Jaime Gil de Biedma i el futur de Catalunya

Fa vint-i-cinc anys que va morir el poeta Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929-1990). L’instint ens porta aquesta tarda-nit plujosa i malenconiosa al bar Pastis, per recordar-lo amb tangos i gintònics, però acabem al carrer del costat d’aquest antre de perdició, al Centre Arts Santa Mònica – Centre de la Creativitat. Hem pensat que ens rebria Bibiana Ballbé jugant a la xarranca en subtils calces catalanes i ens hem trobat tres exposicions de gràcil volada castellana: un pessebre fetitxista sobre Joan Manuel Serrat als baixos, un retaule sobre arquitectura i natura al pis de dalt i un record auster de la veu fonètica i moral de Jaime Gil de Biedma a la sala El Balcó (el mateix nom, per cert, que té l’apartament que vam fruir al Molí del Salt d’Elvira Huelbes i Luis Goytisolo: estranyes i extraordinàries coincidències!).

Jaime Gil de Biedma | Foto: Bernardo Pérez

Per Manel Martos

Aprofitem tots que ens han servit tres còctels culturals de primer ordre en comptes de la frivolitat etèria de la dolça noia catalana per antonomàsia! M’agradaria comunicar amb el meu clam la bona nova a tota la població independentista i no independentista de Catalunya, sobretot a les criatures més desvalgudes i alienades d’aquesta ciutat dels museus desapareguts i de la pàtria furtada, des de Santiago Roncagliolo fins a Andreu Jaume. ¿Us mola o no us mola? Evidentment, no cal explicar ara qui és el noi del Poble Sec i fallit viticultor del Montsant. Tampoc cal dir gaire res de com els arbres i la gespa es conjuminen amb el ciment i el ferro, per cert amb molt èxit de públic jove llatinoamericà. ¿I de Jaime Gil de Biedma?

No sé si aquesta exposició de l’Arts Santa Mònica ajudarà poc o molt a fer créixer els seguidors d’aquest poeta. Tinc els meus dubtes que el seu contingut aporti algun pòsit addicional a qui ja el coneix i l’ha seguit. Uns poemes enganxats a les parets i amb prou feines llegibles (blanc sobre blanc i llum roja esmorteïda), que els passavolants aprofiten (curiós fenomen derivat de la selfie) per immortalitzar-se (¿serà potser que són poetes i també volen ser poema?). He volgut imitar-los i he demanat a la meva filla que es col·loqués a prop dels versos de “No volveré a ser joven”, però m’ha contestat que ni parlar-ne, que de cap de les maneres es pensava fotografiar al costat de la vellesa i la mort: “envejecer, morir, / es el único argumento de la obra”.

Mentre discutíem si s’hi posava o si no, hem descobert una habitació sense oxigen amb una mena de documental que contenia imatges de la infantesa i joventut molt burgeses del poeta, barrejades amb altres figures de la política, des de Franco fins els prohoms catalans i espanyols de la corrupció contemporània, una cunya en colors amb una considerable manca de decòrum. Les veus en off del poeta i d’un narrador del documental i les de l’espai en blanc del poemes en les parets, superposades, ens han generat una atmosfera de confusió i molèstia, on se’ns ha acabat imposant tot menys el silenci. I això, no resumit sinó amplificat, i una llibreteta de regal amb frases espigolades de la poètica del poeta són el que dóna de si la commemoració dels vint-i-cinc anys de Jaime Gil de Biedma sota terra. Hem anat al Pastis a covar a foc lent la visita i a fer uns tragos per no oblidar els seus versos.

Jaime Gil de Biedma

Jaime Gil de Biedma va ser, és i serà un senyor de Barcelona que va viure i va treballar bàsicament a Catalunya. Un autor d’obra poètica escassa però extraordinària, amb molta repercussió de públic lector en vida seva i pòstumament. Resumeixo en tres titulars la meva relació personal amb el seu univers literari, i en els quals algun dia m’estendré: 1) Les lectures interminables de Las personas del verbo des de mitjans dels anys vuitanta; 2) Un fabulós curs de doctorat (1990-1991) amb Carme Riera per explorar les desenes de carpetes amb papers inèdits a l’agència literària de Carmen Balcells; i 3) La soferta transcripció del manuscrit de Jaime Gil de Biedma: Cartas y artículos de Joan Ferraté.

La meva biblioteca està farcida d’edicions dels seus escrits en forma de versos, assajos, traduccions, entrevistes i gravacions. També d’estudis d’erudits i escriptors com els de Joan Ferraté, Joaquín González Muela, Pere Rovira, Carme Riera, Antonia Cabanillas, Dionisio Cañas, Shirley Manghini, Luis Antonio de Villena i molts altres. La seva vida i la seva obra irradien un estrany magnetisme mitòman sobre la cultura catalana i espanyola del segle XX. Ha estat motiu d’una monumental biografia de Miguel Dalmau, que no va agradar als familiars, als amics i als coneguts del poeta perquè, com va advertir-me J. M. Castellet, és només “la biografia d’un cràpula” (com si les millors de Ludwig Wittgenstein o Francis Bacon semblessin hagiografies o haguessin de merèixer una altra consideració). Ha estat el protagonista d’una excel·lent pel·lícula (El cónsul de Sodoma), que va ser defensada a mort amb bons arguments per Vicente Molina Foix, després dels atacs aferrissats de Juan Marsé o els silencis irritats de J. M. Castellet o Carmen Balcells, entre molts d’altres, sense haver-la vist. Ha estat objecte d’una exposició convencional a l’entresòl de la Pedrera el 2005, comissariada per Carme Riera i auspiciada per Àlex Susanna, amb motiu del quinzè aniversari del seu traspàs. I ha estat convertit en notícia habitual de culte literari homosexual, a propòsit dels diaris homoeròtics pujats de to, ben amagats fins ara a la caixa forta de la seva marmessora i que veuran la llum ben aviat gràcies a la feina abnegada d’Andreu Jaume.

He fet una ullada sobre el centenar de volums d’ell i sobre ell i m’he emocionat llegint la seva dedicatòria privada de Compañeros de viaje a l’exemplar de Gabriel Ferrater i avui meu: “A Gabriel, con quien da gusto hablar. Jaime. 7-X-59”. Després, l’agraïment general d’El pie de la letra: “A mi amigo Josep Madern, por las veces que hablamos de vida y literatura”. Amistat, conversa, vida, literatura. ¿Hi ha alguna cosa més? I finalment el pròleg que J. M. Castellet va escriure al Retrato del artista en 1956. Per celebrar els secrets d’aquest escenari de la memòria ens vam prendre, a la salut de Jaime Gil de Biedma, un chateaubriand monumental al restaurant Quo Vadis.

Josep M. Castellet | © Pere Virgili

De cop, el retrat de Castellet m’ha fet creure que l’altre dia estàvem prenent una tapa del millor formatge brie trufat de Barcelona amb una botella de xampany Krug rosé a Tutusaus (al carrer Mestre Francesc Pérez Cabrero, número 5) i que hi entrava Jaime Gil de Biedma. No era un iaio de 86 anys, l’edat que tindria avui, sinó un paio molt ben plantat d’uns cinquanta-i-pocs. Al cap de poc entrava Jorge Moragas, cap de gabinet de Mariano Rajoy i amic d’infantesa de la querida de Jordi Pujol Ferrusola, que tenia l’edat que té ara. I Jaime Gil de Biedma se li adreçava: “Oye, chico, tú estás con Rajoy, ¿no? ¿De qué vais?”. Aleshores, Moragas, un noi estrenyit del barri amb més calers de la ciutat, que veí de Jaime Gil de Biedma, es moria del susto. “No, nada. Usted es el señor Gil de Biedma, ¿no? Nada de nada. Todo es un cuento, pero hay que mantenerse en el poder en Madrid”.

Aleshores, Jaime Gil de Biedma li plantificava aquesta història, de la qual la mà dreta de Mariano Rajoy no en tenia ni idea, per jove i analfabet. “Mira, noi, fa molts i molts anys, corria el 1981, quan hi va haver un cop d’estat a Espanya i al cap de poc quatre paios espanyolistes van escriure (a un d’ells, Federico Jiménez Losantos li van clavar un tret a la cama) un Manifest contra la presumpta repressió del castellà a Catalunya. I avui tornem a estar igual. Ja n’hi ha prou, ¿no creus? No ens feu intervenir una altra vegada, com aleshores, a Carlos Barral i a mi, que ja som molt vells i estem cansats. Deixeu córrer aquesta farsa. Aquí no hi ha cap enfrontament. La llengua de Catalunya és el català, i el castellà encara està aquí molt per sobre”.

Al cap d’una estona arribava Francisco Rico amb una dona com qualsevol altra que es presentava amb el nom literari de Cintia. El catedràtic de literatures hispàniques medievals, que feia pocs dies havia convidat Jaime Gil de Biedma a la Universitat Autònoma de Barcelona a fer una lectura dels seus poemes, tenia un exemplar del Quixot a les mans. Jaime Gil de Biedma se li adreçava molest: “¿Tú eres el niño Pacolete Rico Manrique, que recitó La canción del pirata? ¿Cuándo piensas hacer una edición del Tirant?”. Francisco Rico que, com diria Jaime Gil de Biedma, parla sempre “un castellà de governador civil decimonònic”, esbossava una resposta, però no li acabava de sortir. També es moria de por davant l’imponent calba i de la veu gutural de Jaime Gil de Biedma i callava el seu article l’onze de setembre sobre l’onze de setembre. I així, amb la Diada, hem tornat a la realitat.

Ai, Déu meu, si Déu existís i pogués ressuscitar la veu i la paraula de Jaime Gil de Biedma en aquests moments decisius pel futur d’Espanya i de Catalunya. Segur que seria la veu, però no la veu mig clandestina d’una exposició eixuta que sens dubte no visitaran Pedro Moragas ni Francisco Rico, sinó la de tots aquells que, com l’il·lustre acadèmic, sostenen que l’independentisme i el secessionisme “no són més que un avatar de les eternes picabaralles de poble… que no fa més que recórrer a la tergiversació i els miratges”.

La veu indispensable, encara ara, per dir que aquí no passa res, molt menys del que patíem els primers mesos de l’any 1981. La veu valenta per enfrontar-se als poders fàctics de l’espanyolisme més dur a Catalunya. La veu emocionada que recita el seu poema De vita beata, tan a prop com estem d’una nova guerra civil a Espanya: “En un viejo país ineficiente, / algo así como España entre dos guerras / civiles…”. La veu que, si no fóssim una colla de cretins, hauria de ser apropiada pels líders dels partits que propugnen la independència: l’autoritat pòstuma i moral del text “A propósito de un manifiesto surrealista”, en defensa de la llengua i la pàtria catalanes. I no oblidar-la mai, singularment quan llegim paraules d’aquest gruix: “La imposición del castellano por la fuerza fue una absoluta injusticia histórica, pero el bilingüismo en Cataluña es un hecho histórico ya irreversible”. La veu de la saviesa que ens recorda que temps enrere “Barcelona y Madrid eran algo humillado”, i que convé tornar al diàleg i fugir d’aquella època triomfal en què “Media España ocupaba España entera”.

Com ens agraden els poetes i quin poc cas que els fem! Reso perquè torni la veu de Jaime Gil de Biedma i posi una mica de seny en aquest camí sense sortida.

[Font: www.nuvol.com]