La fortuna d’un clàssic: «El Tirant lo Blanc fet música», d’Àngel Lluís Ferrando Morales

Àngel Lluís Ferrando Morales

Escrit per Josep Lozano

En tot imaginari col·lectiu hi ha referents històrics, artístics o d’altra mena, amb què els integrants s’identifiquen en un sentiment de pertinença, d’autodefensa, d’estima. En el nostre, el poema Canigó, l’himne de la Balanguera o la novel·la Tirant lo Blanc en són bons exemples, prestigiats amb el pas del temps i en llurs projeccions en altres gèneres i cultures.

Aspecte estudiat per Àngel Ll. Ferrando Morales pel que fa a aquesta novel·la com a font d’inspiració en la música; objecte de la seua tesi doctoral publicada com a El Tirant lo Blanc fet música, (Universitat d’Alacant 2022). On Ferrando Morales ressegueix, a partir d’una minuciosa recerca, la projecció de la dita obra en la cultura europea i, sobretot, en la nostra. També cal dir que el Tirant no és gens aliè a la música, ja que hi trobem usos i terminologia musicals quatrecentistes, així com el fet de cantar vells romanços per alguns dels seus personatges.

Les dades inicials d’edició d’El Tirant lo Blanc són les primeres impressions, fetes a València (1490) i Barcelona (1497), amb més de mil exemplars entre les dues. La seua traducció al castellà editada a Valladolid (1511); la traducció a l’italià editada a Venècia (1538), i les dues reedicions d’aquesta traducció del 1566 i 1611. Punts de partida al caliu dels quals es donarà la difusió d’aquesta novel·la cavalleresca –no de cavalleries– amb personatges més humanitzats que connecten millor amb el públic d’aleshores i generen, per la bona acceptació i entusiasme, la seua projecció o influència.

Universitat d'Alacant (2022)

Fernando Morales acota cronològicament aquests fets entre l’edició d’Orlando furioso (1533), de Ludovico Ariosto, obra clàssica del Renaixement, i l’estrena de la suite per a banda d’Els viatges de Tirant lo Blanch (2015), de Carles Magraner, amb instrumentació per a banda de Gerson Padilla. Encara que crec que la fita temporal s’hagués pogut posar després –l’autor també la cita–, al 18 de juliol de 2019, dia de l’estrena absoluta de l’òpera de cambra Diàlegs de Tirant e Carmesina, al Claustre del Carme de Peralada, amb dramatúrgia de March Rosich i música de Joan Magrané.

Període de quasi cinc segles en què podem apreciar dues vessants: el Tirant com a tema de creació en un sentit ampli o com a filó d’elements de referència o de manlleu.

El primer indici de manlleu el trobem en l’extens poema Orlando furioso (1533), on empra la trama de l’engany de la Viuda Reposada canviant el nom dels personatges. En acabant, hi haurà indicis literaris de la novel·la en els relats curts de Bandello (1554-1573), a partir de la traducció francesa del Tirant per François de Belleforest; com també en el poema èpic­-al·legòric The Faerie Queene (1590), d’Edmund Spenser, dedicat al llinatge dels Tudor i a la reina Isabel I d’Anglaterra.

Després tenim la coneguda referència d’El Quixot (1605), capítol VI, el de la crema de la biblioteca de l’hidalgo, on després d’esbrinar –neboda, ama, capellà del poble i barber– que Alonso Quijano ha embogit per la lectura, que se «le ha secado el cerebro», fan una foguera amb els seus llibres. Encara que salven de les flames, entre altres, La historia del famoso caballero Tirante el Blanco, ja que segons el capellà Pero Pérez és «un tesoro de contento y una mina de pasatiempo», i «por su estilo este es el mejor libro del mundo». A més aconsella al barber: «Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho.»

Posteriorment, partint també de Belleforest, Shakespeare escriurà la comèdia Much Ado About Nothing (1612). I en la tercera dècada del xvii, l’Orlando furioso és utilitzada per Antonio Vivaldi en l’òpera Orlando finto pazzo, estrenada a Venècia el 1627.

Un lustre més tard, el 1633 té lloc a Barcelona una Mascarada Quixotesca, amb personatges de Cervantes, però també amb un Tirant i un Kirieleyson. I el 1735 s’estrenarà, al Convent Garden de Londres, l’òpera Ariondante de Geeorg F. Händel, inspirada en els cants cinquè i sisè d’Orlando furioso.

El 1787 es publiquen les Ouvres Badines del comte de Caylus, que inclou una traducció abreujada al francès de la novel·la, la Histoire du vaillant chevaliere Tirant Le Blanc, de què es faran quatre edicions i tindrà una gran difusió. Ja que es referiran a l’obra Les Confessions de Rousseau, la correspondència entre Diderot i Madame d’Epinay, l’emperadriu Caterina II de Rússia, deixebla de Voltaire, i l’erudit Gregori Mayans i Ciscar. Fet que palesa, en el cas de l’erudit valencià, la marginació de la novel·la i la situació de la nostra cultura minoritzada, ja que Mayans va conèixer un dels clàssics valencians a través d’una traducció.

També hi haurà traces del Tirant en l’òpera bufa Le comte Orry et les nonnes de Farmoutier, de Gioachino Rossini, amb llibret d’Eugèn Scribe i de Delestre-Poirson, estrenada el 1825, on s’empra l’episodi «del bany i la rata». I després d’un temps sense cap referència, a finals del mateix segle, el 1898, s’estrenarà l’òpera Don Quixote, de Wilhem Kienzl, on a l’hostaler que vetlarà les armes de l’hidalgo foll li diuen Tirante. Un quart de segle més tard, en El retablo de Maese Pedro (1923) de Manuel de Falla, torna a figurar el nom de Tirante.

La represa de l’interés pel Tirant com a font d’inspiració s’iniciarà ja en la segona meitat del segle XX, amb un bon nombre d’obres que seria massa prolix citar en aquesta ressenya. Un dels treballs capdavanters, que no arribarà a rams a beneir, serà el guió mecanografiat i inacabat de Carles Salvador, a fi de fer una «composició heròico-amorosa» (1952). Dos anys després, el 1954, Joan Sales escriurà la comèdia en vers En Tirant lo Blanc a Grècia o Qui mana a Can Ribot (1954), amb la finalitat de difondre i popularitzar la novel·la entre la gent jove. Obra a partir de la qual es farà l’òpera bufa En Tirant lo Blanc a Grècia (1958), amb llibret del mateix autor i música del compositor Joan Altisent.

El 1959, els alumnes de l’escola Sor Isabel de Villena de Barcelona representaran l’adaptació de Maria Aurèlia Capmany, creada amb un clar objectiu pedagògic. I el 1969 la mateixa autora n’escriurà una altra per al jovent: Breu record per al Tirant, representada entre gener i març d’aquell any al teatre Romea, amb alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, sota la direcció de Joan de Sagarra i que es reposarà a setembre. El 1970 el grup alcoià La Cassola estrenarà la versió de Capmany a València amb motiu del I Congrés d’Història del País Valencià. I el mateix any es fa una nova lectura, a càrrec dels titellaires de Putxinel·lis Claca, amb fragments musicals del Llibre Vermell de Montserrat. El 1986 es farà la versió teatral Tirant, amb dramatúrgia de Manuel Cubedo, música de Nelo Sorribes i lletra de Toni Sanchis. A la qual seguiran altres versions o adaptacions teatrals, com ara la de Benet i Jornet del 1991.

Però en les dècades 70 i 80 les composicions més remarcables seran la Lamentació d’amor de Tirant lo Blanc (1972), de Francesc Llàcer Pla; la cantata Tirant lo Blanc (1977) de Núria Arbó i d’Antoni Ros-Marbà, i la petita simfonia per a quatre temps Tirant lo Blanc: poema cavalleresc per a cobla (1986), de la qual hi ha tres versions, de Joan Lluís Moraleda.

En els darrers trenta anys i escaig (1990-2022), una sèrie d’obres i celebracions impulsen les creacions musicals inspirades en el Tirant: el 5è Centenari de la seua publicació (1990); el xxiv Certamen Internacional de Bandes de Música d’Altea, dedicat a Tirant lo Blanc (1995); la pel·lícula Tirante el Blanco (2006) i la Fira del Llibre de Frankfurt dedicada a la cultura catalana (2007). Com ara: el Tríptic Tirant lo Blanc (1990) amb text de Josep Palàcios i música d’Amand Blanquer; el poema simfònic Tirant lo Blanc, de Miguel Villar González i del mateix any; l’òpera El triomf de Tirant (1992), dels germans Josep Lluís i Rodolf Sirera i música d’Amand Blanquer; el ballet Tirant lo Blanc (1992), de Leonora Milà i, la cançó pop Tirant lo Blanc (1994), del grup Tro.

El 2006 és l’any més pròdig en dites creacions, ja que tindrà lloc l’estrena de la pel·lícula Tirant lo Blanc (Tirante el Blanco), dirigida per Vicente Aranda i banda sonora de José Nieto, i també s’hi compondran: la suite per a banda Tirant lo Blanc, d’Enrique Hernandis; la suite per a banda per a quatre moviments Tirant lo Blanc, de Ramón Pastor; el pasdoble simfònic Carmesina, de Manuel Morales, i entre el 2006-2007, el Díptic del Tirant (dues versions), de José R. Pascual Vilaplana, i posteriorment, el poema simfònic per a orquestra Tirant lo Blanc (2010), d’Antonio Faus, i les suites per a banda Tirant lo Blanc (2011), d’Òscar Senén i Els Viatges de Tirant (2015), de Carles Magraner.

Dissortadament, la nostra situació de cultura minoritzada ha fet que no s’haja produït, o potser difós suficientment, una obra musical a partir del Tirant que haja estat, alhora, un potent referent identitari nostre. I em venem a la pensa altres compositors que si que ho van fer en els seus àmbits culturals: Smetana, Sibelius, Grieg, Wagner, Verdi i fins i tot Falla. Altrament és decebedor, i hi hauria de ser toc d’atenció a les institucions culturals valencianes, que de les tretze últimes obres, només tres s’hagen enregistrat i de quatre, editat la partitura. Ser cultura minoritzada té eixes coses lamentables i aquesta n’és una entre tantes.

 

[Font: www.laveudelsllibres.cat]