Mann i la música

Thomas Mann, premi Nobel de literatura.

Escrit per Aina Vega i Rofes  

El 6 de juny de 1875, ara fa cent cin­quanta anys, nai­xia a Lübeck Tho­mas Mann, qui, el 1929, rebria el Nobel de lite­ra­tura. Tan­ma­teix, en terra de Kant, s’ha con­si­de­rat el seu estil massa “meri­di­o­nal”, en estar al límit entre la lite­ra­tura i l’assaig, amb una prosa lírica i alhora intel·lec­tu­a­lit­zant. Pre­ci­sa­ment és el seu huma­nisme i la seva ficció assagística plena de referències a la filo­so­fia, la història, la ciència i l’art el que més ens ins­pira.  

A les seves grans novel·les no hi passa res, i alhora hi passa tot: estan tra­ves­sa­des per l’espe­rit del temps. El Zeit­geist de mig segle, un com­pendi exqui­sit de la cul­tura occi­den­tal. A La mun­ta­nya màgica (1924), Mann ofe­reix un exhaus­tiu cali­dos­copi dels moments pre­ce­dents a la Gran Guerra i el seu com­plex desen­vo­lu­pa­ment. És una classe magis­tral de geo­política com­bi­nada amb refle­xi­ons filosòfiques i artísti­ques. Un curs de retòrica de la mà del jove Hans Cas­torp i Lodo­vico Set­tem­brini, el raci­o­na­lista il·lus­trat. Al sana­tori Ber­hof, als Alps suïssos, es cons­tata el con­trast entre la Natur i la Kul­tur, la natu­ra­lesa i la civi­lit­zació, l’“allà dalt” i l’“allà baix” en un no-lloc i en un no-temps. Mann dona molt pocs detalls sobre l’espai físic per cen­trar-se en la psi­co­lo­gia dels per­so­nat­ges, i les seves dis­ser­ta­ci­ons són l’únic veri­ta­ble anco­ratge per a aquests i per al lec­tor. Les con­ver­ses i les digres­si­ons del nar­ra­dor des­cri­uen el temps com una eter­ni­tat plena d’ins­tants tan fugaços com plens de pat­hos.

La música pren un relleu pre­e­mi­nent res­pecte les altres arts en les refle­xi­ons de Set­tem­brini. En un dels seus excur­sus sobre el temps, l’escrip­tor exposa el caràcter ètic de la música com a forma de gaudi refi­nada i pre­ci­o­sista que des­perta l’espe­rit. Al Ber­hof, l’espai i el temps con­ver­gei­xen en una espècie de topos metafísic, com en la sèrie dode­catònica d’Adrian Leverkühn. 

Si bé el temps en el Dok­tor Faus­tus (1947) esdevé un compte enrere des del pacte amb Mefistòfil, la nar­ració de Mann il·lus­tra els ins­tants goet­hi­ans d’ent­hu­si­asmós con­tem­pla­tiva del malaltís i endi­mo­niat Adrian a través de la veu del seu amic, Sere­nus Zeit­blom. El temps –jun­ta­ment amb el so– és el mate­rial de la música, i així es palesa en la con­cepció del mètode de dotze tons, con­ce­but, fictícia­ment, per Adrian. Els seus conei­xe­ments en aquest camp venen del propi Adorno, qui par­ti­ci­pa­ria en les anàlisis musi­cals de la novel·la, i també coneix el “mètode de dotze tons” de pri­mera mà, com a dei­xe­ble d’Arnold Schönberg, en qui Mann es basà per retra­tar la natu­ra­lesa de l’artista del segle XX. El com­po­si­tor austríac es va pren­dre de manera ofen­siva la ini­ci­a­tiva de Mann i tots dos van aca­bar ene­mis­tats públi­ca­ment a l’exili cali­fornià. Mann argu­mentà que amb Leverkühn no volia usur­par la pro­pi­e­tat intel·lec­tual de Schönberg, sinó fer el retrat d’una època, a par­tir de la cari­ca­tura d’un artista que repre­senta el “màrtir del nos­tre temps”.

La música va ser essen­cial per a la cre­ació literària de Mann ja des de l’inici. El 1912 publi­cava La mort a Venècia i, en aquest cas, va beure de l’ànima de Gus­tav Mah­ler, tras­pas­sat el 1911. No deba­des, la banda sonora de Vis­conti és l’icònic Ada­gi­etto de la Cin­quena Sim­fo­nia. Gus­tav von Asc­hen­bach –nom gens arbi­trari– és un escrip­tor madur que viatja a Venècia per tro­bar la ins­pi­ració, quan queda fas­ci­nat per Tad­zio, un jove andro­gin per qui té una obsessió estètica i emo­ci­o­nal tan pro­funda que, mal­grat sofrir la ciu­tat una epidèmia de còlera, Gus­tav roman a Venècia fins que acaba morint a la platja, sol.

Aquesta mort és un intent d’alli­be­ra­ment que l’acosta a Mah­ler, que tracta sovint la qüestió com a trànsit cap a una pos­si­ble redempció espi­ri­tual. De manera sem­blant, Asc­hen­bach sem­bla bus­car en la con­tem­plació de la bellesa una trans­cendència que el con­du­eix, para­doxal­ment, a la qui­e­tud eterna, com la que neces­sita Adrian, i que mai obtindrà. Al Dok­tor Faus­tus, Mann pre­senta un anti­he­roi que pacta amb Mefistòfil per asso­lir la màxima aspi­ració de l’artista: la lli­ber­tat cre­a­dora en un estat perenne d’ins­pi­ració –que serà letal–. Està, l’artista del segle XXI, des­ti­nat també a l’auto­des­trucció? O pot­ser té l’opor­tu­ni­tat d’esde­ve­nir un heroi moral per des­fer el pacte amb el dia­ble que ha sege­llat Occi­dent, i con­ver­tir-se en una eina de trans­for­mació social per a un món més just?

 

[Font: www.elpuntavui.cat]vel·les no hi passa res, i alhora hi passa tot: estan travessades per l’esperit del temps. El Zeitgeist de mig segle, un compendi exquisit de la cultura occidental. A La muntanya màgica (1924), Mann ofereix un exhaustiu calidoscopi dels moments precedents a la Gran Guerra i el seu complex desenvolupament. És una classe magistral de geopolítica combinada amb reflexions filosòfiques i artístiques. Un curs de retòrica de la mà del jove Hans Castorp i Lodovico Settembrini, el racionalista il·lustrat. Al sanatori Berhof, als Alps suïssos, es constata el contrast entre la Natur i la Kultur, la naturalesa i la civilització, l’“allà dalt” i l’“allà baix” en un no-lloc i en un no-temps. Mann dona molt pocs detalls sobre l’espai físic per centrar-se en la psicologia dels personatges, i les seves dissertacions són l’únic veritable ancoratge per a aquests i per al lector. Les converses i les digressions del narrador descriuen el temps com una eternitat plena d’instants tan fugaços com plens de pathos.

La música pren un relleu preeminent respecte les altres arts en les reflexions de Settembrini. En un dels seus excursus sobre el temps, l’escriptor exposa el caràcter ètic de la música com a forma de gaudi refinada i preciosista que desperta l’esperit. Al Berhof, l’espai i el temps convergeixen en una espècie de topos metafísic, com en la sèrie dodecatònica d’Adrian Leverkühn

A les seves grans novel·les no hi passa res, i alhora hi passa tot: estan travessades per l’esperit del temps. El Zeitgeist de mig segle, un compendi exquisit de la cultura occidental. A La muntanya màgica (1924), Mann ofereix un exhaustiu calidoscopi dels moments precedents a la Gran Guerra i el seu complex desenvolupament. És una classe magistral de geopolítica combinada amb reflexions filosòfiques i artístiques. Un curs de retòrica de la mà del jove Hans Castorp i Lodovico Settembrini, el racionalista il·lustrat. Al sanatori Berhof, als Alps suïssos, es constata el contrast entre la Natur i la Kultur, la naturalesa i la civilització, l’“allà dalt” i l’“allà baix” en un no-lloc i en un no-temps. Mann dona molt pocs detalls sobre l’espai físic per centrar-se en la psicologia dels personatges, i les seves dissertacions són l’únic veritable ancoratge per a aquests i per al lector. Les converses i les digressions del narrador descriuen el temps com una eternitat plena d’instants tan fugaços com plens de pathos.

La música pren un relleu preeminent respecte les altres arts en les reflexions de Settembrini. En un dels seus excursus sobre el temps, l’escriptor exposa el caràcter ètic de la música com a forma de gaudi refinada i preciosista que desperta l’esperit. Al Berhof, l’espai i el temps convergeixen en una espècie de topos metafísic, com en la sèrie dodecatònica d’Adrian Leverküh