Ivan Solivellas: «Si no s'actua, és molt complicat que el català continuï a l'Alguer»

Sociolingüista i professor a la Universitat de les Illes Balears, Ivan Solivellas ha publicat l'obra La llengua de la nostàlgia. Els imaginaris sociolingüístics de l'Alguer (Tirant Humanitats, 2025), gràcies a la VIII Beca Joan Veny que atorga l'Institut Ramon Muntaner. Antic responsable de Plataforma per la Llengua a les Illes Balears, el seu estudi s'endinsa en la realitat sociolingüística del català a l'Alguer. EL TEMPS copsa amb ell les constants de l'idioma en terres alguereses. 

El sociolingüista Ivan Solivellas

Escrit per Moisés Pérez

—Vostè ha publicat La llengua de la nostàlgia, una obra que fa un recorregut sobre els imaginaris sociolingüístics de l'Alguer amb el català. En quin moment hi ha una pèrdua de la transmissió familiar de l'idioma?

—No hi ha acord entre tots els autors que en parlen, perquè n'hi ha que apunten cap a la dècada dels cinquanta-seixanta, més o menys, i n'hi ha que diuen que un poc abans. És probable que el trencament de la transmissió s'iniciï anys abans, però es fa més efectiva i visible a partir de mitjan segle passat. És el moment, de fet, que irrompen i es popularitzaren mitjans culturals com ara la ràdio i la televisió, la qual cosa acaba tenint efectius nocius per a la pervivència de la llengua.

—Al marge de l'expansió dels mitjans de comunicació de masses, quins altres factors hi influeixen perquè es done aquest procés lingüístic?

—La investigadora Sofia Simon considera que rere el trencament de la transmissió lingüística hi ha l'impuls d'una socialització nacional comuna per part de l'Estat italià, és a dir, es decideix reforçar la llengua italiana, l'estàndard italià, en detriment i a la contra de la resta de les llengües presents a l'Estat italià. És un procés per aconseguir que hi hagi una única llengua, hi hagi una cultura majoritària, una visió determinada de veure el món, que és la italianitat.

—Com es produeix aquest procés de jugar a la contra del català i a favor de l'italià a l'Alguer?

—En aquest procés de socialització nacional comuna que s'impulsa des de l'Estat italià, es produeix una arribada massiva de mestres a Sardanya que, d'alguna manera, recomanaven a les famílies parlar en italià als fills per dues raons. D'una banda, per evitar problemes amb l'italià, perquè hi havia la teoria que si aprenien català a casa i s'aprenia l'italià a l'escola, es podien generar problemes; i, de l'altra, perquè consideraven el català com una llengua sense gaire futur i sense gaire renom. No oblidem que s'entenia que el català a l'Alguer estava tradicionalment associat als pobres, als marginats. Junt amb aquesta acció a l'àmbit escolar, s'inicia una etapa en la qual es percep el català de manera negativa. Una percepció que es potencia arran d'aquest procés de socialització nacional comuna.

—Fins aquell moment, quines eren les constants de la llengua catalana a l'Alguer? Es parlava només a les majories socials i les classes dirigents se n'havien desentès?

—Va haver-hi una època en la qual tothom parlava català a l'Alguer. Tanmateix, va haver-hi un abandonament de la llengua arran de la mundialització, que provoca més desplaçaments i moviments; l'arribada d'altres persones, com ara quan comença a crear-se una petita indústria que no va créixer gaire més, o amb el procés de socialització nacional comuna i la seva derivada per crear una escola comuna. El creixement de la població i, especialment, l'augment dels preus també van fer molt de mal a la llengua catalana.

—Per què?

—En el cas de l'augment dels preus, va provocar que moltes famílies catalanoparlants hagueren de marxar del centre de la ciutat, de la zona d'intramurs, per residir en altres barris. Aquest fet va dispersar la xarxa dels catalanoparlants i va fer més complicat que tingueren espais de socialització en català. La manca d'aquests va empentar a una pèrdua progressiva de l'ús de la llengua. Com que la gent no sabia si l'altre parlava en català o l'entendria, la majoria es comunicava en italià. De fet, es considerava de mala educació trencar la distància amb l'altre usant el català.

—Vostè, a la seua investigació, s'endinsa en els imaginaris sociolingüístics de l'Alguer. Hi ha una consciència d'unitat del català, de pertànyer a un domini lingüístic més ampli?

—Crec que els algueresos sí que entenen que comparteixen, ni que sigui mínimament, trets culturals i, sobretot, lingüístics amb el domini idiomàtic català. Saben i entenen que formen part del domini lingüístic català, però la seva perspectiva és bastant particularista.

—En aquests moments, quines són les constants vitals de català a l'Alguer?

—Fa molts anys que els estudis sobre l'Alguer diuen que la llengua està en un procés de retrocés. De fet, la transmissió generacional, com he comentat adés, va trencar-se fa molt de temps. També és cert que hi ha una sèrie d'activistes que intenten recuperar la normalitat lingüística, però que, a la llarga, costa molt. Hi ha moltes famílies alguereses amb descendents que ja no són catalanoparlants. Va haver-hi un temps en el qual reivindicaven que, per ser alguerès, calia parlar el català de l'Alguer. I, de fet, encara ho defensen. Ara bé, si els dius «que no parlen la llengua», et contesten que «són algueresos, perquè són de família algueresa». La situació de la llengua s'ha convertit, com apunto al llibre, en un tret cultural més, en una marca cultural. Encara més, no sé fins a quin punt es percep com a llengua amb tots els ets i els uts que implica un idioma.

—Per tant, estaríem parlant d'una mena de SOS lingüístic sense pal·liatius.

—Calen mesures polítiques urgents per revertir la situació del català a l'Alguer, però crec que és molt difícil d'aconseguir. Perquè ens trobem amb els discursos que no s'ha d'imposar cap llengua. Ara bé, si no s'actua, és molt complicat que el català continuï a l'Alguer.

—Quines mesures s'haurien de prendre per a poder, com a mínim, frenar aquest retrocés?

—S'hauria d'escometre accions perquè el català passi dels usos simbòlics a tenir un ús real. No sé fins a quin punt l'escola en català canviarà la situació. Jo soc poc optimista, perquè no tinc clar l'abast real del canvi que suposarà la incorporació del català a les escoles. Crec que ens cal fomentar espais de socialitzar, crear una xarxa d'activitats d'esbarjo, com ara impulsar una ludoteca.

—En aquesta situació d'alerta roja, amb la transmissió familiar instal·lada a nivells ben minsos, tampoc no hi ajuden les polítiques de l'Estat italià. Fins a quin punt juga a la contra l'Administració italiana?

—Hi ha moltes maneres, evidentment, de jugar a la contra. Potser fer-ho de manera explícita, com ho fa l'Estat francès. Crec que l'Estat italià no mostra obertament la seva oposició a la llengua catalana, però tampoc fa accions, diríem, per evitar la minorització lingüística. S'ha de dir, però, que tampoc es fa tot el que s'hauria de fer des de l'Administració municipal algueresa.

—Acabem. El català, malgrat tot, persisteix a l'Alguer. Quins són els seus focus de resistència?

—Són els activistes i les persones que configuren entitats com ara l'Obra Cultural de l'Alguer, Plataforma per la Llengua de l'Alguer o Òmnium Cultural de l'Alguer. Els focus de resistència són totes aquelles entitats que fan una feina diària per normalitzar la llengua, malgrat que sigui una tasca ben difícil. La qüestió és fins a quin punt aquestes organitzacions tenen capacitat per a mobilitzar la gent jove. És cert que es fan concerts en llengua catalana i n'hi ha joves que canten en el català de l'Alguer, però el moll de l'os és que aquesta gent es mou i funciona en italià. Al remat, aquestes entitats fan una feina essencial, però, malauradament, no és suficient.

[Font: www.eltemps.cat]

Expertos en derechos humanos condenan la agresión de Estados Unidos contra Venezuela

Expertos independientes advierten que las acciones estadounidenses representan una grave violación de los principios fundamentales del derecho internacional y corren el riesgo de desestabilizar toda la región y el mundo, ya que normalizan la “anarquía” en las relaciones entre los países.

Asamblea Nacional de Venezuela, Caracas

Una quincena de expertos de las Naciones Unidas* condenaron este miércoles la acción militar a gran escala llevada a cabo por los Estados Unidos contra Venezuela, el bombardeo de Caracas y otras ciudades, así como el “secuestro forzoso” del presidente Nicolás Maduro y su esposa, Cilia Flores. 

Según el grupo**, esas acciones representan una grave violación de los principios fundamentales del derecho internacional, establecen un “precedente peligroso” y “corren el riesgo de desestabilizar toda la región y el mundo”. 

El uso no provocado de la fuerza armada sobre el territorio venezolano constituye una violación clara del Artículo 2(4) de la Carta de la ONU, afirmaron los expertos. Este prohíbe la amenaza o el uso de la fuerza contra la integridad territorial o la independencia política de cualquier Estado. 

También podría constituir el crimen internacional de agresión atribuible a los líderes políticos y militares involucrados. 

Número total de víctimas desconocido 

Según los informes, las acciones de Estados Unidos provocaron la pérdida de un número desconocido de vidas. 

La agresión sucede a un conjunto de “medidas coercitivas unilaterales” previas contra Venezuela, que incluyen un bloqueo naval y la incautación armada de petroleros, así como el asesinato extrajudicial de al menos 115 civiles presuntamente vinculados al narcotráfico. 

Para los expertos, todas esas medidas son contrarias al derecho internacional y al derecho humanitario, incluido el derecho no derogable a la vida. 

Diplomacia basada en la fuerza

Además, según el derecho internacional, los jefes de Estado en funciones son inmunes a la jurisdicción penal de tribunales extranjeros, aunque no de la jurisdicción de la Corte Penal Internacional, mientras estén en el cargo. Se trata de un principio afirmado por la Corte Internacional de Justicia, y es aplicable independientemente del reconocimiento diplomático o consideraciones políticas.  

Para el grupo de expertos, el ataque “sin precedentes” no debe verse como un incidente aislado, sino como parte de un patrón “más amplio y profundamente preocupante de desprecio sistemático” por la paz, el derecho internacional y las instituciones multilaterales.  

"Este retorno a la diplomacia basada en la fuerza incluye repetidos actos de agresión militar, incluidos asesinatos extrajudiciales y diplomacia coercitiva, la imposición de sanciones contra jueces y fiscales de la Corte Penal Internacional y de un relator especial de la ONU por el trabajo realizado bajo un mandato confiado por el Consejo de Derechos Humanos de la ONU", advirtieron. 

Estas prácticas constituirían un “desafío deliberado” al orden legal internacional y al principio de que el poder debe estar limitado por la ley.  

Si se toleran, tales acciones normalizarían la “anarquía” en las relaciones internacionales y deteriorarían gravemente el orden global, enfatizó el grupo.

Autodeterminación y soberanía sobre los recursos 

Los expertos expresaron gran preocupación por las declaraciones públicas posteriores del presidente estadounidense, en las que afirmó que Estados Unidos "gobernará el país hasta que podamos hacer una transición segura, adecuada y prudente". Donald Trump también afirmó que “vamos a sacar una tremenda cantidad de riqueza del suelo".  

El grupo subrayó que tales declaraciones equivalen a un “desprecio flagrante” por el derecho de los pueblos a la autodeterminación y su soberanía sobre los recursos naturales, pilares del derecho internacional de los derechos humanos.   

"Los vastos recursos naturales de Venezuela, incluidos los mayores reservas probadas de petróleo del mundo, no deben ser explotados cínicamente a través de pretextos disfrazados para legitimar la agresión militar, la ocupación extranjera o estrategias de cambio de régimen", enfatizaron.   

Asimismo, indicaron que la comunidad internacional, incluidos los Estados y las empresas, tiene la responsabilidad de “abstenerse de ser cómplices en cualquier estrategia imperial” que viole los derechos humanos y los principios de no intervención y autodeterminación. 

Soberanía del pueblo venezolano

Los expertos señalaron que América Latina lleva las “cicatrices históricas de muchas intervenciones coloniales e imperialistas”, pero también encarna una “larga tradición de lucha” por la resistencia y la emancipación.  

El grupo indicó que el futuro de Venezuela debe ser determinado por el pueblo venezolano únicamente, en plena soberanía, a través del diálogo y la rendición de cuentas, asegurando la participación significativa e igualitaria de las mujeres en la toma de decisiones y adhiriendo a los principios de gobernanza democrática, respeto por los derechos humanos, independencia judicial y espacio cívico. 

"Esto debe llevarse a cabo libre de coerción externa, fuerza militar o estrangulamiento económico”, afirmaron.  

Los expertos instaron a los Estados miembros de las Naciones Unidas a condenar la agresión de los Estados Unidos y a actuar de manera “decisiva” para detener todas las acciones contrarias al derecho internacional.  

Concluyeron que mantener el derecho internacional es “un imperativo” para que un orden internacional democrático y equitativo basado en el Estado de derecho sobreviva.  

*Los relatores especiales, expertos independientes y grupos de trabajo son expertos en derechos humanos independientes designados por el Consejo de Derechos Humanos de las Naciones Unidas. Juntos, estos expertos se conocen como los Procedimientos Especiales del Consejo de Derechos Humanos. Los expertos de los Procedimientos Especiales trabajan de manera voluntaria; no son personal de la ONU y no reciben salario por su trabajo. Los expertos sirven en su capacidad individual y son independientes de cualquier gobierno u organización, incluyendo la Oficina del Alto Comisionado para los Derechos Humanos y la ONU. Cualquier opinión o punto de vista expresado es únicamente responsabilidad del autor y no representa necesariamente la postura de la ONU ni de la Oficina. 

**Los expertos:

• George Katrougalos, experto independiente en la promoción de el orden internacional  

• Ben Saul, relator especial sobre la promoción y protección de los derechos humanos y las libertades fundamentales en la lucha contra el terrorismo  

• Surya Deva, relator especial sobre el derecho al desarrollo 

• Farida Shaheed, relatora especial sobre el derecho a la educación  

• Reem Alsalem, relatora especial sobre la violencia contra las mujeres y las niñas   

• Nicolas Levrat, relator especial sobre cuestiones de minorías   

• Balakrishnan Rajagopal, relator especial sobre el derecho a una vivienda adecuada   

• Michelle Small (Presidenta-Relatora), Ravindran Daniel, Jovana Jezdimirovic Ranito, Joana de Deus Pereira, Andrés Macías Tolosa, Grupo de Trabajo sobre el uso de mercenarios  

• Ashwini K.P., relatora especial sobre el racismo y la discriminación racial   

• Cecilia M. Bailliet, experta independiente sobre los derechos humanos y la solidaridad internacional   

• Claudia Mahler, experta independiente sobre el disfrute de todos los derechos humanos por las personas mayores   

• Mai Sato, relatora especial sobre la situación de los derechos humanos en Irán   

• Elizabeth Salmón, relatora especial sobre la situación de los derechos humanos en la República Popular Democrática de Corea  

•  Alena Douhan, relatora especial sobre el impacto negativo de las medidas coercitivas unilaterales sobre el disfrute de los derechos humanos   

•  Ana Brian Nougrères, relatora especial sobre el derecho a la privacidad

[Fuente: www.un.org]

De Krasznahorkai à Simenon : la littérature au cœur du cinéma de Béla Tarr

Le cinéaste hongrois Béla Tarr est mort à l’âge de 70 ans, des suites d’une longue maladie. Si son œuvre est indissociable d’une mise en scène radicale et d’un rapport singulier au temps, elle s’est aussi construite dans un dialogue constant avec la littérature, en particulier avec son compère, un certain László Krasznahorkai, dont il a adapté plusieurs textes majeurs. 

Publié par Ewen Berton

La disparition de Béla Tarr est aussi celle d’un cinéaste profondément nourri par l’écrit. Cette dimension, souvent éclipsée par la radicalité formelle de son cinéma, occupe pourtant une place centrale dans son parcours artistique.

Dès les années 1980, le Hongrois affirme une volonté de s’éloigner du réalisme strict pour explorer des récits plus allégoriques. Cette évolution passe par la rencontre avec des textes capables de porter une réflexion métaphysique et politique sur l’effondrement des structures sociales. La littérature lui sert alors de socle narratif, mais aussi de terrain de réflexion commun, nourrissant le travail mené avec ses collaborateurs, dont le Prix Nobel de littérature 2025.

De ce dernier, Béla Tarr a adapté Sátántangó dans le film éponyme de 1994, puis La mélancolie de la résistance, avec Les harmonies Werckmeister (2000). Il a aussi porté à l’écran L’homme de Londres de Georges Simenon avec le film L’homme de Londres (2007). Pour la télévision, il a proposé, en 1982, une adaptation radicale de Macbeth de William Shakespeare.

László Krasznahorkai, une collaboration déterminante

La relation entre Béla Tarr et László Krasznahorkai débute avec Damnation, sorti en 1988. Le scénario, coécrit avec l’écrivain, pose les bases d’un univers sombre et abstrait, détaché de toute psychologie explicative. Le texte ne sert pas de simple trame narrative, mais structure le rythme, la répétition et la circularité du film.

Cette collaboration atteint une ampleur inédite avec Sátántangó Le film transpose à l’écran la prose dense et fragmentée de l'auteur, centrée sur la décomposition morale d’une communauté rurale après l’effondrement du communisme. Béla Tarr y conserve la logique du roman, faite de retours en arrière, de points de vue multiples et de temporalités étirées.

Les harmonies Werckmeister, bâti autour d’un événement en apparence anodin, ouvre peu à peu une méditation sur le chaos, la manipulation et la peur collective. Le film avance par une quarantaine de plans seulement, de longs mouvements qui installent une imagerie hypnotique et donnent au monde filmé une densité presque suffocante.

Ironie du sort, Béla Tarr s’est éteint le lendemain de l’anniversaire de celui qui fut son grand compagnon de route artistique.

Adapter sans illustrer

Chez Béla Tarr, l’adaptation littéraire ne relève jamais de la transposition classique. Les dialogues sont rares, les actions minimales, et le sens émerge par la durée, les silences et les déplacements dans l’espace. 

Cette approche se retrouve dans L’homme de Londres. Le cinéaste y détourne les codes du roman noir pour en extraire une méditation sur la solitude et la culpabilité. Le récit policier cède la place à une exploration lente des gestes et des regards, loin de toute tension narrative traditionnelle.

Le cheval de Turin, son dernier long métrage, ne procède pas d’une adaptation directe, mais s’ancre dans un récit apocryphe lié à Friedrich Nietzsche : l’épisode du cheval battu, qui aurait précédé son effondrement mental. Béla Tarr en retient l’idée d’un épuisement du monde, d’une existence réduite à la répétition et à l’extinction progressive de toute énergie. La référence au philosophe n’est pas traitée comme une source à illustrer, mais comme un point de départ pour une réflexion plus vaste sur l’existence et la finitude.

   

Après avoir cessé de réaliser des longs métrages en 2011, Béla Tarr s’est consacré à l’enseignement, notamment à Sarajevo, au sein de la film.factory.

À travers ses films, en partie issus de la littérature, Béla Tarr laisse une œuvre où le cinéma dialogue avec l’écrit sans jamais s’y soumettre. Ce compagnonnage avec les écrivains, au premier rang desquels László Krasznahorkai, constitue l’un des axes majeurs de son héritage artistique.

[Photo : Soppakanuuna, CC BY-SA 3.0 - source : www.actualitte.com]

«Si visqués a l’Havana, estaria preocupat»: després de Veneçuela, el govern de Trump posa Cuba en el punt de mira

Washington ha deixat clar que veu la caiguda del règim comunista de Cuba no tan sols com un efecte col·lateral de la captura de Maduro, sinó també com un objectiu geopolític explícit

Manifestants en una protesta contra la captura de Maduro a l'Havana, aquest cap de setmana.

Escrit per Karen DeYoung i David Ovalle

La captura de Maduro per part de tropes nord-americanes, dissabte passat, acaparà portades a tot el món, sobretot a Llatinoamèrica. L’operació, tanmateix, enlloc no causà tanta commoció com a Cuba.

La notícia que desenes de membres de les forces de seguretat d’elit cubanes havien mort protegint Maduro s’escampà per l’illa dissabte a la matinada, poques hores després de l’operació i molt abans que el govern de l’Havana en fes cap declaració oficial.

Diumenge a la nit, quan finalment emeté un comunicat informant que 32 cubans havien mort a Caracas, el govern de Cuba tenia problemes més greus.

Durant les hores prèvies, tant Donald Trump com el secretari d’Estat dels EUA, Marco Rubio, havien deixat clar que Washington veia la possible caiguda del règim comunista de Cuba no tan sols com un efecte col·lateral de la captura de Maduro, sinó també com un objectiu geopolític explícit.

“No crec que hàgim de fer res”, digué Trump poc després de la captura de Maduro. Sense el lideratge del president veneçolà, que durant anys ha subministrat petroli a cost reduït a l’illa, “Cuba sembla que és a punt de caure”.

Rubio anà encara més enllà insinuant que Washington fins i tot podria estar disposat a accelerar la caiguda. “No els avançaré quins seran els passos següents”, declarà diumenge en una entrevista televisiva. Però afegí: “Si visqués a l’Havana i formés part del govern, estaria preocupat.”

En absència d’una intervenció militar directa dels Estats Units, tanmateix, els experts en Cuba es mostren més escèptics sobre la possibilitat que el règim pugui caure a curt termini.

“Sóc molt escèptic sobre la possibilitat que el govern cubà pugui caure simplement per quedar-se sense el petroli veneçolà”, explica Michael J. Bustamante, professor associat d’història i director del programa d’estudis cubans de la Universitat de Miami.

“És molt possible que m’equivoqui, però Cuba ja ha passat per un tràngol així abans i ha sobreviscut”, diu Bustamante, en referència a allò que a Cuba es coneix com el “període especial”, que començà el 1991 amb l’aturada abrupta de l’ajut exterior soviètic arran de la caiguda de l’URSS.

Juan Gonzalez, que exercí de director a l’Hemisferi Occidental de l’equip de seguretat nacional del govern de Joe Biden, diu que “tallar el proveïment de petroli farà augmentar encara més la pressió humanitària a Cuba”, una illa que ja té escassetat alimentària i apagades elèctriques habituals. “Però no crec que el règim estigui disposat a rendir-se.”

A part un breu repunt econòmic durant el govern d’Obama, quan la represa de les relacions diplomàtiques entre Washington i l’Havana propicià un breu augment del turisme i petites concessions a la propietat privada i la inversió estrangera, l’economia cubana mai no ha acabat de recuperar-se de la desaparició de la Unió Soviètica.

Fa anys que l’economia de l’illa és caòtica, tant per culpa de les sancions imposades pels Estats Units com per la mala gestió d’un Partit Comunista Cubà escleròtic.

A començament de la dècada dels 2000, el suport de Veneçuela durant el govern del predecessor de Maduro, Hugo Chávez, fou clau a l’hora d’ajudar Cuba a deixar enrere el període especial i mitigar l’impacte de dècades de sancions nord-americanes. D’aleshores ençà, l’Havana ha hagut de superar la mort del dirigent revolucionari Fidel Castro, l’impacte de la covid-19, la fi del breu període d’obertura amb Washington del govern d’Obama i l’esclat del moviment de protestes populars del 2021.

L’agressivitat geopolítica del segon govern encapçalat per Trump, amb tot, representa una amenaça del tot nova per al govern cubà.

Els darrers anys, els mateixos economistes del govern cubà han aconsellat sovint al règim que reformés el sistema econòmic de l’illa, afegint-se a les recomanacions d’aliats com ara la Xina, el Vietnam i Rússia.

Raúl Castro, que substituí el seu germà Fidel l’any 2006, advertí de la necessitat de reformar el sistema de l’illa l’any 2010, en un llarg discurs pronunciat al parlament: “Ens hi juguem la vida de la revolució”, hi digué. “O rectifiquem o ens quedarem sense temps i ens enfonsarem en l’abisme. ”

Però els plans de Castro per a reforçar el sector privat i reduir el pes de l’estat s’aplicaren amb poca esma, cosa que féu ben poc per a resoldre els problemes sistèmics de l’economia de l’illa. La negativa del partit a permetre que les empreses i granges privades venguin els seus productes a preu de mercat, el refús de les reformes monetàries, les grans inversions en un sector turístic en decadència i el poder creixent del GAESA, el conglomerat controlat per l’exèrcit que gestiona sectors amplis de l’economia, també han frenat la política reformista de Castro.

En el moment culminant, els enviaments de petroli veneçolà permetien a Cuba de satisfer les seves necessitats energètiques i, fins i tot, de vendre’n de refinat a l’estranger en canvi de divisa estrangera, que el règim necessitava desesperadament. Però la forta caiguda de la producció a Veneçuela, fruit tant de les sancions nord-americanes com de la mala gestió de Caracas, n’ha reduït significativament els enviaments els darrers anys.

Aquestes retallades –juntament amb l’envelliment de les refineries cubanes, la deterioració de les infrastructura petroliera de l’illa i l’impacte dels huracans– causaren pel cap baix cinc apagades arreu de l’illa l’any passat.

“Han d’adonar-se que ja no poden dependre de l’ajut estranger”, explica Carlos Alzugaray, un diplomàtic cubà jubilat que viu a l’Havana. Els darrers anys, Rússia i Mèxic hi han augmentat els enviaments de petroli, i per això sembla probable que Washington comenci a pressionar la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, perquè talli l’ajut a l’Havana. La Xina, que deté bona part del deute sobirà de l’illa, ha mostrat poc interès a ajudar Cuba.

“Sobre el paper, les reformes són aprovades”, diu Alzugaray. “El problema és que no s’apliquen. La idea és obrir l’illa a l’economia de mercat, permetre el creixement del sector privat i eliminar o vendre les empreses estatals socialistes que no rendeixen. Cal que s’hi posin, com més aviat millor. Ja han perdut massa temps.”

Pocs experts en Cuba confien en la possibilitat que el govern dugui a terme reformes més ambicioses. Si més no, no mentre governi el president actual, Manuel Díaz-Canelo, i el seu cercle íntim.

“Hi ha reformistes dins el règim”, explica Gonzalez, que durant la seva etapa al govern de Biden tractà extensament amb el govern cubà: “Tenen una visió de govern molt concreta, però no disposen dels mitjans ni de la influència per a implementar-la.”

Però no és clar que ni tan sols aquestes reformes més ambicioses satisfacin Rubio –els pares del qual fugiren de l’illa abans de la presa del poder de Fidel Castro, l’any 1959–, ni tampoc per als nord-americans d’origen cubà en posicions de poder i influència. “Hi voldran grans canvis.”

L’oposició cubana, mentrestant, es troba debilitada i sense figures influents d’ençà de l’onada de detencions per les protestes del 2021.

“Qualsevol aspirant amb cara i ulls a encapçalar l’oposició és a Miami, a Madrid o a la presó”, explica William LeoGrande, especialista en afers llatinoamericans de l’American University. Considera improbable que la destitució d’un grapat d’alts càrrecs del govern, a l’estil de la captura de Maduro, faci gran cosa per a neutralitzar el poder de l’establishment i els militars i propiciar la caiguda del règim.

Quant als cubans mateixos, Alzugaray sentencia: “No crec que la gent estigui tan desesperada per a acollir de bon grat una intervenció nord-americana o la presa del poder d’un grup de cubans de Miami.” I afegeix: “La gent vol que canviï el govern cubà, però que canviï d’acord amb les condicions que decideixin els cubans, no pas algú de fora.”

Ovalle informa de Miami estant.

[Foto: Ernesto Mastrascusa/Efe - font: The Washington Post - reproduït dins www.vilaweb.cat]