quinta-feira, 27 de abril de 2017

La França diversa es reinventa per la dreta

Recorrem amb el filòsof Xavier Espinet, en el marc de les eleccions presidencials de 2017, la diversitat geogràfica, política i de comunitats humanes de l'Hexàgon

Cartell electoral d'Emmanuel Macron. Autor: thierryleclercq @ Flickr -
Escrit per ANTONI TROBAT

La primera volta de les eleccions presidencials de 2017 a l’Hexàgon ja és història. Com pràcticament tots els analistes preveien, han passat a la segona volta el Front Nacional encapçalat per Marine Le Pen i el moviment En Marche!, d'Emmanuel Macron, un candidat liberal que ha aglutinat al seu darrere un magma enorme de suports de l'establishment republicà: des del gruix del gaullisme centrista i la vella democràcia cristiana de l'occità Bayrou i el seu MODEM fins a molts socialistes, antics ecologistes com Daniel Cohn-Bendit, el Partit Radical d'Esquerra i exdirigents del PCF com Robert Hue.

De fet, amb tota seguretat, el gran titular d'aquest primer round cap a l'Elisi sigui la desfeta del binomi que havien representat la dreta gaullista en les seves diverses marques i el Partit Socialista (PS) des de la consecució, el 1958, de la V República. Com explica el filòsof català i professor al sistema públic d'ensenyament secundari francès Xavier Espinet, “el que estava en joc era refundar l'espai polític republicà i fer-ho des de l'esquerra —amb l'operació Mélenchon— o des de la dreta —amb l'operació Macron”. Sembla que, vistos els resultats, i encara que l'esquerra alternativa francesa no pogués ni somiar fa uns anys amb el 19,5% de vot que s'ha emportat la France Insoumise de Mélenchon —ben lluny dels magres percentatges obtinguts com a candidat del Front de Gauche agermanat amb els Die Linke alemanys—, l'operatiu que ha triomfat és el de Macron. La refundació de la República es farà per la dreta. Macron, el candidat del poder econòmic neoliberal, Monsieur CAC 40 —fent una analogia del Senyor ÍBEX Albert Rivera, com enginyosament esmentava el politòleg Silvio Falcón— se n'ha sortit folgadament.

Els cadàvers del bipartidisme atàvic són encara calents. Pel que fa al PS, Espinet considera que “Benoit Hamon ha esdevingut una víctima. Se l'ha deixat sol”. De fet, el desastre socialista, amb 2.200.000 confiances tan sols, i un 6,35% del total escrutat, deixen el candidat en una situació desastrosa. Quelcom esperable, tanmateix, des d'abans de la primera volta. Durant tota la campanya i ja abans, ha estat continuat el degoteig de quadres i dirigents socialistes que es passaven a les files de Macron, començant pel seu rival, ministre d'Interior del govern Hollande i d'origen català Manuel Valls. Tres quartes parts del mateix, tot i resistir millor el cop, pot afirmar-se de François Fillon, el candidat d'Els Republicans, “darrer vestigi —en els mots d'Espinet— del conservadorisme tradicionalista catòlic que va reeixir a partir de l'oposició a la reforma de llei sobre el matrimoni gai d'Hollande i que ha tingut els seus bastions en les petites ciutats de províncies i els majors de 60 anys. Una França reclosa, que se sent amenaçada i que té tendència a acabar-se”.

L'esquerra es manté a l'expectativa. Malgrat els resultats excel·lents de l'operació de France Insoumise, apadrinada per Podem, Mélenchon no és Pablo Iglesias, i no només biològicament. Aquest acèrrim jacobí, antic mitterrandista, fill d'andalusos i nascut a Tànger, té, com a referents, recorda Espinet, “Robespierre i Chevènement”. La seva és una esquerra vella —un punt aïllacionista i partidària de l'acostament al Kremlin—, tot i que en l'operatiu per anar més enllà s'hagi fet seves les proclames de Chantal Mouffe i d'Íñigo Errejón en el sentit de “nacionalitzar” la campanya i extreure'n els elements esquerrans identitaris que impedien anar més enllà del sostre tradicional del Partit Comunista/Front de Gauche. Als mítings ha sonat més La Marsellesa que no pas La Internacional, i s'hi han vist moltes tricolors i pràcticament cap bandera roja. Una estratègia reeixida: “L'esquerra a França sempre ha estat nacionalista. La primera esquerra amb un discurs postnacional són Els Verds, als anys noranta, i després, en part, el PS, però l'esquerra de matriu comunista francesa és nacionalista”, afirma el filòsof català.

El futur de Mélenchon, ara, és obert, amb un recorregut llarg, ple de sotracs —la desfeta del socialista Jospin, el 2002, el va fer caure en una profunda depressió personal que només va superar abandonant el PS i posant en marxa, a l'estil d'Oskar Lafontaine a Alemanya, el Parti de Gauche, que aviat va coalitzar-se amb el PCF— però que pot donar encara més sorpreses. Sigui el que sigui que espera al mélenchonisme i del seu projecte, per Espinet “es certifica, amb el suport d'Els Verds al PS, i de Cohn-Bendit a Macron, així com amb la desfeta socialdemòcrata, la fi del 68. A partir d'ara, tota política d'esquerra a França serà diferent”.

Una anàlisi atenent la diversitat demogràfica

La societat francesa que ha optat per Macron i Le Pen s'ha vertebrat des d'una gran diversitat interna, sovint mal païda, que s'ha anat forjant durant la contemporaneïtat, més enllà de les nacions senceres —bretona, occitana o corsa— i les minories nacionals —catalana, alemanya, basca o flamenca— integrades a la força al Regne de França, el país d'oïl, i després a la República sorgida de la Revolució de 1789. Italians, espanyols, portuguesos, cristians àrabs i jueus foren les comunitats nouvingudes més importants durant bona part dels segle XX i fins a la descolonització. Amb el professor Espinet les repassem: “Les fornades d’italians, especialment intenses des del XIX, són dels primers fluxos importants d'estrangers. A dia d'avui estan assimiladíssims. La majoria vénen del Piemont i del sud d’Itàlia. El darrer impacte demogràfic important d'aquesta població migrant és abans de la Segona Guerra Mundial”.

Els espanyols arriben més tard, finalitzada la contesa civil espanyola i durant els anys cinquanta i seixanta. “No hi ha un vot constituït, comunitari, en el cas dels espanyols i els seus descendents, si parlem en termes electorals —afirma— però pot dir-se que és un vot que s’afrancesa per l’esquerra. Molts quadres del món sindical i de l’esquerra política es diuen López o Sánchez. En llistes electorals del PS o del PCF-Front de Gauche sempre hi ha cognoms espanyols: no falla... però quasi mai a la dreta. Casos paradigmàtics serien la batllessa socialista de Paris, Anne Hidalgo, o el secretari general de la CGT, Philippe Martínez”. La comunitat portuguesa, primera comunitat europea a França a dia d'avui i durant molt de temps i fins l'arribada massiva de magribins, la primera comunitat estrangera són marcadament diferents: “S'han integrat molt menys que italians i espanyols. Voten poc, tot i que quan ho fan es decanten per l'esquerra i mantenen importants llaços comunitaris i un cert ‘orgull paleta’ proletari”.

Després tendríem els cristians orientals —àrabs maronites i armenis—, comunitat escorada cap a la dreta política per la seva confrontació històrica amb l'univers islàmic. “Només cal tenir present —recorda el filòsof— que grupúsculs protofeixistes com Occident, que seran llavor intel·lectual del Front Nacional, són, durant el Maig blanc coetani del Maig roig i negre de 1968, un camp ple de joves dretans d'origen maronita o armeni”. Molts francesos d'origen cristià oriental, de fet, participaren com a voluntaris a la guerra del Líban, als anys vuitanta, devora les milícies falangistes de Pierre Gemayel enfrontades als palestins de l'OAP i a l'esquerra libanesa. Personatges públics com l'antic ministre amb Chirac Patrick Devedjian, que fou home fort d’Els Republicans en època de Sarzoky, serien un bon exemple d'aquest perfil de francesos conservadors d'origen llevantí.


Marine Le Pen al Líban, durant la campanya electoral de 2017, on va anar a cercar aliances contra "l'extremisme islamista" 
Imatge: Gilbert-Noël Sfeir Mont-Liban @ Flickr
Pel fa a la comunitat jueva, rellevant però amb poc pes electoral —són un 1%— té una gran influència a les institucions “a través del Consell Representant de les institucions Jueves de França (CRIF), que, al darrer dels seus sopars, va convidar-hi Macron, Hollande, Fillon i Hamon”. La majoria vota centredreta o dreta. “Sarkozy, al seu moment, va captar la major part d'aquest electorat, amb la seva fermesa anticomunitarista i de lluita contra les agressions judeòfobes al carrer. Valls va mantenir-hi les mateixes relacions: si hagués estat el candidat del PS, hauria arreplegat sens dubte molts vots”. Aquest cop, Hamon i Mélenchon sabien que poques paperetes arreplegarien a la comunitat jueva. El primer, “per la seva imatge excessivament laxa amb l'islam i perquè els seus aliats d'Europa Ecologia-Els Verds defensen el moviment Boicot, Desinversions i Sancions contra l'estat d'Israel”, i el segon, “per les posicions preses sobre la darrera ofensiva de l’exèrcit israelià a Gaza i la sortida francesa de l'OTAN”. Sembla que qui finalment va capitalitzar el vot jueu van ser Fillon i Macron —que va rebre el suport, les setmanes prèvies, d'intel·lectuals jueus notoris com Bernard Henry-Lévi.

La població d'origen estranger actualment més determinant és la procedent del Magrib i especialment d’Algèria, de cultura araboamaziga i religió musulmana. Espinet recorda que “tot i el seu relatiu abstencionisme, el 2012 van fer decantar la balança a favor d'Hollande contra Sarkozy. El vot de la banlieue ‘sensible’ va ser del 90% a favor del PS a la segona volta”.

El que és clar és que aquest cop el candidat Hamon, batlle de banlieue i expert en clientelisme municipalista, tot i que esperava fidelitzar el vot magribí amb proclames multiculturalistes, no se n’ha sortit. Sembla que una part important del vot efectiu dels francesos musulmans podria haver anat cap a Macron, “algú —diu el professor Espinet— que parla de ‘laïcisme raonable’, com Trudeau al Canadà, i que condemna l’‘Algérie française’ i el desgavell colonial en tant que ‘Crim contra la humanitat’.” Alguns analistes pensaven que la proposta de France Insoumise podia fer forat en aquest col·lectiu. “Durant la campanya, Mélenchon ha mirat de guanyar el vot islàmic defugint els termes identitaris, limitant-se a repetir el credo universalista/contracte social francès, i criticant, per exemple, la precarització del model Uber —que el liberal Macron defensa: de fet, la gran majoria dels xòfers explotadíssims d'Uber són nois de banlieue...”. Hi ha també, naturalment, una classe mitjana musulmana, fins i tot una petita burgesia, que ha optat per Fillon, “pel programa liberal de la dreta o en reacció a les mesures ‘immorals’ del PS com el matrimoni gai. És quelcom que no pot obviar-se, però té un pes electoral escàs”.


Un periple per l'Hexàgon

El territori, la geografia física i humana, sovint ens mostra quina és la dimensió política real de l'impacte de les eleccions. També amb la companyia de Xavier Espinet feim un recorregut, ara no tant per comunitats migrades sinó per un territori menys conegut del que sovint creiem. Pel professor: “Allò que s'anomena País del Loira —Blois, Orléans, del sud de Paris fins al nord de Bordeus— és el cor monàrquic, catòlic i antirepublicà de l'Hexàgon. És la terra ‘reialista’, amb una memòria col·lectiva important dels fets de la Vendeé —les revoltes pageses monàrquiques i antirevolucionàries del XVIII salvatgement esclafades pel jacobinisme”. És l’espai conservador per excel·lència, allà on Mélenchon no ha tingut res a fer. Després ve el centre i oest, també de fondes arrels catòliques, la costa atlàntica que comprèn Bretanya i Normandia. “Bretanya —explica Espinet— és un cas ben especial, semblant a Galícia, un territori històricament delmat que en el conflicte Estat-Església va trobar-se amb una esquerra molt filoestat i una dreta religiosa i bretonitzant... Això ha estat nefast per a l’esdevenir del nacionalisme bretó: només cal recordar el col·laboracionisme d'una part del bretonisme amb els nazis, o les paraules del candidat jacobí d'esquerres Mélenchon en el sentit que ‘el bretó és la llengua de la col·laboració amb els alemanys’”. El nacionalisme bretó actual és de caràcter majoritàriament progressista i ecologista, però es continua testimoniant la dificultat de desprendre’s totalment d’acusacions com la del candidat de France Insoumise.

Baixant cap al sud, cap a terres occitanes, l'àrea de Bordeus i Aquitània ha estat “una franja territorial oberta, fora de l'influx parisenc, amb molts lligams econòmics amb Anglaterra per la venda de vi, especialment, que la feien propera a les influències estrangeres”. La França protestant, hugonota per antonomàsia, electoralment inclinada cap al progressisme i a un vot proper al PS, amb l'excepció de la ciutat de Bordeus, més liberal i centrista, “quasi convergent”, diu Espinet fent un símil català. En aquella terra, protestant i francmaçona, Macron hi ha trobat complicitats importants.

I més cap a la panxa meridional de l'Hexàgon, de Niça a Tolosa de Llenguadoc i Pau, la que, des de 1789 i fins al retorn dels pied-noirs procedents d'Algèria, és “la França republicana en essència —diu Espinet—, un territori amb una implantació descomunal de l'ideari generat pel jacobinisme republicà i fins i tot anticlerical. Amb una esquerra política forta”. Curiosament, l'espai històric del món cultural occità. Segurament, el substrat càtar i hugonot a moltes regions va servir perquè el lliure pensament s'enfortís, però des dels anys seixanta la tendència s'ha anat invertint amb l'arribada dels pied-noirs. Avui, el FN hi té importants bastions, com Perpinyà. Els resultats electorals a la Catalunya del Nord en són la imatge més nítida.

A l'est i nord-est hi ha una galàxia decadent econòmicament i que ha tingut a veure amb la revifalla del Front Nacional: d'una banda Alsàcia i Lorena, i de l'altra la Picardia i l'antic Flandes francès. “Alsàcia —conta el professor Espinet— és un illot de tradicionalisme catòlic amb un excepcional acord amb el Vaticà encara vigent que permet que a l'escola pública es faci catecisme, una autèntica anomalia en el sistema educatiu francès”. Si Alsàcia és conservadora, Lorena encara ho és més. “De Dijon fins a La Rochelle hi ha un cinturó de dreta inexpugnable. La Picardia i la zona flamenca és una regió amb una vella industrialització que va ser desballestada durant el mandat socialista de Mitterrand, als anys vuitanta”. Allà és on el FN més marinista i menys jeanmarinista veu clar que la clau de l'èxit és bastir un relat socialitzant, antiliberal i antiestablishment. Marine Le Pen se n'adona, allà, que cal reforçar el missatge que el FN pretén ser la veu de la “França deprimida, trista i abandonada”, de la França arruïnada per les reconversions industrials. Talment el trumpisme als EUA. I hi monopolitza un vot rabiós. Un vot contra la França de les classes benestants parisenques beneficiades per la globalització neoliberal i a favor de la perifèria social i geogràfica, de la white trash gal·la. El geògraf Guillaume Guilluy ho ha teoritzat extensament a “Faire passer les classes populaires pour fascisées est très pratique” i a “Entretien avec Christophe Guilluy - La nouvelle cartographie sociale - Monde des grandes écoles et universités”.

Paris és un cas a part. Una ciutat burgesa, “malgrat la llarga tradició movimentista i de revoltes socials com la Comuna de 1871, que ha votat sempre dreta fins a la primera batllia progressista els anys noranta del segle XX”. Tanmateix, allà és on es forja la figura del bo-bo (burgès-bohemi), de les classes mitges-altes enlairades per la mundialització, profundament odiades per la classe treballadora de la resta del país. Dels xocs casta-ciutadania i francesos blancs-francesos nouvinguts que simbolitzen Paris i la seva àrea metropolitana sorgeix l'èxit del Front Nacional i el terratrèmol absolut del sistema republicà de partits, que el gran empresariat ha salvat in extremis, sembla, amb l'operació Macron.


[Foto: thierryleclercq @ Flickr - font: www.nationalia.cat]

Nenhum comentário:

Postar um comentário