Un país que es desfà

A 'Les conseqüències' (Proa), Pere Antoni Pons ens parla d'una illa que ha anat cedint espai, llengua i memòria fins al punt de preguntar-se què en queda, del país que havia estat. 

Pere Antoni Pons

Escrit per Guerau Xipell Casol

Historiador per la UB i gestor cultural per la UOC 

Pons no escriu una novel·la de denúncia, ni un al·legat contra el turisme, ni un manifest identitari. Escriu una història de persones. Tanmateix, mentre aquestes persones estimen, s’equivoquen, recorden, callen i en definitiva viuen les seves vides, el país i la cultura on viuen immersos es desfà. La història que explica aquest thriller és la d’una investigació relacionada amb una expedició nazi al poble de l’autor, Campanet, als peus de la serra de Tramuntana.

La Mallorca que apareix a la novel·la és recognoscible perquè fuig dels tòpics. No hi ha ni folklorisme ni nostàlgia complaent. Hi ha la constatació que l’illa ha estat sotmesa durant dècades a dues forces que han alterat profundament la seva manera de ser. D’una banda, un espanyolisme persistent que ha relegat la llengua i la cultura pròpies a una posició subordinada, clarament inferior i, fins i tot, anecdòtica. De l’altra, un model turístic que ha convertit el territori en una mercaderia i que ha acabat transformant no només el paisatge, sinó també les relacions humanes i la manera d’habitar-lo.

El gran encert de Pere Antoni Pons és que mai no converteix aquestes qüestions en un discurs explícit. No hi ha personatges que pronunciïn llargues reflexions sobre la identitat nacional ni cap voluntat de dictar conclusions al lector. Tot emergeix de manera orgànica. El feixisme al qual es va sotmetre l’illa després de l’alçament franquista hi apareix com un fet que altera la vida quotidiana actual, no com una disquisició purament teòrica.

El turisme hi apareix no tant com una activitat econòmica, sinó com un model de país que condiciona totes les altres dimensions de la vida; la feina, el paisatge, l’habitatge, la llengua i, en definitiva, la manera com les persones s’expliquen a si mateixes. La novel·la no cau en la caricatura ni en el victimisme. Sap que la realitat és sempre més complexa que qualsevol consigna i, precisament per això, el seu retrat resulta tan convincent.

Però si el llibre funciona és, sobretot, perquè Pere Antoni Pons escriu suaument. La seva prosa té una qualitat que sovint passa desapercebuda perquè no busca exhibir-se. És una llengua planera, neta i elegant, construïda amb una precisió admirable. Hi ha autors que confonen complexitat amb barroquisme, Pons demostra just el contrari. En las seva senzillesa rau la seva qualitat.

Aquesta manera no implica pobresa expressiva. Al contrari. Les frases respiren naturalitat, els diàlegs sonen autèntics i les descripcions tenen la mesura justa. És una escriptura que confia més en el ritme que en l’ornament, més en la precisió que en l’efectisme. Segurament la seva experiència periodística té un efecte clar en la seva manera d’escriure.

També destaca la manera com està construït l’argument. Les conseqüències és una novel·la que es deixa llegir amb una facilitat sorprenent, de fet jo ho he fet en un cap de setmana. El relat avança sense interrupcions, amb una progressió constant que desperta la curiositat sense necessitat de recórrer a grans girs argumentals. L’interès neix dels personatges i dels seus conflictes, no de l’artifici narratiu. En aquest sentit, Pere Antoni Pons demostra una gran capacitat per administrar el ritme. La novel·la atrapa perquè els seus personatges resulten creïbles i perquè els seus dilemes són universals, encara que estiguin profundament arrelats en una realitat mallorquina molt concreta. Aquesta és una qualitat que sovint s’infravalora i que, en canvi, constitueix una de les bases de tota bona narrativa. 

Pere Antoni Pons

Ara bé, això no significa que l’obra sigui exempta de limitacions. La primera té a veure amb l’estructura dels capítols. La brevetat amb què estan plantejats contribueix a donar agilitat al conjunt, però també provoca una certa sensació d’esquematisme. Hi ha escenes que semblen acabar just quan començaven a desplegar tota la seva força dramàtica. Alguns personatges i alguns conflictes haurien guanyat densitat si l’autor els hagués concedit unes quantes pàgines més. No és tant una mancança com la impressió que el material narratiu donava per a una exploració encara més profunda.

La segona reserva afecta la construcció general del relat. La novel·la avança de manera molt lineal, gairebé sense alteracions estructurals ni canvis de perspectiva que obliguin el lector a reinterpretar el que ha llegit. Aquesta opció fa que la lectura sigui molt clara i accessible, però també redueix una mica la capacitat de sorpresa. Sense necessitat de recórrer a artificis, alguna fractura temporal o algun desplaçament del punt de vista hauria aportat més complexitat a una història que, per temàtica i ambició, podia permetre’s assumir algun risc formal més.

Malgrat això, aquestes observacions no desdibuixen els mèrits d’una novel·la que sobresurt precisament per la seva honestedat. En un moment en què bona part de la narrativa contemporània sembla obsessionada per la pirueta formal o pel gir inesperat, Pere Antoni Pons opta per una literatura que posa tota la confiança en els personatges, en la llengua i en la capacitat del lector de llegir entre línies. És una aposta molt més exigent del que pot semblar.

Quan es tanca el llibre, queda la sensació que el títol és molt més que una simple referència argumental. Les conseqüències no són només les dels personatges, sinó també les d’una illa que ha anat cedint espai, llengua i memòria fins al punt de preguntar-se què en queda, del país que havia estat. Poques novel·les recents han sabut formular aquesta pregunta amb tanta delicadesa i amb tan poca estridència. I, probablement, és aquí on rau la seva grandesa. 

 

[Fotos: Ester Roig - font: www.nuvol.com]

En Allemagne, un Land gouverné par l’AfD en ferait un laboratoire pour les projets du parti le plus radical des droites européennes

Les dimanches 6 et 20 septembre, deux Länder de l’Est et la ville de Berlin voteront lors de scrutins régionaux visant à renouveler leur Parlement respectif. Les citoyens convoqués aux urnes ne représentent pas plus de 9 % de l’ensemble des électeurs allemands.

Écrit par Hélène Miard-Delacroix 

À première vue, c’est anecdotique, sans conséquences au niveau national. Pourtant, la classe politique et l’opinion tremblent face aux 35 % à 40 % d’intentions de vote pour le parti de l’extrême droite, Alternative für Deutschland (Alternative pour l’Allemagne, AfD), en Saxe-Anhalt et en Mecklembourg-Poméranie-Occidentale. Ces scrutins risquent d’ébranler plusieurs certitudes et équilibres dans le pays le plus peuplé de l’Union européenne. Du local au national, les enjeux sont nombreux : ils sont politiques, culturels, sécuritaires, et touchent à l’image de l’Allemagne.

La percée attendue de l’AfD confirme l’érosion des partis qui ont façonné quatre-vingts ans de vie politique allemande. Elle met aussi à l’épreuve leur cohésion interne. La CDU (Union chrétienne-démocrate, droite) du chancelier Friedrich Merz est même menacée d’éclatement si des élus locaux rompent le cordon sanitaire imposé à l’infréquentable AfD. À gauche aussi, les repères se brouillent. Le jeune parti nationaliste BSW (Alliance Sahra Wagenknecht) est tenté d’être faiseur de roi en portant la star régionale de l’AfD, le dynamique trentenaire Ulrich Siegmund, à la tête du gouvernement de Saxe-Anhalt. Plus qu’une sensation régionale, ce serait une rupture dans l’histoire du pays, où la droite extrême n’a plus gouverné depuis 1945.

Un Land gouverné par l’AfD en ferait un laboratoire pour les projets du parti le plus radical des droites européennes. Cœur du système fédéral, les Länder ont plus de compétences que les régions françaises : ils légifèrent librement sur des domaines réservés, mais leur administration est aussi chargée d’exécuter les lois fédérales. Or, le programme de l’AfD pour ce scrutin ne cache pas le projet de politiser la justice, la police et l’administration en y nommant proches et affidés.

Le refus annoncé d’appliquer des programmes fédéraux, en particulier en matière d’énergie et de climat, voire le non-respect de principes fondamentaux dans la pratique des institutions et les relations entre les partis, mettrait à l’épreuve la loi fondamentale du pays entier. Son article 37, qui permet de contraindre un gouvernement de Land récalcitrant, n’a encore jamais été utilisé dans l’histoire de la République fédérale. Cela pourrait aussi avoir une incidence sur la solidarité financière entre les régions d’Allemagne. Les choix de politique économique et sociale annoncés par l’AfD, notamment les actions anti-immigrés, seraient susceptibles de faire fuir la main-d’œuvre étrangère et d’amener des entreprises à revoir leur implantation dans ces Länder.

Enfin, c’est dans le travail législatif à l’échelle fédérale que des victoires régionales de l’AfD constitueraient un test. À la Chambre haute, le Bundesrat, dont l’accord est indispensable à la moitié des lois fédérales, siègent les gouvernements des Länder. Avec certes une poignée de voix sur un total de 69, l’AfD, qui siège déjà au Bundestag, y aurait la capacité de ralentir les réformes du gouvernement Merz et de perturber l’élection des juges de la Cour constitutionnelle fédérale [la Cour suprême]. Les enjeux politiques de ces scrutins sont donc de taille, tant pour la coalition au pouvoir à Berlin, l’unité de la CDU et la pratique des institutions que pour la clarification des intentions de l’AfD sur le plan national.

La deuxième inquiétude à la perspective d’un gouvernement AfD en région est celui de l’éducation, de la recherche et de la culture, pour lesquelles les Länder ont la compétence exclusive. Le parti a annoncé vouloir intervenir dans les programmes scolaires et cesser les mesures d’intégration, mais aussi mettre fin à l’obligation scolaire pour soustraire les enfants à l’influence d’enseignants « gauchistes ». Les méthodes et sujets jugés « anti-allemands » doivent être bannis de l’université, et la mémoire de la Shoah évacuée par le biais de la fin des subventions aux musées et aux mémoriaux.

L’AfD aspire explicitement à réhabiliter une image positive de l’Allemagne et à mettre un terme à la « culture de la repentance » pour défendre un patrimoine national glorieux. Sa détestation de la modernité allemande condamnerait, en particulier, la fondation d’architecture du Bauhaus, à Dessau (Saxe-Anhalt), et la liberté de création dans les théâtres serait menacée. Enfin, les médias publics sont les cibles privilégiées du « redressement culturel » annoncé, avec une intervention directe sur les programmes et les personnels de la radio-télévision régionale.

Un Land étant un Etat à part entière, il a son propre gouvernement, notamment un ministère de l’Intérieur. Si celui-ci était confié à l’AfD, la question de la loyauté à la Constitution se poserait du sommet du ministère jusqu’aux forces de police et de sécurité. L’AfD a annoncé vouloir intervenir sur les services de renseignement du Land, sous le contrôle de ce ministère régional. Le risque est que cesse la surveillance d’activités anticonstitutionnelles de membres de l’extrême droite pour ne se concentrer que sur l’extrême gauche.

Outre le danger à l’échelon régional, cette approche inédite crée un risque pour la sécurité des autres Länder en raison de l’échange d’informations sensibles entre ministères régionaux. La surveillance en matière d’espionnage, venant de Russie, par exemple, en serait affectée. Contre ce cheval de Troie menaçant la sécurité du pays dans son ensemble, le réflexe des autres Länder serait la rétention d’informations délicates, ce qui accroîtrait la vulnérabilité face au terrorisme.

Enfin, ces scrutins, s’ils portaient l’extrême droite au pouvoir en région, conduiraient à l’affaiblissement des positions allemandes en Europe en raison de ralentissements et de blocages internes. Ils écorneraient surtout l’image internationale de l’Allemagne, portée par la fierté d’avoir réussi, en tant que meilleur élève de la classe, à ne pas céder aux sirènes de l’extrême droite. Sa percée spectaculaire, à supposer qu’elle ait lieu, ne sera pas comprise comme une normalisation anodine de l’Allemagne, mais comme un signal alarmant pour le pays où est né le nazisme. L’impact de ces élections régionales est donc bien inversement proportionnel au nombre de votants.

Hélène Miard-Delacroix est professeure d’histoire et de civilisation de l’Allemagne contemporaine à Sorbonne Université. Elle est, entre autres, l’autrice de l’ouvrage Les Emotions de 1989. France et Allemagne face aux bouleversements du monde (Flammarion, 2025).

 

[Source : www.lemonde.fr]

Brasil fronte a nova doutrina Monroe

A doutrina Monroe, formulada en 1823 para advertir ás potencias europeas contra novas intervencións no continente americano, adquiriu con Donald Trump unha versión propia. A nova doutrina Donroe, acrónimo propagandístico que combina o seu nome co do presidente James Monroe, xa non disimula o obxectivo. 

Acto político de Lula da Silva celebrado en Rio o pasado 22 de agosto.

Escrito por David Alvarado

O Departamento de Estado ven de proclamar que o dominio estadounidense no hemisferio occidental «nunca volverá ser cuestionado». En ano e medio, Washington combinou presión comercial sobre os seus veciños, intervención política directa en Latinoamérica, redución da presenza chinesa en posicións estratéxicas como a canle de Panamá e novas alianzas de seguridade. Non son movementos idénticos nin responden sempre ás mesmas circunstancias. Xuntos revelan, porén, unha prioridade definida: recuperar a primacía continental erosionada durante as últimas décadas.

Venezuela mostrou a dimensión máis coercitiva desta política. A campaña proclamada contra as narcolanchas converteu o tráfico de drogas nunha ameaza de seguridade que facilitou a escalada militar anterior á caída de Nicolás Maduro. Pero o sucedido despois permite entender mellor a función dese discurso. A Casa Branca acaba de declarar organizacións terroristas o Primeiro Comando da Capital e o Comando Vermello, as dúas grandes organizacións criminais brasileiras, alimentando o temor a posibles actuacións estadounidenses dentro deste país. O narcotráfico non desapareceu da axenda. Mudou de escala ao asociarse co terrorismo e ampliar así os instrumentos dispoñibles para combatelo. A cuestión excede, polo tanto, as drogas. Quen define unha ameaza hemisférica tamén gaña capacidade para determinar onde, como e baixo que condicións pode actuar contra ela.

A forza bruta é só unha das ferramentas dispoñibles. O Escudo das Américas, presentado nun cumio en Miami o pasado marzo, artella unha rede de gobernos que cooperan con Washington en materia de defensa e seguridade. A súa derivación operativa, a Coalición contra os Carteis das Américas, acompaña a transformación das anteriores operacións contra embarcacións nun Grupo de Traballo Conxunto do Hemisferio Occidental vencellado ao Comando Sur. A novidade non reside sinxelamente en que Estados Unidos consiga aliados. Consiste en institucionalizar unha rede na que os propios países latinoamericanos participan na execución das prioridades establecidas desde a administración estadounidense. A presenza de executivos de corte progresista dentro desta instancia chama a atención. O proxecto non depende só da actual onda conservadora e aspira a consolidar mecanismos capaces de sobrevivir a cambios electorais.

A dimensión política completa o repertorio de instrumentos. Trump condicionou a axuda a Honduras ao triunfo de Nasry Asfura, apoiou a Javier Milei cun rescate de 20.000 millóns de dólares antes das lexislativas arxentinas e fixo campaña por Abelardo de la Espriella en Colombia, ulteriormente incorporada ao Escudo. Sería excesivo atribuír a Washington unhas vitorias que tamén se explican polo desgaste dos gobernos no poder, inseguridade, baixo e desigual crecemento, así como vicisitudes propias de cada país. A cuestión é que unha potencia exterior non necesita manipular as urnas para influír nun proceso democrático. Pode modificar o contexto no que os cidadáns deciden mediante recursos financeiros, aranceis, sancións ou preferencias públicas por determinados candidatos. A actual dereita latinoamericana proporciona, ademais, executivos ideoloxicamente próximos e interesados nesa relación privilexiada.

Brasil sitúa agora esa estratexia diante dunha proba doutra magnitude. É a maior potencia continental, membro dos BRICS, socio fundamental de China e, xunto con México, un dos poucos Estados con capacidade económica e política para limitar as presións de Washington no continente. As eleccións de outubro están, con todo, abertas. O último Datafolha sitúa a Lula no 39 % e a Flávio Bolsonaro no 33 % na primeira volta, cun 47 % fronte ao 43 % nun eventual segundo turno. Flávio Bolsonaro, fillo de Jair, celebrou a decisión estadounidense de considerar terroristas as principais organizacións criminais do país e preséntase como o candidato capaz de entenderse con Trump. A súa vitoria non engadiría un goberno conservador máis ao mapa. Incorporaría a potencia de referencia no sur do continente ao bloque político máis próximo á Casa Branca.

A disputa xa transcende as afinidades ideolóxicas. Washington impuxo aranceis de ata o 50 % a produtos brasileiros, mentres congresistas demócratas denuncian presións sobre o proceso electoral e intentos de cuestionar a fiabilidade do sistema de votación. Lula respondeu reivindicando a soberanía brasileira, pero tamén negociando. Este venres pasado falou durante case noventa minutos con Trump para intentar rebaixar unha crise bilateral que levou a relación a un dos seus peores momentos recentes. Esa combinación de resistencia e diálogo da conta da autonomía que Brasil intenta preservar. Venezuela demostrou a potencia militar estadounidense para empregar a forza e o Escudo das Américas busca converter esta preponderancia de recursos en estruturas duradeiras. As urnas brasileiras medirán algo diferente: ata onde pode chegar esa nova doutrina Monroe cando enfronte unha sociedade que conserva marxe real de decisión sobre o seu aliñamento.

 

[Imaxe:  CC-BY-SA Lula da Silva - fonte: www.praza.gal]

Marc Cerrudo: «La novel•la vol aclarir qui som quan hem perdut tota la memòria»

Marc Cerrudo presenta ‘Postals del món que oblido’ (Univers, 2026), una narració molt lírica sobre la pèrdua de memòria i la veritable identitat. Ho fa traslladant una dona gran, amb una memòria cada cop més precària, a la ciutat de T, a la recerca de la veu de la seva mare a través de les postals que els enviava anualment un tiet.

Marc Cerrudo 

Escrit per Àlex Milian

—Per què una novel·la sobre una dona gran que va perdent la memòria i intenta recuperar, per sobre de tot, la veu de la seva mare?

—Primer, perquè la gent de la tercera edat estan infrarepresentats a la literatura, no només a la nostra sinó en general. No hi ha massa novel·les protagonitzades per gent molt gran. Sí que és veritat que recentment Antònia Carré-Pons, a El càsting, fa una novel·la sobre un grup d’àvies que busquen companyes de pis. Em va fer molta gràcia i va fer que no em sentís tan sol a l’hora d’haver triat una protagonista gran. Però trobava també que un personatge tan gran i en procés d’oblidar la seva vida era el personatge idoni per parlar de la memòria i, sobretot, del tema que m’interessava a mi: quina identitat queda, qui som un cop hem perdut tota la memòria, un cop hem deixat de recordar tot el que ens importava. Per això vaig triar una dona molt gran en aquest procés.

—És a dir, que volia parlar de la identitat més enllà de la memòria?

—De què queda de nosaltres un cop hem perdut la memòria. Si la identitat es pot construir en un lloc a part de la memòria o si som indestriables.

—Pensava en algú en concret? Ha conegut casos d’Alzheimer que li hagen inspirat?

—No he conegut en primera persona cap cas d’una malaltia degenerativa tan forta com l’Alzheimer. Sí que tinc una àvia que perd memòria per l’edat avançada, per certs mecanismes neuronals que fa que s’oblidi de coses que li has dit fa vint segons i literalment ja no les recorda. Però no neix d’un cas concret, sinó d’una por personal. Un dia em vaig adonar que em feia molta por que un dia oblidés coses que crec que són imprescindibles per a la meva vida: aquelles coses per les quals crec que val la pena viure. Em va entrar una mena d’angoixa gairebé ontològica que necessitava treure. I vaig pensar que la literatura era una molt bona via per fer-ho. A partir d’aquesta por que tard o d’hora tots sentim va néixer una pulsió literària que va acabar convertint-se en novel·la.

—I per què a Trieste, que esdevé coprotagonista clarament de la narració?

—Això és un obsessió personal meva. Personal i literària. Com a bon amant de la literatura, sé que Trieste ha estat un enclavament privilegiat en termes literaris. Al llarg dels segles, grans escriptors han nascut a Trieste; també grans escriptors han passat per Trieste (inclòs James Joyce). Això em va despertar una mena de fascinació per la ciutat i em va portar a visitar-la. Vaig anar-hi el 2023, vaig anar-hi sol, un viatge de tres o quatre dies, i vaig anar apuntant tot el que veia, i vaig fer una mena de diari de viatge mentre era allà. I, en tornar, vaig veure que, si en aquest diari de viatge introduïa el personatge —la vella desmemoriada de Postals del món...—, em podia sortir una bona història. Per tant, aquesta fascinació que sentia per Trieste va acabar convertint-se en un diari de viatge que, en últim torn, ha acabat convertint-se en una novel·la de ficció.

—És ben bé el diari de viatge d’una dona que està perdent el món que recordava.

—Sí, la novel·la té molt de diari de viatge. Jo he treballat molts anys a Altair, una llibreria especialitzada en viatges i, per tant, he llegit molta crònica viatgera. Més enllà de la feina, és un gènere que a mi m’agradava molt i el trobo interessant per explicar dues coses: d'una banda, el lloc i, de l'altra, la persona que el descriu. D’aquesta manera, li donava una volta a la crònica de viatges i introduïa aquest matís de ficció. Fent confluir la història i la crònica de viatges, ha acabat creant una història híbrida que també pot ser interessant per al lector.

—Per què no diu Trieste i sempre anomeneu la ciutat T, si, al final, als agraïments, ho reconeixeu directament?

—En primer lloc, perquè literàriament —estèticament— m’agrada que el nom de la ciutat sigui només una lletra, i després per no suggestionar el lector: perquè no llegeixi Trieste i vagi directament a buscar fotos de Trieste si no hi ha estat mai. Preferia que es construís la imatge de la ciutat a través de la narració.

—Titula Postals del món que oblido perquè la protagonista va seguint les postals de T que li havia enviat a la seva mare un germà seu que anualment visitava Trieste.

—Sí, a més són postals reals. Quan vaig ser a Trieste, en vaig comprar cinc o sis d’antigues i després n’he anat buscant més. Mentre escrivia el llibre, tenia sempre al costat de l’ordinador aquestes postals de Trieste en blanc i negre dels anys cinquanta o seixanta. Per tant, el que vaig fer és traslladar a la ficció també aquestes postals reals —que potser algú va enviar fa setanta anys. En certa manera, l’escriptura de Postals del món que oblido ha estat un joc constant de traslladar la realitat a la ficció.

—El magnífic títol té sentit perquè la vostra protagonista intenta recuperar la veu materna a través d’aquestes postals.

—Sí, tot i que en el llibre tampoc s’idealitza la relació entre la protagonista i la mare; també reconeix que hi havia hagut tensions...

—Es queixa que no la deixava llegir a casa perquè ella no en sabia.

—Exacte. No he volgut que fos una cosa molt ensucrada. No és que la mare fos la cosa més important de la seva vida... No, no... Era una relació normal, com la que tots tenim amb la nostra mare —que té moments bons i no tan bons—, però considerava que recordar la veu de la seva mare era un puntal de la seva vida i de la seva identitat, i li semblava que si no era capaç de rememorar com sonava la veu de la mare, la seva existència ja no tenia sentit. Al voltant d’això orbita la missió de la protagonista, que en cap moment és condescendent ni ensucrada...

—No, no.

—La protagonista, fins i tot, té una actitud bel·licista contra l’oblit, a qui li declara la guerra tot i ser vella. Amb tot el valor, se’n va a T a arrencar-li el record a la ciutat, i per això la ciutat també reacciona de forma agressiva amb ella. Es converteix en la gran antagonista de la història. Volia fer una novel·la sobre la memòria, la nostàlgia i els records sense caure en aquests paranys de voler que tot sigui idealitzat i bonic. La memòria té coses bones i coses molt agres.

—Fa uns anys Natàlia Romaní escrivia La història de la nostàlgia i també visitava Trieste («Per a mi Trieste és senzillament el lloc on em puc trobar amb el meu passat a cada cantonada, a cada racó i a cada armari»). Ara vostè escriu sobre Trieste i fas frases com «La nostàlgia, malaltia incurable transmesa pels records, no és un mal del cor, sinó purament físic».

—Quan estava a Trieste, aquesta nostàlgia que flotava per la ciutat era una cosa gairebé física. Tenia la sensació que hi havia una nostàlgia surant, però ningú tenia massa clar quin n’era l’origen. Si li ho demanares a algú que viu a Trieste, no tindria resposta, però això ens passa una mica a tots. Arriba un moment que, si caiem en el parany de sempre trobar a faltar coses; sempre estar ancorat en aquesta nostàlgia, en aquesta melancolia, arribarà un moment que quasi ho farem per vici, i no sabrem què estem trobant a faltar. Això és perillós perquè pot esborrar els records bonics que tenim de les coses. Per conservar un record bonic, hem de recordar amb mesura. Quan ho fem massa, la cosa es desdibuixa i acabem perdent el sentit de la memòria.

—Per tal d’expressar la desmemòria, fa servir molt moderadament un recurs curiós que és deixar buits en una frase de la protagonista quan intenta recordar.

—Volia mostrar la memòria com un edifici ruïnós. Quan ella se’n recorda de certes escenes del seu passat, volia que fossin incompletes. Jo m’imaginava un edifici mig derruït al qual li falta una porta, li falta una finestra... La forma de plasmar-ho era, quan jo descrivia un record de la protagonista, deixar espais buits en aquelles paraules. Trobo que és una forma molt visual per expressar una memòria amb buits. Crec que és una experiència que tots passem alguna vegada. Una cosa que has recordat tota la vida, un dia mires de recordar-la i et falta un detall, i notes un abisme al qual no saps com enfrontar-t’hi.

—La vostra primera novel·la, Lluny vol dir mai més (Amsterdam, 2021), era un fet narrat per un munt de veus d’éssers animats i inanimats. Aquí és només una veu, molt poètica en les seves descripcions del present, alhora que preocupada per l’oblit del passat. Li venia de gust: una sola veu en comparació a les múltiples veus de Lluny vol dir mai més?

—Va ser molta feina Lluny vol dir mai més...

—Hua, hua.

—Més enllà d’això, em considero un escriptor i un lector molt eclèctic, al que li agraden molts estils diferents i molts gèneres diferents. Més que plantejar-me escriure una novel·la molt diferent, crec que de forma natural, com que les meves idees com a escriptor tendeixen a ser molt diverses, tot m’ha portat a escriure un llibre molt diferent en la forma. Espero que l’estil no sigui tan diferent. El meu gran objectiu, amb la meva segona novel·la, és que el lector pugui reconèixer que hi ha darrere el mateix escriptor que a la primera, un estil peculiar i identificable, perquè això voldria dir que porto el camí adequat en la meva carrera literària. Com a autor, no pots renunciar a l’estil propi, tot i que escriguis històries molt diferents.

—Però també volia experimentar fins on podia ser poètica la seva narrativa?

—Sí, m’agrada aquesta escriptura més lírica. Tampoc no vull que sigui massa recaragolada ni abusar dels adjectius grandiloqüents, perquè això tampoc té per què ser escriure bé. Hi ha literatura molt profunda i molt intensa amb les paraules més senzilles possibles. De totes maneres, crec que aquesta història sí que tenia un punt més líric, i per això li he volgut donar aquest to i explorar una part meva com a escriptor que a Lluny vol dir mai més no vaig explorar tant.

—Fins i tot diria que el personatge de la dona gran que està oblidant el món és un camí adobat també per aquest estil més líric, sobretot en les seves descripcions de paisatges i de moments del dia que intenta retindre.

—Clar. És una persona que està entre dos mons, perquè la seva identitat ha deixat de pertànyer al passat —perquè no se’n recorda pràcticament de res—, i això fa que el present el transiti sense saber exactament qui és —cosa que et fa estar d’una manera difusa en el món—, i això acaba generant un ambient: aquesta dona està com flotant per la ciutat. I quan ens sentim així acabem recorrent a la poesia, a les paraules, a la literatura que ens ancoren al món. Per això té sentit que aquestes paraules seves siguin una mica més profundes, més intenses.

 

[Foto: ALBA PASCUAL - font: www.eltemps.cat]

Il documentario su Gaza dei registi israeliani vincitori dell’Oscar con No Other Land prodotto dal Guardian verrà presentato alla Mostra del Cinema di Venezia

Il film diretto da Yuval Abraham e Rachel Szor, co-registi con Basel Adra e Hamdan Ballal di No Other Land, denuncia ‘la calcolata uccisione di massa di civili palestinesi da parte di Israele’ durante la guerra 

di Andrew Pulver

The Guardian 

Un nuovo documentario sulla campagna di bombardamenti da parte di Israele a Gaza, diretto dai registi Yuval Abraham e Rachel Szor, vincitori di un Oscar, e prodotto dal Guardian, verrà proiettato in prima mondiale alla Mostra del cinema di Venezia.

Il film intitolato NAZA è stato prodotto insieme a Jim Wilson con la produzione esecutiva affidata a Jonathan Glazer, il team dietro La Zona di Interesse, è l’unico documentario in concorso quest’anno per il prestigioso Leone d’Oro.

Abraham e Szor sono i due registi israeliani dei quattro autori dietro No Other Land che nel 2025 vinse l’Oscar per il miglior documentario.

Annunciando la notizia i registi hanno detto: “Girato di notte dai tetti di Tel Aviv, il film rivela in dettaglio i sistemi alla base della calcolata uccisione di massa di civili palestinesi da parte di Israele a Gaza.”

The Guardian ha aggiunto che NAZA è l’acronimo dell’esercito israeliano usato eufemisticamente dall’intelligence israeliana per indicare il numero di civili che si aspetta verranno uccisi in un attacco aereo.

Il documentario si basa su un reportage investigativi originali apparsi tra il 2023 e il 2025 sulla testata israelo-palestinese +972, su Local Call, in ebraico, e su The Guardian.

No Other Land, diretto da Basel Adra e Hamdan Ballal insieme ad Abraham e Szor, è stato descritto da Peter Bradshaw, critico cinematografico del Guardian, come un “lavoro cupo, che fa riflettere”.

Subito dopo la vittoria agli Oscar di No Other Land, Ballal fu attaccato dai coloni israeliani e detenuto per un breve periodo; in seguito l’Academy of Motion Picture Arts and Sciences si scusò per non aver nominato Ballal o il titolo del suo film nella loro dichiarazione di sostegno dopo l’aggressione.

(traduzione dall’inglese di Mirella Alessio)

 

[Fonte: www.zeitun.info]

Quand Israël invente des faux « antisémites », les vrais antisémites se préparent à sévir !

Pas de doute, l’« antisémitisme » version Netanyahou, fait rage par les temps qui courent ! La preuve ? Israël, l’État hébreu qui prétend représenter tous les juifs sur la planète terre, est « le plus haï du monde » de l’aveu de J.D. Vance, le vice-président de Trump qui aime affirmer que son gouvernement est le plus pro-israélien de l’histoire des Etats-Unis ! 

Écrit par Yorgos Mitralias

L’affirmation est suffisamment grave pour mériter une explication, d’autant plus que les dirigeants de cet État israélien martèlent sans arrêt que ceux qui critiquent, et a plus forte raison « haïssent » leur pays, sont des « antisémites » patentés. Alors, comment est-on arrivé à ce que pratiquement tout le monde s’est reconverti a cet « antisémitisme » ? Et qui en est le grand responsable ?

Evidemment, le grand responsable est l’État d’Israel, ses politiques et surtout ses actes. Et incontestablement, c’est le génocide toujours en cours des Palestiniens de Gaza qui a tellement choqué et ému l’humanité entière au point de lui ouvrir les yeux une fois pour toutes sur la vraie nature coloniale, raciste et barbare de l’État sioniste. Cependant, le génocide -en direct- des Palestiniens n’explique pas tout. Il y a eu aussi les très « mauvaises fréquentations » de cet État israélien et de ses dirigeants. Ses dirigeants qui, à l’instar de Netanyahou lui-même, n’ont pas hésité à s’allier à tout ce qu’il y a comme racaille raciste, nostalgique ou héritière des régimes antisémites exterminateurs et génocidaires de Juifs, afin d’appliquer leurs politiques, dont celle qui consiste a déclarer la guerre a ceux qu’ils appellent « antisémites » parce qu’ils « osent » critiquer leur dérives criminelles, racistes et assassines. Ce n’est pas donc une surprise que c’est exactement la fine fleur de l’extrême droite européenne au passé violemment antisémite comme le néonazi AFD allemand, le VOX franquiste espagnol ou le RN pétainiste français qui deviennent les meilleurs soutiens d’Israël et les premiers à persécuter et qualifier d’ « antisémite » toute personne, juifs inclus, qui oserait critiquer les politiques criminelles de ce pays. En somme, le monde à l’envers…

Comme par exemple, ils l’ont fait contre le juif Edgar Morin, le grand sociologue et philosophe Français dont l’œuvre, la vie et les actes ont marqué la deuxième moitié du XXe siècle, l’accusant d’ »antisémitisme » parce qu’il avait osé cosigner en 2002, un texte titré « Palestine-Israel : le cancer » comprenant des phrases comme celui-ci : « Les juifs d’Israël, descendants des victimes d’un apartheid nommé ghetto, ghettoisent les palestiniens. Les juifs qui furent humiliés, méprisés, persécutés, humilient, méprisent, persécutent les palestiniens. Les juifs qui furent victimes d’un ordre impitoyable imposent leur ordre impitoyable aux palestiniens. Les juifs victimes de l’inhumanité montrent une terrible inhumanité. Les juifs, boucs émissaires de tous les maux, ‹ bouc-émissarisent › Arafat et l’Autorité palestinienne, rendus responsables d’attentats qu’on les empêche d’empêcher. » ^[1]. Les procès intentés par les acolytes de l’Etat sioniste en service commandé ont duré quatre ans avant d’aboutir à l’acquittement des trois accuses, dont Edgar Morin qui vient de nous quitter juste un mois avant son 105e anniversaire, non sans avoir répété qu’il était « ahuri et indigné » par le « carnage » commis par Israël à Gaza.

Mais, celle qui est restée dans l’histoire comme « l’affaire Morin » ne devrait plus surprendre. La fabrique à inventer des faux antisémites tourne actuellement à plein rendement. La raison est simple : les juifs très critiques de l’État d’Israël ou même antisionistes, sont desormais légion dans la diaspora. À tel point que les philippiques anti-israéliennes et antisionistes d’un ex-président du parlement israélien (!) et ex-président de l’Organisation sioniste mondiale comme l’a été Avrum Burg ne fassent plus l’impression qu’ils mériteraient. D’un Avrum Burg qui n’a pas peur de déclarer que « le sionisme c’est du racisme » et qu’il définit à l’aide des phrases lapidaires suivantes les conditions nécessaires pour une paix durable au Moyen Orient : « Une paix juste exigera de l’État d’Israël qu’il reconnaisse officiellement la Nakba, qu’il assume la responsabilité de l’expulsion de centaines de milliers de Palestiniens en 1948, qu’il mette en place un mécanisme approuvé de retour ou d’indemnisation, qu’il démantèle les structures profondes de l’occupation, qu’il assure l’égalité des droits entre la mer et le Jourdain, et qu’il instaure un partage équitable des ressources et des terres. Telles sont les conditions nécessaires à la paix elle-même, et il ne s’agit ni de cadeaux ni de gestes de générosité. Tout accord qui renoncerait à ces fondements ne serait qu’un armistice, un répit temporaire qui, à terme, donnerait naissance à la prochaine guerre. Cent ans de mépris israélien pour les structures profondes du conflit, et les dizaines de milliers de tombes de part et d’autre, en témoignent » ^[2].

Mais, attention : à force d’avoir choyé et d’avoir couvé l’œuf du serpent raciste et néonazi, l’État sioniste est en train de voir ce serpent sclore et grandir : il y a seulement quelques jours, le très populaire parmi les Républicains de Trump et grand ténor de l’extrême droite nord-américaine et mondiale Tucker Carlson et ses amis ouvertement racistes et néonazis, et cette fois véritablement antisémites, viennent d’annoncer qu’ils sont en train de préparer un troisième parti américain dont les juifs auront tout à craindre…

Alors, rien de mieux dans ce contexte morose, que de voir l’admirable Union des progressistes juifs de Belgique (UPJB) donner la parole à la palestinienne Dima Issa pour célébrer, avec un discours inspiré et émouvant, les héros de l’insurrection du ghetto de Varsovie. Et aussi, de rappeler par un texte écrit juste après sa mort à l’automne 2009, ce qu’était le seul survivant parmi les chefs de l’insurrection de ce ghetto, l’antisioniste et ami du peuple palestinien Marek Edelman qui reste, maintenant plus que jamais, une épine dans le flanc de ceux qui sont les vrais antisémites, les génocidaires israéliens…

Notes

[1] https://fr.wikipedia.org/wiki/Affaire_Morin_(France)

[2] Voir Avram Burg, « Les oiseaux nés en cage croient que voler est une maladie » : https://wordpress.com/2026/05/19/un-appel-a-la-revolution-des-guerres-justes-a-la-paix-juste/

[Source : www.cadtm.org]

«Xardín de inverno», libro de Ledicia Costas

 

Escrito por Ramón Nicolás

Lembro a lectura deste libro a comezos da década anterior con nitidez. Algún tempo atrás unha novísima autora viña de estrearse cunha novela moi digna e máis que prometedora titulada Unha estrela no vento (2000). Pasaría algo máis de unha década para que publicase O corazón de Xúpiter: peza narrativa que a catapultou dun xeito definitivo no ámbito da literatura xuvenil naquela altura. No mesmo ano que este título anterior, tamén viu a luz o libro de poesía que agora nos ocupa. A súa publicación, ás persoas que seguiamos o seu quefacer literario, non nos estrañou pois aqueles eran tempos nos que a autora levaba a cabo unha actividade incansable no seo do grupo “Poetas da hostia”: colectivo que exhibía, entre outras tarefas, uns innovadores recitais poéticos deseñados coma se fosen combates poéticos e onde os golpes que intercambiaban os e as púxiles-poetas eran, naturalmente, os versos. De algo disto escribe atinadamente a prologuista desta edición: a poeta e música Lucía Aldao.

O libro goza, inescusablemente, dunha actualidade e duns méritos que o paso do tempo non fai esvaecer. Costas, abéirase, así, a un ton confesional que abraza un impulso de honestidade e madureza para deseñar algo así coma un dietario, se cadra ás veces máis unha crónica duns feitos e unhas emocións. Coma se fose un demiúrgo é quen de revivir de maneira transparente vivencias, diálogos, atmosferas e palabras para reconstruír un universo persoal singular e para revelar tamén a orografía dun territorio reservado para a intimidade e que, entende, cómpre compartir.

Velaí coma ese territorio vén ser un xardín habitado por experiencias onde agroman as presenzas familiares, as perdas, as fendas e o baleiro que as ausencias provocan nunha voz lírica que sobe a un escenario para reflexionar sobre a morte e a soidade, tamén sobre o amor, sobre o que foi ou puido ser. Non esquece, malia todo, proxectar un nimbo de luz que é símbolo dunha esperanza: aquela esperanza que escintila en circunstancias adversas nas que cómpre erguerse a través do verso que serve para percorrer os signos emitidos polo tempo: “viaxar no tempo é esquecer / e escribir poesía / para non morrer de frío”.  

Ledicia Costas

Xardín de inverno

Xerais, Vigo, 72 páxinas, 12,95 €, 2025

 

[Fonte: cadernodacritica.wordpress.com]

Jean-Paul Rappeneau, le grand romanesque du cinéma français, est mort à l’âge de 94 ans

Le réalisateur de “Cyrano de Bergerac” est mort ce 1er septembre 2026, a annoncé un de ses fils ce mercredi à l’AFP.  

Écrit par Charlotte Monterrat 

Ce 1er septembre 2026, le réalisateur et scénariste Jean-Paul Rappeneau est mort à l’âge de 94 ans. Il est connu pour avoir su réconcilier le cinéma d’auteur exigeant et le cinéma grand public. Avide de raconter des histoires et de se mettre en scène, il s’est imposé comme une figure de la comédie française populaire, travaillant d’abord en tant que scénariste auprès de ses pères : Louis Malle avec Zazie dans le métro (1959) ou encore Philippe de Broca avec Le Magnifique (1973).  

Grand perfectionniste, il est le réalisateur de huit longs métrages qui marqueront à jamais le cinéma français. Il affirmait d’ailleurs : “Il me faut des années pour faire un film. Quand il sort, c’est une partie de ma vie qui s’achève.” Son premier long, La Vie de château met en scène Catherine Deneuve et Philippe Noiret. Son goût de diriger de grand·es acteur·rices ne fait que commencer, puisqu’il choisit Yves Montand dans Le Sauvage (1975) puis Isabelle Adjani dans Tout feu tout flamme (1981). Rappeneau est aussi un amateur des mises en scène d’époque avec Les Mariés de l’an II (1971), Cyrano de Bergerac (1990) interprété par Gérard Depardieu et Le Hussard sur le toit (1995).  

Adoré du grand public et respecté de la critique 

Le pari d’adapter le monument du théâtre de Jean Rostand lui vaudra un grand succès public ainsi que le César du meilleur réalisateur, celui du meilleur film, une nomination aux Oscars et il remporte également le Golden Globe du meilleur film en langue étrangère en 1991. 

En plus de 50 ans de carrière, ses comédies populaires pleines de panache devenues aujourd’hui cultes ont marqué le cinéma français. Adoré du grand public et respecté de la critique, il doit sans doute son succès à des films épiques, mêlant élégance, humour et mélancolie. Cette capacité à lier succès critique et populaire se retrouve aujourd’hui dans le cinéma de Pierre Salvadori, l’un de ses héritiers.  

 

[Photo : VALERIE MACON / AFP - source : www.lesinrocks.com]

Máis de 180 figuras de Hollywood apoian a Mark Ruffalo despois de ser acusado de antisemita por Paramount

«Cualificar a Ruffalo de antisemita por cuestionar unha fusión corporativa masiva non só é absurdo, senón que é unha forma perigosa de silenciar a crítica lexítima», reza o escrito no que participaron personalidade como Joaquin Phoenix ou Hannah Einbinder

O actor estadounidense Mark Ruffalo 

Máis de 180 figuras da industria —entre eles actores, directores e celebridades xudías— asinaron unha carta en defensa do actor estadounidense Mark Ruffalo, despois de que fose acusado de antisemitismo por Paramount Skydance por critica a polémica fusión desta compaña con Warner Bros. Discovery. «Cualificar a Mark Ruffalo de antisemita por cuestionar unha fusión corporativa masiva non só é absurdo, senón que é unha forma perigosa de silenciar a crítica lexítima», reza a carta, á que tivo acceso o martes a revista Variety. Neste documento, Ruffalo obtivo o respaldo de figuras de peso de Hollywood, como o director Todd Haynes (Segredos dun escándalo), o actor Joaquin Phoenix (Joker) ou a actriz Hannah Einbinder (Hacks), unha das voces máis críticas da industria coa intervención de Israel sobre o territorio palestino. «Xa abonda de instrumentalizar de forma falsa e perigosa as acusacións de antisemitismo contra quen ten o valor de sinalar o óbvio: que o ataque contra o pobo palestino e o ataque contra as nosas liberdades na casa están profundamente interconectados, e que non hai nada de antisemita en recoñecer ese feito», agrega o escrito.

O documento tamén critica a transacción entre Paramount Skydance e Warner Bros. Discovery, que vai máis aló de «unha simple combinación de dúas enormes multinacionais. Si, destruirá miles e miles de postos de traballo. Si, consolidará aínda máis o control oligárquico dos nosos medios de comunicación. Si, afogará a competencia e a creatividade na produción e distribución de cine e televisión», indicaron os asinantes. Desta forma, parte da industria de Hollywood critica a fusión de ambas as compañas e o papel dos Ellison, familia propietaria do conglomerado de medios, quen mantén un vínculo con Oracle, empresa de xestión de bases de datos que apoia o exército israelí. «O camiño da IA cara a 'WarnerMount' —acrónimo de Warner e Paramount— pasa por Gaza, e Ellison deixounos claro en repetidas ocasións o mundo orwelliano que nos ten reservado mentres consolida o control sobre o que vemos e como o vemos, sabendo que mentres miramos, el e a súa corrupta camarilla sempre nos estarán vixiando», sentenza a carta.

A controversia entre Ruffalo e o conglomerado de medios comezou cando o actor criticou publicamente a macrofusión entre ambas as empresas, unha operación colosal valorada nuns 111.000 millóns de dólares, pero tamén acusou á familia Ellison de ser cómplices do xenocidio contra o pobo palestino. En resposta, un portavoz de Paramount acusou a Ruffalo de recorrer a «tópicos antisemitas» co pretexto de resolver unha disputa comercial.

 

[Imaxe: ZUMA | EUROPAPRESS - font: www.lavozdegalicia.es]

Una editorial aragonesa canvia l''Homenatge a Catalunya' d’Orwell per 'Homenatge a Catalunya i Aragó'

Sariñena Editorial justifica la modificació perquè l’escriptor britànic va passar cinc mesos al front d’Aragó

El llibre de Sariñena Editorial manté la portada original d'Orwell 

L’editorial aragonesa Sariñena Editorial ha canviat el títol d’una de les obres més conegudes de George Orwell amb la publicació del llibre 'Homenaje a Cataluña y Aragón de George Orwell', en lloc de l’original 'Homage to Catalonia' ('Homenatge a Catalunya'). L’edició manté el text d’Orwell i, segons explica la mateixa editorial, el reprodueix tal com es va publicar per primera vegada el 1938, en vida de l’autor, incloent-hi la portada original i sense alterar l’ordre dels capítols.

L’editorial reivindica la projecció internacional que l’obra d’Orwell ha donat als territoris on va viure la seva experiència de la Guerra Civil i assenyala que l’escriptor va passar "unes setmanes a Barcelona i uns cinc mesos al front d’Aragó". L’argument parteix d’un fet cert: Aragó va tenir un paper important en l’experiència de George Orwell durant la guerra. Però 'Homenatge a Catalunya' no és un inventari dels llocs on Orwell va ser, sinó el testimoni literari i polític d’una experiència concreta, i el títol va ser escollit pel mateix autor.

L’obra es va publicar per primera vegada a Londres el 25 d’abril de 1938 amb el títol 'Homage to Catalonia'. El llibre és el relat d’una experiència que va transformar profundament la manera d’entendre d’Orwell el comunisme i, especialment, l’estalinisme, que marcaria posteriorment una influència important en la seva reflexió sobre el totalitarisme, present també en el famòs '1984'.

L’escriptor britànic va arribar a Barcelona el desembre de 1936 i es va incorporar com a voluntari a les milícies del POUM, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, una organització marxista antiestalinista. Posteriorment va combatre al front d’Aragó durant diversos mesos, on va viure en primera persona la realitat de les trinxeres i de la guerra de posicions. El 20 de maig de 1937 va ser ferit al coll per un tret mentre era al front i poc després va tornar a Barcelona.

Orwell va quedar profundament impressionat per la transformació social i política que havia experimentat Barcelona amb la revolució. El seu retorn a la ciutat va coincidir amb els Fets de Maig de 1937, quan l’enfrontament entre les diferents forces del bàndol republicà va desembocar en combats als carrers. La persecució posterior del POUM i la seva experiència d’aquells dies van ser determinants en la seva evolució política. 'Homenatge a Catalunya' es convertiria, precisament, en un dels testimonis més coneguts de les tensions internes de la rereguarda republicana.

Sariñena Editorial - Huesca
Su catalanofobia les lleva a estar acomplejados hasta el extremo de falsear de forma ridícula, además de la historia, la literatura. pic.twitter.com/UjloqszE3E

— Manuel García (@Candeliano) August 29, 2026

 

 

[Foto: X Manuel García @Candeliano - font: www.racocatala.cat]