Un dels reptes als quals s’enfronten les societats del coneixement és el de gestionar d’una manera reeixida la creixent diversitat etnolingüística i cultural que alberguen com a conseqüència de la mobilitat geogràfica de les poblacions. Tant les poblacions migrades com les poblacions receptores adopten estratègies d’inserció social que de vegades poden coincidir però que també poden col·lidir i conduir a l’anomia, el conflicte o la marginació social. A l’hora d’encarar la gestió dels fluxos immigratoris, les autoritats tenen al seu abast un seguit d’institucions entre les quals destaca, per les seves pròpies característiques d’eina universalitzada i bàsica per a la socialització secundària de les noves generacions, el sistema educatiu.
Després d’un segle d’immigracions, els diversos col·lectius que han acabat formant part de la societat catalana han mostrat i mostren tendències diverses en termes d’integració. Durant la primera dècada del segle XXI, Catalunya va optar per desenvolupar un model educatiu propi basat en els principis de la inclusivitat intercultural. Aquest model es diferencia tant dels models multiculturalistes més populars al món anglosaxó i protestant en general com dels plantejaments assimilistes monoculturals d’arrel llatina. Situat enmig d’aquests dos grans models, el model educatiu català es caracteritza per una obertura a la diversitat lingüística i cultural més proper al primer i una voluntat de construir una societat igualitària i cohesionada més palès en el segon. El model català es fonamenta en la premissa que la integració lingüística i cultural es construeix essencialment a partir de la participació en activitats comunes amb els iguals més que no pas com a resultat d’una exposició merament acadèmica als continguts docents.
Els resultats del sistema educatiu català en termes d’integració sociocultural són diversos. Els estudis disponibles confirmen que l’escola funciona com la gran eina de distribució igualitària dels capitals lingüístics i que el model escolar català aconsegueix dotar d’uns nivells considerables de coneixements en català i castellà i de confiança lingüística en ambdues llengües la gran majoria dels alumnes que segueixen el cicle educatiu complet, fins al punt que les diferències de partida entre col·lectius s’esmorteeixen considerablement quan parlem de cohorts plenament escolaritzades a Catalunya. Tanmateix, si bé l’escola redueix les diferències d’origen pel que fa als coneixements, a hores d’ara se sap ben poc dels efectes reals del sistema educatiu en els processos d’integració social i cultural dels diversos col·lectius d’origen al·lòcton en termes de xarxes interpersonals, consum cultural o identificació etnonacional. De fet, són diversos els treballs que assenyalen que tot i els esforços per evitar-ho, el grau de segregació de l’escola en funció de l’origen etnonacional i cultural és molt considerable. En aquest context, fins a quin punt la bilingüització —atribut individual— va acompanyada d’una veritable superació dels límits intergrupals, especialment entre els col·lectius de nouvinguts i la població autòctona? En altres paraules, quina és l’efectivitat del sistema educatiu català de constituir-se en gresol que permeti la creació de llaços interpersonals entre estudiants d’orígens diferents?
[Font: www.racocatala.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário