'El paradís de les Dames' explica la revolució en el consum que va suposar l'aparició dels grans magatzems en el París del segle XIX i com va afectar l'economia local del petit comerç.
Escrit per Lluís Bastida Vergés
Émile Zola va concebre un ambiciós cicle de novel·les —Les Rougon-Macquart— on descriuria la història d’una família al llarg de cinc generacions. Un dels llibres que integra aquesta sèrie és, justament, El paradís de les Dames (1883); recentment traduït al català per Josep Maria Pinto.
El paradís de les Dames és una història de progrés i supervivència: un violent atac contra el teixit tradicional de París. Zola ens narra la història de la Denise Baudu, qui, després de la mort dels seus pares, viatja a París amb els seus germans amb l’esperança que el seu oncle —que regenta El Vell Elbeuf, un petit negoci de draps i franel·les— els pugui acollir. La seva situació econòmica, però, ha minvat amb l’arribada dels grans magatzems El Paradís de les Dames i no pot oferir un sostre als seus nebots. La Denise, precisament fascinada per la modernitat dels grans magatzems, aconseguirà feina com a dependenta en aquest establiment que asfixia el model tradicional on s’està enfonsant el seu oncle. Allà coneixerà a la segona veu de la novel·la: l’Octave Mouret, el cap del negoci.
La novel·la navega entre la meticulosa descripció dels grans magatzems (les noves seccions que es van creant, els diferents productes que arriben, la guerra de preus per fer més atractiu El Paradís, les noves formes de publicitat, les innovacions d’en Mouret per optimitzar el rendiment, els beneficis econòmics, la distribució de les tasques, l’organització jeràrquica, les condicions laborals dels treballadors, la burgesia impacient que vol adquirir tots els productes, els robatoris…) i la relació entre en Mouret i la Denise (que evolucionarà des de la indiferència fins a l’atracció). Precisament, en Mouret personifica l’arquetip de l’empresari: una figura despòtica que fa i desfà a voluntat i que només pensa en ell mateix: «L’única passió d’en Mouret era vèncer la dona. La volia reina a casa seva; li havia bastit aquell temple per tenir-la a la seva mercè» (293). Totes les seves relacions estan tacades per l’interès; ja sigui econòmic (com és el cas de la senyora Desforges i els seus contactes) o purament sexual (la Clara Prunaire). Des de la creença que ocupa una posició dominant, no pot concebre que se li digui que no. Per això, quan la Denise nega una i altra vegada les seves insinuacions, el seu desig es tornarà més insistent. Tot i que ella també sent una admiració i una atracció cap a en Mouret —que «havia inventat aquella màquina d’esclafar el món» i que «ella estimava per la grandesa de la seva obra» (478)—, la seva dedicació als altres (tant pel que fa al compromís de cuidar als seus germans, les millores que idea pels seus companys quan aconsegueix una posició més estable a El Paradís o la voluntat d’ajudar als artesans afectats pel nou model de negoci) i la seva independència semblen apartar-la de l’actitud possessiva i autoritària d’en Mouret.
Malgrat els intents d’alguns comerciants per resistir, no poden competir ni amb l’oferta ni amb els preus dels grans magatzems. El Paradís, amb una força que es va multiplicant pàgina rere pàgina, és un penó del capitalisme. És un símbol de la confiança en un creixement constant i, per què no dir-ho, infinit. És una ciutat dins de la ciutat («Tota la vida era allà» [439]); un reialme on regna un monarca absolutista; una ‘gran màquina’, com sovint se la compara, que es mou gràcies a mil i un engranatges; un temple, una església moderna que dicta l’esdevenir de la societat: «Si en Mouret hagués tancat les portes, hi hauria hagut una revolta als carrers, el crit desesperat de les devotes a qui havia suprimit el confessionari i l’altar» (523). Les portes que han d’anar tancant, però, són les dels botiguers veïns, que, acorralats pels deutes i abandonats pels clients, no poden sobreviure.
Un paral·lelisme interessant amb la novel·la de Zola el trobem amb l’aparició dels «Almacenes El Siglo» a la Rambla de Barcelona a finals del segle XIX. El Siglo, amb el seu caràcter modern, va revolucionar el comerç tradicional barceloní tot introduint el concepte de grans superfícies comercials a la ciutat. A diferència del negoci que descriu Zola, però, aquests grans magatzems es van trobar amb el seu taló d’Aquil·les: el nadal de l’any 1932 un incendi va devorar el negoci. Segons s’extreu de l’informe pericial, el foc es va originar pel curtcircuit en un tren de joguina (xiii). Tot i que el negoci disposava d’un servei de bombers, la gran quantitat d’objectes i la seva naturalesa inflamable (joguines de fusta, material tèxtil…) varen derivar en un incendi imparable. L’informe —que inclou extenses taules del material assegurat, fotografies de l’incendi, plànols de l’edifici i qüestions legislatives— remata amb la quantitat que el peritatge conclou que s’ha de pagar: 3.651.334 pessetes pels edificis assegurats i 7.550.000 pessetes pel mobiliari industrial i les mercaderies assegurades (un total, doncs, d’11.201.334 pessetes). Això va permetre a El Siglo tenir una segona vida als magatzems de la casa Damians.
 |
|
Vinyeta de la publicació d’El siglo |
Dels molts serveis que oferia El Siglo, i que alguns ressonen llegint les innovacions d’en Mouret i les propostes de la Denise, en volem destacar la publicació El Siglo; una revista que tenia com a objectiu fer publicitat dels grans magatzems i explicar les principals novetats del negoci de forma amena (amb poemes, continguts gràfics, patrons de costura, textos sobre la moralitat i les bones maneres… Dos de les veus que es van encarregar —en ocasions— d’aquests continguts van ser Apel·les Mestres i Serafí Pitarra). Així, en el número 33 (30 d’agost de 1884), el col·laborador Boquilla reescrivia la cèlebre «Canción del pirata» d’Espronceda per encimbellar els grans magatzems. En transcrivim els primers versos:
Con diez secciones por banda,
y el capital de tres socios,
cruza el mar de los negocios
un comercio sin rival.
El Siglo lleva por nombre
y tal fortuna ha tenido,
que es el más favorecido
de esta hermosa capital.
Allí lo mejor se halla
de España y del extranjero,
y en modas es lo primero
según pública opinión;
por eso al ver lo que expende
tan sólo de blanca ropa,
y que marcha viento en popa
le dedico esta canción.
Navega, comercio mío,
sin temor,
que en invierno y en estío
han de premiar tus afanes
comprando los catalanes
cuanto tienes de valor.
Mil vestidos
hemos hecho
con provecho
e interés,
y han vendido
las secciones
tres millones en el mes.
Que es mi Siglo mi tesoro,
mi Dios siempre la equidad,
mi ley el vender barato;
con que venid á comprar.
El to alegre i divertit del poema ens pot despistar respecte el valor d’aquest «vender barato». La novel·la de Zola, com hem vist, no només descriu l’aparició d’uns grans magatzems; sinó que parla de noves formes de consum que provoquen la desaparició del comerç tradicional. En un moment del setè capítol, per exemple, en Bourras idea un nou model de paraigua plegable que El Paradís no trigarà en imitar. La guerra de preus entre un petit comerciant i uns grans magatzems, però, és clarament desigual. En Bourras és una pedra a la sabata d’en Mouret: la seva atrotinada botiga desdibuixa el faraònic projecte d’El Paradís. Per molts diners que en Mouret li ofereixi, no vol deixar enrere el seu negoci (la seva casa, de fet)… Però, al final, gràcies a una argúcia legal, l’onada l’acabarà engolint.
Quedem-nos, però, amb la lluita d’en Bourras (extensible a El Vell Elbeuf). Slavoj Žižek, a la introducció de Living in the End Times (2010), parlant d’Espàrtac (1960) de Stanley Kubrick, deia que el propi acte de rebel·lió és ja una victòria independentment de quin sigui el seu resultat, en tant que, tot i ser derrotat, la insurrecció representa una lluita per la llibertat. Cal insistir en aquest punt, ja que, a quasi cent cinquanta anys de la publicació d’El paradís de les dames, El Paradís de París avui reapareix en la gamma immensa de productes a preus competitius que podem trobar en plataformes digitals i que desdibuixen els comerços locals.
Llegir aquesta novel·la de Zola l’any 2024 és un recordatori de les conseqüències de quan el gran capital subjuga les petites economies i de com amb la desaparició dels comerços locals desapareix, també, la pròpia ciutat.
[Font: ww.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário