Jedwabne és l’últim llibre de David Serrano, especialista en literatura concentracionària i en memòria dels supervivents dels camps. El llibre és un relat esfereïdor del pogrom que va posar fi a 300 anys de convivència entre jueus i gentils en un poble de Polònia, però és també una reflexió sobre la construcció —més aviat la destrucció, la manipulació— de la memòria.
David Serrano, l’autor de Jedwabne, explicava un cop que, durant el procés de traducció al polonès d’una de les seves obres anteriors, el traductor li havia dit que hi havia una expressió que no podia traslladar literalment, perquè la llei polonesa no ho permetia. En polonès no es podia dir camp de concentració polonès; s’havia de dir camp de concentració nazi a Polònia. De tot allò que va passar durant la Segona Guerra Mundial, els polonesos, és clar, són innocents, són víctimes, i suggerir el contrari està perseguit per la llei, perquè contradiu la imatge, la memòria, que Polònia vol tenir d’ella mateixa, com a poble que ha sobreviscut heroicament a tota mena de trossejaments entre imperis diversos i a la barbàrie totalitària nazi i soviètica.
Així, per exemple, com ens explica Serrano en el llibre que ens ocupa, quan l’historiador nord-americà d’origen polonès Jan Gross va publicar un article a Die Welt en què afirmava que durant la guerra els polonesos van matar més jueus que alemanys, se’l va acusar d’insultar la nació polonesa, se’l va detenir i interrogar durant unes hores, i fins es va arribar a plantejar de retirar-li l’Ordre al Mèrit de la República que se li havia concedit uns anys abans per les seves investigacions sobre la xoà i la resistència polonesa. No, de cap manera, els polonesos van ser víctimes, mai victimaris.
El que passa, però, és que la documentació i els testimonis, els supervivents i els seus descendents, serven la memòria, tossuda i incòmoda, que els polonesos van ser totes dues coses: n’és una demostració palmària la barbàrie desfermada a la població de Jedwabne el 10 de juliol de 1941. Aquell dia, una bona pila d’habitants catòlics del poble, atiats per l’alcalde de la població, van hostilitzar, acaçar, terroritzar, vexar els seus veïns —els seus amics— jueus. En acabat, els agressors van obligar els jueus que encara eren vius a entrar en un graner, hi van calar foc i els van cremar vius. Es calcula que abans d’aquell dia, a Jedwabne, hi vivien un miler i mig de jueus: en va sobreviure tot just una desena. Aquell dia, no hi havia cap alemany a Jedwabne.
Ara bé, el llibre de Serrano no comença l’any 1941, sinó vuitanta anys després, quan un dels supervivents de la tragèdia ret homenatge a les víctimes. El que hi troba és un grup d’ultradreta nacionalista que l’insulta, que nega que els polonesos tinguessin cap culpa, que acusa els jueus de mentir. I això malgrat que l’any 1949 es va condemnar una vintena de polonesos pel pogrom de vuit anys abans.
A continuació, l’autor ens explica amb un detallisme que fa feredat, seguint el mestratge de Carrère o Capote, tot el que va passar des d’aquell dia de juliol fins al final de la guerra. Sens dubte, la feinada de documentació ha estat brutal, com demostren les nombroses notes a peu de pàgina, però encara ho és més la capacitat de convertir tot el devessall de dades, declaracions, testimonis, en una narració amb sentit, que es llegeix amb patiment, que et mostra el terror i l’absurd i la crueltat, i, també, la dignitat dels que es neguen a participar-hi i la valentia dels que van protegir i amagar les víctimes, alguns dels quals van pagar-ne les conseqüències després de la guerra.
En la tercera part, 1945-2022, Serrano mira d’explicar què ha passat des d’aquell judici perquè la memòria oficial contradigui el que totes les recerques han pogut demostrar. Com és que cada cop que es reobria el cas, les versions dels testimonis i els acusats canviaven? Què és el que pot explicar que l’alcalde de Jedwabne que, en el seixantè aniversari de la massacre, va tenir el valor de dignificar l’espai de commemoració, hagués de dimitir i marxar del país? Què ho fa que encara avui la descendent d’un dels dos únics jueus que van quedar-se al poble hagi de tenir les finestres protegides amb fusta i hagi de netejar les pintades insultants que de tant en tant li embruten les parets de casa? Com és que a Jedwabne, Polònia, són incapaços de reconèixer que sí, van ser víctimes, però també culpables? Tantes preguntes i tantes respostes descoratjadores.
Fa unes setmanes, en aquesta revista, Manuel Baixauli citava un vers d’Aleksandr Kúixner: “Morir vol dir ser coetani de tots, llevat dels vius”. Amb tot el respecte, l’haig de contradir: tots aquells morts són, han de ser i ens hem d’esforçar perquè continuïn sent, coetanis nostres. És gràcies a llibres com el de David Serrano que podrà ser així.
[Font: www.eltemps.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário