiros"). Ao fim de aturada investigação, Paulo Moreiras partilha os tesouros que foi reunindo, deixando claro por que é que os palitos eram tão caros ao poeta Marcial ou por que é que as favas, pretas e brancas, foram utilizadas desde o tempo dos gregos em processos de votação. Tal escrutínio secreto chegou a ser usado em Portugal e obteve os bons auspícios de reis como D. João III. Para muitos, por razões que justificariam intermináveis investigações, os processos eleitorais foram, demasiadas vezes, favas contadas.

Paulo Moreiras merece juntar vastos cabedais com esta empreitada que, delicadamente, embrulha com o rótulo "Curiosidades da Gastronomia Portuguesa", sabendo que nos dá delicioso pitéu literário. Ele prefere a expressão "antigualhas". Eu contraponho que estamos perante uma apetitosa edição empratada pela Casa das Letras, sob os auspícios editoriais de Maria do Rosário Pedreira e projecto gráfico de Maria Manuel Lacerda. É este livro tão saboroso dedicado a Ana Paula Guimarães e esse é um gesto que muito enobrece o autor, a quem a fundadora do IELT encomendara há anos sucessivos e cativantes livrinhos com os quais Moreiras ensaiou o BI da Cereja e da Ginja, do Palito, do Tremoço, da Perdiz, da Morcela e da Fava, bem como da Rede de Dormir.

Lendo, aprendendo e sorrindo com este livro, cresceu a vontade de virar uma ginja ou de roer uns tremoços com o autor, celebrando festivamente este vício do conhecimento e da sua partilha.

Chegados a páginas tantas, passada a interminável toponímia da fava, teríamos de esconjurar o safado do Pitágoras, que proibiu a leguminosa porque ela provocava a luxúria. Nas contas do grego, a fava engendrava ventosidades, causava "sonhos terríveis e espantosos, irritava a sensualidade da carne e era de difícil digestão, entre muitas outras más qualidades". Temos de agradecer a Aristóteles a revelação desta censura dos paladares. A Aristóteles e a Paulo Moreiras. O Pitágoras que vá à fava.

[Fonte: www.tsf.pt/sinais]



quinta-feira, 16 de abril de 2026

Le voyou et la milliardaire

Écrit par Daniel Bougnoux

Rentrant, comme je l’ai déjà dit ici, d’un voyage (agréable) de six semaines en Thaïlande, nous avons raté pas mal de sorties au cinéma ; je m’efforce de rattraper ce retard, et la chance m’a servi en m’offrant coup sur coup deux beaux films, La Condition, et surtout La Femme la plus riche du monde.

Pourquoi ce film de deux heures mené tambour battant est-il à ce point jubilatoire ? Nous en connaissions tous depuis longtemps le pitch, à savoir l’affaire Bettencourt ou comment une très riche chef d’entreprise, Liliane Bettencourt à la tête de L’Oréal, s’est vue dérober une somme allant jusqu’au milliard d’euros si l’on en croit le film, par le photographe-poète (et d’abord aigrefin) François-Marie Banier. Comment une telle escroquerie a-t-elle été possible ? L’histoire méritait bien de nous être autrement contée, sondée dans ses ressorts psychologiques, dans ses méandres mondains. Au fil de dialogues très drôles, mordants et rebondissants, Thierry Klifa nous fait entrer dans cette machination portée par deux acteurs d’exception, une Isabelle Huppert au sommet de sa carrière, et qui endosse ici un rôle pour elle de rêve, et face à elle un Laurent Lafitte extraordinaire de complexité, vorace, cynique, provocateur à la vulgarité calculée, dont la foudroyante et dévastatrice ascension dans le cœur (pourtant endurci et méfiant) de la PDG  ne laisse pas de nous proposer une énigme, ou de nous confronter à un abîme : comme le formule son mari Guy (Alain Marcon) en tentant de répondre aux interrogations d’une famille interloquée, « peut-être lui apporte-t-il quelque chose que nous n’avons pas su lui donner »…

Il y avait autrement dit, au faîte de sa puissance financière et sociale, une insatisfaction douloureuse éprouvée par Liliane (ici rebaptisée Marianne Farrère) ou, pour relier ce propos au précédent billet consacré à Régis Debray, un tenace sentiment d’incomplétude. Oui, même chez les super-riches !

Le film s’ouvre prudemment par un carton furtif (je n’ai pu en lire que la première ligne), « Ceci est une œuvre de fiction, toute ressemblance bla bla bla »… Je ne sais comment le réalisateur se sera débrouillé avec les protagonistes (ou leurs avocats) de cette histoire si précisément, si brillamment contée, merci à lui en tous cas d’avoir si justement respecté, et servi, ce cas d’école

Sans l’avoir jamais croisé, je connaissais pour ma part un peu de la dangereuse personnalité de François-Marie Banier (ici rebaptisé Pierre-Alain Fantin) qui, dans les années soixante-dix, avait tenté de faire main basse sur le vieil Aragon (cité deux fois dans le film) : leur rencontre a laissé un article de deux pages enthousiastes dans Les Lettres françaises, qui témoignent de la facilité avec laquelle opérait notre homme auprès de personnalités fortunées, mais influençables…

L’énigme traitée par ce film est donc celle de l’influence, certains diront de l’emprise, dont nous connaissons si mal les voies, les détours ou les ruses. 

Repartons de la question du mari : que manquait-il donc à cette matriarche au faîte de la puissance ? Alors qu’elle se plaint de migraines et d’insomnies au début de l’histoire, celles-ci semblent disparaître dès ses premières rencontres avec le photographe. En lui proposant de re-looker son image pour le reportage d’un magazine people, ce maître en mensonges et en faux-semblants ne se contente pas de lui modifier sa garde-robe, puis le décor même de son salon, il s’attaque (pour toucher à l’intime cette experte en cosmétiques) à sa personnalité, elle s’ennuyait ? Il vient la divertir, elle étouffe dans les convenances d’une vie hyper-mondaine ? Il lui propose de s’encanailler en l’entraînant dans une boîte de nuit, ou en paraissant à son bras dans les grands restaurants… 

Ces provocations calculées enchantent notre super-riche, qui prend plaisir à scandaliser son entourage, ou la bonne société ; pendue au cou de ce sulfureux gigolo (qui, homosexuel, ne va pas jusqu’à coucher avec elle, mais lui impose la présence encombrante de son amant), elle naît à une autre vie, ou accepte de régresser en cautionnant de ses chèques les caprices enfantins du trublion. Dans cette bourgeoisie corsetée, aux salons feutrés, Pierre-Alain injecte du carnaval – une proposition qui, pour Marianne, ne se refuse pas ; il a tout de suite perçu dans sa proie la faille à exploiter, cette femme qui en apparence « a tout » manque désespérément d’oxygène, ou de liberté, elle s’étiole et secrètement en souffre, sa vie suit un couloir qui va s’étrécissant ; l’intrus ouvre grandes les fenêtres (et le carnet de chèques), il bouscule les usages, foule aux pieds les bonnes manières avec une jubilation communicative : ce sale gosse est tellement plus amusant que Guy son mari, que sa fille Frédérique et leurs conseils d’administration !

Le génie de Pierre-Alain au fil de cette histoire consiste à surjouer le jeu : à entraîner Marianne dans une farce, ou un second degré, où la blague et le sérieux ne se démêlent pas. Où la débauche frôlée, voire affichée, peut toujours se retourner en plaisanterie, en échappée pour voir ou en imprudence d’un moment. Les bouffonneries de Pierre-Alain la font rire et le rire ne se réfute pas ; une autre vie brille ailleurs, qu’il serait dommage de n’avoir pas explorée.

Ce film en forme de comédie très divertissante propose ainsi une réflexion profonde, voire dérangeante, sur les accomplissements d’une vie, et sur les ouvertures de la tentation. Qu’est-ce qu’une existence réussie et saurons-nous jamais, au bout du compte, ce qu’en marge de celle-ci nous-mêmes aurons manqué ? Isabelle Huppert excelle à épouser les différents visages de Marianne, d’abord grande bourgeoise guindée, puis femme chavirée de découvrir, bousculée par son partenaire, un autre monde, vulgaire, criminel (il la plume ouvertement, cyniquement) mais où l’on s’amuse aux dépens des convenances, toute sagesse répudiée. Vieille dame indigne, Marianne est plus sympathique que sa première incarnation ; et nous ne donnerons jamais complètement tort à l’escroc au bagout indécent (mais tellement réjouissant) qui, d’aussi ouverte façon, l’entraîne à sa perte.

[Source : www.le-randonneur-pensif.com]





Teologia dello sterminio

 


di Dante Barontini

L’orrore del genocidio dei palestinesi a Gaza presenta due versanti differenti ma complementari. Il secondo riguarda direttamente la passività e/o la complicità dell’intero Occidente con il genocidio, nonostante e contro il “mai più” su sui è stata ufficialmente costruita la cultura di massa dopo la Seconda guerra mondiale e la sconfitta dei nazifascisti. Su questa passività/complicità esistono molti studi e interventi, cui rimandiamo.

Il primo aspetto riguarda invece soltanto Israele e la sua popolazione, che fin dal primo momento ha fatto ricorso alla violenza più feroce contro la popolazione palestinese e araba in generale, prima ancora che questa si rendesse pienamente conto della sventura che il mondo le aveva fatto precipitare addosso decidendo di far nascere in Palestina lo Stato di Israele.

Una violenza inspiegabile con il preteso “diritto a esistere”, intanto perché esercitata a prescindere dalla reazione palestinese o araba (sempre, semmai, successiva all’insediamento e ai suoi crimini), ma soprattutto perché sempre totalmente sproporzionata rispetto ai danni subiti. Vista da un osservatore esterno Israele agisce con la logica di un Kesselring che ordina una rappresaglia non di dieci, ma di cento o mille contro uno.

L’adesione della popolazione israeliana questa logica non è ovviamente totale, ma un recente sondaggio ha registrato che per il 91,5 per cento le scelte genocide e guerrafondaie del governo Netanyahu sono “giuste”. Anzi: sacre.

E del resto ben difficilmente si è visto tra i soldati o i riservisti dell’Idf – uomini e donne, senza distinzioni – un rigetto delle pratiche più atroci. Fin dalle magliette stampate con lo slogan “un colpo, due centri” con cui rivendicano l’omicidio di donne palestinesi incinte.

Chi, tra loro, non regge a tanto orrore consuma la propria crisi in privato – con la depressione o il suicidio – ma non con l’opposizione attiva al genocidio.

Al fondo di una propensione di massa allo sterminio del “nemico”, cui non viene riconosciuta alcuna legittimità a esistere e vivere, addirittura da prima di nascere, non ci può essere soltanto un “interesse nazionale” o una brama di possesso territoriale fuori misura.

In fondo la modernità, con tutti i suoi massacri, aveva raggiunto lo stadio del reciproco riconoscimento del nemico come un altro con opposti interessi, ma simile a noi, e con cui si poteva stare in guerra o in pace. Non solo tra “capi di stato” che ben si conoscevano e frequentavano, spesso imparentati, ma anche tra la “carne da cannone” (celebri alcune tregue spontanee tra truppe contrapposte in occasione del Natale o della Pasqua, nella Prima guerra mondiale).

Solo nella pratica e nel pensiero coloniale era sopravvissuto, o si era imposta, la concezione dell’altro come res nullius, animale da soma da sfruttare o, se ribelle, sterminare. Solo nel colonialismo per la sostituzione etnica – la nascita e la creazione degli Stati Uniti, dell’Australia, in parte del Sudamerica – il genocidio era diventato “pratica normale”, ma comunque occultata, negata, minimizzata.

Da dove vien fuori, dunque, questa riduzione di intere popolazioni a bestia eliminabile? Con tanto di rivendicazione spudorata?

La mente corre immediatamente al nazismo, alla sua partizione dell’umanità in un “popolo eletto” – gli “ariani”, bianchi, possibilmente biondi – e untermenschen, ossia slavi, rom, ebrei, neri, minoranze “devianti” o nemici ideologici, come i comunisti.

Ma anche in questo caso la “fondazione valoriale” della partizione era affidata a miti misterici, riti esoterici, teorie pseudoscientifiche facilmente smentite. Infame e pericoloso, insomma, ma circoscrivibile, sradicabile, prima con le cattive e poi con una cultura di massa degna di questo nome.

Il sionismo genocida è oltre. La fondazione sul Vecchio Testamento riporta i ragionamenti a un mondo scomparso da duemila anni e più. A un libro collazionato con gli scritti di invasati vissuti in periodi diversi, ma tutti convinti di mettere nero su bianco gli ordini deliranti di un unico dio creatore dell’universo, ma che in tutta quella creazione ha a cuore solo alcune tribù di un territorio semidesertico che oggi sappiamo essere parte infinitesima di un pianeta minore in un sistema solare periferico, ai margini di una galassia altrettanto periferica dentro un cosmo che ne conta a milioni. Un dio piuttosto strambo, diciamo la verità…

Favole e “leggi” per pecorai di 3.000 anni fa, per i quali il mondo coincideva con quello che i loro occhi potevano vedere e i loro piedi avvicinare. In un tempo in cui l’universo era fatto di stelle fisse, con una Terra al centro, neanche ben conosciuta, e i popoli conosciuti forse qualche decina.

E’ chiaro come il sole che rispolverare queste cazzate senza senso nel terzo millennio è un modo sbrigativo di legittimare “divinamente” una pretesa suprematista e razzista comunque inaccettabile per l’umanità.

Ma è anche chiaro come il sole che chi fa questa operazione sa benissimo di sparare palle buone per i gonzi, riparandosi dietro l’orrore dell’Olocausto per ripeterne modalità e finalità. Solo che ora lo si fa su qualcun altro, che quell’orrore non c’entra nulla (pure la storia del Gran Mufti filonazista è storicamente un falso, dato che era stato scelto, nominato e imposto dagli inglesi).

Eppure quel fantasy senza senso è invocato come fondazione di un diritto divino a sputare in faccia a tutta l’umanità. Perché i palestinesi e poi gli arabi sono soltanto il “nemico di oggi”, il più vicino e quello con i territori che fanno gola ora. Ma nessun essere umano è considerato che questo “pensiero” come “amico”. Lì dentro ci sono solo servi o nemici, a parte il “popolo eletto”.

Si dirà che però questa follia biblica è in fondo anche il fondamento della cultura ebraica, e in parte anche di quella cristiana. E’ parzialmente vero, ma è un falso.

Il cristianesimo si è caratterizzato fin da subito – come poi l’Islam – come religione potenzialmente universale. Chiunque poteva diventare cristiano, nessuno era escluso per principio, tutti erano e sono “recuperabili”. Nessuna comunità era “eletta”. E anche la perversione avvenuta con il potere temporale e poi il colonialismo non riuscì a cancellare completamente questa universalità.

La cultura ebraica della diaspora, da parte sua, pur conservando la tradizione, si era evoluta convivendo – spesso in modo difficile e discriminato – con innumerevoli culture differenti. Era diventata in maggioranza per forza di cose “internazionalista”, dando vita e spessore al pensiero socialista o comunista in misura persino superiore alla quota proporzionale degli ebrei coinvolti nei movimenti politici.

Un merito, certamente, di cui bisogna esser loro grati. Da lì venivano anche Marx, Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht, il controverso Trotski, lo stalinista Kaganovic, Joe Slovo (comunista lituano diventato capo dell’ala militare dell’Anc nel Sudafrica dell’apartheid), Primo Levi, e migliaia di altri compagni che continuano a insegnarci moltissimo.

E poi tanti scrittori, musicisti, registi, attori, scienziati (l’immenso Einstein su tutti, non a caso fermamente antisionista).

Questo mondo che puntava alla liberazione di tutta l’umanità, anche con la Rivoluzione, sembra oggi quasi scomparso, divorato da un sionismo che, una volta ricevuta una “nazione” come compensazione dell’Olocausto, si è velocemente trasformato nell’etnonazionalismo più integralista e razzista che ci sia mai stato. Col genocidio nel dna, ma “per ordine divino”.

Conoscere i fondamenti di questo delirio genocida è necessario, anche perché il conoscerlo spazza via molte fantasiose ipotesi di risoluzione diplomatica della questione mediorientale. Bisogna sapere con chi si ha a che fare, per definire le scelte politiche realistiche.


[Fonte: www.sinistrainrete.info]

quarta-feira, 15 de abril de 2026

Mais de um milhão de europeus já assinaram pela suspensão do acordo de associação UE/Israel

Em menos de três meses foi atingida a meta das assinaturas necessárias para obrigar a Comissão Europeia a tomar uma posição sobre a suspensão do acordo comercial com um país que promove o genocídio e a guerra.

Catarina Martins na conferência de imprensa dos dirigentes da Aliança da Esquerda Europeia

Foi em meados de janeiro que a Aliança da Esquerda Europeia - que integra o Bloco de Esquerda, Podemos, França Insubmissa e outros partidos da esquerda europeia - anunciou o lançamento de uma Iniciativa de Cidadania Europeia pela suspensão total do acordo de Associação UE-Israel. Menos de três meses depois, o limiar de assinaturas necessário para validar a iniciativa foi atingido, mas ela continuará aberta a subscrições aqui até ao verão. 

Em conferência de imprensa realizada esta quarta-feira em Bruxelas, ao lado de Manon Aubry e Rima Hassan, eurodeputadas da França Insubmissa, Catarina Martins interveio enquanto copresidente da Aliança da Esquerda Europeia para agradecer aos membros desta aliança de partidos de esquerda, mas também a muitos sindicatos e ONG que participaram na iniciativa e ajudaram a divulgá-la, mostrando que ela “não é apenas de ativistas, é um movimento de massas”.  

Para Catarina Martins, o que estas mais de um milhão de pessoas estão a dizer é que “não queremos ser cúmplices dos crimes de guerra de Israel” e que “se a União Europeia não ouvir estas vozes, as pessoas vão afastar-se cada vez mais” dela.  

Ao manter o acordo de cooperação com Israel, prosseguiu Catarina, a UE “não está a cumprir o direito internacional”, dado que “os tratados dizem que só podemos ter acordos comerciais quando o direito internacional e os direitos humanos são respeitados”, o que está previsto no próprio texto do acordo com Israel.  

Lembrando que a UE é um parceiro comercial fundamental para Israel, Catarina diz que isso significa que “estamos a financiar o genocídio e a guerra” em vez de a UE “usar o seu poder por uma mudança a nível global” em nome da paz, como exige esta iniciativa, através da suspensão total do acordo de associação UE/Israel.  

Nas redes sociais, o coordenador bloquista José Manuel Pureza também se congratulou com o atingir do objetivo de viabilizar a iniciativa e apelou a quem ainda não assinou para que o faça, pois o objetivo agora é o de chegar a um milhão e meio de assinaturas para aumentar a pressão sobre a Comissão Europeia.


[Foto: ELA - fonte: www.esquerda.net]