«Arrels rebels», llibre d’Agnès Batlle

Quan quedar-se al camp és un acte de resistència 

Agnès Batlle

Escrit per Rosa Peroy Ribes

A Arrels rebels, Agnès Batlle posa rostre, veu i biografia a una realitat que massa sovint s’explica amb tòpics o amb una nostàlgia buida: la dels joves que decideixen quedar-se —o tornar— al camp quan tot els empeny a marxar-ne. No com a gest estètic ni com a idealització bucòlica del passat, sinó com a decisió vital conscient, dura i plena de renúncies. 

El llibre retrata deu adolescents catalans que volen ser pagesos. Alguns provenen de famílies amb una llarga tradició agrària; d’altres s’hi acosten des d’una convicció gairebé contracultural, sovint incomprensible per al seu entorn.

Tots comparteixen una certesa poc habitual en la seva generació: saben què volen fer i saben, també, que no serà fàcil. «Ser pagès avui no és una sortida fàcil, és una cursa d’obstacles», diu un dels protagonistes en un moment del llibre. Aquesta frase podria funcionar com a resum de tot el volum.

Batlle construeix el relat a partir de perfils humans molt treballats. Cada capítol segueix un jove concret i el seu entorn immediat: la família, la terra, el mas, el poble, la història heretada i, sobretot, les dificultats materials. Hi apareixen la precarietat econòmica, la burocràcia asfixiant, la manca de reconeixement social i el sentiment de lluitar constantment contra un sistema que sembla pensat perquè abandonin. Un dels nois ho formula amb una lucidesa desarmant: «Ens diuen que el camp és important, però quan demanes ajudes o suport, no hi ha ningú».

Arrels rebels no és un assaig ni un estudi acadèmic, sinó periodisme narratiu de territori, d’aquell que necessita temps i escolta. Batlle no corre, no acumula dades sense rostre i no parla per sobre dels seus protagonistes. Els deixa explicar, dubtar, cansar-se. 

En alguns relats apareix fins i tot la soledat emocional d’aquests joves, que sovint es troben envoltats d’un discurs urbà que romantitza el camp, però no n’assumeix les conseqüències. «A Instagram tot sembla molt bonic, però després el fred, el fang i les hores no les veu ningú», diu una de les noies.

Agnès Batlle, Arrels rebels, Ara Llibres (2026)

Un dels encerts del llibre és que evita l’èpica fàcil. Aquí no hi ha herois ni discursos edulcorats. La vida al camp apareix com el que és: exigent, física, incerta i poc compatible amb la idea d’èxit que domina el relat contemporani. En aquest sentit, el llibre és profundament polític, encara que no faci consignes. Interpel·la el lector amb una pregunta incòmoda: què diu d’un país que siguin adolescents els qui hagin d’assumir la responsabilitat de no deixar morir la terra?

Batlle escriu des d’un lloc explícit: el d’una mare que observa, el d’una periodista que escolta i el d’una ciutadana que no vol mirar cap a una altra banda. Aquesta posició, lluny de restar rigor, aporta honestedat. El llibre no busca una falsa neutralitat, sinó comprensió. Ho deixa clar ja a l’inici, quan apunta que el projecte neix de la necessitat d’entendre per què «en un món que expulsa del camp, encara hi ha qui decideix quedar-s’hi».

El volum també posa sobre la taula una reflexió de fons que va més enllà de la pagesia: la desconnexió entre el món urbà i el rural, i el menyspreu històric cap a tot allò que no és immediatament productiu. El camp hi apareix no com un espai residual, sinó com un lloc clau per pensar el futur, la sobirania alimentària i la sostenibilitat real, no només discursiva.

Qui escriu aquestes línies ho fa des d’un coneixement que, més que intel·lectual, és vital. Nascuda i criada a Ponent, en un territori on el sector primari ha estat durant dècades una presència quotidiana —a les converses, als calendaris, a les preocupacions familiars—, la lectura d’Arrels rebels no apel·la només a la curiositat periodística, sinó també a una memòria compartida. El llibre d’Agnès Batlle connecta amb una realitat coneguda des de la infantesa: la duresa del camp, la seva invisibilitat social i la paradoxa d’un món imprescindible que massa sovint ha estat tractat com a residual. 

Potser es podria demanar al llibre una mirada més crítica sobre algunes contradiccions internes del sector o sobre els límits reals d’aquesta resistència juvenil. Però no és aquest el seu propòsit. Arrels rebels no vol tancar debats, sinó obrir-ne. I ho fa amb una eina poderosa: les històries concretes. Noms, veus i vides que desmunten el tòpic del pagès com a figura del passat.

És, en definitiva, un llibre necessari i oportuníssim. Perquè posa cara a un problema estructural, perquè dignifica una feina sovint amagada i perquè recorda que el futur no sempre es construeix des de les grans ciutats ni des dels discursos grandiloqüents, sinó des de decisions petites, tossudes i valentes. Tornar a la terra, ens diu Arrels rebels, no és un gest romàntic. 

Avui, és un acte de resistència.

 

[Font: www.diarilaveu.cat]

On battra l’extrême droite par un projet

La possibilité de voir le Rassemblement national accéder à l’Élysée constituera l’un des enjeux centraux de l’élection présidentielle. Comment l’en empêcher ? En dénonçant ses projets, bien sûr, mais surtout en lui opposant une perspective politique capable de susciter l’adhésion d’une majorité. 

Écrit par Roger Martelli

Les sondages vont rythmer les prochains mois. À ce jour, tous ou presque donnent le RN gagnant. Son accession au pouvoir est-elle devenue inéluctable ? Les rendez-vous se multiplient pour l’empêcher. Ce samedi à Montreuil s’est réunie la Coalition des Résistances Artistiques, Culturelles et Scientifiques (CRACS) contre l’extrême droite. Des centaines d’intellectuels et artistes se sont retrouvés pour débattre de la stratégie à opposer à cette percée qui n’est pas un phénomène hexagonal, mais continental voire planétaire.

Cette poussée est le résultat d’une construction de quelques décennies. Elle a permis au Rassemblement national de devenir la seule organisation politique qui, en France, mérite le qualificatif « d’attrape-tout ». Car il ne s’attache pas à un segment de la société, à un courant d’idée ou à un thème, mais vise et touche d’ores et déjà la société tout entière. Sa force tient à ce qu’il s’est totalement immergé dans un air du temps, dominé par le sentiment que les sociétés ont refermé la phase entamée entre les années 1930 et 1945, celle que l’on nomme l’État-providence et que le monde n’est plus régi par l’équilibre des puissances.

De cette instabilité naissent les sentiments d’inquiétude et de peur, la conviction d’être abandonné et la montée d’une colère, diffuse ou apparente, qui tourne au ressentiment, contre des responsables davantage que contre un système. À cette intrication de troubles, l’extrême droite offre un récit cohérent des origines du mal-être et propose des grands axes pour des solutions possibles. En cause, la perte d’identité, le déclin de l’autorité, la dépendance de la nation, la prolifération des parasites, du haut comme du bas, des élites comme des immigrés. Pour y remédier, le RN exalte la protection par la préférence nationale et par la clôture, la sécurité par l’autorité et la sévérité, l’indépendance par le retour à l’identité perdue. La force de l’extrême droite est avant tout dans un récit qui raconte le monde, qui parle de la France et qui suggère les contours d’une société qui, en revenant à des valeurs perdues, retrouvera l’unité et la tranquillité que les dominants d’hier ont altérées. 

L’extrême droite offre un récit cohérent des origines du mal-être et propose des grands axes pour des solutions possibles. Pas besoin d’être d’accord avec l’ensemble de ses thèmes : ce qui compte est la petite musique, qui tranche avec des années d’alternance au pouvoir de la droite et de la gauche.

Pas besoin d’être d’accord avec l’ensemble des thèmes développés par l’extrême droite, avec la totalité de son programme, au demeurant bien flou : ce qui compte est la petite musique, qui tranche avec des années d’alternance au pouvoir de la droite et de la gauche. On peut ne pas être raciste – et même être tolérant –, ne pas être fascisant et voter pourtant à l’extrême droite. Pourquoi ? Pour dire l’exigence d’une rupture et l’espoir d’un sursaut national.

Il faut bien sûr contredire chaque pièce de l’argumentaire néfaste, mais il convient avant tout de déconstruire le récit global, celui qui nourrit les imaginaires et qui, in fine, oriente les choix des individus. Et cette déconstruction sera d’autant plus efficace qu’elle s’appuiera sur une construction franchement alternative, sur un récit aussi cohérent qui met au centre, non pas le repli sur soi mais l’émancipation. En bref, une manière innovante et radicalement progressiste de remédier à la peur et au déclin, aux difficultés de la vie et au besoin d’avenir.

Très souvent, on évoque les leçons du Front populaire. Le fascisme menaçait et un Front s’est constitué contre lui en 1934-1935. Il lui donna en France un coup d’arrêt. Sa formation était une exigence profonde venue du bas, résolument antifasciste et populaire. Il fut le résultat d’une conjonction, jusqu’alors absente, entre un mouvement social exceptionnel et un rassemblement politique qui semblait pourtant impossible au début de 1934.

Le Front populaire s’adossait aussi à une grande espérance, celle de la « République démocratique et sociale » que voulaient les communards de 1871. Le Front fut antifasciste, mais sa visée se condensait dans un mot d’ordre simple, « le pain, la paix, la liberté », qui disait à la fois ce qu’il fallait concrètement faire et la société que l’on devait atteindre pour le réaliser. Le Front populaire déconstruisait et disait ce qu’il voulait construire. L’exigence est toujours là.

 

[Source : www.regards.fr]

D'on ve l’expressió 'xarnego' i des de quan i per a què s'utilitza a Catalunya?

Aquesta expressió té una llarga història i un origen remot que no és a Catalunya 

Escrit per Marc Pons
Foto: Arxiu Històric de Barcelona 

País Xarnego (llavors ducat d’Aquitània, possessió continental de la monarquia Plantagenet anglesa), 21 d’agost del 1451. Fa 575 anys. Fase final de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). Les tropes franceses, comandades per Jean de Dunois, més conegut com "el Bastard d’Orleans", conquerien la vall baixa del riu Adur (Aturri, en eusquera), amb Baiona, la capital del territori, i encaraven la recta final del conflicte més llarg de l’edat mitjana europea. L’ocupació francesa de la vall baixa de l’Adur tindria, en un futur no gaire llunyà, uns terribles efectes que explicarien la difusió de l’expressió 'xarnego'. Però, què era el País Xarnego? Per què l’anomenaven així? I com i per què es va difondre, també a Catalunya, aquesta expressió? 

Mapa contemporani de França, amb els dominis del sud-oest francès a finals de la Guerra dels Cent Anys

Què era el País Xarnego?

Durant més de mil anys (segles VI a XVIII), es va denominar País Xarnego al territori de contacte entre els bascos (de llengua i ètnia euscàriques), els gascons (de llengua romànica i ètnia cèltica) i els vikings (de llengua i ètnia escandinaves). Aquest territori gravitava al voltant de Baiona (la vella Lapurdum, fundada pels romans el segle I, abandonada el segle V i restaurada pels vikings el segle IX) i estava articulat pel corrent fluvial del riu que, a la capital i al marge dret (riba nord) era anomenat Adur —en gascó—, i al marge esquerre (riba sud) era anomenat Aturri —en eusquera. Aquest territori estaria format per Baiona i per les bastides (els establiments de població creats a cavall de l’any 1000) a banda i banda del riu fins a la ciutat d’Ortès (País de Bearn). 

Per què Xarnego?

El País Xarnego mai no va ser una unitat política pròpia i diferenciada. Però durant la llarga edat mitjana (el període durant el qual sorgeix el topònim Xarnego), sempre va estar enquadrat dins del ducat d’Aquitània, entitat semiindependent, inicialment vinculada al regne de França (843-1152) i, posteriorment, al d’Anglaterra (1152-1451). I aquest contacte va facilitar el mestissatge. El riu mai no va ser una línia divisòria, sinó un element de comunicació i d’intercanvi en aquell context històric entre les comunitats gascona i basca (els vikings, si bé van contribuir al progrés tecnològic de la navegació al territori, tenien un pes demogràfic minúscul i l’element cultural escandinau quedaria ràpidament dissolt dins de les altres dues comunitats cultural. 

Imatge de Barcelona a mitjan segle XVI / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

Què volia dir 'Xarnego'?

Aquesta característica toponímia sorgeix a partir de l’explosió demogràfica de l’any 1000 que es produeix arreu d’Europa i de la transformació de zones boscoses en terres de conreu. Aquelles empreses colonitzadores, dirigides pel poder i que es documenten com a rompudes, artigues o rabasses, es promovien amb establiments de grups homogenis que creaven la identitat del territori. L’expressió 'xarnego' —que donaria nom al país, i no a la inversa— significa mestís, i revela que a la vall baixa de l’Adur o Aturri, i des del segle XI, el mestissatge entre bascos i gascons era l’element dominant. En canvi, més al nord (entre Bordeus i Sent-Milió), sorgiria el País Gavai o Petita Gavatxeria, com un territori lingüístic d’oïl (francès) refractari al món d’oc (gascó) que l’envoltava.

Què va passar al País Xarnego després que l’ocupés el Bastard d’Orleans?

Un segle després de la fi de la Guerra dels Cent Anys, esclataven les mal anomenades Guerres de Religió (1562-1598), un conflicte que, darrere la qüestió confessional, ocultava les ambicions de les grans famílies nobiliàries del regne —per exemple, els Borbons— per a rellevar al tron els decrèpits Valois. Aquest conflicte devastaria la rica i poblada Occitània i impulsaria una important emigració cap a Catalunya. També un segle abans, el triomf dels remences catalans (1486), la primera revolució de la història moderna, havia impulsat l’inici d’una reforma agrària i l’existència dels primers excedents de producció als mercats. És a dir, havia transportat el país cap a un escenari econòmic precapitalista que necessitava una gran quantitat de mà d’obra. 

Barcelona. Avinguda Paral·lel (principi del segle XX) / Font: Pinterest

Com arriba l’expressió 'xarnego' a Catalunya?

L’expressió 'xarnego' arriba a Catalunya, amb tota probabilitat, amb l’emigració occitana —i més concretament amb l’originària de la Gascunya— dels segles XVI i XVII. Segons la investigació historiogràfica contemporània, aquest fenomen hauria estat decisiu en el redreçament demogràfic i econòmic del país —després de les crisis medievals— i en un canvi de paradigma cultural cap a una ideologia d’esforç i treball. Segons la documentació de l’època (fogatges, llibres parroquials, "matrícules de francesos"), cap al 1600, aquest fenomen seria majoritari en viles com Sant Boi o Mataró, o en barris com la Ribera de Barcelona. I, en aquell mateix moment, a escala de país, s’estima que entre un 30% i un 40% de la població era d’origen occità. 

Qui són els primers 'xarnegos' catalans?

La cultura popular —la que s’ha transmès oralment durant els darrers quatre segles— revela que l’expressió 'xarnego', malgrat el canvi d’escenari, no veuria alterat el seu significat. Els primers 'xarnegos' catalans serien els fills d’una parella mixta català-occitana o occità-catalana, durant els segles XVI i XVII. En aquest punt, és important aclarir que els occitans apareixen documentats com a "del regne de França", "de la diòcesi de Tarba" o "de Sant Flor", i en algun cas "del Laugarés" o "de la Marmanda", per citar-ne alguns exemples. En cap cas, els primers 'xarnegos' catalans van ser els fills d’un soldat napoleònic del segle XIX i d’una pagesa empordanesa, com havia explicat, erròniament, la tradició. La qual cosa no vol dir que aquest fenomen no s’hagués produït. 

Barcelona. Estació de França. Arribada d'un tren amb immigrants del sud peninsular (1960) / Font: Institut d'Història de Barcelona.

L’ús contemporani de l’expressió 'xarnego'

L’expressió 'xarnego' reapareix, amb relatiu vigor, amb la primera emigració peninsular a Catalunya (principis del segle XX). Però amb una curiosa particularitat que confirma que, passat el temps, el seu significat no ha variat. Durant les dècades del 1920 i 1930, l’expressió 'xarnego' continua significant 'mestís'. Però es projecta, únicament, als fills de les parelles en què un dels progenitors és castellanoparlant. És a dir, hi ha una idea de nació catalana basada en la llengua. Perquè, en canvi, la important emigració valenciana d’aquesta època quedaria fora d’aquesta classificació. L’alteració del seu significat popular (de "mestís català-foraster" a "foraster no-catalanoparlant") no es produiria fins després de la Guerra Civil (1939).

Després de la Guerra Civil

L’ocupació franquista de Catalunya (1939) va ser un dels daltabaixos més devastadors de la història del país. Catalunya va ser reclosa en una tètrica masmorra de terror, mort i silenci, dominada pels uniformes, les sotanes i la llengua castellana. En aquest duríssim context, i en alguns entorns, es va associar l’expressió 'xarnego' a tots aquests personatges de l’ocupació franquista, que no tan sols no parlaven català, sinó que, sabedors que la llengua era el nervi de la identitat nacional catalana, havien consagrat la seva existència a extirpar-la. Els 'xarnegos' dels primers compassos de la postguerra eren, per exemple, els falangistes que van assaltar biblioteques privades, com la Pompeu Fabra a Badalona, i van cremar-ne, al mig del carrer, tots els llibres.

Barcelona. Les tropes d'ocupació franquistes cremant llibres en català al carrer (1939) / Font: Blog Antonio Baños

La immigració dels 50 i dels 60

Posteriorment, en tan sols dues dècades (les que van del 1950 al 1970)l va arribar al país una gran onada immigratòria, que representaria entre un 30% i un 40% de la població catalana, i que procedia, principalment, del sud peninsular. Aquesta immigració —en moltes ocasions, tan econòmica com ideològica (fugint de la misèria i de l’opressió de l’oligarquia latifundista afecta al régimen)— va arribar en unes condicions socials i polítiques (imposades per qui perseguia la destrucció de la personalitat nacional catalana) que feien difícil el trànsit d’aquells nouvinguts cap a la llengua i la cultura del país d’acollida. En aquell context, i també en alguns entorns, es projectaria l’expressió 'xarnego' per a definir aquest fenomen. Però, en aquest cas, com en el dels sequaços de l’ocupació franquista, ja havia perdut el seu significat històric i tradicional.

El 'xarnego' del segle XXI

'Xarnego' sempre ha estat un sinònim de mestís. Al País Xarnego, a la Gascunya i a Catalunya. Des de fa més de mil anys. En l’actualitat, en ple segle XXI i amb el coneixement de la història que tenim, fer bandera d’una pretesa condició de 'xarnego' a partir de l’alteració del seu significat històric, o bé és una proclama d’adhesió personal als qui, el 1939, cremaven llibres en català al mig de carrer, o bé és una demostració de la ignorància més absoluta —amb bona o mala fe—, o bé és un exercici d’imbecil·litat en grau superlatiu, entesa des de la disciplina de la filosofia, que conceptua 'imbècil' com el difusor d’idees de to i contingut molt baix, generalment, amb mala fe. Que triïn on se senten més còmodes.

 

[Font: www.elnacional.cat]

«Amarga Navidad» é um almodrama com alegria de viver

 

Escrito por Rodrigo Fonseca

Alberto Iglesias, músico que serve de medula à estética chamada por Caetano Veloso de “almodrama”, embala Amarga Navidad com acordes de rara sofisticação melódica no cinema europeu contemporâneo. Há algo entre Georges Delerue e Michel Legrand. A banda sonora acelera nos momentos mais refulgentes de uma narrativa que parece semiótica, interessada na arte da dramaturgia, até revelar-se apaixonada pela arte de viver, nas suas práticas imperfeitas, mas irretrocedíveis. Destoa por completo da brandura de The Room Next Door, o anterior filme de Pedro Almodóvar, que lhe valeu o Leão de Ouro. Ali havia cheiro de morte; aqui, há um sopro de joie de vivre. Iglesias traduz essa energia nas suas composições.

O elenco acompanha esse tom, em especial Patrick Criado. No papel de Bonifácio, um bombeiro que, à noite, faz striptease, exibe um carisma luminoso — uma espécie de Zac Efron ibérico. Ao seu lado, Elsa, cineasta de “filmes de culto” (expressão que Almodóvar desmonta com humor), dá a Bárbara Lennie um espaço amplo para revelar inteligência, charme e força. A sua interpretação é das mais marcantes da 79.ª edição do Festival de Cannes, na corrida pela Palma de Ouro.

Já estreado em Espanha, Amarga Navidad é um Almodóvar particularmente sofisticado, próximo do nível de Volver, e chegou à Croisette rodeado do habitual fervor que acompanha cada regresso do realizador.

Aos 76 anos, o cineasta manchego volta a transformar o melodrama num laboratório íntimo, aprofundando a vertente autoficcional já presente em Dolor y gloria (2019). O que aqui se vê é uma exposição mais crua. Na estreia espanhola, o filme foi acompanhado pela frase: “Este é o filme em que fui mais cruelmente eu mesmo”. A declaração prepara o espectador para uma autópsia sentimental.

Ambientado entre Madrid e as Ilhas Canárias, o filme articula duas narrativas paralelas que se refletem. De um lado está Elsa (Lennie), uma operária da publicidade devastada pela morte da mãe durante o Natal. Consumida pelo luto e pelo excesso de trabalho, mesmo sob o afeto de Bonifácio, abandona a capital e ruma a Lanzarote, numa tentativa de reorganizar a própria subjetividade. 

Do outro lado do tabuleiro semiológico, surge Raúl Durán, cineasta vivido pelo argentino Leonardo Sbaraglia, cujas crises criativas de meia-idade dissolvem fronteiras entre experiência pessoal e ficção, com uma certa dose de oportunismo. A duplicação de histórias, olhares e emoções transforma o filme numa engrenagem metalinguística em permanente combustão, fotografada por Pau Esteve Birba, numa apetência voraz pelas cores da direção de arte de Antxón Gómez.

O recurso do “filme dentro do filme”, frequente na obra de Pedro Almodóvar, em especial desde La mala educación (2004), ganha aqui um peso confessional. Em Amarga Navidad, a narrativa parece menos interessada em separar realidade e invenção do que em fundi-las num mesmo fluxo emocional, onde memória, desejo e perda coexistem sob um colorido saturado e enquadramentos estilizados. Elsa, uma leoa, pode ser apenas fantasia de Raúl. A imagem promocional — uma silhueta masculina que contém a figura de uma mulher — sintetiza essa lógica de identidades fragmentadas e afetos que sobrevivem como fantasmas internos. É um Persona que sublima as suas tramas na passionalidade.

Produzido pela El Deseo em parceria com Movistar Plus+, Amarga Navidad reúne ainda nomes históricos do universo do realizador, como Rossy de Palma e Aitana Sánchez-Gijón, ao lado de intérpretes de uma geração mais recente, entre eles Milena Smit e Quim Gutiérrez, que rouba cada sequência em que surge, no papel do namorado de Raúl. O elenco reforça a sensação de síntese de carreira: um filme que revisita obsessões antigas — maternidade, desejo, abandono, performance — com maior depuração formal, sem abdicar do excesso emocional que tornou Almodóvar uma assinatura estética reconhecível em qualquer parte do mundo.

Mais do que disputar a Palma de Ouro que ainda lhe falta, Amarga Navidad parece interessado em radicalizar o próprio “almodrama”. Enquadra-se no que o teórico José Carvalho define como “metamelodrama” (ou “quarto campo narrativo”): uma carpintaria melodramática cuja matéria não reside na experiência sensível do real, mas no próprio cinema — um cinema onde o sentimental nunca é fraqueza, mas matéria-prima de investigação estética e existencial.

 

[Fonte: www.c7nema.net]

Etgar Keret: «Una vegada vas ser humà. Ho tornaràs a ser»

Escrit per Andreu Barnils 

Etgar Keret (1967) és un dels autors israelians més reconeguts actualment. Els seus contes lúcids, brillants i colpidors han estat traduïts a més de quaranta llengües. Ara presenta El blues de la fi del món (la Segona Perifèria), obra elogiada per Quim Monzó, traduïda de l’hebreu per Paul Sánchez Keighley i definida encertadament per l’editorial així: “Keret sempre troba noves escletxes en el mur de la realitat obscura que ens ha tocat viure. Però aquestes esquerdes no les omple de llum i esperança, sinó d’humanitat.” L’israelià Keret, partidari dels dos estats, pacifista i anti-Netanyahu declarat, és un home que no tan solament té milers de lectors apassionats, sinó que també explica que a Israel és víctima del boicot de l’extrema dreta, i a l’estranger dels antiisraelians. Aquesta entrevista va ser feta la setmana passada per videoconferència i parlem dels tres grans temes del seu llibre i del moment: tecnologia, mort i política. 

—Expliqueu que va ser força impossible d’escriure després del 7 d’octubre de 2023.

—Les primeres setmanes després de la guerra van ser les més intenses, boges i depriments de la meva vida. Et despertes en una realitat en què algú que havia esmorzat a casa seva havia estat segrestat i portat a Gaza. La gent em venia a veure i em deia: “Tenim uns amics que no sabem si són segrestats o morts. Esperem que siguin morts.” Faig classes en una universitat del sud i em deien: “Si us plau, envia els teus estudiants a l’hospital, al dipòsit de cadàvers. Potser podran identificar el meu pare.” Tot era molt difícil. Et podria explicar un milió d’interaccions com aquestes. No et vull avorrir, però, per exemple, vaig fer de voluntari per recollir menjar per a gent gran. I quan vaig baixar al soterrani del local, vaig veure que hi havia un club. Feia pocs mesos de la guerra, tot era sang, presoners, soldats, i senties que a Gaza mataven criatures. Una bogeria. Hi entro i allò semblava el Manhattan dels anys noranta: noies guapíssimes, homes guapíssims, tothom ballant, tatuatges, bevent. I un noi, realment molt guapo, amb una arracada, que feia de cambrer i només portava una armilla sense samarreta, em veu i em diu: “Ets l’Etgar Keret? Mira, acabo de tornar de quinze setmanes a Gaza. Quan hi era, vaig trobar en algun lloc un exemplar d’un dels teus llibres. I cada vespre, abans d’anar a dormir, llegia un conte i em deia: així eres abans i així és com tornaràs a ser algun dia.” Una vegada vas ser humà. Ho tornaràs a ser. Això li va impedir de tornar-se boig: pensar que tornarem a ser humans. I va començar a plorar. I dos minuts després el veig besant una noia. Jo al principi escrivia des del meu castell, però ara era com si hi hagués hagut un accident i m’hagués convertit en professional paramèdic. I havia d’utilitzar els meus contes per aturar hemorràgies. 

—I què us va desblocar l’escriptura, doncs?

—Una trucada de la meva germana. Ella és ultraortodoxa, molt religiosa. Viu a Jerusalem. Té onze fills. Té més de cinquanta néts. Parla ídix. Té seixanta-dos anys i una besneta. Quan va començar la guerra, a Jerusalem no hi disparaven. Ella no coneixia cap soldat, ni cap persona segrestada, perquè els segrestats eren de quibuts, no són religiosos, i ella sí. I estava molt commoguda, però teòricament. Com jo em puc commoure per la guerra d’Ucraïna. És una idea, no una cosa que sentis. Comença a parlar amb mi i em diu que, com que aquesta guerra és tan terrible, ha triplicat les seves pregàries. I jo començo a posar-me cínic. “Saps què? No funciona. La gent és morta. Hauries de resar més.” Vaig ser molt, molt desagradable. M’adono que no sóc bona persona i li dic: “Escolta, què et sembla si en parlem al vespre? Ara he de fer una cosa.” Vaig a l’ordinador i em dic: escriuré un conte des del seu punt de vista, i el personatge principal és un dels meus nebots, el meu preferit. A la meva vida he escrit catorze contes sencers del punt de vista de Benjamin Netanyahu. I encara penso que és un imbecil, un paio horrible que hauria de ser jutjat a Europa i empresonat. Però cada vegada que acabava el conte jo em sentia menys enfadat. És un ésser humà horrible, però recordava que era un ésser humà. De manera que quan escric el conte del punt de vista del meu nebot ultraortodox, en algun moment, sento una transformació estranya. Si fins aleshores em deia “Escric sobre el meu nebot, escric sobre el meu nebot, escric sobre el meu nebot”, ara dic: “Escric sobre mi mateix!” I aquí és on em vaig adonar que hi ha alguna cosa molt semblant entre resar i escriure. Quan escric sé què vull, sé què desitjo, com ella. Tots dos intentem entendre què dimonis sentim. 

—I aquest conte va permetre el desblocatge i escriure la resta?
—No, no. La cosa és que m’agrada escriure contes, però no m’agrada editar-los, no m’agrada llegir-los, he de fixar dates arbitràries de publicació amb antelació. La data que havia triat era el 8 d’octubre de 2023. El dia 7 era festiu. Tenia temps. El dia 6 vaig llegir el manuscrit sencer, vaig anar a veure la meva dona i li vaig dir: “No puc publicar aquest llibre. M’agraden molt els contes, funcionen bé junts, però la meva mare ha mort, vinc d’una hèrnia discal, una depressió de sis mesos i he escrit sobre un món que no és el món real. És molt pitjor. I si la gent el llegeix, no hi podrà connectar perquè la seva mare és viva.” La meva dona em mira i em diu: “Edgar, ets una drama queen borratxa. Sempre en fas una muntanya, de qualsevol cosa. Mira, farem una cosa: de moment te n’oblides, anem a sopar, demà et lleves i tornes a llegir el llibre. Que encara et sembla dolent? Escrius un correu a l’editorial dient que ajornarem la data.” Doncs quan em llevo l’endemà vaig oblidar que havia escrit un llibre.

—Per què?
—Perquè un míssil esclatava a prop de casa meva. Era el 7 d’octubre, el dia que Hamàs va atacar. Parlem amb no sé qui. “El meu germà i la seva dona eren sota la taula i hi havia gent disparant a través de la porta.” Uns altres ens diuen: “No trobem una amiga, ha desaparegut. Potser s’ha quedat sense bateria. Potser ha mort.” Quan comença la guerra del 7 d’octubre, vaig oblidar que havia escrit el llibre. Passen tres mesos. I torno a llegir el llibre. I dic a la meva dona: “Ara sí, és exactament això.” És com quan l’ascensor s’encalla entre dos pisos. El llibre s’ha quedat igual d’encallat, però la realitat ha caigut mig pis. Ara sí que estem anivellats. Som al mateix lloc. Tot el llibre menys dos contes havia estat escrit abans del 7 d’octubre.

—En la majoria dels contes hi ha alguna mort. Per què?
—Malauradament, la meva vida ha estat plena de mort. He conegut molta gent que ha sortit d’una habitació i no ha tornat mai més. I també crec que, d’un punt de vista literari, la mort és gairebé una mena de punt al qual corres. Dit això, crec que aquest llibre té un punt d’esperit d’època. Si intento d’explicar-me a mi mateix què diu aquest llibre, diria que diu que ens enfonsem, que no crec que puguem vèncer-ho, però que el nostre gran desafiament és continuar essent humans mentre ens enfonsem. Ara mateix, la vida ens esclafa. No podem canviar el món, però puc canviar els meus objectius, la manera com em comunico amb el món. I puc tornar-me més humil. I llavors potser hi ha esperança.

—“Góndola”: és una dona que diu a la parella: d’acord, he entès que em menteixes, però no passa res. Continua mentint-me.
—“Góndola” s’assembla molt a la cançó dels Rolling Stones: “No sempre pots aconseguir el que vols, però pots aconseguir el que necessites.” Aquest conte soc jo recalibrant-me respecte del món. Si em preguntessis fa cinc anys quin era el meu gran desig, hauria dit que el meu llibre fos a la llista de més venuts del New York Times. Ja no. Ara el que desitjo més del món és viure en un país que no té un govern de bojos feixistes que no respecten la vida humana. Si abans el meu desig era ser un arbre que vol arribar al sol, ara vull arrelar-me. Sé que jo sabria com manipular el sistema per estar a dalt de tot. Però això seria molt semblant a negociar amb el recepcionista del Titanic i aconseguir una millor habitació: una puta pèrdua de temps. El nostre gran repte ara és no enfonsar-nos. I no només Israel ha canviat d’una manera boja, boja. 

—Frase del llibre: “L’empatia és una malaltia que no té cura.”
—Tenim empatia i les xarxes socials intenten curar-nos de la nostra empatia. I quan dic que no té cura, és un intent de consolar-me i dir-me: per molt que ens fotin el cervell, al final, quan veus un gat atropellat, el cor et farà un salt. No ens ho podran prendre. Mira, soc qualsevol cosa menys tecnòfob, a la universitat vaig estudiar filosofia, matemàtiques, física, ciències de la computació. De fet, vaig fer recerca sobre IA. M’agrada la tecnologia. Passa que m’agrada menys la humanitat, i en desconfio molt més. T’explicaré una petita història.

—Endavant
—La paraula robot ve de la paraula robota, treball. En els primers contes de ciència-ficció, ens imaginàvem que els robots eren persones que treballen en fàbriques i mines. Però la tecnologia s’adapta a allò que li demanem. I el primer que vam voler abandonar no va ser cuinar, servir o netejar, sinó prendre decisions: això és el que odiem més. I la tecnologia es va convertir en el nostre cap. Abans t’avorries i volies mirar una pel·lícula? Tu triaves una pel·lícula. Però ara, quan mires Instagram, no tries una història. No és teva. Aquest llibre tracta d’un món que perd la seva història. El món està fotut perquè hem externalitzat la nostra història a les xarxes socials. 

—Quin podria ser un bon prompt per demanar a la IA?
—I per què voldries donar un prompt a una IA? Podries dir-me que voldries fer-ho per les mateixes raons per les quals un gos es llepa els ous: perquè pots. Però com a éssers humans avançats, hauríem de superar això de llepar-nos els ous  La tecnologia ens ha convertit en usuaris, no humans. Jo quan m’assec a escriure un conte, tinc alguna cosa, una energia, vull processar, vull entendre. Però quan dono un prompt a la IA, bàsicament el que m’interessa és el producte.

—Heu escrit també un conte sobre la fi del món.
—Crec que, en cert sentit, aquest és el meu conte més monzonià El que m’encanta de l’escriptura de Quim Monzó és que moltes vegades no intenta transcendir la humanitat, sinó caure profundament dins la humanitat, dient: potser al fons hi trobarem alguna cosa.

—Hi ha un altre conte que m’encanta: l’àvia que fuma porros i oblida coses.
—A Israel, les estadístiques diuen que el 30% de la gent té un trastorn posttraumàtic. Això és un terç de la població. La família més petita és un pare, una mare i un fill. Per tant, bàsicament, cada família té algú amb estrès posttraumàtic. Si mires Israel ara mateix, la majoria d’estudis diuen que tot el que és addictiu va a l’alça. La gent fuma tres vegades més. La gent beu molt més alcohol. La gent fuma molta marihuana. La gent pren opiacis. La sensació és que la realitat és insuportable i que tothom vol fugir-ne.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi preguntat? 
—Crec que vivim en un món que està perdent el cap. Abans la gent, com a entreteniment, anava a veure lapidacions públiques. Avui fan boicots, o qualsevol cosa que tingui a veure amb energies negatives. I tot és allà fora.

 

[Fotos: Lielle Sand - font: www.vilaweb.cat]