Tadzio, Aschenbach, Mahler

L'Orquestra Simfònica del Liceu, sota la direcció de Josep Pons, porten la Cinquena de Mahler a Manresa i Lleida

                    Orquestra Simfònica del Liceu

Escrit per Alba Nogueras i Jané

Podríem parlar de la Cinquena de Mahler de moltes maneres diferents; en aquest article ho farem posant el focus a un dels cinc moviments que la conformen, l’Adagietto, que es va popularitzar per la pel·lícula de Luchino Visconti La mort a Venècia (1971) que, d’altra banda, partia del llibre homònim de Thomas Mann (1912). Bé, doncs ens servirem d’aquesta lectura per parlar d’una simfonia que el compositor alemany va escriure durant els estius de 1901 i 1902, època en què va conèixer Alma Schindler i, veurem que, tot i estar escrita en un dels moments més feliços de la seva maduresa, s’hi amaga una ombra de tragèdia. Podrem sentir la Simfonia núm.5 de Mahler interpretada per l’Orquestra Simfònica del Liceu, sota la direcció de Josep Pons, al Teatre Kursaal de Manresa el 3 de juny i a l’Auditori Enric Granados de Lleida el 5 de juny.

De manera molt breu, explicarem que podem agrupar els cinc moviments de la Cinquena de Mahler en tres parts: una primera que reflecteix la foscor de la vida, la mort, i que consta de dos moviments –una marxa fúnebre i un moviment «tempestuosament agitat»–; una segona que aclareix aquestes tenebres per tractar el goig de la vida partint de danses folklòriques; i una tercera de gran bellesa que amaga, alhora, una ombra de dolor i patiment. És aquí on trobem l’Adaggietto que Visconti va popularitzar com a banda sonora de la seva pel·lícula –i que també va interpretar la New York Philarmonic sota la direcció de Leonard Bernstein al funeral de Robert Kennedy el 1968.

Segons el director d’orquestra Wille Mengelberg, aquest Adagietto va ser una declaració d’amor de Gustav Mahler a Alma, una cançó sense lletra, una carta sense paraules; cal tenir en compte que les primeres notes fan referència a un dels cinc Lieder que el mateix Mahler va compondre sobre poemes de Friedrich Ruckert: Ich ben der Welt abhanden gekomenn (He abandonat el món). El Jo del poema es declara mort als ulls del món, reposa aliè a algun lloc tranquil i diu que viu només al seu cel, al seu amor, a la seva cançó. Podríem pensar, per tant, que aquest moviment ens transmet la mateixa bellesa melancòlica, aquest desig plàcid tenyit d’un vel fosc. Però, com tradueix aquesta atmosfera etèria en música?

Mahler se serveix només de cordes i arpa, de manera que realça el lirisme i la sensació flotant del moviment; comença amb harmonies vagues que transmeten, també, una sensació d’ingravidesa i continua amb una progressió harmònica lenta que esvaeix la sensació de temps. El tema principal, tendre i sentimental, es repeteix en menor i se’ns desperta, aquí, un punt de tristesa o, fins i tot, d’angoixa; l’expressió augmenta i arriba al seu clímax en una secció central més dramàtica. Hi ha molts comentaris sobre el moviment que posen l’èmfasi en el tempo perquè, interpretat de manera més lenta, aflora de forma més evident la dimensió de tristesa. En tot cas, però, cal tenir en compte que, amb el concepte d’Adagietto, Mahler no volia marcar un criteri de temps, sinó de durada: es tractava d’un moviment més curt que els adagios de, per exemple, Bruckner.

D’altra banda, també es diu que podríem sentir-hi elements del Preludi de Tristany i Isolda de Wagner. Trobaríem aquí, el desig de voler accedir a allò inaccessible, una pulsió impossible de satisfer que també trobem a la història de Thomas Mann; l’anhel del protagonista cap aquell a qui ni tan sols pot dirigir-li la paraula. Una paraula que és, per tant, absent com la de l’Adagietto –amb un lied que hi és sense lletra–i que juga amb la idea de la mort com a única manera de poder-se apropar al seu amor impossible.

Posem-hi una mica de context: La mort a Venècia recull la història d’Aschenbach, un escriptor vell i en hores baixes, que pateix una crisi creativa i decideix viatjar fins a la ciutat italiana per mirar de recobrar la inspiració; allà coneix a Tadzio, un adolescent polonès per qui sent una atracció hipnòtica i terrorífica. Però qui és, realment, Tadzio? Tadzio és un personatge que encarna allò sublim en un sentit romàntic –no és que sigui bell, és que eixampla els límits de bellesa d’Aschenbach– i és un personatge que existeix en tant que és narrat pel protagonista. És des de l’amor com descobrim a Tadzio, la creació artística d’Aschenbach, perquè és des de l’amor des d’on se’ns narra.

Aschenbach estima Tadzio perquè veu en ell la personificació de l’art; l’escriptor pren al jove o, més aviat, la seva aparença –la seva esquena, les seves costelles, el seu pit– com a model i, alhora, n’elabora un relat, el projecta d’una manera idealitzada. Crea d’aquesta manera un nou Tadzio a mesura que el va observant, a mesura que va avançant la trama, a mesura que Venècia està més i més infectada. La mirada del protagonista evoluciona: transcorre des d’un primer apreci estètic i una comparació amb les escultures gregues fins a una intoxicació per un engany d’aquesta bella aparença, pel fet de creure que l’adolescent, físic i real, conté la idea mateixa de bellesa.

El protagonista de Thomas Mann viatja a Venècia per curar la seva falta de productivitat i s’enamora d’un personatge que representa la font de tota creació artística. Però la història té un final tràgic perquè aquest ésser mig diví, per tal de romandre bell, ha de morir: en aquest moment, la novel·la no cal que segueixi. Per tal de fer visible allò espiritual, allò invisible i intocable, allò immaterial, allò dionisíac, l’essencialitat artística, se’ns presenta en una figura jove i bonica, que sembla perfecta, harmònica, apol·línia.

De la mateixa manera, per fer tangible l’amor nostàlgic, la melancolia bella, el temps ingràvid, allò inefable, Mahler escriu un Adagietto que és una carta amb paraules absents, que és una referència a l’amor impossible; una declaració amb una pàtina invisible que es fa pensable en tant que referencial. Així com en Thomas Mann podem arribar a pensar l’art a través d’un subjecte concret, a Mahler podem arribar a percebre emocions abstractes a través d’una relació interartística –un poema, una altra obra musical– o d’una relació biogràfica. I Visconti és l’excusa per posar-los de costat.

Més informació del concert a Manresa aquí.

 

[Foto: Paco Amate - font: www.nuvol.com]