Entrevisten una de les veus literàries més singulars de la Catalunya del Nord actualment
Escrit per Salvador
Vendrell
Al Centre Cultural Català de Perpinyà, mentre la ciutat sembla debatre’s entre la memòria i l’oblit, conversem llargament amb Joan-Francesc Castex-Ey, una de les veus literàries més singulars de la Catalunya Nord actualment. Ens hi acompanya el fotògraf Francesc Vera, que va capturant silencis i gestos, i també Víctor Labrado, coordinador de La Veu dels Llibres, que intervé sovint en la conversa amb preguntes precises i mirades compartides.
Castex-Ey parla amb una barreja de serenitat i inquietud. Fill de pagès, geògraf de formació i escriptor per necessitat interior, ha construït una obra profundament marcada per la natura, la poesia, la llengua i una certa consciència tràgica del temps que vivim. La seua és una literatura feta des de la perifèria —geogràfica i cultural—, però amb una ambició universal i espiritual que travessa poemaris, novel·les i peces teatrals.
Durant una bona estona, conversem sobre la resistència del català a la
Catalunya Nord, sobre la relació entre poesia i pensament, sobre el paisatge
devastat dels afores de Perpinyà, sobre la fascinació pel cosmos i també sobre
la soledat d’escriure en català a França / dins l’estat francès. Castex-Ey no
dramatitza, però tampoc edulcora res. Sap perfectament des d’on escriu: des
d’un marge que, precisament per això, li permet mirar el món amb una intensitat
especial.
Joan-Francesc Castex-Ey, El darrer mot, Paraules, 2026
Els orígens:
una infància entre la plana i la llengua
Vas nàixer a
Perpinyà l’any 1977 i
has crescut a la Catalunya Nord. Quin era el paisatge humà i cultural que t’envoltava
de petit?
La plana del
Rosselló, amb el Canigó al fons, l’Albera… Soc fill de la plana, fill de pagès.
Un paisatge de garrigues, presseguers i vinyes. És el meu paisatge original…
I la família?
Amb un pare de Perpinyà
i d’Òpol —Òpol, que és a les Corberes catalanes— i ma mare dels Aspres i del
Vallespir. Mon pare era pagès i ma mare infermera.
Quina era la
llengua de casa?
Els avis parlaven
català. Amb els pares era diferent, perquè sí que saben català, però amb
nosaltres sempre han parlat una barreja de francès i un xic de català. Jo, amb
els meus germans, parli francès.
Tens algun
record de petit relacionat amb el català?
Com que els avis parlaven català, vaig poder veure el català viu. Fa quaranta anys el català encara corria pels carrers.
![]() |
Joan-Francesc Castex-Ey a La
Llibreria, Perpinyà |
Ací, vols dir
a Perpinyà?
Als pobles,
sobretot. A Perpinyà no tant, però hi havia més català que ara.
Per tant, el
català no et va vindre després: et venia de casa.
Sí, però després
va arribar la conscienciació de la problemàtica, un interès renovat pel català.
Vaig haver de treballar molt la llengua. Cap als vint anys vaig prendre
consciència que el català era una llengua minoritària. En aquell moment hi
havia un ambient cívic, cultural i també polític molt diferent. Hi havia el
lema “Perpinyà la catalana” del batlle Jean-Paul Alduy. Això va ajudar molt a
prendre consciència de la realitat del català i de la identitat.
Explica millor
això de l’Alduy als
nostres lectors, que molts no coneixen la història d’ací —diu Víctor.
Jean-Paul Alduy,
fill de Paul Alduy batlle de Perpinyà, també ho serà entre 1993 i 2009. És tota
una dinastia. Jean-Paul Alduy tenia una política de promoció del català, de la
identitat catalana i de les relacions amb Barcelona. També va ser força
important per a jo el món associatiu.
Joan-Francesc Castex-Ey, El trencament, Trabucaire (2018)
Quines
associacions hi havia aleshores?
Encara hi són
—Arrels, Òmnium, Aire nou… Potser ara tenen una empenta diferent. Jo no soc de
les escoles de La Bressola. Els meus pares no me van portar a escoles
catalanes. Tota la meua escolaritat va ser en francès. Però sí que puc dir que
el món associatiu i el context cívic i cultural van ser importants, com a
alternativa a la realitat francesa.
Hi ha algun
cas concret, alguna persona o associació que et marcara especialment? —pregunta
Víctor.
Com que soc
lletraferit, trobar-me amb Jordi Pere Cerdà per exemple va ser molt important.
Era una de les veus més profundes i decisives de la literatura nord-catalana
del segle XX. També hi havia moltes publicacions en català, moltes més que ara.
Jo seguia tota aquella activitat literària i això me va empènyer cap al català
i cap a l’escriptura.
Joan-Francec Castex-Ey, al Casal Jaume I de Perpinyà
A casa tenies
llibres?
Sí. Ma mare
llegeix molt; mon pare, no tant.
En català?
Sí. El meu avi
matern tenia llibres en català i ara els tinc jo.
Sabries dir-ne
alguns?
Poesies de Maragall i de Pons, sobretot. Segurament això també va tenir un impacte en la meua escriptura.
Escriure en
català: una elecció íntima i militant
Què representa
per a tu llegir i escriure?
Tinc l’escriptura
a dintre. La necessitat d’escriure. No sabria destriar una cosa de l’altra.
Crec que llegir i escriure són igualment importants.
Vas estudiar
Geografia a la Sorbona.
M’agradaven molt
les humanitats. Vaig estudiar Geografia perquè m’interessaven els espais, els
paisatges i les comunitats humanes, i volia comprendre’ls. Però també hauria
pogut estudiar Lletres. De fet, ara tinc un doctorat en lletres amb una tesi
sobre la visió del cosmos en la literatura nord-catalana.
La Geografia t’ha aportat alguna cosa sobre les
identitats frontereres? És un tema que apareix en la teua obra.
Sí, segurament la
geografia te dona una mirada sobre la diversitat i sobre la geografia humana.
Quan ets geògraf normalment t’agraden els viatges, recórrer territori,
descobrir, comparar. I t’adones que el cas d’aquí no és pas únic.
Des del
principi escrivies en català?
No. Primer
escrivia en francès. Cap als vint-i-cinc anys me vaig posar a escriure en
català.
Joan-Francec Castex-Ey, La frescor de les nits, Les Presses Littéraires (2015)
I per què canviares de llengua?
Com que vaig
començar escrivint poesia, el català era una eina que me convenia més, íntimament
i amb aquest gènere. Però també hi havia una dimensió militant: el desig
d’il·lustrar una llengua maltractada. Hi havia un sentiment d’injustícia.
Era molt
difícil publicar en català, m’imagine —diu Víctor.
Sí. De fet, les
primeres publicacions van ser autoeditades. Després, a poc a poc, vaig poder
publicar en editorials d’aquí, com El Trabucaire. Actualment, també hi ha
Edicions Paraules, on he publicat el meu últim poemari.
Quins autors
nord-catalans et van marcar durant la formació?
Jordi Pere Cerdà,
Josep Sebastià Pons… els grans poetes, diguem-ne. També els nostres
novel·listes, però jo soc més de poesia i pensament que no pas de novel·la.
Et vas sentir
hereu d’una tradició
nord-catalana o vas construir el teu propi camí?
Crec que, tot inspirant-me en els poetes nord-catalans, vaig construir el meu propi camí. M’he sentit bastant sol. De la meua generació no hi ha pràcticament ningú que escrigui en català. La generació de Joan-Lluís Lluís, per exemple, encara eren uns quants, però després és un desastre.
![]() |
Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de
Perpinyà |
La llengua, la
transmissió i el futur
Has treballat
a la Casa de la Generalitat a Perpinyà?
Sí, i encara hi
treballi. Després d’un tall i d’uns quants anys fent diferents feines de
professor i formador. Al món institucional o acadèmic vinculat al català hi
vaig arribar quasibé per atzar. Per al primer període a la Casa de la
Generalitat vaig enviar una sol·licitud i vaig tindre sort perquè hi havia una
baixa per maternitat.
Com que no vinc
d’una família ni catalanista ni polititzada, hi vaig arribar tot sol, amb el
meu perfil professional i intel·lectual.
Què significa
ser català avui a la Catalunya Nord?
El sentiment
identitari encara és fort. Molta gent encara se sent catalana. No sé si és majoritari,
però continua tenint força. Ara bé, aquest sentiment de pertinença no passa
necessàriament per la llengua i, fins i tot, escriure en català o apostar pel
català te fa sentir marginat.
Ahir ens va
passar una cosa molt estranya. Després de pagar en un restaurant, un cambrer
ens va demanar disculpes pel seu català. Un català pràcticament inexistent.
La llengua ha
guanyat prestigi. No hi ha pas més vergonya. Els meus avis sí que en tenien.
L’estat francès els havia ensenyat a sentir autoodi. Hi va haver tot un
condicionament, especialment a l’escola. Hi havia càstigs per parlar català.
Joan-Francec Castex-Ey, Nosaltres, els Set Homes, Forment (2023)
Podries contar
alguna cosa sobre aquests càstigs?
Te pegaven amb la
regla als dits per parlar català. Hi havia humiliacions, cartells amb la
injunció “Parlez français, soyez propres” —Parleu francès, sigueu nets.
Els meus avis tenien això completament interioritzat. Cal tenir en compte que
eren gent nascuda a començament del segle XX.
Podem dir que
la llengua ha guanyat prestigi, però ha perdut parlants?
Sí. Ja no hi ha
aquella vergonya, però ha perdut el gruix de parlants naturals.
Escriure i
ensenyar formen part d’una
mateixa vocació o són camins paral·lels?
L’ensenyament va
venir després. Però hi ha una relació clara: la transmissió. Escriure en català
dins un context com aquest implica inevitablement aqueixa problemàtica de la
transmissió, i l’ensenyament també. De cara al futur, probablement escriuré
menys poesia. De fet, dic que el darrer poemari —El darrer mot— serà
l’últim.
Això ho diem
tots.
En el meu cas
crec que sí. Potser escriuré assaig. Segurament l’ensenyament i la recerca
agafaran més pes.
Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà
Explica en
quin sector de l’ensenyament
treballes.
Soc professor de
català a la Casa de la Generalitat. Tinc alumnes adults, majoritàriament gent
gran d’ací, catalans, però també persones de França endins que s’han jubilat
aquí i volen aprendre la llengua. Hi ha una mica de tot: gent de mitjana edat i
també alguns joves. Doni els nivells A2 i B1.
A més, tinc un
taller d’escriptura a la universitat amb estudiants de llicenciatura de català
i hi faig recerca en literatura nord-catalana.
La teua
recerca geopolítica transfronterera condiciona la mirada literària?
No tant, ara.
Aquestes temàtiques han perdut pistonada per a jo. D’ençà que soc doctor en
Lletres m’interessen més els temes literaris i les meues recerques s’orienten
sobretot cap a la poesia i el pensament.
I com s’inicia la teua trajectòria d’escriptor?
Quin va ser l’impuls creatiu?
Vaig començar amb la poesia. Després he escrit altres coses, com ara relats, contes, novel·la i teatre. Però la poesia és el gènere que més me correspon…
![]() |
Joan-Francec Castex-Ey, Menudall d’ànima, Curbet (2015) |
Natura, poesia
i espiritualitat
La sang i
la saba
(autoeditat, Perpinyà, 2008); Salvatge (TDO Editions, Perpinyà, 2010); La
matriu (Trabucaire); Ruta major / La grande route —edició bilingüe
català-francés— (Éditions Les Presses Littéraires, Saint-Estève, 2014); Menudall
d’ànima...
La sang i la
saba, Salvatge i La
matriu formen una trilogia. Hi parli un munt de la natura, de com impregna
la nostra vida, perquè nosaltres també sem natura.
Podem dir que
són una forma d’arrelament,
de resistència o d’exploració interior?
Sí, tot a
l’encop. El fet de ser fill de pagès i haver estudiat Geografia fa que la
qüestió de l’arrelament sigui molt important per a jo. Arrelament i
introspecció van junts.
La teua obra
evoluciona cap a formes més híbrides. És una necessitat expressiva o una
decisió deliberada?
Jo diria que el meu bagatge lingüístic ha evolucionat i s’ha ampliat, i això m’ha permès de tocar altres gèneres. Crec que la poesia era més fàcil al començament. Després me vaig posar a escriure novel·la, narrativa breu o teatre. Ara tinc una capacitat lingüística que no tenia al començament.
![]() |
L’escriptor Joan-Francesc
Castex-Ey i la llibretera Joana Serraa La Llibreria, Perpinyà |
Canvia també
la manera d’escriure?
Sí. El fet de
canviar de gènere modifica necessàriament les formes. Però, malgrat tot, la
poesia és present en cada cosa que faig. Fins i tot en la narrativa i el
teatre, crec que la meua escriptura, independentment del gènere, sempre
és poètica.
Molt
aforística…
Sí. Aforística i
metafòrica.
Retrat
petit de tot i res / Petit portrait de tout et de rien (2016) és un llibre bilingüe on trobem
una barreja de narració, assaig i moments poètics.
Són com petits
retrats. L’escriptura és poètica, tant per les imatges com per la manera de
parlar. També hi ha reflexió. La literatura poètica i la literatura del
pensament són els dos gèneres que més m’agraden, i això necessàriament es
traspua en l’obra.
Hi ha molta
reflexió, però també molt de simbolisme. Com combines aquestes dues coses?
És una barreja de
creativitat pura, de poesia, i també de reflexió i racionalitat. Signes
sensibles. En la poesia pot haver-hi saviesa i pensament, però és un pensament
diferent del filosòfic. És un pensament més incandescent, més viu, més carnal.
El
trencament
(Trabucaire, Perpinyà, 2018) és la teua primera novel·la, un relat d’anticipació situat en un futur
asfixiant, l’any 2064, on combines acció i reflexió. És una advertència
o una extrapolació del present?
Les dues coses.
És una ficció amb, probablement, un missatge.
![]() |
Joan-Francesc Castex-Ey, Retrat petit de
tot i res / Petit portrait de tout et de rien, Les Presses Litteraires
(2016) |
Sí, efectivament.
Hi ha molts moments força poètics: en les descripcions, en els sentiments, en
els ambients. La poesia pot fer aflorar realitats amagades. Només la poesia pot
fer això amb el seu llenguatge especial, la seua plàstica. I és una eina que
també pot fer servir la narrativa.
Hi ha també un
tema molt clàssic: la tensió entre el món urbà i la natura salvatge. És una
tensió que travessa tota la teua obra?
Sí, hi és molt
present. Potser no tant en l’últim poemari, perquè allí el centre són els mots.
La natura és
també una forma d’escapament
o de salvació en la teua vida personal?
Sí. El fet que
ara visqui al Conflent no és casualitat. Som fugit de la plana i de Perpinyà,
del seu ambient irrespirable. És una fugida, segurament. Me costa veure com ha
acabat la plana del Rosselló, plena de cotius, urbanitzacions i centres
comercials. No és la que vaig conèixer de petit. Ara, també simplement m’agrada
la muntanya conflentina i la comarca.
Tu eres ets de
Banyuls dels Aspres?
Sí. Tota la meua
infància la vaig passar allí.
I per què has triat
Rigardà?
No podia
anar-me’n a la Cerdanya, massa lluny. Treballi a Perpinyà. Rigardà és a mig
camí, però ja dins del Conflent.
Podríem dir
que en El trencament hi ha també una dimensió espiritual?
Sí. La meua obra
se pot llegir com una trajectòria espiritual, com un camí interior, una via cap
a una possible transcendència. I el poemari que acaba de sortir, El darrer
mot, és l’últim perquè crec que som tancat un cicle creatiu i un camí
espiritual.
![]() |
Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de
Perpinyà |
Un poquet de
teatre: La frescor de les nits. Allí planteges la desaparició de la
llengua. Podríem dir que és el teu text més polític?
Potser sí. De
tota manera, escriure en català ja és polític. Però segur que aquesta obra està
més directament relacionada amb la situació cultural, lingüística i identitària
de la Catalunya Nord. Hi plantegi la desaparició del català com un cataclisme
climàtic. És un desastre comparable al canvi climàtic.
I per què
tries el teatre per abordar aquesta qüestió?
Vaig pensar que
el teatre podia permetre transmetre a l’encop un missatge i emocions, en
directe. Era un bon canal. L’obra se va representar a Perpinyà, al teatre de la
Universitat; a Pesillà de la Ribera; i a Arles de Tec.
Teniu alguna
estimació de la gent que pot llegir en català a la Catalunya Nord? —pregunta
Víctor.
La darrera
enquesta seriosa, crec que del 2015, deia que un 60% de la població comprèn el
català, un 30% el sap parlar i només un 10% seria capaç d’entrar en una
llibreria i comprar un llibre en català. En canvi, hi ha un vuitanta per cent
favorable a més ensenyament i més reconeixement de la llengua.
La llengua és
un dels centres de la teua obra?
Sí, crec. En
l’últim poemari, El darrer mot, tanqui precisament aqueixa reflexió. Els
mots com a presó i com a alliberament; per dir i per callar; els mots que nos
permeten desplaçar-nos, comprendre el món, crear. La relació entre el
llenguatge i la vida, els altres.
![]() |
Joan-Francesc Castex-Ey, L’odissea de
Cosme, fill del vent,
Òmnium Cultural Catalunya Nord (2025) |
Pensament,
cosmos i literatura des del marge
La teua obra
té una dimensió gairebé còsmica. D’on prové aquesta mirada?
Sempre m’ha
fascinat l’univers. Tinc records d’infantesa d’un sentiment d’estranyesa davant
del món i de l’univers com a totalitat. Ara, nosaltres també sem univers.
Després, a l’adolescència, tenia cosins molt científics que tenien un telescopi
i fèiem sessions d’observació. Això me va impactar molt.
I et feies
preguntes metafísiques? Qui som, què fem ací, on anem?
No només
preguntes metafísiques. També hi havia la contemplació de l’univers. Ara costa
més per la contaminació lumínica, però quan era adolescent encara era possible.
És una experiència de bellesa, de magnificència i també de la nostra
insignificança. Tot això ha marcat la meua obra.
Hi ha una bona
combinació: pensador, geògraf, escriptor.
Geògraf no tant
ara, però sí…
Escrius des de
la identitat o des de més enllà?
Diria que al
començament escrivia partint de la identitat. Ara potser he anat un pas més
enllà, sense renunciar-hi.
![]() |
Joan-Francec Castex-Ey i
Salvador Vendrell al Casal Jaume I de Perpinyà |
Jo sempre dic que
soc català del nord, però tinc molt present la realitat dels Països Catalans i
del domini lingüístic. Ara bé, hi ha diferències i una diversitat que és una
riquesa i no s’hauria de veure mai com una ruptura. La Catalunya Nord existeix
en si mateixa. La història nos ha fet diferents. Jo, per exemple, no tinc cap
parent a l’altre costat de la frontera, encara que molta gent sí.
Tens relacions
literàries a l’altre
costat? —pregunta Víctor.
Soc lector de
tota la literatura catalana. Relacions personals no en tinc gaires. Amb els
valencians, més que amb els catalans del sud.
Tenim coses en
comú.
Sí. Sem
perifèries…
Què significa
ser escriptor català a l’estat francès, avui?
Acabes marginat. Ser escriptor en català aquí és una llesta literària, però també política i vital. Jo som tingut sempre una vocació literària molt forta. Sempre som volgut escriure. Després vaig triar escriure en català, i això és una decisió emocional, vital i política, en el sentit noble de la paraula: denunciar una injustícia.
![]() |
Víctor Labrado, Salvador
Vendrell i Joan-Francesc Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà |
[Fotos: Francesc Vera -
font: www.diarilaveu.cat]























