Isac Nunes da Luz Cordeiro
***
Tradutor Público e
Intérprete do Comércio
***
Idiomas: francês, espanhol, catalão e galego ***
Matriculado na Junta Comercial do Estado do Paraná
*** Curitiba ***
República Federativa do Brasil
Parlem amb una de les fundadores de Bohemia Kollectiv, una entitat cultural
formada per cinc joves de Santa Coloma de Gramenet que impulsa concerts,
cinema, exposicions i altres activitats per acostar la cultura a tota la
ciutadania.
El cinema a l'aire lliure és una
de les propostes de Bohemia Kollectiv.
Entitat
redactora: LaviniaNext
Autor: Dani
Sorolla
Durant més d’una dècada, anar al cinema no era una opció
a Santa Coloma de Gramenet. Avui, gràcies a Bohemia
Kollectiv i al projecte Cinema 089,
la ciutat ha recuperat aquesta experiència amb sis projeccions gratuïtes a
l’aire lliure que han tornat a reunir el públic al voltant de la pantalla
gran.
Amb tot, el cinema és només una de les propostes d’aquest col·lectiu
format per cinc joves colomencs, que en gairebé tres anys també ha impulsat
concerts, exposicions, teatre, monòlegs, mercats d’artistes i un concurs de
bandes. Amb la Berta Lorenzo repassem els orígens de Bohemia
Kollectiv i aprofundim en la voluntat de fer barri de l’entitat i el
repte de consolidar una oferta cultural accessible per a tothom.
Què és Bohemia
Kollectiv i amb quin objectiu va néixer?
Bohemia Kollectiv va néixer com una associació cultural sense ànim de
lucre. Vam començar organitzant exposicions d’art combinades amb concerts, amb
la idea d’aplegar dues expressions creatives en una mateixa activitat. Des de
l’any passat, també som cooperativa. Complementem l’activitat de totes dues
estructures i, a través de la cooperativa, oferim, per exemple, el servei
gastronòmic dels esdeveniments. Això també ens ajuda a finançar el projecte.
Sou un grup de
cinc amics que us coneixeu des de l’institut. En quin moment decidiu
organitzar-vos i crear l’associació?
Tot va sorgir arran d’una activitat amb la Rita Hervas, una artista local
de Santa Coloma. Tenia una exposició molt bonica, formada per dibuixos de
veïnes de la ciutat, i buscava un lloc on mostrar-la. El pare del Pol
Santamaria, un dels membres de l’associació, té la Taverna GaudiR, a Santa
Coloma, i vam aprofitar l’espai per organitzar-hi l’exposició.
Com va anar
aquella primera activitat?
Molt bé, ens va agradar moltíssim l’energia que s’hi va generar i com va
anar tot. Després, va sorgir una segona exposició, amb FulanitoIvan, en què ja
vam incorporar un concert. Va funcionar molt bé i va ser aleshores que vam
començar a desenvolupar la idea de Bohemia Kollectiv d’una manera més seriosa.
Vam veure que podia tenir continuïtat i que podíem ampliar el projecte més
enllà de les exposicions.
Quines
activitats i projectes impulseu actualment?
Aquest any ens hem centrat sobretot en el cinema. També hem organitzat un
concurs de bandes, amb deu concerts en directe durant un cap de setmana. Ara
impulsem, per segon any, un cicle de concerts setmanals al restaurant El
Perdut, amb Santako Music. A més, també hem organitzat monòlegs, teatre i
exposicions.
Treballem per temporades, principalment la d’hivern i la d’estiu.
Intentem reunir-nos cada setmana i, al final de cada etapa, fem una valoració
del que hem fet i plantegem noves idees. Tenim moltes propostes que encara no
hem pogut desenvolupar i que continuen guardades al calaix. Com que som cinc,
ens sorgeixen moltíssimes idees, però les hem d’acotar per una qüestió de
temps, perquè cadascú també té la seva feina.
Quin tipus de
cultura voleu promoure i a quin públic us adreceu principalment?
Al principi, volíem adreçar els esdeveniments especialment al públic
jove. A la pràctica, però, hi ha participat gent molt diversa i, de vegades,
més adulta. Al cinema, per exemple, venen des d’adolescents fins a persones
grans. El públic depèn molt de cada activitat.
El festival
Metxa va marcar un punt d’inflexió en aquest sentit.
Va ser el primer esdeveniment de més dimensió que vam organitzar. Va
néixer d’una proposta de l’Ajuntament per fer una mena de campanades o trobada
de tarda, i nosaltres el vam convertir en un market amb tallers i molts
artistes que hi van poder vendre i exposar les seves creacions. Va ser molt
bonic i va atreure especialment molta gent jove. En qualsevol cas, no tanquem
les activitats a ningú. El nostre objectiu és que la cultura sigui accessible
per a tothom.
Santa Coloma
de Gramenet és una part central del projecte. Què significa per a vosaltres
crear cultura des de la ciutat?
El nostre nucli és Santa Coloma i tot el que hem fet fins ara ha estat
aquí. Per a nosaltres és molt important poder promoure activitats culturals a
la ciutat. Santa Coloma és molt activa, amb molta vida al carrer i un fort
esperit de comunitat. Tot i això, de vegades hi ha activitats que poden no
semblar accessibles per a tothom. El nostre objectiu és oferir cultura de
manera gratuïta i sense condicionants.
Una de les
vostres iniciatives més visibles ha estat Cinema 089. Com neix la idea de
recuperar l’experiència d’anar al cinema a Santa Coloma?
Era una idea que teníem al cap des que va néixer l’associació, però és un
projecte difícil d’organitzar. Ha estat un procés llarg, perquè hem hagut de
cercar molta informació i resoldre qüestions relacionades amb el material, els
permisos i la manera de fer-ho gratuïtament i dins de la legalitat. Aquest any,
el Departament de Joventut ens ha donat força suport en els projectes que hem
anat proposant. Quan vam presentar la idea del concurs de bandes, també vam
posar sobre la taula la proposta del cinema a la fresca. Va agradar molt, ens
van donar el vistiplau i vam començar a posar-ho tot en marxa.
Quina resposta
heu rebut del públic?
La resposta ha estat molt bona. Estem molt contentes perquè, per exemple,
en les dues últimes sessions hem fet sold out. N’estem molt orgulloses, la
veritat.
Doneu tanta
importància al fet que les activitats siguin espais de trobada i no només
propostes de consum cultural.
Volíem potenciar aquesta idea de fer barri. A l’activitat de cinema, per
exemple, abans de la pel·lícula preparem una zona amb taules, com si fos una
terrassa, perquè la gent pugui arribar abans, sopar i compartir una estona.
S’hi està molt bé i el públic ho agraeix moltíssim. A més, el servei
gastronòmic que oferim com a cooperativa també ens ajuda a tirar endavant
l’activitat. Després de la pel·lícula toca recollir, que és la part menys
agraïda, però també forma part de tot plegat.
I treballeu
sovint amb artistes, comerços i entitats locals.
Sí. Totes les sessions de cinema han estat apadrinades per una entitat de
la ciutat, i ha estat una experiència molt bonica.
Què diries que
heu après durant aquests primers anys de trajectòria?
D’alguna manera, crec que tant els meus companys com jo hem après com
funciona la vida adulta (riu). Quan vam començar el projecte teníem 22 o 23
anys i encara érem molt joves i innocents. Amb l’experiència que hem anat
adquirint, tant en l’àmbit cultural com en el gastronòmic, també hem descobert
la part més empresarial del projecte. És una part complicada i cal anar amb
molta cura.
I, malgrat les
dificultats, el projecte també us ha donat moltes satisfaccions.
I tant, també hem après a gaudir veient que la gent està contenta amb el
que fem. Intentem treure forces de tot allò positiu que ens aporta el projecte
per afrontar les dificultats. Al final, els aspectes positius pesen més a la
balança. Per això continuem.
Quins
projectes o reptes teniu sobre la taula de cara als pròxims mesos?
Ara que tenim una mica més d’equip, sobretot en l’àmbit tècnic, ens
agradaria fer alguna cosa més gran. Primer de tot, però, volem mantenir les
tres activitats principals que hem impulsat aquest últim any: el festival
Metxa, el concurs de bandes i el cinema. Seria meravellós consolidar-les i
convertir-les en una tradició a la ciutat.
I continuar
creixent?
Sí, també volem ampliar l’equip i continuar fent créixer el projecte,
perquè de vegades necessitem més mans. La idea és portar tot el que fem a un
altre nivell. Ja portem gairebé tres anys de trajectòria i ha estat molt bonic
veure com ha evolucionat el projecte.
[Foto: Pexels (Llicència CC - font: www.xarxanet.org]
Amb l’ultradretà Louis Aliot com a batlle de
Perpinyà, s’ha iniciat una croada per diluir la catalanitat de la ciutat i
desvincular-la de la resta de territoris catalanoparlants. L’eixida del consistori
de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana coincideix amb l’impuls de
l’Institut del Rosselló. «L’objectiu és considerar el rossellonès com a un
idioma diferent del català», adverteix l’activista nord-català Pere Manzanares.
Marine Le Pen,
líder de Reagrupament Nacional, amb Louis Aliot, batlle de Perpinyà.
Escrit per Moisés Pérez
Les graderies
de l’estadi de la USAP són un collage de la catalanitat. Els
seguidors de l’equip de rugbi de Perpinyà fan càntics en català, onegen
estelades i senyeres i llueixen unes samarretes de colors quadribarrats. El club és un símbol de la resistència de
la identitat catalana dintre d’un territori hostil a qualsevol anhel nacional
diferent del francés. No debades, l’Estaca, de Lluís Llach, ressona
habitualment al coliseu dels nord-catalans.
Aquesta eufòria
catalanista contrasta amb la croada impulsada per Louis Aliot, batlle de Perpinyà pel reaccionari i xenòfob
Reagrupament Nacional, contra la llengua i la identitat catalana. L’ultradretà,
en coherència amb el nacionalisme francès exacerbat dels deixebles de Marine Le
Pen, ha impulsat accions per diluir els elements de reivindicació catalana a la
ciutat i pintar-los amb una capa folklòrica, allunyada de la vinculació amb la
resta de territoris catalanoparlants.
Aliot ha suprimit
el lema de «Perpinyà, la catalana», ha eliminat la regidoria de Catalanitat,
ha tret elements com barretines, senyeres o la Flama del Canigó del cartell de
Sant Jordi i ha curtcircuitat les subvencions a entitats com ara Òmnium
Cultural o l’escola La Bressola, una de les poques entitats educatives amb un
programa d’ensenyament en la llengua autòctona de la Catalunya Nord. «L'extrema
dreta francesa està reduint cada cop més la catalanitat a una cosa simbòlica i
està traient tota la part lingüística i cultural», avisava Gautier Sabrià,
responsable de Plataforma per la Llengua a la Catalunya Nord, a les pàgines
d’EL TEMPS.
L’ofensiva, però,
s’ha multiplicat durant aquest estiu. A la seua defensa de la denominació
jacobina de «Pirineu Oriental» per al departament que engloba la Catalunya Nord —en contraposició a
«Pirineu Català», la fórmula promocionada pel catalanisme—, va anunciar
l’eixida de Perpinyà de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana. Ho va
fer amb una excusa econòmica, amb la qual cosa no sols retirava el suport
polític del consistori, sinó una injecció dinerària d’uns 25.000 euros anuals.
Paral·lelament a
la seua decisió d’eixir d’uns ens que havia estat fruit de l’empenta pel català
dels col·lectius autòctons per la llengua i la cultura, ha impulsat l’Institut
del Rosselló. Aquesta entitat neix del contacte i dels lligams d’Aliot amb
l’administració balear. En 2024, Palma i Perpinyà signaren un conveni
d’intercanvi cultural, però amb una perspectiva allunyada de reivindicar els
nexes lingüístics. Malgrat algunes referències a la història comuna, l’acte va
servir perquè el batlle de la ciutat nord-catalana carregara contra el
catalanisme i l’independentisme.
Louis Aliot, batlle de
Perpinyà, per Reagrupament Nacional i l'alcalde de Palma, el popular Jaime
Martínez, en 2024.
«La
Generalitat d’aquells que la denominen com a Catalunya del Sud utilitza
Perpinyà com una base de rereguarda per al seu combat. Volem mantenir unes
bones relacions, però la Catalunya Nord no existeix. La nostra regió es diu
Pirinencs Orientals», va defensar un càrrec local instal·lat a l’estructura
directiva de Reagrupament Nacional, ja que n’ocupa la vicepresidència. Aliot
està condemnat per malversació i és d’ascendència
alacantina per part materna.
Trencar amb
la unitat de la llengua
El foment
d’aquest Institut del Rosselló tindria com a propòsit, segons destacades veus
del catalanisme a la Catalunya Nord, erosionar la unitat de la llengua
catalana. «L’objectiu és trencar amb la unitat de la llengua en considerar el
rossellonès no com a un dialecte del català, sinó atribuir-li unes
singularitats i una raó de ser al
marge del català»,
explica Pere Manzanares, impulsor de Ràdio Arrels i activista
històric per la llengua catalana a la part més septentrional del país. «És la
mateixa estratègia del blaverisme al País Valencià i està alineada amb Vox a
les Illes Balears», indica.
«No és un
discurs nou, però l’està promocionant amb força. Aquests missatges no atreuen
cap intel·lectual, acadèmic, entitat o científic. És evident que el rossellonès
és un dialecte del català. Ara bé, pot penetrar en una part de la població que
està verge identitàriament, és a dir, en residents a la Catalunya Nord que han
vingut de fora, són aquí des de fa una o dues generacions i no tenen gaires lligams amb el català», exposa. El blaverisme amenaça de
créixer a la Catalunya Nord i erosionar els lligams amb la catalanitat en
benefici de l’omnipresent nacionalisme francés.
É probable,
talvez máis que probable, que tan só unha voz afeita á disciplina e ao
imaxinario lírico onde salienta como un dos autores de gañado prestixio, sexa
quen de afirmar que o tempo pasa “como move o vento do sur as patas dos cabalos
de Arabia”, e que isto apareza co naturalidade no medio e medio dun libro de
relatos breves coma este que nos ocupa, coa lectura aínda pendente de Árbore
arriba. Memoria das orixes (2026) no que volve asomarse á memoria
familiar como xa realizou hai algúns anos con dous volumes anteriores.
Volve, así
pois, Pepe
Cáccamo, ao xénero no que xa se estreara con Microtopofanías (1992)
e ao que seguiría A luz dos desnortados (1996) e no que se
move, a meu entender, con especial habilidade.
Se ben o libro aparece
segmentado en dúas partes -a primeira, con relatos máis breves, como arriba
sinalei, agrupa prosas arredor do tempo, do seu transcorrer e o seu poder para
transformar as cousas; a segunda, unifica os relatos ao presentaren unha
filiación onírica- tanto nunha coma noutra se advirte con facilidade a
brillantez dunha prosa traballada, se se quere unha selección léxica que nace
do pouso -coido que exemplar no clima construído no relato “Ninguén de
ningures” e tamén naqueloutro titulado “Interrupción do xúbilo”: perturbadora
historia -foina para min e moito- na que un profesor xubilado se ve obrigado a
reintegrarse a un traballo docente que xa cría totalmente esquecido onde o peso
da narración repousa, como ocorre noutros moitos relatos, na suma estratos
marcados polo misterioso e desacougante, tan fronteirizo ás veces co delirante
ou o absurdo.
Relatos, así
pois, inzados nalgúns casos de ironía, que comprimen moita literatura e xogos
creativos dentro, e nos que se materializa sempre unha atmosfera que posibilita
interpretar de maneira non unívoca a súa conclusión, se é que hai porque o
autor tampouco persegue peches tradicionais ou canónicos e de aí, se cadra, a
súa modernidade nese transitar polo epifánico e simbólico cara ao marabilloso
que, tamén si, pode instalarse no cotián.
Nunha
actividade como a literaria, situarse nas marxes ten as súas consecuencias. O
escritor Alberte Momán (Ferrol, 1976) sábeo ben após unha traxectoria prolífica
e intensa que o uniu á narrativa e á poesía durante moitos anos. Non seguiu
modas nin movementos, mais si participou de numerosos colectivos. Este 2026
lanzou a reedición do seu poemario trilingüe 'A seiva calcinada' e non descarta
facer novas obras próximas ao estilo Pulp.
O escritor Alberte Momán, nunha praza da cidade de Lugo, o 19 de agosto.
Por Antón Escuredo
A
sinceridade é unha das virtudes de Alberte Momán, mesmo para falar da súa actividade
literaria. O seu interese por escribir e publicar levouno a participar en
numerosas iniciativas colectivas e individuais, compartindo libros e escenario
ou presentándose en solitario. Nesta entrevista para Nós Diario fala
da súa obra e dunha traxectoria na que descubriu a autoedición.
—Desde 2003 e até a data ten publicado 20 obras de poesía e 23 de
narrativa. Sería o que chamaríamos un escritor prolífico. Cal é a razón desta
esta “voracidade” literaria?
Acompaño normalmente a escrita con lecturas e elas
proporciónanme principalmente preguntas que me fago a min mesmo. Son bastante
obsesivo en moitos aspectos e tendo a buscar respostas. Para consolidar esas
respostas ou esas reflexións nas que vou caendo segundo vou lendo necesito
plasmalas nalgún sitio. Así, parto inicialmente de pequenos bosquexos, frases
ou parágrafos que vou recompilando e que despois podo enlazar. En moitos casos
remata por ser unha historia ou un libro de poemas. O que me conduce a escribir,
basicamente, é a obsesión.
Por outra parte, as miñas novelas son “micronovelas”. Son
breves, rara vez chegan ás 100 páxinas, nunha liña moi próxima ao Pulp clásico.
Con todo, tento darlles un pouco máis de contido, de reflexión que no Pulp que
conta con obras normalmente lixeiras e bastante mal escritas. As miñas novelas
tenden ás denominadas “psychobilly” con acción constante e dándolle unha volta
aos heroes clásicos da literatura e da banda deseñada.
—Comentou nalgunha
ocasión que a súa primeira lectura foi unha obra de Neira Vilas. Que está lendo
na actualidade?
Agora mesmo estou lendo principalmente ensaio. Empecei coas obras de Mark
Fisher e seguín con June Fernández. Neste último caso interesoume o tratamento
do feminismo desde distintas perspectivas, na liña do que eu estaba facendo.
Tamén achegueime a Jean Baudillard. Son a influencia que teño agora mesmo
principalmente na miña poesía. Iso si, fago é unha revisión propia e moi
persoal dos seus textos.
—E que
temáticas ten agora mesmo na cabeza que poderían rematar nun libro?
Hai dúas que me viñeron obsesionando nos últimos meses. Por unha parte o desexo
visto desde o punto de vista do filósofo francés Deleuze de como inflúe na nosa
forma de actuar, na nosa actitude vital, e como mesmo pode acabar actuando en
contra dos nosos propios intereses individuais ou incluso como sociedade. E
despois, por outra parte, está o tema do silencio desde o punto de vista de Foucault.
De como o silencio responde aos intereses do poder. Ademais, reflexiono sobre o
tema do simulacro, de Baudillard. Ese outro eu virtual, ese “matrix” no que estamos inmersos por crear un ser
virtual que, en teoría, chega a representarnos.
—Parte da súa
temática dedicouna á denuncia ecolóxica, como no caso do Prestige ou da Mina de
Corcoesto, e tamén contra a violencia de xénero. O escritor non debe deixar de
posicionarse de maneira pública a través da súa obra?
Eu a min mesmo tampouco me vexo tanto como un simple autor. Son unha persoa
política, loxicamente como todas as persoas. Aínda que hai persoas que renegan
desa faceta política que todos e todas temos por pertencer a unha sociedade e
véxome influenciado por ela. Non tomar posición tamén sería posicionarse. Hai certas cousas ás que non
podo nin desexo renunciar. Por exemplo, a
participar nesta sociedade tentando mellorala dentro das miñas posibilidades.
Como esa teoría da gota de aceite, de ir vendo como individualmente podemos
acabar sendo un colectivo, digamos, implicado. Non quero renunciar a ser unha
persoa política porque son unha persoa que pertence a un colectivo.
—Ademais, a
súa obra aparece en, polo menos, 36 obras colectivas. Cre que compartir espazo
literario enriquece?
Compartir sempre enriquece. Xa non só porque se
acaben materializando proxectos, senón porque permite ter outras visións e
permite non centrarse tanto no eu.
O eu non existe, si existe en tanto que formamos
parte dun colectivo que existe, do que formamos parte e co que temos que
entendernos. Centrarnos no eu, para min, é un problema. Todos os proxectos
colectivos, sexan libros ou non, permiten distanciarse un pouco dese eu, dese
egocentrismo. A min isto paréceme imprescindíbel.
—Falando de
colectivos. Participou en varios grupos poéticos (A porta verde do sétimo
andar, Redes Escarlata...). Que función cumpriron no seu momento e que función
cumpren os que viñeron despois?
Para min foron unha porta como autor e para dar a coñecer a miña obra. Ademais,
déronme a oportunidade de chegar a lugares que doutra maneira non chegaría, de
coñecer a persoas que, probabelmente, non coñecería. Tamén de ver proxectos e actividades en
bibliotecas, librarías, asociacións veciñais, de mulleres... Esas experiencias
foron para min moi importantes e determinantes para entender a miña posición
dentro do panorama literario. Ademais, coñecín xente que, voluntariamente e de
forma desinteresada, está traballando en moitos proxectos a nivel local. Agora, no panorama actual dos grupos poéticos e literarios
vexo unha tendencia cada vez máis individualista. A xente búscase a vida máis que pensar
en participar en colectivos. É algo lexítimo mais niso vexo certo retroceso.
Con todo, a aparición e desaparición de colectivos literarios foi algo sempre
cíclico. Nos 80 había varios que despois desapareceron mais xurdiron outros.
Por iso, na situación actual non se pode asegurar que aparezan outros.
—En 2012 botou a andar a editora O Figurante
Edicións e agora aposta pola autoedición para sacar a luz a súa obra. Cal é a razón desta decisión?
Ao longo da miña traxectoria experimentei con
moitas fórmulas dentro do contexto no que estamos que é o de ter unha lingua
minorizada que perde falantes mais tamén lectoras e lectores. Tampouco hai un interese
real por parte da Administración galega para mudar esta situación. Vin que os
números non daban. Non se vendían abondo libros como para manter viva a miña
idea inicial que non era gañar diñeiro senón manter o proxecto. A miña economía non me permitiu seguir adiante co proxecto editorial.
Daquela,
comecei a estudar outras vías e atopei a autoedición. A través dunha plataforma
que simplifica todos os procesos, desde a edición até a maquetación. Despois
está o apartado da venda e a distribución que se realiza a través de impresión
baixo demanda. Desta maneira vendes en todo o mundo e non tes un stock, que é
un dos grandes problemas das editoras sobre todo cando publicas un gran número
de exemplares.
—Esta
maneira de publicar influíu, dalgunha maneira, na súa obra actual?
Cheguei a mercados nos que nunha pensei que chegaría. Incorporei o portugués e
o castelán para achegarme a América e entrei en países como Brasil, México ou
Arxentina. Recoñezo que fago ensaios e vexo como funcionan. Parto do
descoñecemento practicamente absoluto das lectoras e dos lectores dese ámbito
xeográfico. Ademais, deixei a posibilidade, a través da miña páxina web, de
poder descargar as obras de forma gratuíta e foi toda unha sorpresa a
aceptación que tiveron.
Alén diso, a partir deste sistema tamén contactei con persoas e
contactaron comigo moi interesadas no que escribo. Descubrín, dalgunha forma,
que hai outras escritoras e escritores que están facendo obras semellantes ás
que eu estaba facendo aquí. Nin eu tiña coñecemento da súa actividade nin a
miña estaba entre as súa lecturas.
—Dentro
dese descoñecemento mutuo tamén entre os países de América está o Brasil...
Si. De Portugal xa coñecía moita xente e xa colaborara no ámbito lusófono, mais
Brasil, para min, era un mundo á parte. Tiña un descoñecemento absoluto de como
funcionaban alía as cousas e a verdade é que é como un planeta diferente. Hai
xente moi interesada, con proxectos e moitos recursos de autoedición. En moitos
casos vencellados ao mundo do fanzine que a publicacións, digamos, máis formais.
Recuperando 'A seiva calcinada'
Este ano, Alberte Momán reeditou, a través de autoedición, A seiva
calcinada (Lastura, 2014) co texto orixinal traducido ao italiano e ao
castelán. A iniciativa partiu do propio autor cando se interesou pola
posibilidade de contar cunha segunda edición. “A primeira estaba esgotada e xa
me dixeron que non contaban con poder sacar outra”, explica a Nós Diario o
escritor ferrolán. Momán foi consciente da imposibilidade de "sacar á rúa
100 ou 200 exemplares mais si que era posíbel facelo no formato a
demanda".
Na obra aparecen temas que continúan de actualidade como o de ser
emigrante sen papeis ou a situación da lingua galega. Os poemas, ademais, están
a disposición das lectoras e dos lectores de forma libre e gratuíta a través da
súa páxina web. “Eu nunca vin isto como un negocio, gústame crear e que a xente
teña a posibilidade de ler a miña obra”, recoñece Momán. Por este motivo,
admite que é partidario, neste momento, "de que todo o mundo teña acceso á
cultura, que non deixe de poder facelo por cuestións económicas".
La sentenza sottolinea
il fatto che gli impegni politici– per quanto profondamente radicati – non
devono calpestare i diritti fondamentali
Dal fiume al mare niente industrie di
guerra è la dicitura del cartello esibito in una manifestazione a Berlino l'11
luglio 2026.
di Marla Karnabach
Middle East
Eye
Questo mese un
tribunale tedesco ha stabilito che paragonare Israele alla Germania nazista è
un’espressione giuridicamente tutelata, evidenziando un crescente conflitto tra
le tutele costituzionali e l’impegno politico di Berlino verso Tel Aviv.
Il tribunale
regionale ha assolto una donna incriminata da un tribunale di prima istanza per
dei post sui social media che paragonavano la condotta di Israele a Gaza ai
metodi del regime nazista.
Negli ultimi anni
il sostegno della Germania a Israele ha sempre più marcato la condotta della
polizia, le decisioni amministrative e i procedimenti penali.
Dopo il 7 ottobre
2023 la Germania ha messo al bando Hamas e Samidoun, un gruppo di difesa
palestinese, al tempo stesso utilizzando sempre più le leggi originariamente
destinate ad impedire una rinascita nazista per reprimere le critiche ad
Israele.
La recente
sentenza del tribunale, che ha riconosciuto che l’utilizzo da parte della donna
dell’immaginario nazista nel contesto della condotta di Israele a Gaza
costituiva un’espressione politica tutelata, ha rigettato la nozione prevalente
nell’ambito delle cerchie tedesche secondo cui simili analogie sono per loro
natura intrinsecamente criminali.
Tenendo conto
della perdurante discussione riguardo al fatto che Israele sta commettendo un
genocidio, insieme ai mandati della Corte Penale Internazionale contro i
principali politici israeliani e ai casi pendenti contro Israele e la Germania
presso la Corte Internazionale di Giustizia, il governo tedesco è ben lungi dal
conseguire il consenso dell’opinione pubblica.
Anche prima dei
fatti del 7 ottobre 2023 e della guerra che ne è seguita, più di un terzo dei
tedeschi intervistati hanno affermato di ritenere che ciò che Israele stava
compiendo contro il popolo palestinese era “in linea di principio la stessa
cosa che i nazisti del terzo Reich fecero agli ebrei”.
Da allora
l’opinione pubblica si è ulteriormente inasprita, con oltre il 60% di tedeschi
attualmente a favore di sanzioni europee contro Israele.
Riflessione
morale
I paragoni tra
Israele e la Germania nazista hanno fatto parte di dibattiti accademici,
filosofici e giuridici fin dalla nascita dello Stato di Israele, fondato nel
1948 attraverso il brutale sterminio e la pulizia etnica della popolazione
indigena palestinese.
Questi paragoni
sono comparsi per lungo tempo nei dibattiti sulla memoria, identità e
riflessione morale di palestinesi, israeliani e tedeschi. I termini Shoah e
Nakba significano entrambi “catastrofe”, e studiosi come Amos Goldberg e Bashir
Bashir li hanno analizzati come traumi nazionali interconnessi.
Hanno sollevato
problemi di responsabilità storica e colpe inerenti, specialmente per quanto
riguarda il come la memoria di una catastrofe modelli l’interpretazione
dell’altra.
L’interconnessione
è rintracciabile anche nel discorso tedesco contemporaneo sulla memoria
ebraica: nel 2023 Masha Gessen ha paragonato Gaza ai ghetti ebrei sotto
occupazione nazista, scatenando polemiche intorno al Premio Hannah Arendt.
La polemica
rivela una particolare richiesta all’autorità su come possa essere invocata la
memoria ebraica e su come la sofferenza palestinese possa esserle paragonata.
Durante la prima
Intifada alcuni soldati israeliani hanno raccontato di essersi identificati con
i nazisti quando erano testimoni della persecuzione dei palestinesi e uno di
loro ha rivelato in uno studio sulla rivolta del 1987-93: “Mi sono sentito
come…come… come un nazista…sembrava esattamente come se in realtà noi fossimo i
nazisti e loro fossero gli ebrei”.
Eppure negli
ultimi dieci anni l’impegno della Germania verso la sicurezza di Israele è
passato dall’essere un principio di politica estera al costituire un più ampio
modello che informa la politica interna.
Anche se questa
“ragion di stato” non ha valore giuridico indipendente, ha influenzato sempre
più le decisioni di ministeri, università, municipalità e forze dell’ordine.
Tuttavia la recente sentenza della corte chiarisce che tali impegni non possono
sostituire le regole costituzionali nel determinare la legittimità del discorso
politico.
I governi possono
perseguire particolari obbiettivi di politica estera, ma i tribunali sono
vincolati ai principi costituzionali piuttosto che alle propensioni
dell’esecutivo. La decisione quindi respinge implicitamente i tentativi di
trasformare la “ragion di stato” della Germania in un concetto
quasi-costituzionale in grado di porre limiti al discorso politico.
In tal modo
riafferma l’autonomia della legge costituzionale contro la crescente influenza
della dottrina politica.
Più ampia
trasformazione
Ricordando il
passato nazista della Germania e il ruolo che i parlamentari e il sistema
giudiziario hanno ricoperto nel supportare la persecuzione e la tortura delle
minoranze, oggi i giudici hanno un obbligo morale di astenersi dal considerare
l’ideologia del governo una giustificazione per reprimere le opinioni di
opposizione – soprattutto alla luce dell’appoggio di Berlino ad un Israele che
sta compiendo una pulizia etnica in Palestina e sud del Libano.
Il caso di
libertà di espressione riflette una più ampia trasformazione nella Germania
contemporanea. I processi penali relativi alla Palestina sono progressivamente diventati
battaglie simboliche circa l’identità nazionale e la memoria storica.
Tali dibattiti
sono raramente limitati a dettagli di un singolo slogan o immagine, fungendo
invece da meccanismo attraverso cui lo Stato cerca di riprodurre una
particolare interpretazione della responsabilità post-bellica della Germania.
Da questo punto di vista l’aula di tribunale diventa un luogo in cui vengono
discusse differenti interpretazioni della storia, della democrazia e della
legittimità dello Stato.
La recente sentenza
non stabilisce un diritto incondizionato per i dissidenti a paragonare Israele
alla Germania nazista, né smantella le leggi tedesche contro la negazione
dell’Olocausto o la sua istigazione. Piuttosto, ribadisce che il diritto penale
non può diventare uno strumento per imporre il consenso politico.
I diritti
costituzionali esistono proprio per tutelare l’espressione politica,
soprattutto laddove gli interessi governativi favoriscono la sua limitazione.
Resta incerto se
la sentenza segnerà l’inizio di un più ampio mutamento. I tribunali tedeschi
continuano ad emettere sentenze contraddittorie sul discorso relativo alla
Palestina, lasciando attivisti, giornalisti e studiosi nell’incertezza sui
limiti dell’espressione legittima.
Le leggi
anti-terrorismo vengono inasprite, gli attivisti vengono processati per
adesione ad un’organizzazione criminale e le sentenze dei tribunali sono ancora
poco chiare sul fatto che lo slogan “dal fiume al mare” sia legalmente vietato.
Ma considerando
la storia della Germania di complicità giudiziaria nel legittimare la
persecuzione statale, i giudici hanno una particolare responsabilità
costituzionale nel garantire che gli impegni politici, per quanto profondamente
radicati, non calpestino i diritti fondamentali.
Marla Karnabach è una ricercatrice socio-giuridica che si occupa di giustizia penale
internazionale, diritti umani e sudovest asiatico. Vive a Berlino, ha una
laurea magistrale in giustizia penale internazionale e una laurea in
giurisprudenza e attualmente frequenta un dottorato di ricerca all’università
di Potsdam.
[Traduzione dall’inglese di Cristiana Cavagna - foto: Tobias
Schwarz/AFP - riprodotto su zeitun.info]
Conversar amb
Enric Bou (Barcelona, 1954) és tot un regal. És un home elegant, tant en el
vestir com en el parlar, però sense estridències, amb humilitat. La seva
trajectòria professional i personal és la d’un cosmopolita que transmet la
sensació que s’ha trobat molt a gust allà on ha viscut però que mai no ha
oblidat d’on ve i que sempre sembla que sap cap a on va.
Enric Bou
Escrit per Daniel
P. Grau
Després de llicenciar-se i doctorar-se a la Universitat Autònoma de
Barcelona, va ensenyar a la Universitat de Barcelona, per traslladar-se després
als Estats Units, inicialment al Wellesley College, prop de Boston, i després a
la Universitat de Brown, on va ser catedràtic d’estudis hispànics de 1996 a
2011.
Tot seguit, es va traslladar a la Universitat Ca’ Foscari de Venècia.
Fins que s’ha jubilat i ha esdevingut professor emèrit, hi ha ensenyat literatura
catalana, espanyola i comparada –amb particular atenció a l’ecocrítica.
Hem quedat al bar de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de
València i tots dos hi arribem una mica abans de l’hora convinguda. La conversa
flueix amb molta naturalitat.
Enric
Bou, Venècia, ciutat de
pèrdues, Universitat de Barcelona (2026)
Enric, en la
nota introductòria a Venècia, ciutat de pèrdues, el teu darrer
llibre, dius que els venecians fugen de la ciutat per la festa del carnaval
“com de la pesta”. M’ha fet pensar que molts valencians fan la mateixa cosa
durant les falles… Puc imaginar que també passa en altres ciutats. Són
diferents tècniques d’expulsió dels oriünds?
Potser no
parlaria d’expulsió, sinó de protecció contra l’overtourism, el turisme
de masses, que ha esdevingut una invasió bestial. En el cas de les noves
festes, o de les festes recuperades, sobretot en una ciutat com ara Venècia,
que realment és molt petita, fa que la massificació sigui angoixant.
Nosaltres ens vam
canviar de casa perquè a prop del Mercat de Rialto, on vivíem abans, gairebé
havíem de demanar permís per a poder sortir de casa.
El carnaval,
durant els anys vuitanta i noranta del segle passat, que és quan es va
recuperar realment, tenia un sentit, però ara s’ha convertit en un circ.
La major part de
la gent que t’hi trobes vestida amb les màscares no són venecians, sinó
francesos. Conec uns catalans que fins fa poc tenien llogat un pis tot l’any
per poder deixar-hi tots els vestits que fan servir durant la festa. Com a
mínim, a Rio de Janeiro tenen el sambòdrom i la gent es concentra allà, però a
Venècia ocupen tota la ciutat.
I també deu
ser una qüestió de sostenibilitat ambiental…
En parlo a partir
del llibre de l’arqueòleg i historiador de l’art Salvatore Settis Se
Venezia muore, del 2014. Proposava un nou model de conservació, que combini
protecció, habitabilitat i desenvolupament sostenible. Es pot aplicar a moltes
altres ciutats. A València, feia tres anys que no hi venia i ho he notat. A
Barcelona, on vaig sovint, m’adono que el jovent no hi pot viure i ha de marxar
fora.
A Venècia, hi ha
un problema també amb el manteniment dels edificis, que són molt peculiars.
S’han intentat mesures com ara fer pagar durant alguns caps de setmana de la
primavera i de la tardor per poder entrar a la ciutat. Això fa tenir encara una
sensació més gran de disneïficació.
Ens hem convertit
tant en un parc d’atraccions que un dia vaig sentir que un nen preguntava: “A
quina hora tanca Venècia?”. El nombre d’habitants continua baixant i aviat
arribarem a allò de: “L’últim que apagui la llum”, com se sol dir.
Fa vint-i-cinc anys
que hi vaig amb assiduïtat i quinze que hi visc. Durant aquest temps he vist
que han tancat ferreteries, forns, botigues de tota la vida, transformades en
botigues de souvenirs.
Tot això ha
implicat, a banda de la dificultat de supervivència per al dia a dia, una
disminució dràstica de la població, agreujada, òbviament, pel preu de
l’habitatge. Des de 1950, la població resident al centre històric ha caigut en
picat: de 175.000 a menys de 50.000.
També té impacte
polític: els problemes de terra ferma, on viuen la majoria dels venecians, i
els del centre històric són diferents. L’alcalde actual, Luigi Brugnaro, és una
mena de Berlusconi. És el propietari de l’equip de bàsquet de la ciutat i
empresari turístic. Et pots imaginar com va la cosa.
Enric Bou
Doncs sí, ho
puc imaginar…
I no creguis que
és només la dreta. L’alcalde anterior, el filòsof Massimo Cacciari, també va
caure en la trampa de defensar el turisme a qualsevol preu.
Els venecians
tenen les seves particularitats: són uns negociants increïbles, es vendrien la
seva mare. Aquests alcaldes es van vendre als taxistes, als gondolers i als
botiguers.
L’ajuntament de
Venècia té més de 5.000 pisos, molts dels quals estan buits perquè necessiten
reformes. Els pisos estan abandonats i no hi ha cap iniciativa municipal. I
això en una ciutat que té tres universitats i els estudiants no hi poden viure.
Les universitats han hagut de construir residències però l’ajuntament no hi ha
fet res.
Tot això, tenint
en compte que és una de les ciutats més cares d’Itàlia. L’Arsenale, per
exemple, és un espai pràcticament desaprofitat, però la iniciativa municipal
per corregir el problema habitacional és pràcticament inexistent.
Per contra, per
exemple, a Alemanya la majoria dels pisos són de lloguer, molts dels quals són
municipals.
L’altre dia,
anant amb autobús de Barcelona a Vilanova, una persona em comentava que
treballava a la ciutat i abans també hi vivia, però que va haver d’abandonar-la
perquè no podia pagar el lloguer. Ara viu més enllà de Vilanova i la Geltrú, ha
d’agafar un autobús per poder arribar al tren, que funciona com funciona, i
després un altre autobús. El resultat és que dedica quatre hores al dia per a
poder anar a treballar. Imagina’t quina qualitat de vida es pot tenir així.
Afirmes en el
llibre que gener és el mes perfecte per a visitar Venècia…
Sí, de Reis,
l’Epifania que en diuen allà, fins a l’inici del Carnaval, la ciutat és buida.
Abans hi havia molta boira i no resultava el millor moment per a veure la
ciutat, però ara, amb el canvi climàtic, no hi ha boires…
Al final,
Venècia també s’omplirà al gener si tothom segueix la teva recomanació…
[Riu] Tant de bo
el meu llibre arribi a molta gent.
D’acord amb
l’endreça del teu llibre, sembla que per Venècia només t’han guiat amigues.
Continua essent la ciutat de l’amor?
Reconec que era
una provocació, però la veritat és que les primeres persones que em van mostrar
Venècia van ser la Chiara i la Lella, que esmento en l’endreça que comentes.
En definitiva, és
el tòpic el que funciona. De tota manera, com deia Peggy Guggenheim, i cito en
el llibre, “sempre es dona per fet que Venècia és el lloc ideal per a una lluna
de mel. Això és un greu error. Viure a Venècia o fins i tot visitar-la
significa que t’enamores de la ciutat mateixa. No et queda espai al cor per a
ningú més”.
Abans, per a la
gent de Barcelona, la destinació habitual de les llunes de mel era Mallorca,
l’illa de la calma, que en deia Santiago Rusiñol. Un altre tòpic.
Enric
Bou, Desviacions. Proses de viatge, L’Avenç (2013)
També dius que
ens presentes una “Venècia insòlita, perduda, una ciutat que ja no existeix,
però de la qual els testimonis artístics i literaris conserven la memòria i ens
la fan veure”. En
certa manera, és una manera de connectar amb la teva dedicació a la literatura
comparada?
El llibre és un
encàrrec d’Antoni Martí Monterde per a la col·lecció Ciutats per Pensar Europa,
que dirigeix en Edicions de la Universitat de Barcelona. Abans ja havia fet una
conferència sobre Venècia a la Fundació Toni Catany, a Llucmajor, i havia
participat en els cicles de conferències que Martí Monterde organitza a Vil·la
Joana, a la Casa Museu Verdaguer.
Vaig començar a
escriure amb una visió personal subjectiva no per a un públic que no fos italià
i, alhora, també vaig buscar testimonis, sobretot d’escriptors, que són els que
et parlen de la Venècia desapareguda, perduda, des del segle XIX fins ara. Són
centenars de persones les que han escrit sobre Venècia.
També dedico un
capítol a personatges il·lustres, alguns de ben sorprenents, com ara Helenio
Herrera, l’entrenador de futbol argentí, casat amb la veneciana Fiora Gandolfi,
un altre personatge molt particular.
Herrera està
soterrat a la secció anglicana del cementiri de Venècia gràcies a una gestió
que Gandolfi va fer directament amb la reina d’Anglaterra. Li va escriure
“però, com és que el país que va inventar el futbol no és una llar digna per a
un mag del futbol?”. Herrera era conegut com “il Mago” i a la làpida que té a
la tomba hi ha una llista amb tots els equips que va entrenar, entre els quals
hi ha l’Inter i el Barça.
Veig que tens
predilecció per visitar cementiris…
I tant! Hi ha
molts cementiris que cal visitar. El de San Michele, que és el de Venècia, és
magnífic. Una vegada vaig estar ingressat a l’hospital i des de la finestra
veia el cementiri. Tenia la sensació que Caront m’estava esperant amb la seva
barca.
De fet, els
enterraments a Venècia són espectaculars, perquè es fan amb góndoles.
Afirmes que
ensenyar a Venècia és diferent de fer-ho en altres llocs. Explica-m’ho.
En part per les
condicions però també pel sentit del temps. Quan passes el pont de la
Llibertat, que és el que dona accés al centre històric, canvia el ritme.
L’espai, a més a més, és un laberint.
Pel que fa a la
universitat de Ca’ Foscari, està repartida en múltiples edificis per la ciutat.
Els departaments d’economia són a l’antic escorxador. El meu departament està
en tres palaus, la qual cosa crea una dispersió que no tens en altres
universitats.
Per tant, has de
caminar d’un lloc a un altre, amb la qual cosa vas trobant-te gent, professors
i estudiants, en diferents llocs. Això crea una relació de contacte amb els
estudiants que no havia notat abans. Hi ha una fluïdesa especial. I espacial.
Potser també
perquè és una universitat petita, d’uns vint mil estudiants. No hi ha
facultats, sinó només departaments, tres d’economia, tres de llengües, un de
ciències i un de filosofia i història de l’art.
Al meu
departament, s’hi ensenyen vint-i-dues llengües europees, entre les quals hi ha
el català i el basc. Després, hi ha un departament de llengües asiàtiques i
africanes i un altre de llengües clàssiques i italià. Em sembla que a Itàlia
només l’Orientale de Nàpols, on va estar Josep Piera amb Giuseppe Grilli, s’hi
acosta.
Ca’ Foscari és
una universitat jove, de poc més de cent-cinquanta anys, que naix com una
escola de comerç. No hi ha ni medicina, ni cap enginyeria, ni les grans
carreres; una mica de dret, com a molt. Com que s’enfocava al comerç, la idea
era que els estudiants havien de saber de números i parlar llengües.
Malgrat que el
sistema italià és bastant rígid, els estudiants de Ca’ Foscari s’han de
construir el seu currículum. Només a Brown havia vist una cosa així. De fet,
allà no hi ha assignatures obligatòries i tenen llibertat total per a
triar-les. El resultat és que els estudiants que tens a classe sempre hi són
perquè volen i això, com a professor, no té preu: tenir gent interessada i no
obligada.
Enric Bou
“Venècia és el
símbol màxim de la fragilitat dels assoliments humans. Ens recorda que fins i
tot les civilitzacions més poderoses estan subjectes al temps, la natura i el
canvi polític”. Aquesta
afirmació teva m’ha fet pensar en els Estats Units d’Amèrica i la Xina. Com
veus la situació internacional actual? Ens trobem, potser, en un moment de
reorganització de potències?
Efectivament, els
imperis tenen un cicle. Els Estats Units són un imperi sobretot des de la
Segona Guerra Mundial, allò que en diuen l’“American Century”. Aquesta darrera
guerra amb l’Iran n’és un exemple perfecte. Diguin el que diguin, l’han perduda
davant un exèrcit radicalment més pobre perquè hi ha hagut una manca de
planificació més que òbvia.
Clarament veiem
l’inici d’una davallada dels Estats Units. El número u ja és la Xina, tot i que
fa una mica de respecte.
Coincideixes
amb Antoni Martí Monterde a afirmar que hi ha ciutats —i Venècia n’és
possiblement l’exemple paradigmàtic— que “hem vist tantes vegades en quadres,
fotografies, films o descripcions literàries que ens sembla que ja les coneixem
sense haver-les visitat”. “Visitar Venècia vol dir ‘escriure’ Venècia”,
afirmes. Hi ha grans diferències entre la reproducció i la imatge real?
Una de les coses
que més em sorprèn a Venècia és que els turistes no miren la ciutat sinó que
simplement hi fan fotografies. La miren sempre a través de l’objectiu. És una
cosa que fa mal de veure.
Un quadre s’hi
assembla, però és una manipulació de la realitat. Molts quadres han estat
fonamentals per a crear Venècia. Per exemple, Marcel Proust té passatges d’À
la recherche du temps perdu que s’inspiren en quadres.
Tenim el cas
concret dels vestits que fa portar a Albertine en la novel·la, documentat en
una carta que escriu a Maria Hahn. Són vestits dissenyats per Marià Fortuny,
que tenia el seu taller a Venècia, inspirats, alhora, en pintures de Carpaccio.
És una relació de
miralls entre la realitat i la representació de Venècia.
I després hi ha
el temps. Venècia és l’única ciutat del món que està pràcticament com estava fa
cinc-cents anys. Pràcticament no té edificis contemporanis. Com a excepcions
tenim les noves seus de la Cassa di Risparmio di Venezia de Campo Manin,
inaugurada el 1972, de la Previdença Sociale, de 1963, i la mussoliniana
estació de Santa Lucia, dels anys trenta.
Venècia és, per
tant, una ciutat museu perquè, com t’he dit, és com era fa cinc-cents anys. Les
pèrdues confirmen aquesta experiència. La paraula pèrdua es relaciona amb el
fet de deixar-se anar, perdre-s’hi. Quan t’hi perds, Venècia és molt més
veritable.
Deu ser tot un
repte, fins i tot angoixant, escriure sobre una ciutat sobre la qual, segons
afirmes, “és impossible escriure res de nou”.
Hi he seguit la
tècnica de Walter Benjamin: la cita. Hi he citat molt. Ha estat una manera de
defensar-me’n.
Hi ha molts bons escriptors sobre Venècia. Jo en destacaria Joseph Brodsky, Henry James i
Predrag Matvejević. I entre els menys coneguts, el poeta Andrea Zanzotto, que
aconsella arribar a Venècia com si fossis un ocell: veure-la des d’un globus
aerostàtic.
Enric
Bou, La invenció de
l’espai, ciutat i viatge, PUV (2013)
El 2013 ja vas
publicar un llibre en què exploraves les relacions entre la literatura i
l’espai: La invenció de l’espai, ciutat i viatge, una magnífica
mostra de geocrítica i literatura comparada.
Gràcies. Partia
dels enfocaments teòrics de Roland Barthes, Michel de Certeau o Walter Benjamin
i analitzava obres de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Luis Goytisolo o
Eduardo Mendoza. L’havia publicat l’any anterior en anglès en Iberoamericana i
volia que aparegués en català.
Ho vaig comentar
a l’amic Toni Mollà, a qui havia conegut per casualitat per una ressenya que
havia fet d’un llibre meu, i ell em va posar en contacte amb Gustau Muñoz, que
llavors treballava en les Publicacions de la Universitat de València. M’ho van
fer tot molt fàcil i va anar molt ràpid. Estic molt content d’aquell llibre.
Abans ja hem
parlat una mica de la teva experiència docent a Brown i Ca’ Foscari. Tornem als
teus inicis universitaris. Et vas formar a la Universitat Autònoma de Barcelona
als anys setanta, quin ambient s’hi respirava?
Vaig estar a punt
de matricular-me a la Universitat de Barcelona, a la Central, que en dèiem
llavors. Finalment, em vaig decidir per l’Autònoma. Hi vaig estar de 1971 a
1976.
A la Central, hi
havia les patums del moment, amb Antoni Maria Badia i Margarit, Martí de Riquer
i companyia. A l’Autònoma, la majoria eren molt més joves: Josep Romeu, que era
dels més grans, Joaquim Molas, Sergi Beser, Jordi Castellanos… Alguns havien
estat a l’estranger i expulsats de la universitat el 1968.
Hi havia grans
contrastos. Per exemple, Josep Romeu es passava mitja classe escrivint
bibliografia a la pissarra. Per contra, Molas parlava de coses molt més
exòtiques i atractives, com ara el cuplet o el còmic. En certa manera, Molas
s’havia d’inventar moltes coses, perquè no hi havia recerca
disponible: llibres, articles, tesis.
Hi havia molta
ideologia? Potser massa?
Eren els darrers
anys del franquisme i es respirava un ambient de relativa llibertat en algunes
fàbriques i a les universitats. En el nostre cas, vam tenir algun curs sencer
sense classes. Es feia resistència al règim. Hi havia molta lluita de classes i
poques classes.
De fet, alguns
professors feien classe fora de la universitat, com ara a la seu de l’Acadèmia
de Bones Lletres de Barcelona, per poder-ne recuperar.
I respecte a
la recerca? Les tesis d’aquell moment eren extremadament voluminoses. Algú m’ha
comentat, imagino que amb una bona dosi d’ironia, que s’arribaven a incorporar
detalls com ara què esmorzava l’autor estudiat abans d’anar a treballar…
És una mica cert.
Ara són de dues-centes pàgines. S’ha imposat el sistema anglosaxó. Potser també
té a veure amb els sistemes de beques i projectes actual. Ara se solen fer
associades a aquests projectes, en quatre anys. Abans, la gent s’hi estava
molts anys.
Lola Badia i jo
vam ser els primers a doctorar-nos a l’Autònoma en la nostra disciplina. La
meva era relativament curta: no arribava a les set-centes pàgines. Si no me’n recordo
malament, la de Jordi Castellanos superava les dues mil.
I també hi
havia una sensació que es feia la recerca definitiva?
Jo no ho diria
així. Com t’he comentat abans, hi havia molt poc de material, molt poca
bibliografia. Molas, en la dècada dels vuitanta, era qui més tesis dirigia i
tenia el criteri que era millor fer tesis sobre autors diferents, amb la
voluntat de cobrir buits. Després tot això es va superar, però en aquell
moment, calia.
I respecte a
l’alumnat, trobes grans diferències?
Et puc parlar
d’una gran diferència entre l’alumnat d’Itàlia i el de Catalunya. Els italians
tenen un nivell molt més alt. Per exemple, tots saben anglès. Quan els dones
bibliografia ningú no fa cares rares. En el cas de la literatura comparada, cal
poder llegir en altres llengües. A Catalunya, si ofereixes a l’alumnat
bibliografia en anglès, la majoria no la llegirà. L’ensenyament secundari és
molt millor a Itàlia.
Respecte a aquell
moment i a l’actual, jo diria que la gran transformació s’ha donat en els
col·legues. Els de la meva edat, tret d’algunes excepcions ben destacades, com
ara la del malaguanyat Vicent Salvador, s’han quedat en una filologia més
clàssica. Els actuals estan més connectats amb els estudis literaris d’arreu del
món. Ho notes quan fas avaluacions de projectes d’investigació i veus la gran
diferència entre els plantejaments dels joves i els dels més grans.
Suposo que vas
viure de ben a prop el terratrèmol que va provocar la Literatura
catalana contemporània de Joan Fuster, amb aquells articles de Joan
Lluís Marfany a Els Marges.
Crec que es va
ser molt injust amb Fuster. Ell no volia fer la feina dels professors. Era un
encàrrec de Max Cahner i crec que és un llibre magnífic. Es va limitar, que no
és poca cosa, a donar el seu punt de vista a partir del que ell mateix era, un
gran lector. En molts aspectes, això sí, obria línies d’investigació, perquè
era el primer que s’escrivia sobre molts autors.
Molas tenia un
defecte: tenia un punt sectari. Molts dels seus deixebles el que millor
aprenien d’ell era això mateix i esdevenien més sectaris encara. En el fons,
Molas era molt més curiós que els seus deixebles. Les seves virtuts: un
treballador incansable i un sentit de l’humor molt personal. Era el rei
dels calembours.
En el cas de
Marfany, crec que ara mateix potser no signaria aquells articles. De fet, la
recerca que va fer sobre el Modernisme és magnífica.
També vas fer
una de les primeres entrevistes a Vicent Andrés Estellés, que es va publicar en
la revista Serra d’Or el 1978.
Cert. Em va
costar moltíssim aconseguir-la. Havien acabat de concedir-li el Premi d’Honor
de les Lletres Catalanes i començava a tenir molts problemes amb la María
Consuelo Reyna en Las Provincias. A més a més, estava malalt i l’havien
operat de flebitis, si no me’n recordo malament.
Vaig anar darrere
d’ell uns quatre o cinc mesos i al final el vaig poder entrevistar en una de
les seves vingudes a Barcelona per qüestions mèdiques. Recordo que em contava
divertit que s’estava a l’habitació de l’hospital i hi havia moltes infermeres
boniques. Quan estaven a punt d’operar-lo, no va necessitar anestèsia. “Una em
fa una mamadeta i a dormir”, em va dir, entremaliat.
Rod Stewart té
un elapé titulat Atlantic Crossing. Tu vas haver de fer la mateixa
cosa per triomfar. Vas arribar a ser catedràtic d’estudis hispànics a la
Universitat de Brown…
Tenia molta
curiositat per conèixer món i vaig obtenir una beca Fulbright. Vaig triar la
Universitat de Yale, on tenia gran impacte el moviment descontructivista, que a
mi m’interessava molt.
Hi havia el
professor belga Paul de Man i jo volia conèixer-lo i treballar amb ell. El fet
és que quan jo hi vaig arribar el 1986 ell acabava de morir. També hi havia
Harold Bloom. Eren l’avantguarda. Jo n’havia tingut notícia en unes
conferències a Barcelona sobre tendències de la crítica literària on havien
convidat Christopher Norris i Terry Eagleton.
Un altre atractiu
era el catedràtic de català i espanyol Manuel Duran, fill del fiscal general de
Catalunya en temps de la Segona República Espanyola. S’havia exiliat a Mèxic,
on es va llicenciar en lletres i en dret i després va treballar com a intèrpret
per a les Nacions Unides. Va ser un dels impulsors de la North-American Catalan
Society i n’era el president precisament quan jo era a Yale.
Jo anava molt a
la biblioteca. Ja saps com són les biblioteques universitàries anglosaxones: hi
pots caminar per tot arreu i consultar els llibres que vulguis. Vaig
escriure Poesia i sistema (Empúries, 1989), sobre la poesia
postsimbolista dels anys vint i trenta del segle passat. Vaig descobrir els
plantejaments de la teoria dels polisistemes, que ningú havia treballat a
Catalunya. També vaig conèixer Claudio Guillén, especialista en literatura
comparada.
Després em van
fer tres propostes de feina: a Yale, Brandeis i Wellesley. Vaig triar la
darrera per qüestions pràctiques. Al cap de nou anys, vaig passar a Brown com a
catedràtic, en substitució de Geoffrey Ribbans, que, com molts altres
professors britànics, se n’havia anat al Estats Units per la situació de crisi
que Margaret Thatcher va provocar en la universitat durant els anys vuitanta.
Potser la
literatura comparada és una mica la germana pobra dels estudis literaris. A mi,
per exemple, tret d’alguna obra clàssica en llatí o grec, no em van fer llegir
res a la facultat més enllà de la literatura en la llengua de cada assignatura.
A l’institut, ara hi ha una assignatura de literatura universal, però en la
meva època, ni això. Sempre teníem visions massa parcials, massa nostres.
Efectivament,
sempre eren visions monolingües o mononacionals. Molas, de tant en tant, feia
connexions, però poca cosa més. A mi, em va obrir la mirada la meva estada als
Estats Units. Aquí fins als anys noranta no hi havia ningú que sabés literatura
comparada ni teoria literària. A la Universitat Autònoma de Barcelona només
Sergi Beser en sabia alguna cosa i les seves classes eren il·luminadores.
A més a més, als
Estats Units s’ha promogut molt la connexió entre la literatura i altres
disciplines, perquè no és només un fet estrictament lingüístic, sinó també
cultural.
Manuel Duran em
comentava que havien triat Mèxic com a lloc final d’exili per proximitat
lingüística, però la primera frase que va sentir, en espanyol, tan bon punt va
baixar del vaixell, va ser “Manito, que te vuelan el velís” –Germà, que
et roben la maleta. Òbviament, no la va entendre.
La literatura
comparada hauria de ser la germana gran de totes les altres: no conec cap
lector que només llegeixi llibres escrits en una sola llengua. Sigui en
original o en traducció, tots llegim en una mena de popurri lingüístic i
cultural. La vella literatura comparada, la del segle XIX, facilitava la
comprensió de les diferències, establia relacions.
Actualment, la
literatura comparada és un camp dinàmic, interdisciplinari i globalitzat que va
més enllà de l’enfocament tradicional i eurocèntric sobre la influència directa
entre literatures nacionals. Hi ha una atenció a la “literatura sense
fronteres”, que inclou estudis interculturals, estudis de la traducció,
literatura mundial i la interacció entre la literatura i altres mitjans
–cinema, arts visuals– i, més recentment, l’ecocrítica.
La interconnexió
entre disciplines m’ha permès, per exemple, d’escriure un llibre sobre menjar i
literatura: Saber y sabor: escritura y comida (Iberoamericana,
2023).
De vegades, em
fa l’efecte que hi ha una mena de contradicció entre els estudis literaris
locals i el fet que la major part de la literatura que es consumeix, o que
s’edita, si més no, són traduccions. En algunes editorials, les traduccions
arriben fins al vuitanta o el noranta per cent de la producció.
En el món
anglosaxó es tradueix molt poc i, per tant, allà el professorat interessat a
fer literatura comparada sap llengües. Per contra, aquí el problema en el món
acadèmic és que has de saber més d’una llengua i no és habitual. Em sembla que
per això aquí no hi ha grans especialistes.
Afortunadament,
ara comença a haver-hi estudis de gent més jove, sobre ecocrítica, per exemple,
que també és literatura comparada, o els estudis sobre espai o de gènere.
Ets membre de
la North-American Catalan Society, de l’Anglo-Catalan Society i de
l’Associazione Italiana di Studi Catalani. Com veus la catalanística
internacional?
Crec que fins fa
poc la catalanística internacional era la gran esperança de salvació dels
estudis locals. Ara hi ha hagut un anivellament. Fa anys, tot es feia en la
mateixa universitat: hi estudiaves, t’hi doctoraves i feies classes. No hi
havia mobilitat. Afortunadament, ara els investigadors viatgen molt més, veuen
món i coneixen maneres de treballar molt diferents i innovadores.
És cert que hi ha
grans diferències entre països. Itàlia és molt filològica. A la Gran Bretanya,
com a Amèrica o a Austràlia, es fan més estudis culturals. Els francesos també
són més tradicionals. Al Brasil, per contra, són molt innovadors.
Daniel
P. Grau entrevistant Enric Bou
I com veus la
barreja que es dona en aquestes associacions entre nadius i catalans?
Jo crec que hi ha
una distinció entre les anglosaxones, l’Anglo-Catalan Society i la
North-American Catalan Society, i les altres. En el primer cas, els catalans
s’hi han integrat molt, especialment els que viuen allà, i parlen el mateix
llenguatge crític. En canvi, entre els investigadors d’aquí, els europeus, de
vegades, tot i que cada vegada menys, s’hi noten punts de vista diferents.
Recordo que em
van enlluernar els estudis d’un tal Dominic Keown. Escrivia sobre poesia
contemporània amb unes eines crítiques molt diferents. Repartia llenya a tort i
a dret amb elegància. Com m’havia explicat Sergi Beser que feien els
anglosaxons, i després se n’anaven al pub a fer una cervesa. El vaig conèixer
anys més tard i ara som molt amics. Hem anat sovint al pub.
A banda d’això,
hi ha el relativament to familiar, en el bon sentit del terme, perquè alhora
sempre té un nivell acadèmic excel·lent, que trobem en l’Anglo-Catalan Society.
Imagino que hi té a veure, d’una banda, que es va fundar amb una gran presència
d’exiliats, que sempre hi eren presents, i, d’una altra, amb el fet que és
l’única que fa congressos anuals, la qual cosa facilita que els investigadors
es troben amb assiduïtat, com bé saps.
La
North-American Catalan Society va estar a punt de desaparèixer.
És cert. Va ser
precisament poc després del congrés de Brown. Philip Rasico volia organitzar un
congrés a Menorca, perquè hi tenia una connexió personal. Va anar fent via per
la seva banda i de sobte hi va haver una revolta. Rasico va abandonar
l’associació. Per sort, les aigües es van reconduir. Ara la NACS publica
la Catalan Review amb Liverpool University Press i és una
revista de molt bon nivell. Quan jo n’era el president vaig fer les gestions
per al canvi d’editor.
Espero que aviat
tornem a fer un congrés conjunt entre l’Anglo-Catalan Society i la
North-American Catalan Society, com el que va tenir lloc a l’Eaton College el
2004.
Miro el
rellotge i m’adono que hem estat gairebé quatre hores xerrant i no ens hem fet
ni un cafè. Jo m’hi estaria quatre hores més: Bou és d’aquelles persones que
sap molt de moltes coses, però que parla sense el més mínim toc de pedanteria.
Decidim que és
el moment de fer una cervesa i preguntem pel millor lloc. Ens diuen que, si
volem fugir dels llocs massa turístics, la millor cosa que podem fer és anar a
Ca Revolta. Abans d’adreçar-nos-hi, no podem evitar entrar en les dues
llibreries de vell que hi ha enfront i al costat de l’Octubre Centre de Cultura
Contemporània: la de l’amic Rafael Solaz i El Asilo del Libro.
En aquesta
darrera tenen un exemplar de la primera edició d’El gran foc dels garbons,
de Vicent Andrés Estellés, amb il·lustracions de Francesc Lozano. És una edició
de bibliòfil molt abellidora, però té un preu prohibitiu i ho deixem córrer.
Caminem
tranquil·lament pels carrers del centre de València. Enric va carregat amb la
cassola d’arròs al forn del ceramista d’Alzira Xavier Claur que li vaig
prometre. Li la vaig comprar en la darrera Escuradeta i no sé com s’ho farà per
a emportar-se-la a Venècia, perquè pesa bastant. Em diu que m’enviarà una
fotografia de l’arròs que pensa fer-hi.
Arribem a Ca
Revolta. Enric prefereix cervesa torrada i ens decantem per una Turia. Ja la
coneixia: es nota que ve per València bastant sovint. Mentre ens les serveixen,
aprofita per a dedicar-me Venècia, ciutat de pèrdues i Desviacions.
Proses de viatge, un llibre seu que no coneixia però que fa goleta.
M’adono que ha
substituït la ploma estilogràfica Cross, americana, que feia servir la darrera
vegada que ens vam trobar, per una Diplomat, alemanya. Això sí, continua
signant els seus llibres amb tinta negra. Com altres vegades, tornem a parlar
de plomes. Em diu que també li agraden molt les Leonardo, italianes, i que hi
ha una botiga magnífica a Florència que també ven per internet.
No hi ha cap
altra taula ocupada a Ca Revolta i hi estem tan sols que fins i tot preguntem
si estan a punt de tancar. Ens diuen que no i, de fet, comencem a sentir una
guitarra flamenca que prové de l’interior del local. Al cap d’una estona,
s’acaba la música i ens envaeix una colla de gent de pell molt blanca que parla
anglès. Alguns semblen unes gambes: han abusat del sol valencià. Fugint fugint,
hi hem caigut de ple.
De camí cap a
casa rebo un missatge d’Enric amb l’enllaç de la Casa della Stilografica. Hi
faig una ullada i, efectivament, és un perill…
