segunda-feira, 7 de agosto de 2017

Mor Jesús Tuson, l’ecologista de les llengües

Ens ha deixat un dels vells savis de la tribu. Ahir va morir a Barcelona Jesús Tuson a l’edat de 78 anys. Nascut a València, va ser durant dècades catedràtic de Lingüística de la UB i un dels grans ecologistes de la nostra llengua.

Jesús Tuson
Ecrit per Bernat Puigtobella

Vaig tenir el privilegi de ser editor de Jesús Tuson durant els anys que vaig treballar a Empúries al costat de Xavier Folch. Cada vegada que ens portava un original era una festa, perquè els seus llibres eren sempre interessants i molt ben rebuts pels lectors. El títol Mal de llengües (1988) ha estat probablement un dels llibres de sociolingüística més venuts en català. Dins la Biblioteca Universal Empúries va publicar també títols memorables com El luxe del llenguatge (1986), Històries naturals de la paraula (1998), ¿Com és que ens entenem? (1999), Una imatge no val més que mil paraules (2001) o Patrimoni Natural (2004).
Tuson advocava per la desobediència civil davant les atzagaiades del govern espanyol contra la immersió lingüística. I ho feia sempre amb un to afable, sense caure en els extrems, perquè mai es deixava arrossegar per abrandaments ni tampoc pel cinisme. “Una llengua és un mecanisme complex i mai una nena ha tingut una pujada de febre pel fet d’aprendre les subordinades adjectives”, deia a Catalunya Ràdio davant l’al·lèrgia de tres famílies aterrides davant la possibilitat que els seus fills aprenguessin català a l’escola.
Tuson veia la llengua pròpia com un patrimoni natural i ens prevenia davant dels que defensaven el bilingüisme a ultrança. Al seu llibre Històries naturals de la paraula, escrivia: «Hi ha gent absolutament partidària del bilingüisme i en lloen els avantatges. Diuen, en una altra llengua del tot respectable: “Et convé ser bilingüe: això és un enriquiment perquè et podràs comunicar amb molta més gent.” I gairebé tothom diu que sí, i es queden molt tranquils. Però qui recomana el bilingüisme, si fos honest de debò, hauria de fer servir la versió dura de la recomanació: “Tu has de ser bilingüe perquè jo no estic disposat a ser-ho. Així doncs, si vols parlar amb mi, parla’m en la meva llengua.”». Darrere aquesta mentalitat, Tuson hi ensumava la llarga tradició jacobina, uniformista, que amaga la substitució d’una llengua sota l’aparença d’un favor immens.
Com recorda Jordi Badia en aquest recull de citacions, Tuson tenia molt clar que «caldrà mantenir com a dret bàsic el de tota la bona gent que, en la seva terra (i més si no tenen ni les ganes ni les possibilitats de sortir-ne) vol viure com a monolingüe i sense la imposició de llengües foranes. Cosa que s’entén molt bé quan es tracta del londinenc de Londres, del parisenc de París o del val·lisoletà de Valladolid, però que es posa en dubte quan es parla dels ciutadans d’uns territoris anomenats “bilingües”. En aquests casos caldrà que ens preguntem què se n’ha fet del famós principi d’igualtat.»
Com recorda a Vilaweb la professora Carme Junyent, companya de departament de Lingüística de la UB, “Jesús Tuson va ser professor de milers d’alumnes de la Universitat de Barcelona, un dels professors més carismàtics que es recorden. Ha deixat una obra extensa i original que ha estat lectura a gairebé tots els instituts de secundària i a les matèries de llengua i lingüística de les universitats. En la seva obra també hi ha un abans i un després que no tan sols es reflecteix en la llengua sinó també en la manera d’abordar la lingüística”.
A banda dels seus estudis més acadèmics, Tuson va connectar d’una manera privilegiada amb un ampli gruix de lectors interessats en la dimensió més social de la llengua. Va ser un gran defensor de la diversitat lingüística i de la necessitat de posar les llengües al servei dels parlants. Ens va ensenyar que el valor d’una llengua no depèn del volum de parlants, i es mostrava contrari a la idea de supeditar les llengües a missatges homogeneïtzadors o a la rendibilitat comunicativa. I no en feia bandera des de cap militància política, sinó des de la sensatesa d’aplicar els principis de l’ecologia al món de les llengües. Diria que era un home de pau, i que defensava la pau (sovint impossible) entre les llengües.
Com ens diu molt bé Francesc Xavier Vila, professor de la UB, “amb Jesús Tuson perdem una veu que ha sabut parlar amb la força i la claredat que dona el coneixement científic per tal de desmuntar molts mites i molts prejudicis lingüístics. Llegir-ne l’obra és una vacuna contra qualsevol supremacisme idiomàtic”.

[Font: www.nuvol.com]

Nenhum comentário:

Postar um comentário