Lina Bo Bardi, la modèstia de dibuixar silenciosament

Qui no hagi tingut mai l’oportunitat de viatjar a Brasil i visitar els carismàtics edificis del Museu de Sao Paolo o del Centre Cultural SESC Pompéia, ara pot atansar-s’hi una mica a través de l’exposició que la Fundació Miró dedica a la dona que els va fer realitat, l’arquitecta Lina Bo Bardi. La Miró presenta una mostra centrada en els seus dibuixos, per a ella un mitjà d’expressió primordial, que sempre han quedat en segon pla.

Un home caminant entre les obres de la sala “plantes” a l’exposició Lina Bo Bardi Dibuixa de la Fundació Joan Miró.

Escrit per Clàudia Rius

 

Als anys 30, Lina Bo Bardi (1914-1992) era una estudiant de la Facultat d’Arquitectura de la Universitat de Roma. Després de graduar-se va traslladar-se a Milà, on al cap d’un temps va obrir el seu estudi. Però va arribar la Segona Guerra Mundial, i no només tenia pocs encàrrecs, sinó que a més el seu estudi va desaparèixer després d’un atac aeri, el 1943. Lina va participar en la resistència a l’ocupació alemanya com a membre del Partit Comunista Italià. El 1946, després de la guerra, va casar-se amb el periodista Pietro Maria Bardi, i van decidir emigrar al Brasil, país del qual va obtenir la ciutadania el 1951.

Aquesta introducció a la vida de Lina Bo Bardi és necessària, perquè les arrels italianes, la guerra i el canvi de país són importants per la seva visió del món i de l’arquitectura. Ella mateixa deia que havia triat construir edificis en un moment en què tot es destruïa, i Zeuler Rocha Lima, comissari de la mostra Lina Bo Bardi dibuixa de la Fundació Miró, explica que la italiana era una humanista que barrejava la ràbia i l’esperança d’aquells que van patir els conflictes bèl·lics del segle XX. Al Brasil, Bo Bardi hi va trobar un ambient modern, molt diferent de l’ofegament que es vivia a Europa, però alhora similar a la vitalitat de la seva emboirada cultura italiana.

Com explica el catàleg de la mostra, en la seva maduresa, Bo Bardi es va prendre seriosament l’ètica del disseny i la modèstia com a artista. Aquests principis van guiar la seva recerca intel·lectual durant les múltiples activitats que va dur a terme a Salvador de Bahia, que era el nucli de la cultura d’avantguarda al Brasil dels anys cinquanta i seixanta. L’esperit crític del Cinema Novo brasiler i l’Arte Povera italià, juntament amb el seu coneixement de les formes d’expressió estètica populars i espontànies, van portar Bo Bardi a configurar un llenguatge del disseny basat en el principi de la simplificació.

Gràcies als contactes que va establir amb la genuïna cultura brasilera popular als anys seixanta, Bo Bardi es va apartar gradualment d’alguns principis estètics rebuts en la seva formació italiana, sobretot en l’adhesió als valors convencionals de proporció i bellesa. Més tard, definiria aquesta aspiració com a arquitectura pobra, entesa no en un sentit econòmic sinó en el que “expressa el màxim de comunicació i dignitat mitjançant l’ús de recursos escassos i humils”. I els seus dibuixos, protagonistes de l’exposició de la Fundació Miró, van assolir l’objectiu: estan inspirats en les formes naturals, els materials senzills i els recursos de la vida de cada dia.

“Malgrat que Bo Bardi va escriure molt al llarg de la seva vida, va deixar molt poques notes o comentaris sobre les motivacions que hi havia darrere dels seus dibuixos i esbossos”, llegim al catàleg, “Per a ella eren com una segona naturalesa, però també eren silenciosos. Rara vegada va verbalitzar-ne el significat, tampoc, tot i que són poderosament evocadors d’accions i sentiments, a diferència dels dibuixos que solen fer els arquitectes”. Els dibuixos de Bo Bardi s’han d’entendre com un mitjà d’expressió primari, regit per un fort sentit de la curiositat i el dubte.

La mostra de la Fundació Miró reuneix, fins al 25 de maig, una acurada selecció d’un centenar de dibuixos procedents de l’Instituto Lina Bo E P. M. Bardi, que donen fe de la importància d’aquesta disciplina en totes les etapes de la polifacètica carrera de Bo Bardi. Dibuixos entre els quals hi podem veure el Museu de Sao Paolo, que des de fa cinc anys ha recuperat el disseny fet per la important arquitecta, o del Centre Cultural SESC Pompéia, alguns d’ells exposats, per cert, sense parets. Com a Bo Bardi li agradaria. Com Bo Bardi va ensenyar al món, que ara la respecta com una de les millors arquitectes del segle XX.

[Foto: Andrea Martínez Gil - font: www.nuvol.com]