Mirar el llop als ulls: ‘Sobre l’home’, de Thomas Hobbes

Traducció de Josep Monserrat | La cruesa de la seua filosofia és un bon revulsiu contra la sopor de les nostres conviccions

Thomas Hobbes

Escrit per Ramon Ramon

Thomas Hobbes no deixa indiferent ningú. Llegir-lo ens pot incomodar, cansar, també avorrir —quan abusa de les citacions bíbliques—, i com a demòcrates ens pot indignar. Però la cruesa de la seua filosofia és un bon revulsiu contra la sopor de les nostres conviccions. De Hobbes s’han fet córrer sobretot les reflexions o apotegmes més cèlebres, com ara el que diu que l’home és un llop per a l’home. Segons Hobbes, si no hi ha una societat civil omnipotent —autoritària, implacable, cruel si cal— l’home torna al seu estat presocial, que és el tots contra tots.

Com que “el primer dels béns és la pròpia conservació” —la seua idea estrela que repetirà a Sobre l’home després d’haver-la desenvolupat al Leviathan i al De Cive—, no cal enganyar-nos amb abstraccions o idealismes —al llarg de la seua obra no s’està de pegar algun calbot a Plató i a Aristòtil. Cal descriure l’home sense maquillatges per tal de trobar-li els vessants utilitaris —no debades Hobbes va ser reivindicat per l’utilitarisme anglès del segle XIX, com també per cert liberalisme, aquell al qual no li tremola el pols a l’hora de fer ús de la força.

Sobre l’home és la secció segona d’uns Elements de filosofia concebuts el 1636 i formats pels llibres De Corpore, De Homine i De Cive, tot un sistema filosòfic en què l’ésser humà és considerat només com un cos natural i un cos polític —com diu J. Monserrat Molas, en la filosofia de Hobbes no hi ha lloc per a una “antropologia”. Estudiar el “ciutadà” o “el poder civil” era, per a Hobbes, el punt final del seu projecte filosòfic, però el 1642 varen esclatar les guerres civils angleses i Hobbes —davant aquesta calamitat— decideix aquell mateix any redactar primer el De Cive. Quan Hobbes aborda el De Homine —ja havia escrit el Leviathan, la seua obra mestra— és un vell de 70 anys que potser ja ho ha dit tot. Sobre l’home no és el millor dels seus llibres: un pèl desidiós —no sempre es molesta a argumentar—, desllavassat —no encaixen bé alguns temes— i repetitiu —si ja hem llegit Hobbes.

Més de la meitat de Sobre l’home és un tractat d’òptica —tinguem en compte la passió de Hobbes per la geometria i les matemàtiques. Hi parla de la línia visual, de la percepció del moviment, de la refracció, de la representació de l’objecte en perspectiva, dels miralls plans i esfèrics, del telescopi i el microscopi, etc. A fe que els òptics, els geòmetres, els dibuixants, o els científics en general, en gaudiran d’aquesta part del llibre. La meua incultura, però, m’impedeix de valorar-la —i això redueix molt l’abast de la meua crítica. Així doncs, em centraré en els aspectes del llibre que crec que resumeixen la filosofia hobbesiana.

Quan Hobbes es pregunta sobre l’origen del llenguatge, que naix “de la decisió arbitrària de l’home” sense relació amb “la naturalesa de les coses” —calbot al Cràtil de Plató—, recapitula el seu pensament. Gràcies al llenguatge podem comptar i numerar i, també, “manar i entendre els manaments”. Gràcies a la parla vivim en societat; ara bé, “per la parla, l’home no es fa millor, sinó més poderós”.

El bé i el mal són relatius i “és absurd dir que algú té lliure albir de fer això o allò ho vulgui o no”. L’objectiu de l’home és assolir la seguretat pròpia: la saviesa, les ciències, les lletres són útils perquè ens donen protecció. Fins i tot la bellesa entronca amb el poder: “és bell el senyal d’un poder superior”. I el caràcter dels homes no és independent de l’statu quo: “són bons aquells caràcters que són idonis per a formar una societat civil”.

El poder civil és el cervell ordinador de la vida: això podria resumir la filosofia de Hobbes. Si la llei és la mesura dels costums, diu Hobbes, només en la vida civil es troba la mesura comuna de les virtuts i els vicis: “the Law is the public Conscience”, afirmava al Leviathan.

Precisament llegint el Leviathan ens adonem de quin és l’esperit latent en la solució dels problemes de la societat: el temor de la guerra, en concret de la civil. L’única manera d’evitar aquesta catàstrofe és l’obediència cega al Poder —a un monarca, a una assemblea. El Poder no es qüestiona mai: resideix en poques mans i la resta de ciutadans ha d’obeir. I a qui no obeeix, garrot. Hobbes legitima la maquinària de terror de l’Estat per a garantir la pau social —i per això, al llarg de la història, se l’han apropiat dictadors, totalitaris i d’altres malànimes. Ni el poder eclesiàstic pot plantar cara a l’Estat o Leviatan: la fe també depèn de les lleis civils.

Étienne de La Boétie, a La servitud voluntària, es preguntava com podia ser que una multitud de persones volgués servir de grat un tirà. Per a La Boétie havíem nascut amb la possessió de la nostra llibertat i amb la passió de defensar-la. D’aquestes idees —que fins i tot Montaigne, el gran amic de La Boétie, creia agosarades— beuen els adalils contemporanis de la llibertat com ara Albert Camus o Hannah Arendt. Però La Boétie va morir massa jove (1530-1563), a diferència de Hobbes, que va viure 91 anys.

Hobbes va presenciar un excés de patiment. I de la por en feu una solució política que arraconava la llibertat. Hobbes va sentir de ple l’alè del llop. Per això el va descriure bé: “l’home, si li plau (i li plaurà tantes vegades com vegi que convé als seus plans), podrà ensenyar amb intenció allò que sap que és fals, això és, mentir i convertir les ments dels homes en hostils a les condicions de la societat i de la pau”, diu a Sobre l’home. Els moderns, d’això, en diem lawfare, fake news... Els moderns ens emparem en La Boétie —no ens en queda una altra. Però cal mirar el llop als ulls. Perquè el que no s’hi val és mamar-se el dit.

[Font: www.laveudelsllibres.cat]