El Museu Picasso dedica una exposició a la producció poètica de l'artista
 |
| Pablo Picasso, 1934 | Foto: Man Ray |
Escrit per Clàudia Rius
Fa uns dies parlàvem a Núvol de l’amistat que unia Picasso i Éluard,
en motiu de l’exposició que el Museu Picasso dedica als dos companys de
generació i d’inquietuds artístiques. Paral·lelament a aquesta mostra,
el centre barceloní també inverteix unes quantes sales a investigar la
relació entre el pintor malagueny i la poesia. Perquè l’artista sempre
va sentir afició per les lletres i les paraules, així com els
inventaris, les llistes i les enumeracions. Sí, Picasso també escrivia.
Sabíeu que a Picasso li agradava molt la poesia de Joan Maragall? L’admirava des de l’època dels Quatre Gats, i havia intentat traduir poemes seus al francès, com Vistes al mar (1901). Curiositats com aquesta són les que s’agrupen tant en l’exposició Picasso poeta com en el catàleg que l’acompanya, anomenat Abecedari.
Tot plegat es tracta d’un esforç del Museu Picasso per tal de
reivindicar el vessant literari del pintor i la seva experimentació amb
la llengua.
La mostra arriba trenta anys després de l’exposició Picasso poète, le crayon qui parle
del Musée national Picasso-Paris, que ja havia començat a obrir el camp
d’investigació cap a l’escriptura poètica de Picasso i com aquesta
afectava la seva trajectòria professional i el seu procés
creatiu. “Sempre se l’ha reconegut com un gran pintor, un escultor, un
creador de ceràmica i un inventor de joies, però se sap poc que Picasso
va ser, entre el 1935 i la postguerra, un gran poeta”, assegura el
director del museu, Emmanuel Guigon.
Picasso poeta, comissariada per Marie-Laure Bernadac, Androula Michael, Claustre Rafart
i Emmanuel Guigon, remarca el lligam entre la pintura i l’escriptura
picassiana. En l’exposició s’hi poden veure dibuixos, pintures,
il·lustracions i retrats, entre altres peces documentals. A través del
catàleg, el museu de Barcelona incideix molt en el concepte
d’“abecedari”, perquè segons Guigon, l’artista “té una afició declarada i
irònica per a les llistes, li agrada col·leccionar paraules i
classificar-les per ordre alfabètic i no para fins que no aconsegueix
variacions i sèries”.
Així doncs, les seves paraules i textos són indestriables de l’obra
pictòrica. Ell mateix ho deia: “Al capdavall, totes les arts són una
sola. Es pot escriure una pintura amb paraules, com es poden pintar
sensacions en un poema.” Picasso sempre havia sigut sensible a
l’escriptura i la bellesa de les paraules, i la seva inclinació per les
paraules es remunta a la joventut, quan redactava petits diaris en forma
de cartes que enviava als seus pares. Malgrat tot, no és fins al 1935
que aquesta forma d’expressió se li imposa com una necessitat. De fet,
l’exposició en qüestió ens recorda que aquest moment coincideix amb una
crisi en la seva vida privada i amb la reorientació del seu treball
plàstic.
Picasso, doncs, es revela com a escriptor a partir a partir del 35, en un moment en el qual André Breton ja l’havia consagrat en el seu text “Picasso poète” de la revista Cahiers d’art.
Desitjós d’experimentar, Picasso va començar a escriure en la seva
llengua materna un dilatat text sense puntuació que ocupa més de trenta
pàgines de paper Arches. De la seva ploma -o pinzell- en brollen poemes
d’allò més variats: poemes riu o en bucle, variacions, poemes rizomàtics
o poemes més clàssics, amb rimes i estrofes.
Claustre Rafart, comissària de la mostra i conservadora de l’obra
gràfica de la Fundació Museu Picasso de Barcelona, especifica que en
l’escriptura de l’artista, així com passa en la pintura, hi ha “un debat
entre la cultura popular i l’alta cultura”. Ja de ben jove, Picasso
podia compaginar llegir grans llibres de la literatura universal –entre
ells, és clar, El Quixot- i fer vida al carrer, per això hi ha
narracions seves que fan referència a la revetlla de Sant Joan o a la
tradició de l’ou com balla.
Al catàleg Abecedari llegim que “Picasso practica l’art del
popurri”, perquè combina la cuina, la música, la tauromàquia, el sexe,
els colors, la música, l’amor, les olors, les sensacions, l’aritmètica o
l’escatologia. Aquesta és una de les característiques de la seva
escriptura, que tot i ser popular, té referents: “Ningú ha vist Picasso
amb un llibre en les mans. I en canvi ho havia llegit tot, i ho
recordava tot. Les seves paraules demostren que està al corrent de la
vida literària, i que coneix tot el que es publica […] Llegeix molt […] a
altes hores de la matinada únicament, després d’haver deixat els
pinzells, fins que cau de la son”, explicava el fotògraf Brassaï.
Més enllà dels llibres d’èpoques passades, l’amistat de Picasso amb
poetes i pensadors també convida a veure entre tots ells un seguit de
referències compartides i somiades. Aquest fet queda palès a través de
la seva biblioteca personal. Com detalla l’especialista Lilie Fauriac,
“el Musée National Picasso-Paris conserva més de 6.000 obres de la
biblioteca de Picasso, principalment revistes, catàlegs d’exposició,
novel·les i llibres d’art. L’estudi d’aquesta biblioteca il·lumina una
part de l’obra de l’artista i demostra la seva filiació intel·lectual i
tècnica […] La relació de Picasso amb la biblioteca ens permet inscriure
l’artista i l’obra en un context cultural, polític, social i
intel·lectual.”
L’exposició del Museu Picasso mostra tots els fils que pengen de
l’escriptura de Picasso, conscient que si els estiréssim, ens acabarien
portant fins a la seva obra plàstica i la de tota la generació que
l’envolta; a les biografies i les idees dels cubistes i als
surrealistes, a les guerres del segle XX, la crisi de la paraula i la
lluita de l’ésser humà per tornar a trobar sentit al món després de la
barbàrie. Per això, a Barcelona es mostren les fonts i la gènesi de
l’escriptor Picasso, les correspondències entre els textos i els
quadres, la permanència de determinats temes i l’extraordinària
inventiva del poeta, que trinxa el llenguatge com si fos una “massa
verbal”, amb la mateixa llibertat que aplica a la resta de mitjans.
Però els poemes de Picasso no només s’han d’analitzar pel seu
contingut, sinó també per la seva forma. Rafart destaca la cal·ligrafia
dels manuscrits de l’artista. “Més enllà del seu caràcter ornamental, el
malagueny recull de la cal·ligrafia el ritme, reflectit en la seva
escriptura. El moviment de la frase es prolonga en plecs i desplecs,
es passeja en ramificacions vegetals. Picasso lliga així l’escriptura
amb el dibuix de manera diferent”, escriu Androula Michael al catàleg.
Qui va resumir de forma concisa la poesia de Picasso, i ja de pas la seva personalitat, és un gran referent per al pintor, Guillaume Apollinaire,
que referint-se al malagueny va dir: “ell es veu a si mateix moralment
més llatí i rítmicament més àrab”. Les persones que vulguin
comprovar-ho, tenen temps de visitar l’exposició fins a l’1 de març del
2020.
Un simposi sobre el Picasso poeta
Dijous, 28 de novembre, el Museu Picasso explora la relació de
Picasso amb la poesia catalana en el simposi “Au rendez-vous des poètes a
Catalunya”, on hi assistiran investigadors de diferents disciplines que
descobriran nous territoris de recerca en l’àmbit dels estudis
picassians com Susanna Rafart, Joan Santanach, Eliseu Trenc i Raül Garrigasait. Està
organitzat pel Museu Picasso de Barcelona i la Universitat Autònoma de
Barcelona i forma part del recentment creat Doctorat Picasso.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário