Escrit per Anna Marquès
A les seves memòries El Món d’Ahir, Memòries d’un Europeu Stefan Zweig va escriure: “El dia que vaig perdre el meu passaport, amb 58 anys, vaig descobrir que, amb la seva pàtria, l’home perd més que un tros de terra delimitat.”[1] I era tant el que perdia, que només dos anys després es va suïcidar amb la seva dona al Brasil.
La paraula alemanya Heimat que traduïm normalment com a pàtria té en alemany un significat més ampli i difícil de definir. Segons el filòsof Karl Jaspers: “La pàtria és allà on comprenc i sóc comprès”, en altres paraules, el lloc que em pertany i al qual jo pertanyo, on sóc a casa. Quina era, doncs, la pàtria de Stefan Zweig? Ell ens ha deixat la resposta en una extensíssima obra, i especialment, en les seves memòries, on retrata de manera brillant, no la seva vida, sinó el final d’un món, el món d’ahir.
Stefan Zweig va néixer a Viena l’any 1881 com ell mateix ens explica, en el si d’una família jueva adinerada. El fet que el seu germà gran acceptés dirigir el negoci del pare li va permetre dedicar-se a la cultura sense que la família li posés cap impediment. Va ser un escriptor de fama, especialment durant les dècades dels anys 20 i 30 del segle passat i les seves obres, en particular, novel·les en la tradició idealista alemanya i biografies de personatges famosos es van convertir en best-sellers de l’època que s’adreçaven a un públic mitjanament cultivat. Traduït a gairebé totes les llengües europees, Zweig és un escriptor interessat especialment per la dimensió psicològica dels personatges. En una primera lectura les obres de Zweig poden aparèixer tan antiquades i obsoletes com la Kakània[2] de Musil, l’imperi austrohongarès que l’havia vist néixer i al qual ell no havia fet més que sobreviure durant 25 anys. Però una segona lectura de la seva extensíssima i variada obra mostra el seu humanisme, el seu poder d’empatia, d’evocació de successos i atmosferes, el seu interès pels instants en què un caràcter es revela o una vida es bifurca.
El concepte de pàtria canvia en l’obra de Zweig com segurament ho va fer en el decurs de la seva vida sota l’influx dels esdeveniments històrics, com la primera guerra mundial i l’ascensió del nacionalsocialisme, primer a Alemanya i després a tota Europa però aquest article defensa la tesi que la pàtria final de Zweig, la pèrdua de la qual va provocar el seu suïcidi, cal buscar-la abans de la primera guerra mundial, en la mirada nostàlgica a una utopia que es va gestar a Viena a finals del segle XIX i va acompanyar Zweig i els seus lectors quan el món d’ahir ja havia desaparegut. És la pèrdua sense remei d’aquesta utopia, d’aquesta pàtria on comprenia i era comprès, la que motivarà el suïcidi de Zweig.
El món d’ahir a Viena
La descripció del món d’ahir, el món de la joventut de Zweig, evoca la felicitat de trobar-se en una societat en què les famílies (i més, les adinerades) contemplen el futur amb total tranquil·litat.[3]
Entre els anys 1848 i 1914 la seguretat econòmica va impulsar la vida cultural de l’alta burgesia vienesa: els espectacles i les distraccions animaven la vida quotidiana d’una classe que no prendrà cap decisió quan, a començaments del segle XX comenci el despertar dels pobles que exigeixen una participació en els esdeveniments històrics i l’Imperi Austrohongarès doni senyals de cansament.
La cultura vienesa a finals del segle XIX era, a diferència de l’alemanya, moral, filosòfica i científica, una cultura primàriament estètica, d’arrel catòlica i barroca, el màxim exponent de la qual, com diu Zweig, eren el teatre i la música. Una cultura espiritual, d’arrel aristocràtica, adoptada per la burgesia sense renunciar, no obstant, als seus valors morals i polítics i al seu culte a la llei, la ciència i el progrés.[4]
Aquesta particular fusió entre una estètica i una ètica d’arrels tan diferents produeixen una particular “Humanitas Austriaca”[5] un humanisme específicament austríac que es reflecteix en l’obra de Zweig. A Viena, a diferència d’altres països, la burgesia no va aconseguir un complet poder polític i la cultura va esdevenir un potent element d’assimilació amb l’aristocràcia. L’assimilacionisme cultural era també un dels trets dels nombrosos i pròspers jueus que residien a Viena.[6]
Zweig ens descriu així l’ambient cultural de Viena: “El teatre imperial era el mirall on la societat es contemplava (…) aquest fanatisme per l’art, especialment per l’art teatral, s’estenia a Viena a totes les classes socials (…) la ciutat sencera coincidia en aquesta sensibilitat per tot l’acolorit, ressonant i festiu, en el gust per tot el teatral com a forma reflexa i variació de la vida” i conclou: “perquè el geni de Viena es destacava, des de sempre, pel fet d’harmonitzar tots els contrastos nacionals i idiomàtics i la seva cultura era una síntesi de totes les cultures occidentals (…) a cap lloc era més fàcil ser europeu”.[7]
Però l’amor per la cultura i la tendència cap a l’espiritualitat són, per a Zweig, no solament els trets essencials de Viena, sinó del judaisme: “Una bona família (jueva) significa (…) un judaisme que s’ha lliurat o comença a deslliurar-se de tots els defectes, estretors i mesquineses que li va imposar el gueto, adaptant-se una altra cultura i, en la mesura del possible, a una cultura universal. Que aquesta fugida cap a l’espiritualitat (per efecte d’una intervenció desproporcionada en les professions intel·lectuals) li hagi resultat al judaisme tan fatal com abans la seva restricció al materialisme, és una de les eternes paradoxes del destí jueu.”[8]
Probablement Zweig expressa aquí les opinions comunes entre els seus conciutadans del canvi de segle: el judaisme ortodox, com a comunitat del poble jueu, és descrit a través dels seus defectes, estretors i mesquineses de les quals se surt per accedir a una cultura més elevada i universal. Per tant, sota la superfície del judaisme de Zweig que es fon sense problemes amb la seva europeïtat, en un nivell més profund apareix el conflicte amb el judaisme com a comunitat religiosa i tradicional.
Zweig havia nascut en una Àustria multinacional i en una família on els membres de la branca materna parlaven diverses llengües i estaven repartits per tota Europa. Eren “conscientment internacionals” i la raó d’aquest internacionalisme cal trobar-lo en l’ésser jueu de la família. Per a Zweig el judaisme és, en primer lloc, un fet transnacional, la pertinença no a un poble, sinó a una comunitat espiritual. El 25 de maig de 1917 escriu a Martin Buber: “la llibertat absoluta de triar entre les nacions (…) aquest sentiment transnacional de llibertat sobre la bogeria d’un món fanàtic, m’ha salvat interiorment en aquests temps. I estic agraït al judaisme que m’ha permès aquesta llibertat.”[9]
L’amor a la cultura, la creença en el seu paper transformador i el cosmopolitisme, vinculats a les dues identitats jueva i austríaca que conviuen en la seva personalitat, són els trets essencials de la primera pàtria espiritual de Zweig: “en gran part dec a aquesta ciutat (Viena), que ja en temps de Marc Aureli defenia l’esperit romà universal, haver après a estimar, de molt jove, la idea de la comunitat com la més cara per al meu cor.”[10]
Però aquest món ideal trontolla i l’any 1908 la novel·la Der Weg ins Freie (El camí a la llibertat) d’Arthur Schnitzler ja simbolitza el fracàs de l’esforç per casar la burgesia i l’aristocràcia mitjançant la cultura estètica.[11] L’art per l’art esdevé un substitut per a l’acció, un refugi en un món més inhòspit que, unit a l’herència individualista de la burgesia, es converteix en el cultiu del jo, en la recepció passiva de la realitat. Zweig, que admirava i respectava a Schnitzler, li escriu el 3 de juny de 1908:
“Sens dubte el llibre està destinat a nosaltres els joves, emparentats en la sang i l’amor a la pàtria. Potser ens pertany més a nosaltres que a qualsevol altra generació, qualsevol altra ciutat, qualsevol altre cercle (…) està fet per mostrar-nos el camí (…) és precisament la idea de l’amalgama del que és jueu i vienès el que em sembla nou, rellevant…”[12]
Però encara que Zweig consideri que el missatge va adreçat a la seva generació, no farà res per canviar les coses. L’any 1917 torna a escriure a Schnitzler: “li agraeixo personalment que (…) hagi considerat el problema social menys important que el sanguini, molt més profund (…) de les seves obres sempre he preferit aquelles el contingut de les quals té a veure amb tots els éssers humans i és universal.”[13]
Aquest interès per allò que té a veure amb tots els éssers humans i és universal és característic de Zweig. L’amor per la cultura, la tendència a l’espiritualitat i el cosmopolitisme que ell associa amb les seves arrels austríaques i jueves esdevenen els trets essencials de la comunitat on ell es mostra orgullós de pertànyer.
“Mai vaig estimar més el nostre vell país, que en aquests anys anteriors a la primera guerra mundial, mai vaig tenir més confiança en la unificació d’Europa, mai vaig creure més en el seu pervenir que en aquell temps on es tenia la sensació de percebre una nova aurora. Però en realitat era el resplendor de l’incendi universal que s’apropava.”[14]
La primera guerra mundial
El dia 28 de juliol de 1914 Àustria-Hongria va declarar la guerra a Sèrbia i a l’agost gairebé tota Europa estava en guerra. Els motius de la primera guerra mundial eren tan complexos i intricats que tots els països tenien motius per dir als seus soldats i civils que era una guerra defensiva. De fet, molts intel·lectuals alemanys i austrohongaresos s’hi van pronunciar a favor i els que estaven en edat militar, van ser mobilitzats.[15] No és el cas de Zweig, que confessa en les seves memòries estar molt lluny de “l’entusiasme patrioter.”[16] Alguns dels seus escrits, no obstant, comprometen aquesta afirmació: l’actitud de Zweig en els primers moments de la guerra no va ser completament neutral.[17]
Un escrit titulat An die Freunde in Fremdland (Als amics de l’estranger) publicat el dia 19 de setembre de 1914 al Berliner Tagesblatt fa pensar que Zweig ha deixat de ser un home de món: “Adéu estimats, companys de tantes hores fraternals a França, Bèlgica i Anglaterra, he d’acomiadar-nos una llarga temporada. (…) Nosaltres, tant de temps units en l’amistat i l’afecte comú, de cop i volta ens trobem separats per la força però no ho lamento pas. Perquè per primera vegada, si ara entauléssim un diàleg, ja no ens entendríem. Ja no som els mateixos d’abans i entre els nostres sentiments s’interposa el destí de la nostra pàtria. L’última fibra de terra alemanya a Prússia Oriental és més important per a mi que les vostres ciutats (…) he d’oblidar el que vaig rebre de vosaltres per poder sentir millor el que senten tots els altres alemanys (…) he d’aixafar cada pensament que no creixi en la gran sembra alemanya.”[18]
Malgrat això, Zweig torna aviat a les posicions pacifistes expressades en les seves memòries. A Galítzia pren contacte l’any 1915 amb els jueus que hi viuen i es proposa escriure Jeremias per tractar de “la superioritat de l’ànima del vençut” i diu: “en triar un tema bíblic vaig tocar, sense proposar-m’ho, una cosa que fins llavors romania inerta dins meu: la comunitat amb el destí jueu, foscament fonamentada en la sang o en la tradició: no era el meu poble el que havia estat vençut una vegada i una altra per tots els pobles i els sobrevivia (…) mitjançant la força de convertir la derrota amb la voluntat, de superar-la sempre de nou?”[19]
Després de la guerra
Després de la guerra, moltes de les certeses del món d’ahir s’esvaeixen: A Buchmendel (Mendel, el dels llibres) de l’any 1929 Zweig ens explica la vida de Jakob Mendel, antic estudiant de Talmud que a Viena seu en un cafè absort en els llibres i completament ignorant del món real fins al punt que no veu venir la guerra que canviarà el seu món i la seva vida. Empresonat, quan retorna al cafè ja res és el mateix. Mendel evoca els jueus assimilats que mai es poden deslliurar dels elements jueus ni enfilar-se a la cultura universal. La mateixa impossibilitat apareix a Untergang eines Herzens(L’ocàs d’un cor) de 1927.
L’any 1934, criticat per molts dels seus amics que no entenen la seva manca d’implicació davant l’ascens del nazisme, Zweig publica una biografia novel·lada d’Erasme de Rotterdam on Erasme no és un personatge sinó una idea: el paradigma de l’intel·lectual europeu, el primer en prendre consciència de l’espai cultural que constitueix Europa. L’humanisme es fon amb la idea europea, el que dóna valor a l’home de lletres és el seu idealisme… que no pot triomfar a curt termini: “L’esperit lliure i independent, que no es lliga a cap dogma i no prèn cap partit no té llar enlloc.”[20] Sembla que Zweig anticipi el seu propi i tràgic destí.
A Der begrabene Leuchter (El Canelobre Enterrat) publicada l’any 1937, tota la desesperació del personatge principal de la novel·la es fonamenta en el seu cansament, la manca de pàtria es tradueix en una pèrdua, en una expulsió. La visió optimista del judaisme com una comunitat transnacional i amant de la cultura ha estat substituïda pel patiment i l’espiritualitat. A la novel·la, la menorà queda enterrada: “ningú pot dir si romandrà així, oculta i perduda per al seu poble que encara no coneix la pau en les seves peregrinacions (…) o si per fi, algú la desenterrarà el dia en què els jueus retornin de nou al seu país”.[21]
Els ideals humanistes de Zweig, però, van quedar enterrats per sempre: “el món de la meva pròpia llengua es va enfonsar i es va perdre per a mi, i la meva pàtria espiritual, Europa, es va destruir a si mateixa.”[22]
[1] La frase original diu: “Am Tage, da ich meinen Pass verlor, endeckte ich, mit achtundfünfzig Jahren, dass man mit seiner Heimat mehr verliert als einen Fleck umgrenzter Erde.” Malgrat que les memòries de Stefan Zweig Die Welt von Gestern. Erinnerungen eines Europäers escrita entre els anys 1939 i 1941 i publicada pòstumament l’any 1942 han estat magníficament traduïdes al català per Joan Fontcoberta a Stefan Zweig, El Món d’Ahir. Memòries d’un Europeu. Barcelona: Quaderns Crema, 2001, jo utilitzaré l’edició de les seves Obras feta per José Janés Editor. Barcelona, 1958. La traducció és meva. La frase es troba a la pàgina 1645.
[2] Kakània és el nom que dóna Robert Musil a l’Imperi Austrohongarès a la novel·la L’home sense atributs, on fa una parodia de la seva digna i aristocràtica societat abans de la primera guerra mundial. Kakània es crea a partir de les inicials K&K (Kaiserliche&Königliche) que utilitzava el règim austrohongarès per referir-se a sí mateix.
[3] “Els diners circulaven en monedes d’or (…) tothom sabia el que li estava permès i el que li estava prohibit (…) la fe en el progrés, ininterromput i irresistible tenia la força d’un religió (…) les comoditats van passar de les cases distingides a les burgeses (…) la pobresa de les grans masses no semblava ja insuperable.” a Zweig, 1958, El Mundo de Ayer a Obras, pp. 1273-.1276.
[4] Cal veure al respecte el llibre Schorske, Carl E., Fin-de-siècle Vienna. Politics and Culture. New York. Vintage Books, 1981.
[5] Strelka, Joseph, Stefan Zweig. Freier Geist der Menschlichkeit. Viena. ÖBV, 1981, pàg. 86.
[6] “Els jueus estimaven aquella ciutat (Viena) i s’havien acostumat a viure-hi amb tota l’ànima, però només per amor a l’art vienès se sentien totalment naturalitzats i convertits en vertaders vienesos” Zweig, 1958, El Mundo de Ayer a Obras, pàg. 1293.
[7] Zweig,1958, El Mundo de Ayer a Obras, pp. 1289, 1291 i 1295.
[8] Zweig,1958, El Mundo de Ayer a Obras pàg. 1284.
[9] Martin Buber, Briefwechsel aus sieben Jahrzehnten, Heidelberg 1972, pàg. .499.
[10] Zweig,1958, El Mundo de Ayer a Obras pàg. 1295.
[11] Arthur Schnitzler (1862-1931) dramaturg i escriptor vienès. La seva obra ha estat analitzada en detall per Schorske. Va mantenir correspondència amb Stefan Zweig durant 24 anys Schorske, 1981, pp. 12-13.
[12] Stefan Zweig, 2012, Correspondència con Sigmund Freud, Rainer Maria Rilke y Arthur Schnitzler. Barcelona: Paidós, pp. 162-163.
[13] Zweig, 2012, pàg. 207.
[14] El Mundo de Ayer a Stefan Zweig, 1958: Obras, pàg. 1432.
[15] Un cas paradigmàtic és el de Thomas Mann i els seus Gedanken im Kriege, un assaig publicat el mes de novembre de 1914 on expressa idees fortament nacionalistes i pro bèliques i estableix una distinció entre la cultura (Kultur) alemanya i la civilització (Zivilisation) francesa.
[16] El Mundo de Ayer a Stefan Zweig, 1958: Obras, pàg. 1467.
[17] El dia 1 de desembre de 1914, per amistat amb un oficial professional anomenat Ginzkey, que havia anat a escola amb ell, Zweig va ser assignat al grup literari de l’arxiu de guerra de Viena per desenvolupar treballs de propaganda. Sembla lògic que en aquesta funció, hagués d’escriure els articles de propaganda que tant criticava, el problema és que alguns escrits com són anteriors i publicats en diaris no propagandístics. En particular, un article titulat “Heimfahrt nach Österreich” (Viatge de Retorn a Austria) publicat l’agost de 1914 a la Neue Freie Presse i “Ein Wort von Deutschland” (Unes paraules sobre Alemanya) publicat al mateix diari el 6 d’agost on diu, per exemple: “El neguit d’Alemanya és avui el mateix que el nostre, la seva alegria és la nostra alegria, i cada soldat que lluita sota la seva bandera és un dels nostres.” Es poden consultar a: Stefan Zweig, El món de 1914. Edició i introducció a cura d’Antoni Martí Monterde. Traducció de Marc Jiménez Buzzi. Girona: Edicions de la Ela Geminada 2014.
[18] Zweig, 2014, El món de 1914, pàg 55-60.
[19] El Mundo de Ayer a Stefan Zweig, 1958: Obras pàg. 1491.
[20] Stefan Zweig, Erasmo de Rotterdam: Triunfo y tragedia de un humanista. Paidós Ibérica, 2011, capítol 10.
[21] Zweig, 1958, El candelabro enterrado a Obras, pàg. 431.
[22] A la seva nota de suïcidi el 22 de febrer de 1942 a Petrópolis (Brasil).
[Font: www.mozaika.es]
Sem comentários:
Enviar um comentário