El pa de la Patti

A 'El pa dels àngels' (Club Editor) Patti Smith fa memòria i explica com emprèn el viatge d’una vida d’artista fins a les últimes conseqüències

Patti Smith al Palau de la Música 

Escrit per Júlia Bacardit  

El pa dels àngels de Patti Smith és una memòria artística, i vaig començar a llegir-la amb desgana. Em feia pensar en el dia que Bob Dylan va guanyar el Premi Nobel de Literatura. És aquell rau-rau d’escriptora desplaçada: impostura! Canta o escriu, però no facis totes dues coses! Ara puc dir que aquest despit és una bajanada i que és natural fer totes dues coses, sobretot si ets Patti Smith. De fet, més que prosista Smith és sobretot poeta, i una boja d’Arthur Rimbaud. Escriu llibres com cantava o dibuixava, tot forma part del mateix. Però si espereu trobar-hi una autobiografia us heu equivocat de llibre. El pa dels àngels no és la biografia de la Patti sinó la cronologia de com es va convertir en l’artista que és, i també és la història de la música, d’una generació i d’un moment dolç que ja s’ha acabat –i Patti Smith sap que s’ha acabat. Ella va gestar la contracultura que vindria i que ens és tan familiar als qui vam créixer amb el punk americà de banda sonora. Smith va tenir un dels germans Ramone als peus del sofà, va ser al llit de mort d’Allen Ginsberg, va tocar amb Bob Dylan i ha conegut el Dalai Lama. Escolteu-la mentre la llegiu, i així la tindreu ben a la vora. 

La primera i la segona part d’El pa dels àngels aconsegueixen contagiar una eufòria creadora. Ens parla de la gent que va conèixer, del món encara ‘antic’ de principis dels anys cinquanta que ella recorda vagament, i també de la lluita de la seva família i tantes altres per aconseguir un lloc estable on viure. Els seus pares van tenir una vida més dura de la que tindria ella, perquè van patir la Segona Guerra Mundial quan eren joves. La mare va fer de cambrera intermitent al llarg de molts anys, mentre la família vivia d’una pensió a l’altra i a la dona se li solapaven descontrolats els embarassos –la Patti no va cometre aquest error. En qualsevol cas, la personalitat de la nena que va ser apuntava la poeta que seria. Per com mirava el món abans de conèixer-lo –una vegada es va perdre i va parlar amb una tortuga durant un parell d’hores–, per com li agradava imaginar móns fantàstics amb els altres i per les malalties que va passar. Hi ha una relació directa entre els nens malaltissos i la pulsió artística, prova que no hi ha creació sense un cert avorriment. 

El pa dels àngels és una metàfora bíblica que Smith utilitza a favor del que de debò li interessa, que és la matèria de què està feta l’art, “una lluïssor sobtada que conté la vibració d’un moment particular”: el cordó que va regalar-li el primer amor, els dits d’una amiga que li va treure un fibló, les epifanies petites que ens acompanyen, s’acumulen i ens impulsen a crear. Però més enllà de la nena andrògina i entusiasta que era Smith, el temps i el lloc on va créixer, és a dir, els EUA dels seixanta i setanta, són indestriables de la trajectòria vital i artística que va fer. La llibertat de fugir i començar de nou a un altre lloc, aquests rampells tan propis d’ella, formen part de l’ADN del país, i és el que més ens captiva encara ara dels EUA. La diferència entre la filosofia generalista dels western i Patti Smith és que ella no en tenia prou amb rondar i deixar-se endur per la inspiració artística, sinó que a més insistia a voler canviar el món i a ‘donar veu als de baix’ –ho hem sentit moltes vegades, això, ara. La dèria utòpica li venia del cristianisme dels pares, que ella agafa i reinterpreta a la seva manera en tot el que fa. 

Patti Smith va néixer un any després de la Segona Guerra Mundial i va ser jove durant la guerra del Vietnam: tot estava per fer i tot era possible. De petita la obsessionava la llibertat del Tibet, de gran admirava Gandhi; ella i molts dels seus coetanis creien en l’amor universal i s’afegien a totes les lluites llunyanes. Llegir-ho amb la perspectiva del temps és divertit, perquè lluitaven per un futur gloriós per a tota la humanitat i no s’adonaven que el millor era el seu present local, és a dir ser jove a Nova York als anys seixanta. Surava en l’aire una il·lusió rebel deliciosament ingènua. Era l’època en què algú de classe baixa, i sabem que ella ho era, podia portar una vida bohèmia i tenir un estudi fosc al costat de Times Square. I tot això ho feia quan encara no la coneixien, és a dir, abans que el talent reconegut li obrís les portes a una vida millor. A banda de fer una mitja jornada a una llibreria quan era joveneta, en tot el llibre no hi ha cap moment en què treballi, i s’entén treballar per fer alguna cosa desagradable que no faries si no et paguessin. Patti Smith viu en motels, escriu cançons, dibuixa, va de gira. Es casa amb en Fred i es compren una casa amb pocs anys, i això que cap dels dos sembla tenir una feina fixa.  

El pa dels àngels, que ens arriba amb una traducció de Ricard Gil, és cronològic a banda del principi i del final, i més que una introversió íntima s’assembla a una resposta a la pregunta següent: quines senyals hi havia que jo seria l’artista que soc ara? Se’ns emporta a la seva infantesa i a records molt específics, per entendre què l’ha portada a convertir-se en qui és. Fins i tot va més enrere de la pròpia biografia, i busca en la seva àvia una explicació d’aquesta inquietud i pulsió bohèmia que va governar-la. Si les dues primeres parts de l’obra són emocionants, la tercera és un descens a l’infern dels enterraments prematurs. És desolador i sense edulcorar, i va de bracet amb el desencís de l’entrada al segon mil·lenni: ella canta per aturar la guerra d’Iraq, però no serveix de res; la pau entre Israel i Palestina no existeix; el Tibet encara no és lliure; la sida fa dècades que s’ha endut un grapat dels seus amics. L’autora ens obre una finestra trista a la pèrdua de moltes de les persones que ha estimat. 

Més que personal, l’interès del llibre és històric. Smith ens parla de les cançons que va fer, de com va fer-les, de treballar en equip, de fonts d’inspiració, però en el fons no parla de si mateixa. Aquestes memòries no tenen res a veure amb el gènere literari de l’autoficció, que parteix de la matèria fosca d’un mateix per a sublimar-la en forma artística. Ens descriu el procés de crear, però no sabem gaire què li passava per dintre. Com va anar, el primer part als vint anys? Com va ser, deixar la criatura enrere amb el cos encara convalescent? De què es va morir el seu marit Fred? No ens ho diu. Ell no ho hauria volgut, era reservat. En aquest sentit el llibre és la prova que pots parlar de tu mateix sense explicar res, i això m’ha decebut, però és cosa meva: l’autora sap molt bé el que fa i la mena de pa que vol donar-nos.

[Foto Isaias Fanlo - font: www.nuvol.com]