El sanatori en la novel·lística contemporània

La literatura i la medicina tenen un vincle molt estret, ja que moltes obres s’han servit d’històries sobre la malaltia, com també s’han ambientat en instal·lacions sanitàries, entre les quals destaquen els sanatoris. El sanatori antituberculós, com a espai d’aïllament i avantsala de la mort, ha inspirat molts autors. La novel·lística del segle XX va dedicar una atenció significativa a aquestes institucions que, allunyades de la resta de la societat, condicionaven la vida dels malalts però també la seva identitat. La muntanya màgica de Thomas Mann i Pabellón de reposo de Camilo José Cela són dues referències rellevants d’aquesta producció. En la literatura catalana destaca El mar, del mallorquí Blai Bonet.

El model de les institucions de repòs solia estar allunyat de les ciutats i envoltat de la naturalesa, bé a la muntanya o a la vora del mar. L’aire pur i el sol eren elements de curació. A la imatge, hotel Schatzalp a Davos (Suïssa), hereu de l’exclusiu sanatori que va inspirar La muntanya màgica de Thomas Mann. / My Switzerland

Escrit per Adéla Koťátková

Novel·les de sanatoris 

Tuberculosi sona a antic. Amb les mesures d’higiene prevalents en la cultura occidental i les teràpies disponibles actualment, podem considerar que es tracta d’una malaltia residual que ja no representa un perill seriós per a les nostres vides (Pérez Cruz, García Silveira, Pérez Cruz i Samper Noa, 2009). Però això no ha estat sempre així. La infecció causada per aquests micobacteris ha acompanyat la humanitat durant milers d’anys i fins fa poques dècades, amb un gran impacte sobre els individus i les comunitats (Daniel, 2006). La percepció de la malaltia, tant per part de les societats com en els seus reflexos literaris, ha anat variant al llarg del temps i a través de les cultures, en funció dels coneixements que es tenien de les seves causes i de les teràpies aplicades. 

Durant el segle XIX, la novel·lística consagra la tuberculosi com a malaltia literària per excel·lència. Pensem, per exemple, en La dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas fill (1848), transformada per Verdi en l’òpera La traviata (1853). A partir del descobriment del bacil de Koch (1882) com a causa de l’afecció i del desenvolupament de les doctrines higienistes per a combatre-la, comença un període de confinament de la tuberculosi i dels malalts que la pateixen (Báguena Cervellera, 1992; Ledermann, 2003). El sanatori dedicat a la curació de la tuberculosi té un paper rellevant en diverses obres clau de la novel·lística europea de la primera meitat del segle XX, com ara La muntanya màgica de Thomas Mann (1924) i Pabellón de reposo de Camilo José Cela (1943). 

El sanatori dedicat a la curació de la tuberculosi té un paper rellevant en diverses obres clau de la novel·lística europea de la primera meitat del segle XX, com ara La muntanya màgica de Thomas Mann (1924) o el Pabellón de reposo de Camilo José Cela (1943). Dalt, Thomas Mann en una imatge de 1933 a Sanary-sur-Mer (França). / Wikimedia

La muntanya màgica situa l’acció en un sanatori per a tuberculosos a Suïssa, on el protagonista principal passa set anys. La monotonia imposada per la rutina de les activitats curatives trasllada l’interès de l’obra a les vivències interiors, intel·lectuals i emotives causades, d’una banda, pel dolor i la inseguretat sobre el futur i, de l’altra, pel tancament i l’aïllament de l’espai en què es troben. Per la novel·la desfila un ventall de personatges que l’autor alemany ens presenta per abordar diferents aspectes de l’actualitat europea.

En la novel·la de Cela, Pabellón de reposo, ambientada en la postguerra espanyola, l’espai central també és un sanatori per al tractament de la tuberculosi, una tria que cal relacionar amb l’experiència personal de l’autor per dues estades en institucions d’aquest tipus. Malgrat que els pacients quasi no es comuniquen entre ells, podem veure la vida al sanatori des de les seves perspectives, ja que expressen les seves pors, esperances i altres reflexions mitjançant l’escriptura de cartes, diaris i memòries.

En el marc de la literatura catalana, a més de l’obra de Màrius Torres, gran poeta que contrau la tuberculosi i escriu durant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra, destaca la del mallorquí Blai Bonet (1926-1997). Conegut sobretot com a poeta, va publicar la novel·la El mar en 1958, sota la influència de les dues obres esmentades més amunt. Va ser portada al cinema per Agustí Villaronga l’any 2000, amb el mateix títol.

Però quina influència té l’espai del sanatori en el comportament i en la vida dels personatges literaris? Dins d’aquesta institució, l’exclusió, l’aïllament, la malaltia i en alguns casos la proximitat de la mort fan que els ingressats estiguin allunyats no només de la resta de la societat, sinó també del funcionament grupal considerat «normal». Les novel·les que se situen en un sanatori ens endinsen en la mecànica i l’organització espacial d’aquestes institucions, en la percepció del temps per part dels malalts, en els procediments mèdics i en el contrast entre la mort de dins i la vida de fora.

L’espai del sanatori

En els darrers anys, l’espai o l’espacialitat (terme que prefereixen alguns autors) com a construcció social ha guanyat terreny entre els temes d’estudi literari. Així, teòrics com Westphal (2011), Bou (2013), Tally (2017), entre altres, enfoquen la seva anàlisi literària partint dels elements relacionats amb els espais. L’escriptor es converteix, per tant, en «un cartògraf creatiu i la seva creació contribueix a configurar l’imaginari col·lectiu» (Salvador i Piquer, 2016, p. 169). Aquesta línia d’investigació que estudia la rellevància de l’espacialitat en l’imaginari literari adopta sovint el nom de geocrítica o el d’estudis literaris espacials, entre altres.

En la literatura catalana, El mar (1958) de Blai Bonet és l’obra de referència per acostar-nos a una recreació magistral de l’angoixa que produeix a l’individu l’espai del sanatori. / Arxiu fotogràfic Blai Bonet. Fundació Mallorca Literària

Els espais tenen un vincle amb les identitats, la memòria, la història individual i col·lectiva. El sanatori tuberculós de moltes novel·les és el lloc en el qual es desenvolupa un drama col·lectiu. Aquesta institució sanitària no és un mer escenari dels successos, sinó que ho condiciona tot. Per un costat, els malalts es veuen obligats a abandonar el seu entorn, tant l’emocional –la família, els amics– com l’espacial –la seva casa, la seva població–. Per l’altre costat, el lloc en el qual es troben fa que hi interactuïn amb els altres amb qui el comparteixen, com ara els altres malalts o bé els «sans», representats, sobretot, pel personal del sanatori. Es crea, doncs, una dicotomia entre els de fora del sanatori –els sans– i els de dins –els malalts.

Aymà

Al sanatori, els tuberculosos tenen molt de temps lliure per a reflexionar sobre els esdeveniments del seu passat –en el cas d’El mar, marcat per la guerra–, però també sobre les incerteses del seu futur. Tots els habitants d’aquest espai són ben conscients que el fet d’ingressar en aquesta institució «era una espècie de condemna a mort de la qual només es lliuraven alguns, més per atzar que per l’efectivitat dels tractaments» (Pérez, 2015, p. 236).

Quan ens referim als sanatoris –especialment en la literatura– automàticament ens vénen a la ment els dedicats a pacients tuberculosos. Aquests espais eren institucions modernes i higièniques, amb un règim de descans i de bona alimentació, sobretot comparats amb les penúries de bona part de la societat en la postguerra espanyola. El model de les institucions de repòs solia estar allunyat de les ciutats i envoltat de la naturalesa, bé a la muntanya o a la vora del mar. Aquesta ubicació havia de garantir, per una part, l’aire pur i la tranquil·litat i, per l’altra, la separació de la resta de la societat.

Els sanatoris són un dels espais «altres» –una heterotopia de desviació en el sentit de Michel Foucault (1984)–, en els quals l’individu viu en un règim d’internament i d’una certa exclusió social. En aquest cas, la reclusió no és deguda a un comportament desviat en relació amb la norma social –com podria ser el cas d’una presó o d’un manicomi–, sinó que es produeix per apartar o fins i tot ocultar els malalts de tuberculosi, tal com descriu Carbonetti (2000):

Qui emmalaltia era confós amb la malaltia i condemnat a la marginació, a ser desplaçat de l’espai pertanyent als sans per a ser situat als afores (a les serres o al sanatori) on no pogués posar-se en contacte més que amb els seus iguals, altres malalts de tuberculosi.

D’aquesta manera, la malaltia acaba fixant un estereotip social estigmatitzador cap al món exterior. Erving Goffman (1993, p. 15) caracteritza l’individu estigmatitzat com el contrari del normal i remarca que les persones tenim tendència a pensar que un individu estigmatitzat no és completament humà. Així el discriminem i això provoca que, en realitat, reduïm les seves possibilitats de vida. Això mateix passava amb l’individu tuberculós, ja que la resta de la societat el considerava una font de contagi i el deshumanitzava en certa mesura. Així doncs, «la tuberculosi era vista i percebuda per la societat i pel malalt mateix com una malaltia que es constituïa en l’avantsala de la mort, no solament de la mort física, sinó també de la mort social» (Carbonetti, 2000). 

‘El mar’ de Blai Bonet

Blai Bonet, que coneixia molt bé l’ambient d’una institució d’aquest tipus per pròpia experiència biogràfica, comença a redactar la novel·la al sanatori antituberculós de Caubet, a Mallorca. La versió d’El mar que coneixem avui dia, però, va passar per nombrosos canvis des d’aquell moment fins a la publicació. Tal com recorda Manel Haro (2015), Bonet ha negat en diverses ocasions que aquesta obra fos un text autobiogràfic, però les influèn­cies de la seva vida són més que patents en el text. L’autor va ingressar als deu anys en un seminari de Palma i set anys més tard va haver de deixar-s’ho per la tuberculosi. No és coincidència, per tant, que els dos eixos de l’obra siguin la malaltia i la religió. 

 

Blai Bonet, que coneixia molt bé l’ambient d’una institució d’aquest tipus per pròpia experiència biogràfica, començà a redactar la novel·la al sanatori antituberculós de Caubet, a Mallorca. Dalt, la imatge mostra el recinte hospitalari l’any 1949. / Banc d’imatges de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina

El mar ens conta la història d’uns adolescents malalts de tuberculosi que viuen en un sanatori a Mallorca, durant la postguerra. La narració sovint ens duu, per mitjà de les analepsis corresponents, a la infantesa dels pacients, als anys de la Guerra Civil. Els traumes de la guerra uniran les vides dels protagonistes, que anys més tard es trobaran al sanatori. Malgrat que hi hagi més personatges, els principals en són dos nois. Aquests malalts intenten buscar la manera d’afrontar el dolor i la proximitat de la mort, la qual els fa perdre l’equilibri mental d’una manera diferent: en el cas de Manuel Tur, amb l’obsessió amb Déu, i en el d’Andreu Ramallo, amb la violència.

L’estigma per estar tancat en un sanatori i la desconnexió de la vida a l’exterior, en el cas dels adolescents, trenquen encara més el seu desenvolupament, ja que a la seva edat tenen encara més necessitats de socialització. Es tracta de nois que, malgrat la joventut, ja han conegut molts horrors, començant per la guerra i els assassinats viscuts durant la infantesa i acabant per la malaltia, el dolor i la fam que va deixar el conflicte bèl·­lic. Es tenen només els uns als altres i s’estableix, per tant, un estret vincle entre els malalts i també amb els seus curadors. No hem d’oblidar, però, que el contacte més íntim que tenen és amb ells mateixos. Potser per això en El mar trobem tants monòlegs.

Els espais en ‘El mar’

La novel·la de Bonet s’esdevé en un espai primari del present, un sanatori inconcret, sense nom i només amb alguna pista sobre la seva ubicació, i en un de secundari, el poble fictici dels principals protagonistes, Argelús, que apareix sobretot quan es presenta algun tall temporal que ens duu al passat dels malalts.

Al llarg de la novel·la anem descobrint, com a lectors, més detalls sobre el sanatori. Ens n’assabentem gràcies a les veus dels quatre personatges, ja que són ells els narradors. Així, cada capítol duu el nom del narrador-personatge a qui Bonet dóna la paraula. Els espais se’ns presenten sobretot, doncs, en els seus monòlegs.

Entre els altres espais que solen aparèixer no només en l’obra de Bonet, sinó també en les altres novel·les ambientades en un sanatori, hi ha la galeria i el corredor. A la galeria els pacients reposen a les chaises-longues, esperant la curació mentre van passant les esta­cions de l’any. Dalt, imatge del sanatori de Catawba (Virginia, Estats Units) del llibre de Carrington, T. S. (1911). Tuberculosis hospitals and sanatorium construction. Nova York. / Internet Archive Book Images

Entre els espais als quals es dedica més atenció dins el sanatori hi ha les habitacions i els lavabos. En el cas de les habitacions, podem conèixer tant l’interior com el que es veu o se sent per la finestra. En els interiors destaca el contrast del blanc amb el vermell. El vermell, entre altres coses, és el color de la sang, de les creus que marquen els ingressats per saber com de greu és la seva malaltia, del vestit que porta Carmen, la infermera, quan manté relacions sexuals amb Manuel, un dels malalts. En definitiva, el vermell representa el perill, el dolor, la mort. En canvi, el blanc de les tovalloles, els llençols, les parets… simbolitza la higiene, la seguretat. Però és una seguretat molt precària, contínuament amenaçada per la sang, la qual pot aparèixer en qualsevol moment.

Les cambres són un lloc de descans, d’espera als medicaments, als tractaments, però també a la mort. Tal com en Pabellón de reposo, els malalts es refereixen a les cambres amb el número. En el cas de Bonet, però, aquest fet no és tan despersonalitzador com en l’obra de Cela, en la qual no coneixem els noms dels personatges, sinó únicament el número que correspon a l’habitació. No obstant això, els números tenen el seu significat en El mar. Per exemple, l’habitació 13, que apareix amb molta freqüència, és la que s’associa a la mort, ja que hi porten els nois que estan a punt de traspassar perquè els companys d’habitació no els vegin.

No oblidem, però, que els malalts sovint passaven mesos, fins i tot anys, als pavellons del sanatori, com els protagonistes de la nostra història. I d’aquí ve la importància de les vistes a l’exterior. Bonet es fixa en aquest aspecte i, a diferència dels interiors, l’exterior compta amb molts més colors per descriure l’espai lliure i obert. Per als ingressats, per tant, la finestra, i el que percebien a través d’aquesta, en molts casos es convertia en l’única connexió que tenien amb el món exterior. Els nois, isolats d’aquest món, i amb moltes hores de desfici, veuen la finestra com un lloc d’escapament, i es poden imaginar com s’estaria allà fora, sense la malaltia, sense el règim rutinari del sanatori. La finestra hi funciona, per tant, com un símbol de la llibertat. El que hi veuen és un espai sense límits ni barreres, agradable i amb molts colors, contrari a l’«empresonament», la uniformitat i la tristor que es troba cap a dins de la finestra. 

El lavabo també és un escenari important en la novel·la. És de colors clars, blanc i gris del marbre, que contrasten amb el vermell de la sang quan els malalts l’escupen. És el lloc de reflexió davant el mirall en el qual els nois s’observen. L’espill, com un element clau per a la mirada interior de l’individu, ha estat estudiat a bastament. Per a Foucault (1984), en casos com el que ens ocupa, l’espill pot representar una experiència mixta entre l’heterotopia (l’espai «altre» del sanatori) i la utopia (un lloc sense espai real). Per un costat, el que s’hi veu és, sens dubte, una utopia, un espai irreal, buit, en el qual el nostre personatge no existeix, i per l’altre és també l’heterotopia, perquè retorna el lloc que ocupa just en l’instant en què es mira al cristall, en un temps absolutament real. 

Blai Bonet ha negat en diverses oca­sions que El mar fos un text autobiogràfic, però les influències de la seva vida són més que patents en el text. / Arxiu fotogràfic Blai Bonet. Fundació Mallorca Literària

Entre els altres espais que solen aparèixer no només en l’obra de Bonet, sinó també en les altres novel·les ambientades en un sanatori, hi ha la galeria i el corredor. A la galeria els pacients reposen a les chaises longues, esperant la curació mentre van passant les estacions de l’any. Aquestes hamaques, còmodes, estan molt associades a l’espai dels sanatoris, ja que l’aire pur i el sol són elements de curació. Ara bé, malgrat la sanitat de l’aire i les vistes, la galeria no deixa de ser una altra part –mig exterior, això sí– d’aquest «empresonament». El corredor és un lloc de pas, un espai comú. S’ha de travessar per anar al lavabo i el règim repetitiu del sanatori hi és més present que enlloc. Sovint esdevé un dels escenaris de la mort, ja que per allà fa la ruta el carret amb els cadàvers per traure’ls fora.

La vida en el sanatori consisteix en un bucle que es desenvolupa entre els espais esmentats: els malalts hi ingressen, empitjoren físicament, després psíquicament, moren i n’hi vénen de nous. Per això, en el Pabellón de reposo els ingressats només tenen un número i no el seu nom. El que veiem en El mar és una part de la història del sanatori, un fragment que segueix la vida dels personatges, però després de la mort dels protagonistes el sanatori hi continua i el cercle de la vida i de la mort, també, encara que els lectors ja no el veiem. La vida de dins, per tant, és tan monòtona que es converteix en insuportable per als adolescents. Arriba fins a l’extrem de pensar que qualsevol cosa és millor que la rutina, com descriu un dels personatges:

El dia que em posaven la sonda gàstrica, jo em considerava superior als altres. Sempre passen aquestes coses. En els llocs on existeix un reglament, sortir de la rutina, anc que sigui una molèstia, se considera sempre una superioritat. (Bonet, 2011, p. 186)

El sanatori és, doncs, l’espai en el qual els escriptors, sovint per experiència pròpia, coneixen la duresa de la malaltia, el límit entre la vida i la mort omnipresent i la reclusió en la institució antituberculosa. L’individu es comporta d’acord amb l’espai en què es troba, ja que aquest inevitablement condiciona les relacions interpersonals i fixa un estereotip social estigmatitzador envers l’exterior.  

En aquest món claustrofòbic, els malalts, desarrelats de la seva vida anterior, es converteixen en individus apartats i, en molts casos, oblidats per tothom. La seva vida interior hi cobra intensitat i, malgrat la seva joventut, els fa canviar i madurar a la força. Les literatures europees s’han abastit de l’ambient particular d’aquest tipus d’institucions, plenes d’incertesa sobre l’esdevenidor, dibuixant la fragilitat humana quan s’enfronta a una mort quasi inevitable. I en el cas de la literatura catalana, El mar és l’obra de referència per acostar-nos a una recreació magistral de l’angoixa que produeix a l’individu l’espai del sanatori, amb tot el que representa en l’àmbit de la història de la medicina i en l’imaginari social al voltant de la salut i la malaltia.

Referències
Báguena Cervellera, M. J. (1992). La tuberculosis y su historia. Barcelona: Fundación Uriach 1838.
Bonet, B. (2011). El mar. Barcelona: Club Editor.
Bou, E. (2013). Invention of space. City, travel and literature. Madrid/Frankfurt: Iberoamericana/Vervuert.
Carbonetti, A. C. A. (2000). La tuberculosis en la literatura argentina: Tres ejemplos a través de la novela el cuento y la poesía. História, Ciências, Saúde-Manguinhos, 6(3), 479–492. doi: 10.1590/S0104-59702000000400001
Daniel, T. M. (2006). The history of tuberculosis. Respiratory Medicine, 100(11), 1862–1870. doi: 10.1016/j.rmed.2006.08.006
Foucault, M. (1984). Des espaces autres (conférence au Cercle d’études architecturales, 14 mars 1967). Architecture, Mouvement, Continuité, 5, 46–49. Consultat en https://foucault.info/doc/documents/heterotopia/foucault-heterotopia-en-html
Goffman, E. (1993). Estigma: La identidad deteriorada. Buenos Aires: Editorial Amorrortu.
Haro, M. (2015, 4 de març). Una capbussada a El mar de Blai Bonet. Llegir en cas d’incendi. Consultat en http://www.llegirencasdincendi.cat/2015/03/una-capbussada-a-el-mar-de-blai-bonet
Koch, R. (1882). Die Aetiologie der Tuberculose. Berliner Klinische Wo­chenschrift, 15, 221–230.
Ledermann, W. (2003). La tuberculosis después del descubrimiento de Koch. Revista Chilena de Infectología, 20, 48–50. doi: 10.4067/S0716-10182003020200015
Pérez, O. A. (2015). Una aproximación biopolítica a la narrativa de la posguerra: La tuberculosis en Pabellón de reposo de Camilo José Cela y El mar de Blai Bonet. Hispania, 98(2), 231–242. doi: 10.1353/hpn.2015.0052
Pérez Cruz, H., García Silveira, E., Pérez Cruz, N., & Samper Noa, J. A. (2009). Historia de la lucha antituberculosa. Revista Habanera de Ciencias Médicas, 8(2). Consultat en http://scielo.sld.cu/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1729-519X2009000200003&lng=es&tlng=es
Salvador, V., & Piquer, A. (2016). Els llocs en l’imaginari literari: L’espai valencià i els altres (presentació del dossier). Ehumanista/IVITRA, 10, 169.
Tally, R. (2017). The Routledge handbook of literature and space. Londres: Routledge.
Westphal, B. (2011). Geocriticism: Real and fictional spaces. Nova York: Palgrave MacMillan. 

[Font: www.metode.cat]