Les dues Alemanyes, trenta anys després

Els notables avenços econòmics i socials han minimitzat les divisions i han consolidat la reunificació alemanya.

Imatge de la caiguda del mur l’any 1989 | Font Wikipedia
 

Escrit per Toni Pascual

Corona ha aigualit la commemoració dels trenta anys de la reunificació alemanya, que ha quedat reduïda a un acte oficial restringit, per bé que el ressò a la premsa de qualitat i als canals televisius seriosos ha estat considerable. En condicions normals, l’esdeveniment tampoc no hauria aixecat gaire polseguera. La reunificació és un fet interioritzat, que ha conformat la nova generació fins al punt que es dona per fet. Avesats al sistema democràtic, la gent de menys de trenta anys (posem-n’hi quaranta: els anys d’infantesa són un llimb; i per tant parlem, pel cap baix, de la meitat de la població) no ha viscut la partició ni les restriccions democràtiques d’un sistema comunista obsolet: per ells la RDA té un ressò tan arcaic com la Unió Soviètica o la Xina de Mao.

Aquest entusiasme esmorteït no treu que la reunificació hagi estat un èxit notable a nivell econòmic, polític i social. En conjunt, Alemanya gaudeix d’una economia robusta i d’un sistema plenament democràtic que podria ser l’enveja d’alguns països europeus. Hi ha, evidentment, diferències econòmiques i divergències socials, però s’han de veure en el seu context històric i cal sospesar-les contra els assoliments. Les primeres hi són a molts països, i ens recorden que els desnivells estructurals entre les regions persisteixen durant dècades: pensem en l’abisme entre el nord i el sud d’Itàlia, en el nord deprimit d’Anglaterra, en les regions franceses oblidades pel centralisme metropolità; i vegem com estan, encara, els països de l’est d’Europa i de l’antiga Unió Soviètica. Un gran entrebanc estructural dels estats de l’est és el desnivell demogràfic, que dificulta la creació d’empreses i alenteix la dinamització econòmica.

Sovint, la premsa europea apunta la banya en aquestes mancances, oblidant-se de les reeixides. Així, fa un parell de setmanes, un article a The Guardian esgrimia nombroses dades estadístiques i algunes declaracions en diaris alemanys, per reprendre l’argument apriorístic que a Alemanya encara hi ha una gran divisió entre els estats de l’est i els de l’oest. Un exemple típic de miopia anglosaxona, portada per una voluntat d’empetitir els assoliments d’Alemanya. Però tampoc en tenen tota la culpa: és un tret de l’inconscient col.lectiu alemany posar l’accent en allò negatiu, veure l’ampolla mig buida i no mig plena. Si hi ha un mínim comú denominador a la cultura alemanya, és el pessimisme. Per això hem de prendre tota afirmació cum grano salis, pressuposant aquest punt d’exageració derrotista. Per exemple, hem d’anar amb compte amb les dades que diuen que una proporció d’habitants se senten (o s’han sentit alguna vegada) discriminats per ser de l’est: potser la societat és més tolerant del que això pretén mostrar.

Aquesta visió simplista menysté la serietat i el rigor de l’informe anual del govern alemany sobre l’estat de la reunificació (Jahresbericht der Bundesregierung zum Stand der Deutschen Einheit). Aquest és un estudi exhaustiu de vora 300 pàgines amb lletra petita, a doble columna i amb una multitud de gràfiques, que està a disposició de tothom a la xarxa en format pdf. N’és responsable el delegat dels estats de l’est, Marco Wanderwitz, diputat per la CDU, de 44 anys, que va néixer i va pujar a la RDA (semblantment a Angela Merkel, que hi va viure des de petita).

L’informe parla de la reunificació molt favorablement, i en dóna estadístiques que podem interpretar de manera molt positiva. Per exemple, els sous de l’est són el 88,8% dels de l’oest, però una gràfica contundent revela que, malgrat aquesta diferència, tant els de l’est com els de l’oest han anat pujant proporcionalment des de 2005, del tot paral.lels (p. 155). De manera semblant, una altra gràfica mostra que hi ha hagut un creixement sostingut i paral.lel del PIB al llarg dels 30 anys (p. 255). A més, el PIB dels estats de l’est oscil.la entre el 73% i el 79% dels de l’oest, però en el cas d’algun estat això suposa el 99% de la mitjana europea (p. 16). D’altra banda, l’atur s’ha reduït notablement des de fa 15 anys, quan superava el 18%, i el 2019 oscil.lava entre el 3,5% i el 8%, dins les regions de cada estat (p. 26). Mentre que als anys noranta hi va haver emigració massiva cap a l’oest, aquesta es va anar reduint gradualment, i en els darrers anys observem un moviment d’uns quants milers d’habitants per any cap a l’est (pp. 135-7). Altres gràfiques mostren que la digitalització està tan avançada a l’est com a l’oest (p. 38); que l’assistència mèdica és semblant (quant a metges per nombre d’habitants, o proximitat d’hospitals), i fins i tot millor en algunes regions de l’est (p. 40); que l’esperança de vida és la mateixa (p. 167); i que també és semblant la xarxa de transport públic, que és millor que en algun estat occidental (com ara, que la pròspera Baviera, més centrada en l’ús de l’automòbil) (p. 42).

Marco Wanderwitz és entrevistat per dos diaris berlinesos d’esquerres, el Tageszeitung i el Neues Deutschland, i hi replica a les provocatives preguntes mostrant-se satisfet dels avenços. Amb tot, Wanderwitz lamenta algunes mesures del govern de Helmut Kohl, referint-se segurament a la precipitació per introduir l’economia de mercat i suprimir la infraestructura oriental. No cal oblidar que l’ocupació de la dona a la RDA era la més alta del món, i que hi havia un servei de guarderies excel.lent.

Només en un aspecte Wanderwitz es mostra pessimista: en la poca confiança que els ciutadans de l’est mostren en la democràcia, i en el corresponent creixement de l’extrema dreta, i afirma que hauria calgut una major educació del poble en els principis democràtics. Aquest ha estat un problema des dels primers temps de la reunificació, vinculat en part a l’atur massiu dels anys noranta. Hi podríem adduir que, en el moment actual, l’extrema dreta no és un mal exclusiu de l’est, perquè el populisme també augmenta a l’oest, com ho fa a molts països d’Europa, i de la resta del món.

Alemanys de l’est i de l’oest a la porta de Brandenburg el novembre de 1989 | Font: Wikipedia

La reunificació també va comportar una renovació important en la vida política alemanya. El Partit Verd es va reestructurar en Aliança 90/Els Verds i va créixer a tot el país, fins arribar a governar en coalició de 1998 a 2005. També es va anar establint Die Linke, fundat el 2007, que va acaparar els vots dels simpatitzants amb el sistema comunista. Això va suposar la fi del bipartidisme de l’era Kohl i va dinamitzar el discurs polític.

No cal romantitzar la RDA, encara que es presenti atractiva sota una ideologia socialista. Era un estat fallit a tots nivells, sense veritable sobirania nacional. Va ser fundada arran de l’ocupació russa i es va mantenir per la Guerra Freda, i com assenyalen alguns historiadors, no tenia raó de ser després de la caiguda del comunisme. Palesava tots els trets d’un estat totalitari: exclusivitat de la ideologia oficial i privació de la llibertat d’expressió; control policial i vigilància del ciutadà; extradició forçada de dissidents, etc. Ja va començar suprimint els estats federals per establir una divisió administrativa en 15 districtes arbitraris. Les protestes populars reclamant més llibertat eren constants, des de la manifestació del 17 de juny de 1953, que l’exèrcit soviètic va reprimir brutalment, fins les mobilitzacions massives que van causar la dimissió d’Erich Honecker el novembre de 1989. L’estiu de 1990 la RDA, mal portada per una burocràcia corrupta, estava en bancarrota des de feia molt temps i es mantenia gràcies a crèdits de la RFA. El 23 d’agost de 1990, una majoria aclaparadora de parlamentaris de la RDA va votar en favor de la reunificació.

La reunificació ja es contemplava en la creació de la RFA l’any 1949, i és plausible imaginar que la desitjava la majoria dels ciutadans de l’oest i de l’est. Quedava estipulada en la primera edició del Grundgesetz de 1949, a l’article 23, que estableix que aquest document s’aplica als estats federals de l’oest i que “serà vigent en altres parts d’Alemanya després de d’adhesió d’aquestes”. A més, el Preàmbul es clou induint el poble alemany (en la seva totalitat: das gesamte Deutsche Volk) “a culminar en lliure determinació la reunificació alemanya”. Aquesta idea és al darrera de l’elecció de la paraula Grundgesetz (que es pot traduir com a “llei bàsica”, “llei o carta orgànica”, “llei fonamental”, etc), en comptes de Verfassung (“Constitució”): per una part, hi havia la Constitució de Weimar de 1919, que planteja la qüestió de la compatibilitat; i per altra, no tenia sentit elaborar una Constitució pel poble en absència d’un sector important d’aquest. En realitat, Alemanya no té una Constitució pròpiament dita. El darrer article de la versió actual del Grundgesetz, el 146, estipula que aquest document perdrà la vigència quan el poble decideixi elaborar una Constitució. I el Preàmbul d’aquesta versió actual es tanca constatant que la reunificació s’ha acomplert.

 

[Font: www.nuvol.com]