Uns versos en català podrien constituir el primer poema transgènere de la història

El llatinista Antoni Biosca, professor a la Universitat d’Alacant, ha descobert un poema manuscrit que podria correspondre als primers versos de temàtica transgènere de què es tenen constància. Aquests versos van ser escrits en català entre els segles XVI i XVII, i s’han trobat en la contraportada d’un llibre publicat a Anvers de poemes de lírica grega amb traducció al llatí.

Escrit per Manuel Lillo 

Un dels costums que té Antoni Biosca com a docent a la Universitat d’Alacant és ensenyar llibres antics als seus alumnes. En les classes de menys afluència, les que permeten més llibertat als professors per interactuar amb els alumnes, Biosca sovint deixa llibres editats fa segles perquè els alumnes els toquen i comproven a través de quins mitjans es difonia la cultura clàssica durant l’Edat Moderna.

Un d’aquests llibres, adquirits per ell mateix a través d’una pàgina d’internet de productes de segona mà, contenia una curiositat que el venedor no va detectar. En una antologia de lírica antiga grega traduïda al llatí i publicada a Anvers el 1567, quan aquesta ciutat belga formava part de la monarquia hispànica, es recopilen un seguit de poemes grecs dels segles VII i VI abans de Crist. Autors com Píndar o Safo hi estan entre els destacats, i els seus versos en grec van acompanyats de la corresponent traducció al llatí, la llengua culta i universal d’aquell temps. 

Biosca, de manera inesperada, es va trobar amb un poema al final d’aquest llibre que no formava part de l’antologia. Es tracta d’una anotació manuscrita, d’uns versos en català en què una persona explica el seu drama personal. Un drama relacionat amb el seu cos, que no correspon amb el seu gènere. El drama d’un home tancat en un cos de dona. 

El poema  

Es tracta d’un breu poema d’una persona que expressa el seu patiment en primera persona. No és, per tant, un testimoni omniscient de la situació narrada, sinó uns versos escrits pel protagonista de la situació. Un detall important, segons Antoni Biosca, ja que la literatura generada al voltant de qüestions transgènere, tot i no ser extensa en l’antiguitat, sí que comptava amb escrits puntuals redactats per testimonis de determinades situacions.

Jo no sé qual desgràcia o sort tan dura
me porte a tan malvada i dura sort,
que de mascle que só contra natura
de dona, a mon pesar, lo nom aport.
De colps i de punyades sens mesura
les dones me carreguen i só mort,
però lo que és pitjor a temps i lloc:
per dar als altres vida, sofre lo foc

Tal com explica el descobridor dels versos, els dos primers donen veu a una persona que pateix. Després es narra una situació dura d’un “mascle contra natura” amb nom de dona, un fet que segons Biosca havia de provocar incomprensió entre les altres dones, que no acceptaven la identitat de gènere de l’autor anònim. Per això, “de colps i de punyades sens mesura les dones me carreguen i só mort”. Per a l’acadèmic és important que diga “só mort” i no “só morta”, ja que l’autor parla en masculí; admet que les dones li peguen i els dos últims versos, interpreta Biosca, parlen del sexe. “Ell, home en cos de dona, ha de patir la vida sexual d’una dona de l’època, relegada bàsicament a la procreació. I és això el que per a ell és el pitjor de tot: per dar als altres vida, és a dir, per a parir, per a engendrar, sofre lo foc”. Aquest foc, segons Biosca, no seria el de la Inquisició, sinó que es pot interpretar com una metàfora cap al patiment que li genera a l’autor dels versos l’acte sexual. “Sembla evident que es tracta d’una persona transgènere que explica la seua situació”.   

L’estudi científic  

A banda de Biosca, qui ha descobert el poema d’una forma ben casual, tres professors universitaris més s’estan implicant en la recerca sobre aquests versos. Marinela Garcia, catedràtica de Filologia Catalana, se n’encarrega de la descripció literària a través de qüestions com ara la mètrica –el poema té 10 versos– o el significat dels conceptes presents, a més de l’estructura temàtica. Vicent Beltran, del mateix departament i especialitzat en dialectologia, analitzarà aquest vessant en un poema que sembla estar escrit per un valencià, si bé les varietats dialectals del català als segles XVI i XVII no estaven tan accentuades com actualment, fet que dificulta la identificació de l’origen. Tot i així, es detecten mots que reflecteixen possibles variants dialectals com ara porte, aport o punyades. D’altra banda, Ramon Baldoquí desenvoluparà l’anàlisi paleogràfic dels versos estudiant i datant la lletra manuscrita. 

Antoni Biosca

 

Els quatre professors són de la Universitat d’Alacant i formen part, també, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. I tots ells han elaborat un article que proposaran a la revista científica Transgender Studies Quarterly, vinculada a la Duke University, ubicada a Carolina del Nord, als Estats Units d’Amèrica.  

El llibre en què s’ha trobat el manuscrit   

Com s’ha dit anteriorment, el llibre en què s’ha trobat el manuscrit va ser publicat a Anvers al 1567. Tot apunta, segons ha explorat Biosca analitzant-ne els detalls, que seria una reedició d’un primer llibre publicat el 1560 a París per Robert Estienne. L’edició d’Anvers es va realitzar al taller de Christophe Plantini. El títol complet d’aquesta antologia de poemes lírics grecs és Pindari Olympia, Pythia, Nemea, Isthmia. Caeterorum octo lyricorum carmina, Alcaei, Sapphus, Stesiehori, Ibici, Anacreontis, Bacchilidis, Simonidis, Alemanis. Nonnulla etiam aliorum: omnia Graece & Latine. Pindari interpretatio nova est, eaque ad verbum caeteri partim ad verbum, partim carmine sunt redditi. Antuerpiae: ex Officina Christophori Plantini. En català es podria traduir de la següent manera: Poemes de Píndar: Olímpiques, Pítiques, Nemees, Istmiques. Dels altres vuit poemes lírics, Alceu, Safo, Stesichorus, Ibicus, Anacreont, Baquílides, Simònides, Alemanus. Alguns altres també: tots en grec i llatí. La traducció de Píndar és nova, i s’han traduït paraula per paraula els demés, en part paraula per paraula, en part en vers. Anvers, del taller de Christopher Plantini. 

Coberta del llibre

El llibre conté 270 pàgines que mesuren 11,5 centímetres d’alt i 8 centímetres d’ample. Està enquadernat amb pell i conserva restes daurades en portada i contraportada. El text es presenta a cada pàgina en dos columnes en grec i en llatí, i el llibre està recollit al Universal Short Title Catalogue, el catàleg que reuneix tots els llibres publicats a Europa des de la invenció de la impremta fins finals del segle XVI. També està disponible al Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico, que depèn del Ministeri espanyol de Cultura i que promou la conservació i la difusió del patrimoni bibliogràfic antic a través d’un dels grans inventaris de què disposa l’Estat espanyol.   

El context del llibre  

El fet que el llibre fora publicat a Anvers no ha de sorprendre. Biosca recorda que la ciutat, en tant que formava part del ducat de Brabant, integrava l’antic regne hispànic, amb dominis territorials a l’actual Bèlgica i als Països Baixos. La tercera edició del Quixot feta en castellà, aporta l’acadèmic, es va publicar també a Anvers. Per això, que es publicarà un llibre com aquest a Anvers no ha de sorprendre, independentment d’on s’’escriguera el poema manuscrit. Més encara quan “el mercat dels llibres tenia circulació, i aquest llibre, en grec i en llatí, tenia vocació internacional i no estava només adreçat al públic d’Anvers, sinó a qualsevol públic”.  

De fet, la importància dels autors clàssics grecs en aquell moment era total. Al segle XVI, ja en el segon Renaixement, la tradició clàssica grega, “sempre decisiva a Europa, cobrava encara més importància”. Fins el segle XIX, recorda Biosca, quan els nacionalismes irrompen a Europa, els referents grecs i romans, i l’estudi de les llengües clàssiques, havien sigut ben habituals en la cultura occidental. El fet que la cultura clàssica grega despertara interès té, a més, una altra explicació vinculada a la situació política del moment. 

Biosca recorda que el 1453 Constantinoble havia caigut en mans dels turcs, i diferents intel·lectuals grecs van migrar cap als estats que ja al segle XIX s’unificarien en l’actual Itàlia. Així, la cultura d’aquesta zona es nodriria amb la intel·lectualitat grega, que s’ajudava de les traduccions al llatí per ser difosa arreu del món. Biosca, a més, destaca que els autors del Renaixement imitaven els models de la lírica grega, pel que fa als continguts i a la forma.

Entre els autors de l’antologia en què s’ha trobat el manuscrit el més destacat és Píndar. Aquest poeta, mitògraf i escriptor va viure entre els anys 522 i 438 abans de Crist –mai no se n’han arribat a concretar els anys exactes de naixement i defunció– i dedicava escrits als campions de competicions esportives del món antic, tals com els jocs olímpics, que Biosca matisa que se celebraven sent part d’un esdeveniment religiós. 

Segons l’acadèmic, Píndar no ha adquirit la transcendència pòstuma que sí que han obtingut altres autors, però recorda que el contingut filosòfic de molts dels seus poemes, alguns dedicats a l’esperit de superació, van commoure Alexandre Magne (356 aC – 323 aC), rei de Macedònia i un dels militars més reconeguts de la història. Tant és així que quan Alexandre Magne va devastar la ciutat grega de Tebas després d’una violenta operació militar, el monarca de la dinastia argèada va ordenar no atemptar contra la casa de Píndar, que va quedar intacta.  

Altres detalls del poema manuscrit 

Tornant al poema manuscrit, el seu autor és anònim. Segons Biosca la seua lletra podria coincidir amb la mà que tatxa el nom del propietari del llibre, l’ex libris, que roman ocult sense possibilitat de ser identificat a les primeres pàgines del llibre. Aquesta ocultació no ha de ser, necessàriament, un motiu de censura o de voluntat de l’autor d’evitar una possible persecució, ja que “molta gent que comprava un llibre tatxava el nom de l’ex libris anterior”, puntualitza Biosca.  

Pel que fa a alguna possible coincidència entre el manuscrit i el contingut del llibre, Biosca descarta en principi qualsevol mena de relació, tot i que n’identifica un vincle curiós. “Aquest llibre conté versos grecs clàssics de lírica grega arcaica i estan traduïts al llatí. Entre els poemes publicats n’hi ha de Safo, una poetessa de l’illa de Lesbos que escrivia poesia per a dones. Si ho concretem més”, continua l’acadèmic, “Safo té un poema dedicat a Afrodita, deessa de l’amor, a qui li demana que li ajude amb una persona de la qual està enamorada i no li fa cas. Per això demana a Afrodita que aquesta altra persona s’enamore de l’autora del poema. Com que el participi referit a aquesta persona està en femení, això ens fa saber que es tracta d’un poema d’amor entre dues dones. Això en el seu moment es va censurar i es va fer canviar un vers sencer, ja que si es posava en masculí la mètrica no quadrava. Una censura que es va aplicar per amagar l’homosexualitat”. Al llibre citat el poema es publica amb la versió censurada.  

Més enllà de coincidències puntuals entre el gènere del manuscrit i l’homosexualitat d’una de les poetesses de l’antiga Grècia presents al llibre, actituds evidentment censurades per la societat d’aquell temps, el cert és que l’adquisició d’un llibre antic ha conduït a descobrir el que possiblement siga el primer poema transgènere de la història. Un poema escrit en català, probablement per un valencià, i sobre el qual encara s’han de descobrir moltes més coses.

 

[Font: www.eltemps.cat]