Qui parla per nosaltres?

Hem passat segles pensant que vivíem i fa poc ens hem assabentat que el que de debò fem és gestionar el temps. D’alguna manera, se’ns ha fet arribar que serem millors o pitjors (!) segons la perícia que gastem en administrar de manera eficaç els propis recursos. Com a conseqüència, hem acabat interioritzant que nosaltres mateixos som recursos, recursos humans. En els nostres dies, sembla ser que la vida ja no es viu, els reptes, els problemes i les oportunitats ja no s’afronten, encara menys es pensen, avui tot es gestiona.

Unes notes sobre la teoria neoliberal

Escrit per Alfons C. Salellas 

Doctor en Filosofia per la Universidade Federal do Rio Grande do Sul (UFRGS) de Porto Alegre

Un bon dia també vam ser informats que de les ciutats i dels països en podiem dir marques, i no passaria res. És així com es van inventar la marca Espanya, la marca Barcelona i altres parcs temàtics, que es venen més bé o més malament segons la temporada i les inversions que reben en funció de les seves atraccions. Dels partits polítics també n’hi diuen marques (la marca PSC, la marca PDCAT, …) i ningú ho troba estrany. El logotip és allò que els partits procuren tenir més net, la resta va perdent importància. Convertides en supermercat, les eleccions ofereixen productes estrella: la independència exprés, la unitat de la pàtria, el federalisme de no se sap ben bé què i altres llaminadures per a quasi tots els gustos. En aquests casos, les idees, quan n’hi ha, es procuren amagar per enfadoses. Lemes i eslògans, com si fossin credos religiosos, es repeteixen i s’exhibeixen pornogràficament.

De tots aquells a qui els agrada la literatura, el cinema, el teatre, la dansa, l’art en general i tot allò que produeix la indústria de l’entreteniment, que per mala consciència encara se’n sol dir cultura, els anomenen, així a l’engròs, consumidors. Ara ja no llegim llibres ni som espectadors de cinema, no assistim a exposicions ni som públic de teatre o de dansa. Ara consumim, consumim cultura. En un mateix telenotícies podem sentir a dir que el consum de llet ha baixat i el de literatura també. El jòquer s’ha menjat totes les cartes i on abans feiem servir quatre o cinc verbs i substantius, ara ho resolem tot amb un: el consumidor consumeix, cultura i el que faci falta.

Sense que ens n’haguem adonat, el vocabulari propi de l’economia ha anat colonitzant la nostra vida quotidiana en àmbits que hi tenen res o molt poc a veure. D’aquesta manera, i des de la implantació del neoliberalisme a partir de finals de la dècada dels setanta, principis dels vuitanta, hem viscut progressivament un procés d’alteració i pèrdua de substància del sistema sociolingüístic que estructura la nostra forma de viure, de pensar el món i d’avaluar allò que ens passa, que ha acabat per generar una insensibilitat social que, manllevant l’expressió a Zygmunt Bauman, s’ha traduït sistemàticament en una “ceguesa moral”. Les societats modernes es revelen a través del llenguatge que utilitzen els seus mitjans de comunicació i el que fa servir la gent al carrer.  En el darrer quart de segle, s’ha anat empobrint l’imaginari col·lectiu i el poder financer ha aconseguit que la població internalitzés els mots i els valors del sistema econòmic al qual pertany. Sota aquests paràmetres, ressuscita un cop més l’analogia de Plató entre la ciutat i l’ànima, que de fet mai havia mort del tot. En el llur llibre homònim, Pierre Dardot i Christian Laval han etiquetat el neoliberalisme com “la nova raó del món” i l’han definit de la següent manera: “el conjunt de discursos, pràctiques i dispositius que determinen un nou tipus de govern dels homes segons el principi universal de la competència”. Per qüestions d’espai, en aquesta nota només puc fer una ràpida referència a la part que toca a l’imaginari i al discurs, però com es palpa, l’anàlisi ha d’anar molt més enllà.

El concepte d’imaginari, en una persona i en un col·lectiu, es relaciona amb la nostra capacitat de representació mental, la qual ordena i dóna un sentit concret a cada fenomen, a la nostra experiència i finalment informa la nostra concepció del món. Breument, l’imaginari constitueix allò que percebem com a real. Per al neoliberalisme l’única realitat que existeix és econòmica i el que fa, més que intentar mercantilitzar totes les esferes de la vida, que també, és disseminar aquesta raó per tot arreu i provocar que les persones siguin servidores del mercat, que és el centre de gravetat d’aquest nou ordre mundial. Per tant, no es tracta com s’ha dit més d’una vegada que el neoliberalimse sigui un prolongació o una evolució del liberalisme. És una fractura. En el liberalisme clàssic el mercat servia a les persones i quedava entès que hi havia camps de la vida on la racionalitat econòmica no hi entrava o restava en un segon o tercer nivell. En el neoliberalisme, en canvi, passa el contrari, les persones serveixen el mercat, i per això s’intenta naturalitzar un llenguatge específic per a totes les experiències de la vida.

Hem passat del ciutadà al consumidor, de l’homo politicus a l’homo œconomicus, de ser persones a ser recursos humans, descartables segons les necessitats del mercat i institucions polítiques que avui es regeixen segons la lògica d’aquest mateix mercat. Al llarg de les darreres quatre dècades, hem anat normalitzant moltes altres paraules i expressions, com ara producte (dels tomàquets als préstecs bancaris, passant pels programes de televisió), competitivitat (el tots contra tots), vendre’s (un mateix), ser emprenedor (d’un mateix) i tantes altres, en detriment d’objectius i pràctiques polítiques alternatives com la cooperació, la justícia o la igualtat, oblidant que ningú no es fa a si mateix i tothom és deutor d’un món que el precedeix i d’unes condicions socials que el limiten o l’alliberen segons el cas. Tot plegat en un clima de relatiu silenci que ha fet que, sense percebre-ho, anéssim canviant la manera de relacionar-nos entre nosaltres i amb el món. Ens hem transformat en capital humà o producte barat i ens venem a la feina, a la discoteca i a l’acadèmia. Ho diem d’aquesta manera i ens sembla com si sempre hagués estat així. De vegades fem servir aquestes expressions de forma irònica, sense tenir en compte que un acudit explicat una vegada fa gràcia, dues potser també, però tres ja comença a ser un símptoma d’un manera determinada de veure les coses.

Per això els canvis en el llenguatge configuren un element cabdal per a l’èxit de “la secreta revolució del neoliberalisme”. Aquest és precisament el subtítol de l’obra de Wendy Brown, Undoing the Demos (que en castellà s’ha traduït per “El pueblo sin atributos”), un altre del grapat de llibres imprescindibles de la ja llarga llista que giren al voltant de les societats neoliberals. En ell, la teòrica de Berkeley defensa la tesi que la Modernitat va morir el dia que el mercat va esdevenir el centre i vam perdre la confiança en la capacitat humana de crear, guiar la nostra existència i assegurar el nostre futur en un món solidari, lliure i sostenible. El neoliberalisme és per a Brown una teologia dels mercats que descansa sobre la terra cremada de l’època moderna i recorda de manera oportuna que una racionalitat política que intel·lectualment va néixer com a resposta al nacionalsocialisme, paradoxalment en reflecteix alguns aspectes. En lloc de la promesa contractualista social – assegurar a l’individu contra els perills que amenacen la seva vida des de l’exterior i des de l’interior – l’homo œconomicus ara pot sacrificar-se legítimament als imperatius macroeconòmics. No es tracta ja d’assegurar i protegir la vida dels ciutadans, sinó que aquests, transformats en consumidors, estiguin disposats a sofrir i a privar-se del benestar més elemental perquè el seu país, tornat empresa, mantingui els nivells de competitivitat, de creixement i de qualificació de crèdit exigits.

Tenint en compte l’envergadura de l’empresa, no es fa estrany pensar que una de les primeres coses que havien de fer els propulsors de la raó neoliberal era colonitzar caps a través del llenguatge, poblant l’imaginari col·lectiu amb un vocabulari tècnic i fer-lo apte per a totes les ocasions. És important que quan llegim diaris, quan veiem la televisió o escoltem la ràdio ens fixem no només en què ens diuen, sinó en com ens ho diuen; què diem, però sobretot com parlem, o si és que en algun moment notem que al darrere hi ha alguna entitat que està enraonant per nosaltres mateixos. 

[Font: www.nuvol.com]