sexta-feira, 2 de agosto de 2024

Pensar a través de l’art



 

 

Escrit per

Fa uns mesos, vaig assistir, atònit i meravellat, a la representació d’una xerrada científica que portava per títol Embolismo por soleá. La veritat és que no era tal xerrada (tot i que anava precedida de dues taules rodones de format, en diríem, «estàndard», en una de les quals vaig participar), però jo pensava que sí. Sempre m’agrada deixar-me sorprendre als actes, jornades i esdeveniments, i tracte de llegir relativament poc sobre el que hi escoltaré o veuré. En aquella ocasió, l’encontre, organitzat per Oxfam Intermón a Barcelona, tenia lloc en una sala gran i negra, on els assistents, vora seixanta persones, estaven situats en semicercle.

De sobte, mentre un científic del CREAF explicava què és això de l’embolisme vegetal (el taponament dels conductes del xilema), es va muntar a la sala un tablao flamenc. Palmes i tacons per a acompanyar el ritme de l’obstrucció del xilema, que sonava com una caixa de ritmes. Una guitarra per a insuflar-li una melodia a base de colps, i una veu que excavava fins al fons de l’ànima per a cantar la vida i la mort d’una planta. De forma intermitent, als silencis que hi havia quan parava la música i el so del tronc, l’investigador anava explicant per què allò era important. Què ens contava de la sequera, del canvi climàtic, de l’adaptació de les espècies i ecosistemes? I, de sobte, de nou, la guitarra, les palmes, les paraules de vegades inintel·ligibles. Tot això, a més, amb la presència d’un relator gràfic que ens va obsequiar amb un bon nombre de vinyetes capaces de sintetitzar allò que no hauria dit millor cap nota de premsa.

Si els parle d’aquesta jornada i de l’Embolismo por soleá, creat per l’ambientòloga i artista Paula Bruna, és perquè se m’ha quedat gravada a foc. Vaig aprendre què era un embolisme vegetal (no en tenia ni idea!), vaig emocionar-me, em va entretenir i me’n va fer parlar amb uns quants assistents. La diferència fonamental, no ja amb els qui vam precedir la performance, sinó amb la immensa majoria de les xerrades a les quals he assistit o en què he participat, era la presència de l’art. L’art com un fil que teixia el discurs, capaç de colpejar l’estern i arribar als pulmons, al cor, a les entranyes, que són el que de veritat ens mou.

La ciència necessita aliar-se amb l’art, i l’art ha de sentir-se partícip de la solució, del flux comunicatiu. El llenguatge artístic, calidoscòpic i infinit, és capaç d’arribar allà on mai ho farà una gràfica de l’IPCC, una lectura d’un satèl·lit de la NASA, un informe tècnic del CSIC.

Necessitem, és cert, que la cultura incorpore la realitat ambiental, i trobar-nos amb llibres, pel·lícules, còmics, escultures o cançons a les quals es perceba la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat, o la contaminació de les grans urbs. Però, més enllà d’això, és urgentíssim també que la comunicació científica aprenga de l’art, s’hi entrellace per ser capaç d’arribar al moll de l’os de cadascú de nosaltres. Per tal de tocar les emocions i no només la butxaca i la raó. Tant que es parla de la política de les emocions (quanta gent no vota allò que li convindria a la seua economia domèstica, o allò que –racionalment– beneficiaria el seu benestar?) i sembla que el món de la ciència hi continua essent aliè, si obviem algunes excepcions.

Si ens creiem que això ens canviarà el futur (ho farà!) no podem transmetre-ho només a base de diapositives de PowerPoint o classes magistrals. Caldrà explorar nous camins, buscar noves veus, apuntar a un lloc distint del cervell i del cos. Sempre amb rigor i amb les dades científiques al costat, però també amb humanitat, amb ràbia, amb dolor, amb alegria. Per tal d’aconseguir xicotets miracles com que, al cap d’una hora, estiguem a trenc de plor perquè a un arbre que no coneixerem mai se li han obturat els canals del xilema i s’acosta, així, a la mort.

Foto: Ana Lorente - font: www.metode.cat]



 

 

[Font: ]

Sem comentários:

Enviar um comentário