Deu fòbies modernes

Qui no s’esparvera quan rep una factura de la llum? O llegint els perills mortalíssims que comporta ingerir sucre i endrapar unes costelles de xai? I qui no comença a témer el pitjor quan trepitja la plaça del Macba o quan veu la notificació d’un correu electrònic de feina durant el cap de setmana? A qui no li puja la mosca al nas quan adverteix en qualsevol article una enumeració d’aquesta mena? Avui, com que estan de moda les llistes (i som pusil·lànimes), hem fet una selecció de deu fòbies modernes. Com deia el dinamític Dr. Perquè, reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi. 

Una imatge emblemàtica de Psicosi, d’Alfred Hitchcock

Escrit per Francesc Ginabreda

1. Connectofòbia

La connectofòbia és la gran epidèmia dels nostres dies. Tot està connectat, tot ha d’estar connectat. Tu, tot, tothom, parafrasejant la bisbètica Joana Brabo. Tothora, #toelrato (puaj!). És tan exagerada aquesta fòbia que fins i tot hi ha un acrònim en anglès, FOMO (Fear of Missing Out), que explica la por delirant a perdre’s alguna cosa: la por a l’exclusió, perquè estar out és sinònim inequívoc de marginació. És un temor devastador, un monstre tentacular que portem enganxat a la testa amb l’amenaça permanent de clavar-nos el fibló. La dependència que tenim a la connectivitat, a estar al cas de tot (de tot el que puguem), és letal, alienant, i va acompanyada d’una necessitat d’acceptació, d’aprovació (“M’agrada”), que és senzillament espantosa i adotzenada.

2. Gordofòbia

El temor a la massa de greix que penja, a la carn flàccida, al cos voluminós… és un dels més cruels que circulen, i una de les formes de violència simbòlica i d’obediència més clamoroses i malsanes que existeixen. La gordofòbia (que em disculpin els puristes que predicarien la grassofòbia o l’obesofòbia) és la por al rebuig per se per culpa d’una etiqueta socialment funesta, menyspreada, cosificada, sempre assenyalada per la dictadura dels cànons de bellesa i els hàbits poc saludables. La gordofòbia és la submissió als missatges constants que ens diuen com ha de ser el nostre cos, la capitulació a viure sota l’estigma i la vulneració consolidant el capteniment atordit d’aquelles persones condemnades a un servilisme denigrant i sense remei que pesa, mai més ben dit, com una llosa. No totes: n’hi ha que s’ho agafen amb humor i militància.

3. Redditofòbia

Una altra de les fòbies del moment: el pànic a l’encariment del preu del lloguer, que té ramificacions com l’esglai davant les factures d’Endesa, el cost de la benzina o l’import d’alguns productes al supermercat. De fet, la redditofòbia (del llatí reddito, lloguer) es podria fer extensible a una por general a l’increment i a l’acumulació de despeses. Recordeu un capítol de Plats Bruts que es deia “Tinc hipoteca”? En David i en Pol discutien sobre què era millor: ser propietari o pagar un lloguer. En David, que pagava el lloguer del pis que compartia amb en Lopes, deia que la propietat encadenava i que s’havia de ser “una mica hippie”, i en Pol, propietari i pragmàtic, deixava anar allò de “perdona, pagar un lloguer no és de hippie, és de gilipolles”. I afegia un rotund “ara es juga amb el sistema, tio!”. La discussió s’acabava aquí… I en David i en Lopes, redditofòbics, es feien una hipoteca.

4. Glucofòbia

Seria injust, en una llista com aquesta, oblidar la paranoia gastronòmica, encapçalada per la difamada dolçor del sucre, que és una altra forma d’obediència, com les que dicten els esmentats estàndards de bellesa, projecció social o comportament sexual. Ara hi ha una alerta permanent sobre el que convé i el que no convé menjar, i hi ha gent, pobrics, que se la pren al peu de la lletra, perquè són tan narcisistes i es troben tan desemparats de conviccions, tan allunyats de qualsevol espiritualitat, que necessiten aferrar-se com sigui a alguna cosa que doni sentit a la seva existència. Igual que la carn vermella (i un llarg etcètera), resulta que ara el sucre (que paradoxalment està a tot arreu) és com un bolet verinós, perillosíssim. Ja no és “què volem menjar” sinó “què hem de menjar”, i sobretot, “què no hem de menjar”. D’aquí a poc, posar una mica de sucre a la vida serà una expressió tan desafortunada com pencar com un negre.

5. Senilofòbia

L’envelliment també ens atemoreix, segurament no tant per la por a la mort (d’entrada) com per la decrepitud física, el desplegament gradual de la limitació per fer les coses (la vida es redueix a això), coaccionats per les mateixes alarmes que condicionen la gordofòbia o la glucofòbia, però amb un petit afegitó, carn de malenconia: han passat els anys i ja no hi ha marxa enrere. En comptes d’acceptar-la, de navegar-hi amb la satisfacció de qui sura sobre l’aigua una matinada clara d’estiu, la senilofòbia es combat amb productes estètics i abillaments que valen un ronyó, amb frivolitats i materialismes infantils, amb distraccions infructuoses que són còmplices de la repudiació al cos que s’arruga, a la vida que passa. En lloc de celebrar una vida viscuda, patim per la vida inestable que s’acosta i enyorem el bé més preuat d’aquesta terra: la joventut física, potser perquè no l’hem sabut aprofitar.

6. Turismofòbia

La fòbia a les hordes descontrolades de turistes és una preocupació generalitzada, sobretot a grans ciutats com Barcelona, que encarnen a la perfecció la idea del parc temàtic. Tan generalitzada que estem farts de sentir-ne a parlar. Són a tot arreu, fins i tot als meublés, tal com explicava Quim Monzó en aquest article. Pablo Tusset, en el seu últim llibre, planteja una distopia sinistra en què descriu una ciutat assetjada per turistes androides que ataquen la gent, portant la turismofòbia al paroxisme en aliança amb la fòbia a les màquines. De moment –que se sàpiga– els que venen encara són humans, però ha arribat un punt que les seves incursions massives ens evoquen tot el contrari: la grisor impersonal i deixatada de la deshumanització, la incontinència i la invasió. Res gaire diferent del que fan molts turismofòbics nostrats, contradiccions amb potes, quan viatgen a l’estranger.

7. Trumpofòbia

Seria fàcil justificar aquesta fòbia fent una petita selecció de les perles que ens ha deixat l’actual president dels Estats Units amb les seves declaracions. Oi? Doncs som-hi: “Les dones són, en essència, objectes estèticament agradables”; “Podria disparar gent a la Cinquena Avinguda i no perdria vots”; “Portar burca és més fàcil per les dones perquè no han de portar maquillatge”; “Construiré un gran mur i faré que Mèxic el pagui”; “Prohibir l’entrada de musulmans als Estats Units és de sentit comú”. És una mostra representativa: masclisme, xenofòbia, megalomania… i ara la retirada del pacte pel canvi climàtic. La trumpofòbia és una reacció coherent davant l’esperpent, el populisme nacional i aquella melodia abrupta i desagradable que no esperàvem escoltar i que conjuga tan perillosament harmònica amb el fanatisme i la guilladura.

8. Catalanofòbia

Un clàssic modern en constant dilatació. I ara que s’acosta l’1-O, més d’actualitat que mai. La catalanofòbia és l’estranya aversió que tenen algunes persones a Catalunya i els catalans, aversió que en la majoria dels casos es tradueix o es transforma en un odi més brut que el millor i més cobejat dels diamants del Congo. És una fòbia visceral, hiperbòlica, gens fingida, paorosament fanàtica, d’intensitat amplificada quan es tracta d’hostilitzar l’independentisme. En la mateixa línia que els proverbis trumpistes, també trobaríem una llarga llista d’afirmacions, pintades, tuits, titulars de diari i atzagaiades diverses realment impensades que expressen una ominosa còlera, de ressons medievals, atàvics, contra aquest nostre petit país, a vegades tan surrealistes que, malgrat les barbaritats que diuen, fan pixar de riure.

9. Hipsterofòbia

Aquesta gent sofisticada, vanitosa, immensament i ofensivament guai, que coqueteja amb el veganisme, que escolta músiques que la majoria feliçment ignorem, que #toelrato banalitza, que fa d’una estètica macarrònica bandera d’originalitat i que per tant no té sentit del ridícul, que malgasta diners en foteses que no serveixen absolutament per res, que recicla de tant en tant bàsicament perquè és divertit, que no para de fer-se fotos a si mateixa i exhibir-les en una masturbació instagràmica, que és incapaç d’esmorzar coses normals i en llocs normals (i de no fer fotos als plats que li serveixen), que troba divertit dinar o sopar a peu dret en aquesta aberració que són els foodtrucks, que compra vinils per sistema, que es canvia el pentinat cada dos per tres… Els hipsters són la gent més retrògrada, conservadora, desocupada, improductiva, fútil, fàtua, vàcua i miserable que pul·lula per aquest món de Déu, per tant, tot sentiment de fòbia contra aquest col·lectiu és tan honest com honorable.

10. Skateofòbia

Tanquem la llista amb una altra de les fòbies més legítimes que podem experimentar: la por als skaters, fariseus delusoris que es passen la meitat del dia (o de la nit) patinant per omplir una existència incomprensible d’anades i vingudes desvagades cap al no-res sobre un monopatí, posant en perill la seguretat dels vianants i de la gent normal i corrent en general. I a l’estiu, a sobre, sense samarreta. Són un perill públic: sols o en manada, envaeixen els carrers, les voreres i els carrils bici sense pietat, però els trobareu sobretot a la plaça del Macba de Barcelona, perpetuant la seva rutina inútil, pitjor que el mite de Sísif, que s’hauria de prohibir per llei o almenys dissuadir amb l’ajuda dels de Barcelona Neta. Però res més lluny de la realitat: d’aquí a tres anys, l’skateboarding serà una pràctica olímpica. Ja ens podem calçar.

[Font: www.nuvol.com]