No és la veu poètica de Jordi Casabona la que contempla
el temps; és el temps que el contempla a ell, a ell en primera persona.
 |
| Jordi Casabona |
Escrit per Anna
Rossell
Filòloga, escriptora, crítica
literària i gestora cultural
Hi ha llibres sobre els quals costa escriure, sobre tot
quan els acabem de llegir; ens manquen les paraules. Totes semblen ineptes; ho són, perquè res no pot
substituir aquelles primigènies a les quals volem referir-nos. I és que llegir
les originals ens ha deixat justament sense paraules. La lectura ens fa
emmudir, deixa empremta pregona.
Del temps, el seu esguard (Cal·lígraf) és poesia
que, com ja ens anuncia el títol, ens parla sobre tot del temps. El temps, un d’aquests universals sagrats de què
sabem que molts poetes parlen. I de braçet amb el temps, les veus poètiques
llisquen envers la vellesa i la mort, dos altres eterns universals. I per bé
que les reflexions que provoquen són sovint intenses també són fruit d’un
pensament calmós, de la serenitat que atorguen etapes de la vida que tot humà
va travessant i explora amb l’ànima intuïtiva, però serena, d’una experiència
vital, d’un procés que recorre pas a pas el davallar de la vida. El
poeta contempla el temps.
Tanmateix, no és així en el cas de Jordi Casabona. No és la seva veu poètica la que
contempla el temps; és el temps que el contempla a ell, a ell en primera
persona. Perquè ho fa des de
la inapel·lable realitat de qui veu la mort cara a cara, la mort li fita els
ulls. Li arriba sense avisar. Són els anys de la pandèmia els que conformen el
pal de paller del llibre i els que fa la diferència en aquest cas. Perquè és la
immediatesa de les vivències que el subjecte poètic va travessant la que
condiciona els seus sentiments i la seva percepció, ara una altra —molt més
intensa—, del temps: el dolor, la por, l’amenaça constant de la mort,
l’abatiment, l’espurna d’esperança.
L’estructura
del llibre reflecteix les diverses etapes de la confrontació amb la mort: a la
remembrança del decés dels pares («Els pares»), que fa la introducció,
segueixen els alts i baixos de la pandèmia («Baticors») viscuda en carn pròpia,
els ecos de la qual Casabona, físicament i poètica, reprèn encara en els dos
capítols següents («Del temps, el seu esguard» i «El vent a la posta»).
El capítol inicial planteja una temàtica a la qual
el subjecte poètic s’acosta a través del comiat dels progenitors, introduït per
un text en prosa poètica, sense títol, que emmarca la situació: els pensaments
del fill —monòleg interior— en el lloc compartit, la casa familiar amb els seus
objectes, que li retornen els moments viscuts plegats i ara se li fan presents
en forma de buidor: «Ara, els senyals inútils que a voltes criden les coses, la
llum oscil·lant a través de la cortina, el joc d’ombres que es reflecteixen
damunt l’armari […]. Tot, sota el serè esguard del seu retrat, esdevé enyoradís
record, de la seva pertorbadora absència.»
El primer poema del capítol fa
una semblança de la vida del pare mentre acompanya els seus darrers moments en què
l’autòpsia és imminent: «El cos endormiscat, quasi inert, / esperant la sagrada
litúrgia, / el rasurat, el rentat de mans, la bata verd, / l’ascensor metàl·lic
i el descens a l’inframón / on en celebració atàvica del ritus d’Esculapi, / el
cos serà profanat amb precisió, / un tall llarg i fi per on els dits del
cirurgià / cercaran en va l’ànima que s’esmuny.» («El pare I»). Als dos poemes introductoris
predomina el record, esglaiós i lluminós alhora: «[…] // Queda la terrible
absència, / l’enyor del dolç esguard, de la càlida carícia, […] // L’eternitat
roman callada, / desolat i a les palpentes, sols el record ben viu / una
espurna de llum enmig de l’eterna fosca que calla.» («La mare IV»).
Tanmateix, els
capítols següents ja no els protagonitza el record; el monòleg interior de la
veu poètica esdevé cronista d’un present esfereïdor imposat sobtadament per
l’amenaçadora malaltia i l’entorn de l’hospital; ara és la consciència que el
final de la vida li pot sobrevenir a cada moment la que ocupa l’espai sensorial
i mental. Al text inicial en prosa poètica llegim: «De sobte un dia saps que
certament la vida és un instant […] saps que quedaran al calaix llistats de
pendents i un munt d’objectes que ja orfes et perviuran en el desert de
l’oblit».
A l’hospital cada minut és
angoixant: «Apagues el llum amb el desig i l’esperança / que el silenci de les
hores fosques / […] / atorgui el petit miracle. / Però quan la tènue llum de
l’alba / repassa obliqua els objectes de la cambra / i tenyeix de groc el
llençols d’hospital, / el monstre segueix allí, devorant desigs i esperances»
(«La pandèmia I»), el desassossec constant, la basarda, no li dona treva: «Cada
nit la por a tornar a les tenebres, a la soledat muda, / al despertar sobtat
d’una infermera per treure sang. Cada
/ matí el dubte de la realitat imaginada i el desig d’arribar / al vespre sense
febre. Un tel de pensament, una petita / esgarrifança, desvetlla de nou la gran
dansa de la mort» («Retorn IV»).
Els objectes que envolten el subjecte poètic en la
seva prostrada situació esdevenen un microcosmos de redempció, de breu
derivació a pensaments menys obscurs. L’observació d’un «poema visual» li
suggereix la reflexió sobre El Perdó, El Temps i La
Salvació, tres
temàtiques que enceten, respectivamen, les tres estrofes que els dedica i que
el poeta escriu en lletra cursiva i amb sagnat; és la veu de la cavil·lació,
per diferenciar-les de l’altra veu, en lletra rodona, la de la crònica
immediata de les sensacions i els sentiments: «El llit s’ha convertit en un
petit univers, quatre llibres / estimats, els comandaments a distància que et
donen / el poder de vèncer l’espai, però, qui ens ajuda a vèncer / el temps?
Sense temps, sols l’eterna, muda i fosca / tenebra del no res. // […] // La Salvació no sols és poder respirar, és
sobretot / llum, esperit, finestrals oberts, el ritme universal / de les hores
i la natura, sortir al balcó, acaronar / els geranis vellutats, embadalir-se
amb l’esclat / de primavera» («Retorn IV»). Els poemes d’aquest capítol segueixen donant compte de la
sortida de l’hospital, però també d’implicacions posteriors de la malaltia. El
poeta clou aquest apartat resumint la dolorosa trajectòria amb un poema en tres
parts que intitula simptomàticament i descriptiva «El camí d’Orfeu», amb els subtítols respectius: Ad
infernm, In purgatorio i In paradiso.
El penúltim
capítol, «Del temps, el seu esguard», recupera el to reflexiu de qui percep el
camí a l’infern amb una certa distància. El subjecte poètic invoca i convoca la
paraula que intueix com una possibilitat de salvació: «Salva’m paraula, / que
els dies s’han fet curts / i no vull més pors ni amenaces / en la fosca
basarda. // […] //Vull, si puc, deslligar la història / i dels dies que
s’atansen fer-te’n una trena daurada; / vull, si pots, que em dibuixis el demà
/ amb els colors que tant t’agraden» («Salva’m paraula I»). I per bé que no
trobem en cap moment la fe en la transcendència, sí que hi és present una
espurna de dubte, un anhel: «On t’emportes mort l’encant i la bellesa? / On
fugen els secrets de la cambra? / On els elaborats pensaments i les altives
paraules? / On estels de la nit guardeu el secret pregó, / quan de l’esguard se
n’apaga la fama / i fuig l’esma en la darrera alenada? // […] // Màgia i destí,
record i polsim del diví» («On? IV»), una espiritualitat que el poeta lamenta
com una gran pèrdua d’Occident. A la introducció que escriu Casabona llegim:
«Crec que la societat occidental s’ha allunyat no sols del fet religiós, sinó
també del sagrat en general i, per tant, del component espiritual associat al
misteri de la vida i de la mort». Tot els poemes del llibre estan amarats
d’aquesta espiritualitat.
El darrer capítol, «El vent a la posta», ens
regala, a mode de coda, un reguitzell de poemes de tres versos, inspirats en
l’haiku japonès quant a la intenció de capturar un moment, un idea que colpeix,
però, intencionadament, sense seguir la mètrica clàssica de cinc-set-cinc:
«Dins el safareig / els colors es fonen amb l’aigua, / fora, jo amb
l’eternitat.» («I»). «Els meus ossos, / canyes trencadisses, / amb el
vent que passa», «Cloure els ulls / i deixar-se endur per l’onada que torna /
vers el blau profund i el solemne silenci». Cal subratllar l’ús subtil, preciós i precís, del lèxic. És, en tots els
sentits, bona poesia.
El llibre duu un pròleg del poeta Miquel-Lluís
Muntané, «L’art de
conjurar el dolor».
[Foto cedida per Cal·lígraf
- font: www.nuvol.com]
