La cultura contra els Jocs Olímpics

La gent de la cultura tenim el deure marxista de menysprear l'esport com l'opi de les masses?

Imatge del nou Cobi reinventat per Mariscal, coincidint amb els 30 anys des dels Jocs Olímpics de Barcelona. Imatge del 27 de desembre de 2021. Cedida a l’ACN per Condé Nast Traveler

Escrit per Joan Burdeus

El pare dels Jocs Olímpics, Pierre de Coubertin, volia espavilar els francesos. Encara que el discurs oficial apuntés a l’antiga Grècia com a font d’inspiració, la veritat és que Coubertin volia imitar el protagonisme de l’educació física en els instituts britànics durant l’època victoriana, aleshores el principal irradiador de la filosofia higienista. Per a l’aristòcrata francès, la derrota a la guerra francoprussiana de 1870 s’havia d’interpretar com un afebliment del caràcter nacional i el remei demanava reconciliar els homes francesos amb la seva masculinitat (Coubertin estava en contra de la participació de les dones i deia que “als Jocs Olímpics, la seva funció principal hauria de ser coronar els vencedors”). Després d’una visita als veïns anglesos per estudiar el seu sistema educatiu, Coubertin va tornar a França i va escriure un article on deia això: “Si mai ha d’arribar el moment en què la joventut d’aquest país abandoni els exercicis fortificants del gimnàs, els jocs virils, els esports a l’aire lliure que donen salut i vida, en favor de les diversions efeminades i pacífiques, sapigueu que això significarà la fi de la llibertat, la influència, la força i la prosperitat per a tot l’imperi”.

Naturalment, els Jocs van entusiasmar els feixistes. Des de l’Alemanya nazi a la Unió Soviètica, tots els règims totalitaris del segle XX van posar l’esport al centre dels seus programes socials i el van omplir d’ideologia. És una operació més paradoxal del que sembla, perquè l’esport és el classicisme encarnat, i el totalitarisme és un fenomen propi de la modernitat. Quan parlem de la modernització, ens referim a la substitució de la vella religió, jerarquies i costums, per una forma d’organització social nova i justificada racionalment que intervingui en tots els aspectes de la vida i els revolucioni. I l’objectiu racional dels estats moderns sempre és el mateix: que els ciutadans desenvolupin el físic i la ment per posar-se al servei de l’Estat en una lluita potencialment mortal contra els enemics de la nació; com més súbdits-soldat, millor. Després de l’interludi medieval en què el cristianisme actua com a contrapès ideològic contra el culte al cos i a la guerra, la modernitat retorna al classicisme grecoromà per crear un exèrcit de ciutadans fornits i competitius, aquesta vegada amb l’enginyeria genètica i l’enginyeria social molt més refinades.

Ara bé, igual que hi ha una modernitat interessada a crear una cultura de la competició i la guerra absoluta, n’hi ha una que busca tot el contrari. Tan moderns com l’eugenèsia i la racionalitat instrumental, ho són els drets humans i la desconstrucció de la raó. I en aquesta cursa entre tradicions contradictòries, es produeix el cisma entre cultura i esport, que no és tan diferent del cisma entre grecs i cristians que va descriure Nietzsche (que el filòsof es posés de part dels grecs va obrir la porta que els feixistes farien servir per aprofitar-se d’algunes de les seves idees com van fer amb l’esport). Abans de la modernitat hi havia una jerarquia acceptada per tota la societat i la funció de la cultura era repetir-la per solidificar-la, mentre que avui el pluralisme fa que cada individu sigui incommensurable amb els seus veïns, i la funció de la cultura és criticar totes les jerarquies que apareixen per mantenir un espai de resistència a l’homogeneïtzació. El classicisme és pintar cossos que s’acostin tant com sigui possible al cànon de bellesa, mentre que l’art modern és que cada obra sigui nova i trenqui el cànon perquè més i més formes antigament aberrants es guanyin el respecte i el reconeixement.

Des d’aquí ja es veu que la gràcia dels esports és que tenen normes clares, que és la gran font de plaer dels Jocs Olímpics. En una societat en què ja no sabem per quins valors es regeix cada persona i tots els criteris últims es posen en qüestió constantment, donar-li una medalla a qui és capaç de córrer cent metres en menys segons és una cosa sòlida a la qual aferrar-se. Vol dir això que l’esport és un agent consubstancialment totalitari que, com volia Coubertin, sempre intenta convertir-nos en subjectes útils per al poder? La gent de la cultura tenim el deure marxista de menysprear l’esport com l’opi de les masses? Cal criticar constantment el desig de millorar i de competir i escarnir els nostres conciutadans hipermusculats?

Com em va dir una vegada el filòsof Simon Critchley, parlant de futbol: “Hi ha alguna cosa en l’experiència de l’opi que és profundament important. És important deixar a la gent somiar, donar-los un descans. La gent no és estúpida, la gent sap el que està passant, la gent no necessita professors marxistes per explicar-los la veritat perquè entenen la veritat perfectament. Només volem gaudir d’un bon partit, i perquè no hauríem de fer-ho?”. El que m’agrada d’aquesta resposta de Critchley és que l’èmfasi no és en la pràctica esportiva ni en la glorificació de les estrelles, sinó en la gent que va al camp o engega la televisió i es manté perfectament conscient de l’absurditat de tot plegat. En aquesta manera distanciada de mirar els Jocs sense deixar de gaudir-los, hi ha una vàlvula d’escapament ideal per aquells moments en què l’obligació de desconstruir-se es gira en una forma de competició esgotadora i totalitària per ser el més desconstruit. El millor d’acostar-te als esports amb la desconfiança de la cultura és que després podràs acostar-te a la cultura amb la desconfiança dels esports, i resistir les estupideses de creure massa en una cosa o en l’altra.

 

[ Font: www.nuvol.com]